Pàgines

dilluns, 30 de juny del 2008

La difícil construcció europea

El procés de construcció europea continua trobant tota mena d’entrebancs, el darrer dels quals va ser el NO irlandès al Tractat de Lisboa. Seguint al peu de la lletra el mateix tractat, tot queda en suspens perquè aquest s’havia d’aprovar per unanimitat de tots els seus membres. La resta dels estats, però, han decidit continuar amb el procés de ratificació, amb l’esperança que els irlandesos trobin una manera de canviar formalment la seva posició. I, si no, caldrà començar de nou. De fet, ningú té massa pressa perquè molts dels països que en principi li donaran el sí encara no han formalitzat la seva ratificació, com era el cas d’Espanya.

És evident que el procés de construcció de la Unió europea ha de ser lent i feixuc perquè es tracta d’avançar de forma que tothom hi surti guanyant; o com a mínim, que ho sembli. I no es tracta tant que hi guanyi el país en la seva globalitat com determinats interessos empresarials, financers o de poder. Els estats són, lògicament, molt reticents a cedir cotes de sobirania i per això neguen, ara com ara, una estructura democràtica a la Unió europea; al capdavall, la majoria dels demòcrates ho són no pas tant per convicció sinó pel convenciment que és el millor sistema per a garantir els seus interessos, sempre que en tinguin el control. I aquest control és el que no volen cedir a la Unió europea.

Suposo que es poden fer moltes anàlisis i disquisicions sobre les dificultats d’aquest procés de construcció europea. Algunes més de caràcter econòmic, altres més geoestratègiques, de rivalitats i equilibris de poder, i d’altres molt més domèstiques relacionades amb especificitats pròpies de cada país. Però no hi deu haver res més estúpid que intentar fer quadrar, ni que sigui amb calçador, aquestes dificultats amb aspectes que probablement estan diametralment a l’altre costat del problema.

Em refereixo a algunes veus nacionalistes o d’esquerres de casa nostra que, no sé si per ingenuïtat o per incapacitat d’anàlisi, han intentat veure en el NO irlandès un rebuig a un model d’Europa que no respecta les identitats o que no respon a les necessitats de les classes treballadores. Desenganyem-nos, el NO irlandès és un posicionament netament estatista (el tema de la cultura gaèlica, posem per cas, no hi ha tingut cap paper rellevant), de no voler desmuntar una estructura d’Estat sabent que a Europa després hi tindran poca influència. Contràriament al que deia Raül Romeva, per exemple, Irlanda no ha dit No a l’Europa dels Estats, sinó a l’Europa on el paper de l’Estat irlandès pugui quedar mermat.

diumenge, 29 de juny del 2008

Els convergents no s’expliquen massa bé

A vegades hi ha notícies que cal llegir-les més d’una vegada per a poder entendre-les. I tot i així al final hom arriba a la conclusió que hi ha massa caps que no lliguen, massa interrogants oberts, i un acaba per deduir que potser tampoc la devia entendre del tot el periodista que la relatava. Tornem, per exemple, al famós tema de l’aigua, aparcat per les pluges però que pot tornar a ser d’actualitat d’aquí a un any o d’aquí a dos; tot depèn que els déus de la pluja ens siguin propicis. Davant l’estat d’emergència provocat per la sequera, el Govern català va anar improvisant mil i una solucions, amb sortides de to incloses, per acabar acatant servilment les decisions preses a Madrid, comptant això sí que les despeses anaven a càrrec nostre. Enmig de tants despropòsits, CiU va treure la seva vella proposta dels transvasament d’aigua del Roine. Posats a fer polítiques de transvasaments...!

En alguna ocasió, en aquest mateix bloc vaig criticar tant la negativa del Govern a estudiar la proposta com la frivolitat amb què la formulaven els convergents. Precisament els sectors progressistes que sempre havien criticat la política de tapaforats dels governs anteriors, argumentaven que la proposta de l’Artur Mas no valia la pena ni considerar-la perquè no resoldria el problema immediat. Fins i tot es van escandalitzar, i van considerar com una punyalada per l’esquena, el fet que fos el Govern espanyol qui es comprometés a estudiar la proposta del Roine (tot i que ja sabem què val una promesa de Zapatero). Per la seva banda, l’Artur Mas insistia en la seva idea, però sense donar-ne més detalls; i si no ho recordo malament, en una entrevista a la Nit al Dia va admetre que ni tan sols sabia com podria ser rebuda la seva proposta per part de l’administració francesa. Fos com fos, quan hi ha un problema greu com el de l’aigua, i hi ha una proposta sobre la taula, per més que vingui de l’oposició, sembla que el més assenyat i lògic és valorar-la encara que només sigui per a tenir prou arguments per a rebutjar-la després.

Mentalment, i sobre el mapa, el recorregut del Roine a Barcelona sembla, certament, considerable, encara que potser molt similar al de l’Ebre a Múrcia. Per a qualsevol inexpert en la matèria, és a dir per a la pràctica totalitat de la població, polítics inclosos, és impossible valorar a cop d’ull si es tracta d’una obra faraònica, inviable, excessivament costosa, rendible a llarg termini o molt més senzilla del que pot semblar. Però ningú demanava que es tirés endavant l’obra, sinó que s’estudiés aquesta possibilitat. Però, no. Negativa total per part del Govern català, fins i tot ridiculitzant la proposta, i manca d’aclariments per part de CiU, que semblava que no tenia més raons que les d’haver observat el cabal del Roine i veure que es trobava a una distància sobre el mapa relativament assequible.

Ara resulta que, segons llegeixo a la premsa, George Freche, President del Consell Regional Llenguadoc-Rosselló ha ofert l’aigua del Roine al President de la Generalitat, José Montilla. I segons declarava als mitjans de comunicació, el polític francès ja fa tres anys que espera una resposta de Catalunya, per la qual cosa dóna un darrer termini de sis mesos perquè es prengui la decisió que correspongui. Segons George Freche, la proposta del Roine seria “més barata” que les dessaladores. El que no quedava clar ni en la proposta de l’Artur Mas ni en les negatives del Govern, era que l’obra no era en solitari del Roine a Catalunya, sinó que a la Regió del Llenguadoc-Rosselló ja tenen decidit de tirar endavant el seu projecte de transvasament. I fer-ho ara conjuntament amb ells fins al Rosselló i allargar-lo fins a Barcelona sortiria molt més barat que si es decideix més endavant fer-ne un altre, de nou, des del Roine. Vist així, la negativa a fer-ne l’estudi em encara més incomprensible.

