Pàgines

dimecres, 16 de desembre de 2009

El pitjor del exemples

És un recurs habitual, en qualsevol text argumentatiu, fer ús de la comparació o de l’exemplificació. Està clar que, si no s’és molt acurat, es corre el risc de produir un efecte contrari al desitjat, perquè és evident que cada situació i cada realitat té unes singularitats pròpies i no equiparables a cap altra. I si el qui intenta jugar amb les comparacions és tan inhàbil com poc destre, pot arribar a fer-s’hi mal. Això és el que li ha passat al President de Cantàbria, en el seu afany d’argumentar que l’exercici de la democràcia a través dels referèndums només es pot permetre si voten tots els espanyols.

El seu exemple per a desqualificar les Consultes populars sobre la Independència ha estat aquest: “Suposem que a El Ejido hi ha una majoria de població marroquí i surt un alcalde del Marroc. Un bon dia, l’Alcalde decideix fer una consulta popular per considerar que El Ejido és marroquí. La resta d’espanyols quedaríem sorpresos”. Genial. Els que quedarien veritablement sorpresos serien els habitants d’El Ejido. És justament l’argument que els nacionalistes espanyols que viuen a Catalunya no voldrien sentir mai, i que els nacionalistes catalans tampoc fan servir. Els Populars catalans o els de Ciutadans posarien el crit al cel, i no dubtarien a titllar de racisme pur, si des de qualsevol opció sobiranista hom defensés que només els originaris del lloc tenen dret a decidir el futur del poble. L’exemple del President de Cantàbria traslladat a la realitat catalana equivaldria a dir que els qui han vingut d’altres contrades no tenen dret a decidir sobre el futur del país. Ben al contrari, la primera vegada en què s’ha reconegut a la població immigrada el dret a participar en les urnes, tot i sabent que la seva inclusió probablement incrementaria el percentatge de l’abstenció, ha estat en aquestes consultes sobiranistes.

L’exemple del President de Cantàbria és d’un radicalisme xenòfob propi d’un ultranacionalista que no té cap parangó, afortunadament, a Catalunya. Mentre aquí en el món sobiranista es posa especial èmfasi en la construcció d’una societat catalana integradora i es reconeix el dret de vot a la població immigrada, no sembla que hagi escandalitzat ningú que el President de Cantàbria, Miguel Àngel Revilla reivindiqui el dret al pedigrí d’una comunitat per a decidir-ne el seu futur.