Pàgines

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Un Nobel de la Pau com a torna

El cas Xinès és de manual. Trobaríem pocs països al món on es vulnerin més sistemàticament els drets humans, amb uns dirigents que podrien i mereixerien comparèixer pels seus crims davant del Tribunal Penal Internacional, unes polítiques institucionalitzades de terror i de censura, persecució de les minories ètniques per pacífiques que siguin, i tot un rosari de pràctiques polítiques que repugnen a qualsevol persona amb un mínim de sentit comú i sentit de la justícia. Però que, pel que es veu, no repugnen als poders econòmics representats pels Estats.

Les possibilitats de negoci que ofereix la Xina per a les grans empreses és un motiu suficient com per a passar per alt qualsevol atrocitat. Al capdavall, la repressió que pateixen els ciutadans xinesos també acaba essent aprofitada pels empresaris que hi estableixen els seus negocis. Treballar en aquestes condicions, on no cal tenir en compte ni drets humans, ni drets laborals, ni respecte pel medi ambient, surt molt més a compte. Si algú fes la comparació amb Cuba, amb tots els seus problemes i deficiències democràtiques, no hi hauria color. L’única diferència és que Cuba manté sovint una actitud arrogant envers el gegant americà, just a les seves portes, i sobretot que les possibilitats de treure rendiment de la dictadura cubana són mínimes. Amb l’agreujant que a Xina se li permet la vulneració de totes les normes i lleis del mercat internacional, malgrat que pugui arruïnar sectors sencers dels països occidentals, a canvi d’unes condicions immillorables perquè les grans multinacionals s’estableixin al gegant asiàtic.

Com que tants crims i tantes violacions dels drets humans haurien de repugnar a les persones decents, i per tant no repugnen en absolut als grans poders econòmics que se n’aprofiten, de tant en tant fan alguna concessió de cara a la galeria. Normalment sol ser permetent la divulgació, sempre de forma controlada i limitada, de notícies o reportatges alternatius a la realitat oficial que ens presenten els estaments oficials. I molt més esporàdicament amb gestos testimonials, com ara la concessió del Premi Nobel de la Pau per a una de les seves víctimes, l’escriptor i dissident empresonat Liu Xiaobo. És només la torna per a ratificar el ple suport de la comunitat internacional a les mesures repressives del règim xinès que tants beneficis els reporta.