Uns i altres caldria que s’expliquessin millor, o potser som els ciutadans els qui hauríem de seguir algun curset d’interpretació per entendre aquesta mena d’entrellats on a priori no veiem gens clar on són els límits tècnics, els econòmics, els polítics o els de les ambicions personals.

dissabte, 28 de juny del 2008

El català contra les cordes

Les dades són prou clares i conegudes per tothom. En els països de parla catalana, el castellà continua guanyant terreny en detriment del català, tant pel que fa a l’ús social com al consum cultural i de mitjans de comunicació. Ho diu la darrera publicació del Baròmetre de la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura, però ho constata qualsevol ciutadà que tregui el nas al carrer, que doni un cop d’ull als quioscs o que miri les cartelleres del cinema. I ho saben sobradament els responsables polítics de tots els colors. En un país normal estarien enceses totes les alarmes i s’emprendrien accions clares i contundents per capgirar la tendència que ens porta inevitablement al desastre. Però, no. Aquí anem fent.

Ja sabem que hi ha unes forces polítiques que teòricament estan a favor de la llengua i la cultura catalanes i unes altres que senzillament treballen per fer-la desaparèixer. I aquests darrers hi esmercen més esforços que els primers. Entremig, hi ha una mena de neoliberals que argumenten que no cal fer-ne escarafalls i deixar que el mercat decideixi si la llengua catalana ha de desaparèixer o no. El Govern Valencià manté una actitud de permanent persecució de la llengua, igual com ho feia el de les Illes quan era en mans del PP. I a Catalunya tenim un Govern de la Generalitat que manté la mateixa política des de fa molts anys (cap diferència entre els governs tripartits i els convergents en aquest camp) que es limiten a fer campanyes publicitàries d’una eficàcia més que dubtosa. Si algú critica la manca de fermesa en la política lingüística catalana, i demana “com anem?”, us respondran: “anar fent, com en Met de Ribes”.

Qualsevol acció, política, empresarial o del tipus que sigui, se suposa que s’ha de planificar en funció dels objectius i dels resultats. Si l’objectiu és salvar la llengua catalana, que en el cas del Govern de Catalunya hem de creure que sí, i els resultats són els que són, és evident que no anem en la bona direcció. Ens podem creuar de braços i esperar que la mort sigui prou lenta com perquè ni ens n’adonem. Però els qui no es creuen de braços són els partidaris de l’extermini de la llengua catalana: conscients de la nostra debilitat i de la manca de reacció dels nostres governants (els únics que reaccionen són els valencians, però en sentit contrari), emprenen noves campanyes en contra del català, sigui proclamant la supremacia de la llengua de l’Imperi, sigui anant en contra de la immersió lingüística (la que ells practiquen arreu a favor del castellà), sigui abanderant-se del bilingüisme única i exclusivament en aquells àmbits on en català encara té un presència remarcable (mai quan és a l’inrevés)...

El seu objectiu no és altra que el de neutralitzar qualsevol intent de reacció i desviar el debat i el focus d’atenció cap a una altra banda, conscients que el temps va a favor seu. Així ho indiquen tots els baròmetres. I, mentre perdem el temps en discussions surrealistes que ells intencionadament provoquen, com el de la hipotètica persecució de la llengua castellana, deixem de fer una veritable política a favor de la llengua catalana, i no prenem les mesures necessàries per a garantir-ne la supervivència.

divendres, 27 de juny del 2008

Pla Ibarretxe i foc d’encenalls

Avui, amb tota probabilitat, el Parlament basc donarà llum verda a la llei que hauria de permetre tirar endavant la consulta popular que fa temps que predica el lehendakari Juan José Ibarretxe. Però no és cap secret que el Pla Ibarretxe ja preveu que la consulta de l’octubre finalment no es farà. No deixa de ser una figura retòrica o una posada en escena en la qual s’han d’evidenciar les escasses conviccions democràtiques dels espanyols, enfront d’una actitud d’aparent fermesa dels dirigents bascos, que s’hauria de traduir en un major recolzament electoral en la propera contesa electoral. El tema estarà en veure si el tacticisme tan evident del lehendakari acabarà convencent la societat basca, o si, contràriament, per cansament la gent optarà per posicions més còmodes i estables.

Dins del marc constitucional actual (i Déu nos en guard de parlar de cap reforma de la Carta Magna) el procés autonòmic ja ha tocat sostre; i l’únic que en podem esperar és l’incompliment reiterat de la llei, quan l’incompliment va en detriment de les autonomies, reculades de tota mena per la via de la reinterpretació dels textos legislatius, imposició de la supremacia dels poders estatals, amenaces constants a les llengües no espanyoles, etc. Des del moment en què els dirigents bascos afirmen que acataran la legalitat constitucional espanyola, i que intentaran arribar a acords amb el Govern espanyol és que ja assumeixen que tot plegat serà un foc d’encenalls.

D’alguna manera, sense anar tan lluny en les formes, és el mateix que ens va passar aquí amb la reforma de l’Estatut. Totes les forces polítiques catalanes van emprendre el procés en base als principis constitucionals espanyols, acceptant les seves regles de joc. Des d’un punt de vista de la lògica democràtica, un cop el Parlament de Catalunya va aprovar un text amb una amplíssima majoria (el 89%), el que tocava era sotmetre el text en referèndum a la consideració dels ciutadans, i prenent-lo ja com a decisió sobirana del poble de Catalunya portar-lo a Madrid per negociar-ne el seu encaix (si era possible) en el marc constitucional espanyol. Però no. Es va prendre l’opció netament constitucionalista de considerar el text aprovat pel Parlament de Catalunya com un mer esborrany o proposta per tal que fossin les Corts espanyoles les qui acabessin elaborant la llei (L’Estatut és una llei orgànica espanyola, no ho oblidem), sempre sota la “protecció” del Tribunal Constitucional. I aquí estem.

El problema és que en aquest cas es crea també un precedent: una proposta d’un Parlament que, en no encaixar en el marc constitucional espanyol, és retirada i senzillament queda sense efectes. Jo no sé si electoralment li sortirà bé la jugada al Lehendakari, però la derrota moral que pot implicar la renúncia a tirar endavant una proposta del Parlament basc pot perjudicar greument les aspiracions catalanes, tant se val que sigui en l’horitzó del 2014 com de més enllà. Però, aquí, com sempre, ens ho mirem de lluny, com si no parléssim de la prepotència del mateix Estat. I, com va passar en el cas de la reforma de l’Estatut, després de seguir les regles de joc del Constitucionalisme espanyol posarem el crit al cel perquè aquest constitucionalisme sí que funciona.

dijous, 26 de juny del 2008

Posar-se la bena abans de la ferida

L’èxit relatiu de l’acte d’ahir organitzat per Òmnium Cultural es podrà constatar en funció de si hi ha canvis d’actitud en la política catalana. Té molt de mèrit, i cal felicitar-se’n, que una entitat com Òmnium sigui capaç de fer una convocatòria d’aquestes característiques on es pugui dir en veu alta que el que està en joc és la dignitat del país. Però ara caldrà veure quina repercussió tindrà tant a nivell de la mateixa societat civil com a nivell de la política dels partits catalans, i en definitiva del Govern de la Generalitat.

En els parlaments d’ahir es van sentir alguns dels tòpics de sempre que no per obvis calia repetir: ningú està legitimat per a desautoritzar la voluntat de tot un poble; qui trenca el que podria anomenar-se com a pacte constitucional és Espanya, que no ens accepta com a comunitat nacional; el dret a l’autodeterminació és alienable i forma part del més elemental sentit democràtic, només si anem junts podrem sobreviure a les envestides de l’Estat espanyol; els partits haurien de definir si la seva estratègia passa per prioritzar els rèdits electorals que els permetin tenir més cotes de poder, o per treballar pel futur i el benestar del país... I bé, ja està dit. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò, i se’n parlarà alguns dies més, però canviarà alguna cosa a partir d’ara?

Tot podria quedar en una anècdota, com la de Jordi Porta fent al·lusió a aquella frase que havia emprat el socialista Joan Ferran per declinar la invitació a assistir a l’acte: “no podem posar-nos la bena abans de la ferida” deia. Era una manera de dir, des de l’òptica socialista, que no calia fer res fins que no sapiguem la sentència del Tribunal Constitucional, amb el convenciment que, després, poca cosa més es podrà fer que acatar-la. Lògicament, la resposta de Jordi Porta va ser que no cal posar cap bena abans de la ferida, però sí fer tot el possible per evitar que hi hagi ferida. El tema, amb tot, està en saber d’on va treure el socialista Joan Ferran aquesta metàfora de la ferida, perquè no deu ser tan casual que en els mateixos termes i també referint-se a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, l’havia pronunciada temps enrere Joan Ridao i figura literalment en el text de la ponència (apartat 3c.3a) aprovada en el darrer Congrés d’ERC.

dimecres, 25 de juny del 2008

Junts per Catalunya, gairebé

Avui tindrà lloc al Teatre Nacional de Catalunya l’acte organitzat per Òmnium Cultural per tal de denunciar la manca de legitimitat del Tribunal Constitucional per a decidir sobre la validesa o no de l’Estatut de Catalunya. En qualsevol estat democràtic, un tribunal que ha estat disputat per dues forces polítiques que es barallen públicament per tenir-hi una majoria quedaria deslegitimat perquè atempta contra el més elemental principi de la independència del poder judicial. En el nostre cas, a més, resulta que aquest Tribunal repartit a parts iguals entre els dos partits espanyols, PP i PSOE, pretén analitzar la validesa d’una llei referendada pel poble de Catalunya. L’acte d’avui, doncs, havia de ser un acte unitari, però hi haurà dues absències molts significatives: el PSC i el Govern de la Generalitat.

Mesos enrere ja parlava de la “irresponsabilitat dels partits catalans” per la seva passivitat davant la nova agressió contra Catalunya que preparen els dos partits espanyols, aquesta vegada servint-se dels seus delegats al Tribunal Constitucional. Em semblava, i em sembla, realment greu que els nostres representants polítics hagin estat incapaços d’emprendre una acció conjunta en defensa del poble de Catalunya que ja va emetre el seu veredicte amb el referèndum sobre l’Estatut. Uns amb més contundència que altres sí que han anat dient que esperen que l’actual text estatutari no sigui retallat de nou, o que qualsevol retallada significativa crearia una seriosa crisi en les relacions entre Catalunya i Espanya, però ningú ha fet cap passa significativa per fer aquest front comú. No solament això, sinó que alguns encara ho han aprofitat per retreure als signants del pacte per l’Estatut el fet d’haver acceptat massa retallades, com si en cas d’haver-se aprovat un Estatut més acceptable com el que podia estar negociant Esquerra no hagués provocat una reacció encara més negativa per part del Tribunal Constitucional.

El cert és que la passivitat dels partits polítics, que a tot estirar han mirat de marcar posicions estrictament partidistes i no de país, però sobretot la passivitat del Govern de la Generalitat, han empès a una entitat com Òmnium Cultural a prendre la iniciativa. Algú podrà renegar pel desmarcament que a priori ja n’ha fet el PSC, per no contrariar els seus companys de partit, els del carrer de Ferraz i els del mateix Tribunal Constitucional, que a l’igual que els del PP esperen poder acabar de ribotejar l’Estatut. Però jo renego especialment d’aquest Govern de la Generalitat, i no només perquè no ha pas tingut una posició més digna, sinó perquè se suposa que en formen part els independentistes que en el darrer Congrés tenien la barra de vanagloriar-se del paper decisiu que hi havien tingut, i així ho van deixar escrit: “La presència d’Esquerra en els dos Governs de centreesquerra de la Generalitat de Catalunya ha estat determinant en la dinàmica de canvis en profunditat que s’ha instal·lat en ambdós”. Tal com vaig dir al Congrés ni hem estat determinants en gaire res, ni es veuen per enlloc aquest canvis en profunditat; ni tan sols a l’hora de defensar la dignitat de Catalunya.

Nota: ja sé que algú em dirà que a l’acte d’avui probablement hi assistiran Consellers de la Generaliat, com també hi assistiran membres del Partit dels Socialistes. Però una cosa és anar-hi a títol personal i l’altra fer-ho amb tota la representació institucional.

dimarts, 24 de juny del 2008

Com mesurem l’èxit d’ERC?

Parlava, ahir, dels riscos que pot tenir fer un plantejament en positiu del paper d’Esquerra en el conjunt de les forces polítiques catalanes. Deia que en lloc de tenir la pretensió d’erigir-nos en els únics valedors dels interessos nacionals de Catalunya, més ens valdria considerar-nos un dels motors que propicia l’acostament del conjunt de la societat, i per tant de la resta de partits, cap a posicionaments nacionalment compromesos. I vull insistir-hi perquè em sembla del tot forassenyat pensar que, tal com diem en molts documents del partit, només ERC ens pot portar cap a la independència.

Primera, perquè si fos cert ja podríem fer-nos a la idea que ni el 2014 ni el 2020 Catalunya no podria fer cap pas endavant significatiu; tot apunta a què ja seria un gran èxit que ERC aconseguís mantenir uns resultats similars als de les darreres conteses electorals. I segona perquè, en l’irreal supòsit que ERC fes un salt espectacular que ens col·loqués al capdavant de l’arc parlamentari, voldria dir que s’hauria produït una fractura de la societat catalana, a l’estil del País Basc, que probablement també invalidaria els nostres propòsits fins i tot en aquest inimaginable supòsit que disposéssim d’una majoria al Parlament de Catalunya.

Una de les poques vies possibles per a assolir els nostres objectius sobiranistes és la d’arrossegar les altres forces polítiques, i això sí que en part ho hem aconseguit o hem fet passes significatives, és un mèrit d’ERC. Però això té un risc, està clar, que alguns potser no voldran assumir. En la mesura que la dreta catalana entengui i assumeixi que Espanya és un mal negoci, també per als seus interessos econòmics, i que disposar d’un estat català en el marc de la Unió europea redundaria en benefici propi; en la mesura que l’esquerra federalista entengui que amb aquesta Espanya és impossible federar-s’hi o que, en qualsevol cas, democràticament, el poble de Catalunya ha de poder decidir el seu futur; en la mesura, doncs, en què no siguem els únics en defensar aquest projecte de país deslligat de les oneroses dependències d’un estat que no ens respecta, hi pot haver una part de l’electorat nacionalista que no vegi la necessitat de votar-nos a nosaltres, precisament.

Tot depèn de si els èxits els mesurem només en nombre d’escons i de vots, i no en la capacitat per haver arrossegat la societat, i per tant també els altres partits cap a posicionaments similars als nostres, encara que sigui en detriment dels nostres resultats.

dilluns, 23 de juny del 2008

Els mèrits d’ERC

El Congrés d’ERC va ser el primer dels congressos que celebraran aquest estiu la majoria de les forces polítiques. Aquest cap de setmana va ser el torn del Partit Popular, i resten a l’expectativa el de la seva delegació catalana (5 i 6 de juliol), el dels convergents (9,10 i 11 de juliol), i el dels socialistes (18,19 i 20 de juliol). En el primer cas, la divisió interna i la pugna pel poder en serà la nota dominant; en el segon, inicialment ningú discuteix el lideratge, però sí que hi ha un debat obert sobre l’orientació política de la formació: i el mateix passa amb els socialistes, encara que aquí les divergències siguin molt més subtils. Però resulta interessant veure el gir que han emprès, de forma més o menys accentuada, tant a CDC com al PSC.

És propi de les organitzacions minoritàries i/o marginals maldar per presentar una imatge el més purista possible i veure en l’entorn més proper desviacions i mancances intolerables. De manera que la conclusió sempre és que, davant de la traïció dels uns i la manca de coratge dels altres, només ells representen el veritable esperit alliberador del país. Això explica les constants escissions i lluites fratricides al si de l’independentisme català, de l’esquerra radical o dels ecologistes. En la meva època de militant del PSAN recordo haver dit en més d’una ocasió que, si fos cert el que dèiem en els nostres documents que només nosaltres defensàvem de veritat l’alliberament nacional, voldria dir que tot estava perdut. Afortunadament hi havia vida més enllà de nosaltres.

I dic això perquè en els darrers temps, i això es veu reflectit en els seus processos congressuals, tant a CDC com al PSC hi ha hagut un cert viratge cap a posicions nacionalistes. Quan Puigcercós, intentant de marcar perfil propi al Parlament català, dibuixa una línia vermella sobre aquells grans temes que el Govern no pot negligir, la resposta de Montilla i en generals dels socialistes no és posar el crit al cel ni tan sols posar-se a la defensiva, sinó afirmar amb tota naturalitat que les "línies vermelles" que ERC ha fixat per a garantir l'estabilitat del govern ja figuren en el pacte d'entesa i en el full de ruta de l'executiu. I si temps enrere, al si de CDC no es parlava mai de sobiranisme, sinó de millorar l’autogovern i de trobar un millor encaix a Espanya, avui els plantejaments sobiranistes hi són admesos, encara que no sempre siguin majoritaris, amb tota normalitat. Uns i altres són passos en positiu.

El plantejament seguit per molts dirigents d’Esquerra, i amb ells un sector important de la militància, s’assembla més al dels grups marginals que intenten presentar-se com els únics que treballen per al país (i per això no s’expliquen que la gent no els voti massivament), i els únics que creuen en la sobirania nacional, enfront d’actituds covardes i claudicants de la resta. Jo proposaria una visió ben oposada: ERC afortunadament no és l’única força sobiranista i que treballa per al país, ni tampoc és la que excel·leix especialment per la seva gestió (que en això devem ser tan mediocres com els altres), sinó la força que ha arrossegat aquests altres partits cap a les nostres posicions. Aquest sí que és un mèrit que realment es pot apuntar ERC! Avui conceptes com l’espoli fiscal, el dret a decidir o la sobirania nacional són permanentment en el debat polític català, i és evident que els hi hem posat nosaltres.

Aquest plantejament té els seus riscos, naturalment. Però això ja és una altra qüestió.

diumenge, 22 de juny del 2008

El creixement és insostenible

Segons les darreres dades del padró municipal, a 1 de gener de 2008 a Catalunya hi havia 7.354.441 residents, és a dir un 2% més que un any enrere. I les previsions indiquen que al 2015 podem arribar als 8 milions. És a dir que Catalunya es troba en una fase de creixement, fins i tot per damunt de la mitjana mundial, quan havíem arribat a tenir creixements negatius. Encara recordem aquelles campanyes institucionals del “Som sis milions”, en uns moments en què ni tan sols arribàvem als sis milions. Davant d’aquestes xifres, podríem formular la pregunta de dues maneres: És sostenible aquest creixement? O bé: És possible un creixement sostenible?

Des de determinades perspectives econòmiques i empresarials es parla sovint de la necessitat de créixer com a única forma de mantenir-nos competitius en un món globalitzat. I des de sectors aparentment progressistes s’hi afegeix l’adjectiu “sostenible”: hem de créixer, però de forma sostenible. El que passa és que després ningú ens explica què vol dir això de créixer de forma sostenible.

A nivell d’ocupació del territori, per exemple, les àrees urbanes van ocupant cada vegada més espais rurals: d’una banda perquè a algun lloc o altre s’ha d’ubicar aquest milió i mig de persones de més, però de l’altra perquè cada vegada hi ha més persones que disposen d’una segona residència o s’incrementen les construccions pensades per a residir-hi temporalment els turistes. I a major població, més necessitat d’infraestructures que al seu torn impliquen més ocupació del territori. L’exemple d’aquell pagès que deia que en pocs anys havia patit vuit expropiacions al seu terreny és paradigmàtic. La tendència, doncs, és liquidar les zones rurals i deixar tan sols unes reserves naturals o protegides.

El creixement de la població implica, lògicament, l’increment dels recursos a consumir. Si en pocs anys, a Catalunya, haurem augmentat el nombre d’habitants en un 20%, això vol dir que haurem necessitat un 20% més d’aigua. De fet, el percentatge de consum d’aigua deu ser superior si tenim en compte com han proliferat les edificacions unifamiliars, jardins, piscines particulars, etc. Algú es pensa, doncs, que creixeran en la mateixa proporció els cabals dels rius? No cal que parlem de canvi climàtic, ni que ens fixem en els períodes excepcionals de sequera, que periòdicament segur que hi seran; si ja ens hem passat de la ratlla en l’explotació de les conques del Ter i del Llobregat per a subministrar aigua a les àrees més urbanitzades del país, no ens queden gaire recursos més que anar a pouar a altres conques, que al seu torn també estan o estaran aviat al límit de la seva explotació.

Ens poden dir que hem de fer un ús racional de l’aigua, això que publicitàriament se’n diu “nova cultura de l’aigua”. Però desenganyem-nos, si hi ha un període excepcional tots ens podem, i entenem que cal fer-ho, estrènyer el cinturó, però si es manté el creixement això serà del tot insostenible. Tenim un país limitat en espais i en recursos, per tant el creixement també és limitat. I no es tracta de planificar un creixement més o menys “sostenible”, perquè qualsevol creixement és insostenible. Almenys a la llarga.

dissabte, 21 de juny del 2008

N’aprendrem, a ERC?

Em deia un amic discrepant d’un dels meus articles que no entenia el meu interès per desgastar els actuals dirigents d’Esquerra. Bé, és que en realitat no tinc cap interès en desgastar ningú, entre altres coses perquè el desgast només tindria sentit si fos per impulsar alguna alternativa. Justament per això, perquè no tinc cap interès en erosionar cap dirigent ni cap sector en concret, no vaig voler alinear-me en cap dels sectors del partit. De fet, els meus vots en l’elecció de President i Secretari General del partit no van anar a parar a la mateixa candidatura.

Durant tot el procés precongressual havia insistit reiteradament en el fet, negatiu, que s’estaven obrint ferides que després serien difícils de tancar, quan la versió oficial era que ens trobàvem en un procés exemplar. Després, vist com s’ha acabat (o no acabat) tot plegat, han començat a sortir veus reconeixent que les coses no s’havien fet bé. Ho deia l’Ernest Benach l’altre dia, i ho han admès també altres dirigents. Si sortim del Congrés amb el cofoisme de pensar que hem estat genials, i un model per a tothom, de ben segur que no resoldrem res i d’aquí a ben poc tornarà a haver-hi patacades. Contràriament, si som capaços d’admetre els errors comesos tenim moltes més possibilitats d’esmenar-los i prendre un nou rumb.

I això és vàlid tant per les formes amb què s’ha conduït tot el procés, com en el fons de l’estratègia política a seguir. Si partim de l’egocentrisme esbiaixat, de pensar que som la peça clau del govern, que la gent admira la nostra gestió, que tot és diferent per la nostra sola presència, difícilment farem una anàlisi correcta de la situació ni emprendrem el camí adequat. Només si som capaços de tenir una mirada autocrítica, de tocar de peus a terra i de veure quin és el nostre rol en el conjunt de les forces polítiques catalanes, sabrem i podrem redreçar la situació. Perquè, el fet que jo posi el dit a la nafra en moltes de les nostres deficiències com a governants no és perquè advoqui simplement per un canvi d’aliances. Almenys no pas com a element essencial i prioritari. Probablement amb un govern de coalició amb CiU ens hauria passat exactament el mateix.

I aquest és un error que surava constantment al Congrés. Semblava com si les veus critiques amb l’actual estratègia del partit només perseguissin un canvi d’aliances. Per mi, no es tracta ni d’un mer canvi d’aliances ni d’una radicalització estèril que ens abocaria a la marginalitat, sinó d’assumir el nostre paper en la política catalana, que pot ser molt important, però que haurà de comptar amb les altres forces polítiques, avui per avui més majoritàries, si de veritat tenim projectes de país que vagin més enllà de conservar o ampliar les nostres cotes de poder.

Tinc la impressió que fem com aquells ingenus jugadors d’escacs que van movent les seves fitxes mirant de posicionar-se de cara a la victòria final, sense parar compte que el seu joc està en funció del que fa l’altre. Ideen unes estratègies genials que, en no tenir en compte la realitat del tauler, són desballestades fàcilment per l’adversari.

divendres, 20 de juny del 2008

Neguem la legitimitat del TC


Òmnium Cultural convoca pel proper dia 25 un acte públic per negar la legitimitat del Tribunal Constitucional per a avaluar l’Estatut català. No es tracta, doncs, de defensar el text de l’Estatut ni de demanar que no el retalli, sinó de qüestionar la seva legitimitat per a fer-ho. L’acte, entenc, té un doble objectiu o un doble destinatari: d’una banda mostrar la voluntat de la societat catalana per a defensar el nostre dret a decidir, encara que sigui un Estatut raquític com aquest, i mostrar-ho a les institucions espanyoles. I de l’altre reclamar unitat a la nostra classe política per a defensar el que és un clam de la societat catalana.

El que no podem fer, com apuntava algun membre del Govern, és esperar a tenir una sentència per començar a mobilitzar-nos. Cal deixar clar que tampoc es tracta de veure el resultat de la sentència que dependrà de l’equilibri de forces entre PSOE i PP al sí del Tribunal Constitucional, del clima general del país o de les conveniències polítiques del moment, sinó d'advertir que la societat catalana, a través dels partits polítics, va fer un darrer intent de trobar un encaix a Espanya. Des de la primera proposta aprovada aquell 30 de setembre de 2005 per gairebé un 90% del Parlament de Catalunya fins al referèndum de l’Estatut, en què el sector més independentista va considerar que ja s’havia fet massa renúncies, hi ha un posicionament àmpliament majoritari que ja no admet més entrebancs. Qualsevol intervenció del Tribunal Constitucional o de qualsevol altra instància de l’Estat s’ha de considerar un trencament unilateral per part d’Espanya, i per tant una invitació a decidir definitivament sobre el nostre futur, deslligats de tot compromís amb un Estat que no respecte la voluntat del poble de Catalunya.

Però per mantenir aquesta actitud de fermesa i de dignitat nacionals cal una posició el més unitària possible dels partits polítics catalans. Els ciutadans de Catalunya poden tenir diferents opcions de vot, però globalment i de forma majoritària volen un respecte envers el país. Que no ens passi com va passar al congrés d‘ERC, on un 88% de la militància ens vam posar d’acord per votar (jo també) unes línies estratègiques a seguir, mentre que els màxims dirigents s’esbatussaven entre ells i van ser incapaços de fer el mateix. És un moment de responsabilitat col·lectiva, on qualsevol afany sectari i d’erigir-se en pal de paller pot malbaratar un somni de la societat catalana. Per això, la iniciativa d’Òmnium Cultural, així com la presència de plataformes sobiranistes al marge dels partits, pot representar una punta d’esperança per al futur de Catalunya.

dijous, 19 de juny del 2008

Un suspens per a la política catalana per al desenvolupament.

Avui es presenta l’Informe de l’Ajut Oficial al Desenvolupament a Catalunya 2003-2005 que ha elaborat la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament. Ja podem imaginar que, tractant-se d’un informe no governamental i fet des de les mateixes entitats que treballen en aquest àmbit, l’Informe pot ser crític i exigent amb l’administració. El que voldria remarcar aquí, però, és el contrast entre el que diu aquest informe i la visió oficial que es té del tema, que demostra la incapacitat per a copsar amb un mínim de rigor la realitat, i la petulància de creure’s el melic del món.

A la pàgina web del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat, hi llegim: “ En pocs anys s’ha iniciat un camí sense retorn en la construcció d’un veritable model de Cooperació Catalana transparent, eficient i transformador. Amb l’aprovació de la Llei Catalana de Cooperació, la posada en marxa de l’ACCD i la recentment creada Direcció General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, la Generalitat de Catalunya ha esdevingut la institució de referència en aquest àmbit”. Val a dir que el Director General de Cooperació al Desenvolupament és
David Minoves, nou Secretari de Política Institucional d’ERC.

Per tal de no fer interpretacions esbiaixades de l’informe que avui es presenta, em limito a recollir uns comentaris publicats per Ecodiari:

El Govern Tripartit es comprometia el 2003, al Pacte del Tinell, a assolir durant la legislatura el 0,7 % dels seus recursos per a Ajuda Oficial al Desenvolupament -AOD-. Recordem que llavors hi destinava el 0,16%. El 2005, el Govern anunciava l’incompliment de l’acord i es comprometia a arribar-hi a un 0,58% el 2007. Les xifres, però, tant del 2004 (0,19%) com del 2005 (0,20%) es mantenien ben lluny d’aquest anunci. El Govern, el 2008, lluny de complir-ne els acords, impulsa i aprova al Pla anual un nou instrument financer, el dels crèdits reemborsables, per assolir el compromís del 0,7%, mesura àmpliament criticada des de molts sectors.” “L’estudi, entre d’altres, constata que la solidaritat real de les administracions públiques catalanes és menor del que sembla. Tot i ser Catalunya la segona comunitat, per sota de Navarra, al 2004, que més fons destina per a cooperació en volum de recursos en termes relatius, l’AOD per càpita (el conjunt de recursos dividit pel nombre d’habitants) mostra que Catalunya és de les que menys hi inverteix (4,48 euros per persona davant els 28 euros de Navarra). El 2004, l’aportació de la ciutadania arran de la catàstrofe humanitària provocada pel Tsunami va superar en un 20% la del Govern.”
“Respecte a l’AOD de la Generalitat de Catalunya, l’estudi destaca la poca coherència i coordinació entre els departaments que fan cooperació.”

El Govern utilitza algun instrument per incrementar virtualment el percentatge per arribar-ne al 0,7%. Comptabilitza com a AOD (un 20% del total) el cost de formació de l’alumnat procedent de països empobrits que estudia a les universitats catalanes. Aquests alumnes, però, ni pertanyen a les classes més desafavorides d’aquests països, ja que es poden cobrir les despeses d’estada i els seus estudis, i, el que és més greu encara, no reben cap ajut econòmic del Govern.”
“Els convenis signats directament entre el Govern de Catalunya i diversos organismes internacionals han augmentat de forma espectacular: de 125.000 € al 2004 a 6.277.767 € al 2006, i ho confirmaria la inclusió al Pla director de cooperació al desenvolupament d’un paràgraf que defensa la instrumentalització dels recursos de l’AOD per a projecció exterior de Catalunya. Per contra, el Codi ètic per a les ONGD federades desaconsella fer de la cooperació un instrument de prestigi dels estats o de les administracions públiques (Capítol 1, apartat 2). Els fons per a la projecció exterior de Catalunya no haurien de nodrir-se dels recursos per a la solidaritat.”
“Al 2006, Catalunya és la primera comunitat autònoma en total de recursos destinats a AOD però el percentatge de l’AOD sobre el pressupost total és d’un 0,23% davant del 0,52% de les Balears. Igualment, l’AOD per càpita al 2006 és de 7,98 € mentre que a Navarra la contribució per habitant és de 27,48 € i a Castella la Manxa de 18,02 €.”

A més d’un, tantes xifres poden marejar-lo. A mi em mareja el contrast entre aquell “s’ha iniciat un camí sense retorn en la construcció d’un veritable model de Cooperació Catalana transparent, eficient i transformador” i la realitat exposada per les mateixes entitats que fan cooperació.

dimecres, 18 de juny del 2008

Recessió: pinten bastos

Ens ho han anat venent a poc a poc, però tot sembla indicar que la recessió ja la tenim al damunt. Si primer es parlava de moderació en el creixement, després de desacceleració econòmica, ara ja es parla més directament de recessió. Quan la majoria de les grans empreses ja han presentat els balanços corresponents a l’any passat, amb uns beneficis extraordinaris, pot ser el moment oportú de parlar-ne sense embuts. Primera perquè ja no farà tan mal d’ulls contraposar els enormes beneficis empresarials amb les mesures anticrisi, i segona perquè del que es tracta és d’assegurar que la festa no decaigui, i que els balanços continuïn essent aquest 2008 igual de positius que els del 2007.

Els empresaris i els sectors financers han gaudit d’uns anys espectaculars. De fet, no es tractava de cap gran descoberta ni d’enginyeria empresarial sinó simplement d’aprofitar l’anomenada llei del mercat, però aplicant-la sense escrúpols. D’una banda, aprofitant que hi ha demandes imprescindibles, de primera necessitat, com la de l’habitatge o la dels carburants, que han permès sobredimensionar-ne els preus i per tant els beneficis; de l’altra, explotant fins al màxim el control de l’especulació, de manera que es poden fer fluctuar els preus del mercat de forma artificial, com ho hem vist amb els preus dels aliments i del petroli; i, finalment, especulant també amb la mà d’obra, ja que si hi ha més oferta disminueix el seu valor i es paga menys. Però bé, la mateixa cursa desenfrenada a la cerca d’uns beneficis desorbitats han fet trontollar part del sistema, i ara cal recompondre’l.

Tant a nivell europeu com a nivell de l’Estat ja s’anuncien tota mena de mesures per a fer front a la recessió, amb una unitat de criteris encomiable: aquí no hi ha ni dretes ni esquerres que valguin, la recepta apunta a una sola direcció. Les administracions han posat en marxa tot un seguit de mesures per evitar l’esfondrament del sector immobiliari i de la construcció, com als Estats Units van córrer a cobrir els esvorancs oberts en algunes empreses creditícies. Però sobretot se’ns anuncien un seguit de mesures per a pagar el cost de fer front a la recessió: més flexibilitat laboral, ampliació de jornada, contenció salarial, allargament de l’edat de jubilació, contractes a precari (que si no accepten els d’aquí ja acceptaran els de fora), reforma del sistema de pensions que diuen que es fa insostenible, reducció de drets laborals, increment de preus dels productes de primera necessitat com la llum, etc. El denominador comú és que ens haurem d’estrènyer (encara més) el cinturó.

Tot sigui per superar la crisi, i assegurar que bancs i empreses puguin mantenir un alt nivell de beneficis (altrament serien inviables, i encara agreujaríem la situació, diuen). Tècnicament, no sé si la situació econòmica actual es pot qualificar o no de recessió, però a nivell dels drets treballadors, dels qui no ens vam beneficiar del període de vaques grasses i haurem de pagar el període de vaques magres, sí que podem parlar clarament de recessió.

I sense ningú que ens defensi.

dimarts, 17 de juny del 2008

Criticar ERC és pecat?

Arran de les meves intervencions en la sessió plenària del 25è Congrés d’ERC he rebut comentaris de felicitació, però també de discrepància pel que alguns consideren desproporcionada o fora de lloc determinades crítiques a la nostra acció de Govern. Naturalment, totes les opinions són respectables. És cert que, si bé els sectors crítics parlaven en línies generals de donar un gir a la política d’ERC, de posar l’accent en el fet nacional, de ser més contundents i rellevants al si del Govern, ben pocs van fer crítiques concretes a la gestió de Govern, o fins i tot a la gestió del partit, com vaig fer jo.

Més que la veracitat de les crítiques, que de fet ni els mateixos ponents que demanaven lògicament el vot contrari a les meves intervencions no van ser contrarestar ni desmentir, el que algú em qüestionava era la necessitat de fer-les. Per mi el tema és molt clar: estem tan avesats a l’autoadulació col·lectiva que perdem el nord i sobretot perdem el contacte amb la realitat. Ja sé que el tema no és pas exclusiu d’ERC, però jo em sento del que em sento com a propi. Tot el discurs, el de la ponència del Congrés però en general el dels documents i parlaments interns, es basa en presentar un panorama polític amb tres grans blocs: una dreta carrinclona, que ens ha traït amb l’Estatut, la del “català excloent”, que aparenta catalanista però que en realitat només vetlla pels seus interessos...; una esquerra sucursalista, fàcilment controlable des de Madrid, la que vol “marginalitzar el català”, que a l’hora de la veritat també sucumbeix a interessos ben poc d’esquerres (MAT, Quart cinturó...); i finalment nosaltres, un partit únic, diferent, amb una nova manera de fer i d’entendre la política, els únics defensors de la llengua i la cultura del país, els únics que volem una Catalunya i uns Països Catalans lliures, i per tant els únics que podem fer avançar el país cap a la plena sobirania, un partit que ha estat determinant en els Governs tripartits i que ha propiciat els canvis en profunditat...

El problema no és que fem aquest plantejament tan simplista com poc ajustat a la realitat com si fos un espot publicitari, i per tant com una manera de captar nous adherents i de fer veure que la nostra és la millor, de fet l’única, opció possible. Perquè la gent tampoc és tan ingènua, i quan s’exclama contra la política i contra els polítics no hi veu massa diferències entre nosaltres i la resta, ni tampoc és tan miop com per no veure el paper que hi fan, i hi han fet, els diferents grups polítics al Govern. El problema és que aquesta gran mentida que proclamem als quatre vents només ens la creiem nosaltres. I aleshores, en base a aquestes falses premisses, muntem la nostra estratègia, i quedem astorats en veure que la gent, malgrat ser nosaltres els únics que defensem els seus interessos i els del país, no ens dóna el suport que esperàvem. I, a més, com que a l’hora de la veritat s’ha de tocar de peus a terra resulta que creem una dissonància perillosa entre el nostre discurs teòric i la nostra praxi política.

Així s’explica, per exemple, que al Congrés la xiulada més sonada se l’endugués Miquel Iceta del PSC que havia acudit al Congrés com a convidat. No solament va ser una xiulada fora de lloc donat que ell era allà perquè l’havíem convidat nosaltres (una simple qüestió d’educació, penso), sinó que era tot un contrasentit tenint en compte que representava un dels nostres socis de Govern.

Entenc que només si som capaços de veure amb ulls autocrítics la realitat que ens envolta, i per tant el paper que hi juguem nosaltres, podrem portar a terme una estratègia encertada que faci coherent els principis ideològics amb la praxi política, que no creï rebuig i desànim al si del partit en veure que la realitat va per un altre cantó, i sobretot que puguem projectar una estratègia real de país, amb una visió global del país, on nosaltres hi podem de jugar un paper molt important, però els altres també.

dilluns, 16 de juny del 2008

La Plataforma pel Dret a Decidir i la manipulació

La PDD ha emès un comunicat en què denuncia pressions i ingerències per tal de manipular aquest moviment amb finalitats partidistes que desdibuixarien els seus objectius inicials. Desconec d’on provenen ara aquestes ingerències i intents de controlar aquesta Plataforma, i podria ser que hi fossin per més d’una banda. Lamentablement, tenim una estructura de partits que rarament pensen en clau de país, i que permanentment actuen (i no se n’amaguen perquè ho diuen obertament en els seus documents oficials) sobre la base que només ells defensen els interessos nacionals. I de la mateixa manera que actuen intentant eliminar l’adversari catalanista (enlloc de fer-lo còmplice del seu projecte), també intenten captar els moviments socials com ara la Plataforma pel Dret a Decidir.

És un error de plantejament que cometen tant CiU com ERC, com a mínim, en pensar que només cadascun d’ells, i de forma excloent, defensen el país, i que per tant la resta són adversaris a abatre o a incorporar. I l’error pot ser doble: primera perquè és utòpic pensar que cap d’ells pugui aglutinar totes les forces i moviments, i per tant totes les sensibilitats, del catalanisme. Els dirigents d’ERC, i no només els oficialistes, cauen permanentment en l’infantilisme de pensar que la independència només serà possible quan Esquerra tingui una majoria parlamentària; igual com a CiU n’hi ha massa que aspiren a aglutinar, a base d’anorrear ERC, tot el catalanisme. I segona, perquè a part d’utòpic tampoc seria desitjable que s’esdevingués així. Per més que qualsevol de les dues forces arribés a tenir un increment electoral suficient (de fet CiU ja l’havia tingut), res seria possible sense comptar amb els altres.

El projecte d’avançar cap a la sobirania només serà possible si s’entén com un projecte de país, construït des de la dreta i des de l’esquerra a l’ensems, construït des dels partits i des de la societat civil, però cadascú des del seu lloc. Pretendre, des de qualsevol formació política (i reitero que en aquest cas desconec d’on vénen els intents manipuladors) controlar i desviar la PDD cap a interessos de partit és un error gravíssim que perjudica greument les aspiracions sobiranistes del país. Si se’n sortissin, l’únic que aconseguirien és una nova desmobilització de la ciutadania, que al capdavall aniria en contra de l’objectiu que se suposa defensa el partit en qüestió.

diumenge, 15 de juny del 2008

25è Congrés d’ERC. I ara què?

Cadascú podrà fer del Congrés la lectura que li convingui. Però, entenc que un primer titular seria que la crisi interna d’ERC és més viva que mai; que no hi ha hagut prou capacitat o voluntat de buscar acords de consens; que els personalismes continuen prevalent a l’interès general; que el Congrés no ha resolt res, ni tant sols ha marcat una ruta a seguir perquè la que s’ha aprovat no es correspon amb l’ideari de l’Executiva. S’ha posat en evidència, això sí, la fragilitat i el baix perfil d’aquesta direcció feta a imatge i semblança del nou President.

Va ser, també, un Congrés farcit d’hipocresia: tothom va fer crides a una unitat que finalment no va ser possible; tothom manifestava el magnífic que havia estat tot el procés, per acabar dient que les ferides encara eren obertes i per això no es podia arribar al consens; tothom es posava a la disposició de tothom, però cadascú des del seu lloc; la nova direcció va elogiar constantment l’anterior President que acabaven de defenestrar; copets a l’espatlla entre passadissos que més aviat semblaven punyalades a l’esquena...

Hi va haver aspectes positius, naturalment. Tothom es va refermar en la voluntat de no trencar el partit i d’oferir-se per a treballar-hi en positiu. El text de la ponència aprovada s’assemblava ben poc al text inicial, perquè s’hi van incorporar moltes esmenes: algunes que simplement milloraven o ampliaven el text, altres que corregien errors, i algunes que capgiraven la intencionalitat o full de ruta proposat; aquestes darreres votades al Ple amb el vot contrari del sector de Puigcercós. Els tres sectors que no van guanyar les eleccions, però que sumats representen més del 60% de la militància, van actuar amb responsabilitat perquè, tot i posar-se d’acord en alguns temes, en general van evitar una derrota de la nova direcció, cosa que hauria provocat una greu crisi al partit. L’altra nota positiva va ser la d’impedir la continuïtat de Xavier Vendrell, un dels principals artífex del desastre viscut en els darrers temps.

Però resten els aspectes negatius. Tenim una direcció feble, fràgil i de baix nivell. No s’ha resolt la crisi sinó que es manté la fractura interna que, de ben segur, provocarà nous ensurts. Els principals actius del partit en quedaran al marge. Algunes directrius aprovades difícilment es podran complir perquè no responen a la voluntat de la direcció.

En definitiva, s’ha perdut l’oportunitat (una oportunitat d’or tenint en compte el muntatge i les expectatives mediàtiques del Congrés) per donar la imatge d’un partit que ha superat un moment de crisi i que reprèn amb força i il·lusió la seva tasca. Hem perdut credibilitat i hem restat més que no pas sumat. No tardarem a topar de nou amb el fantasma de la crisi.

dissabte, 14 de juny del 2008

25è Congrés d’ERC. L’hora de la veritat

Avui és dia de Congrés. Hi ha molta expectació, però potser no tant pel que s’hi dirà i s’aprovarà, com per veure com es tanca la crisi d’Esquerra. És molt possible, com deia ahir, que s’arribi a solucions de compromís, tant si s’acorda presentar una executiva de consens, amb representació de les diferents sensibilitats del partit, com si s’acorda donar un marge de confiança a la nova direcció sense integrar-s’hi. I és més que possible que un sector opti per la primera opció i els altres dos per la segona. Com a mínim, tothom sortirà clamant per la unitat del partit, perquè tothom és conscient que tot aquest desastre de procés ens ha portat al límit del trencament.

Particularment, hi presento tot un seguit d’esmenes.
- Unes van en la línia de denunciar que s’aprovin unes idees sobre el paper que tothom sap que després s’incompleixen o no es corresponen amb la realitat; són esmenes en les quals proposo simplement eliminar determinats paràgrafs, encara que sigui només per honestedat (que ja és ben poca cosa parlant de política).
- Unes altres van en la línia d’adoptar una posició més realista, sense caure en el simplisme infantil de presentar la realitat política catalana com si nosaltres fóssim els únics salvadors de la pàtria, davant d’una dreta tancada i resclosida i una esquerra sucursalista. Qualsevol via cap a la independència haurà de ser un projecte de país i no de partit, i per tant serà imprescindible la complicitat, activa o passiva, d'uns i altres.
- I finalment hi ha un tercer bloc que fa referència a la manca d’horitzó que s’evidencia en el text de la ponència oficial. Manca d’horitzó i contradiccions flagrants: d’un paràgraf del text es dedueix que al 2010 es plantejarà el tema del Concert econòmic, però en un altre paràgraf es diu que això es començarà a discutir al cap de cinc anys del nou sistema de finançament, és a dir entre el 2014 o el 2015; es parla de l’exercici del dret a decidir, però d’altra banda es diu que es prepararà una consulta, seguint la proposta de llei que impulsa el Govern, només sobre un tema de competència de la Generalitat; segons el text de la ponència Esquerra proposarà fer aquesta consulta popular sobre un tema de competència de la Generalitat entre el 2014 i el 2015, mentre que més endavant es proposa preparar també pel 2014 la convocatòria d’un referèndum en base al dret a decidir.

El conjunt de les esmenes que s’hi presenten, i per tant el text final resultant, probablement despertarà poc interès. Ja m’imagino que tota l’atenció del Congrés es centrarà en els equilibris interns per aconseguir una direcció mínimament consensuada, i en tot cas veure fins on perilla l'estabilitat del Govern de la Generalitat. Però molt em temo que tancarem la crisi en fals: salvarem les aparences, però la lluita interna continuarà, perquè les ambicions personals continuen intactes.

divendres, 13 de juny del 2008

25è Congrés d’ERC. Hi haurà pacte?

Demà es celebrarà el 25è Congrés d’ERC, una setmana després d’haver escollit nou President i nou Secretari General del partit. Les situacions convulses provoquen interès i això explica l’alta participació en les eleccions internes i els més de 4.000 inscrits al Congrés, amb un centenar llarg d'esmenes a la ponència oficial, per a debatre. Aquestes dades podrien ser positives si realment sorgís una direcció capaç de canalitzar l’enorme preocupació que es viu al sí d’ERC i en general a l’independentisme; preocupació motivada, precisament, per la poca confiança en què això s’esdevingui així. No tinc informació de com estan anant les negociacions que porten a terme els quatre sectors del partit, però és evident que el Congrés pot ser molt diferent en funció del resultat d’aquestes negociacions.

No em va sorprendre que la reacció oficial del partit, davant del resultat de les eleccions, fos triomfalista argumentant que havia estat una lliçó de democràcia i que la candidatura de Puigcercós havia obtingut una clara victòria. Però sí que em va sorprendre que ho fessin molts mitjans de comunicació, perquè tothom sap que qualsevol líder polític que obtingués només un 40% de suport de la seva militància, el primer que faria és dimitir. Ara, Puigcercós està obligat a pactar, i no ho tindrà fàcil. Com a mínim haurà d’obtenir el suport de Carretero o de Benach, per arribar a tenir una majoria al Congrés. Reagrupament, la segona força en suport de la militància, representa la posició més distanciada ideològicament de Puigcercós; mentre que la candidatura avalada per Carod, encara deu tenir ben present les punyalades a l’esquena que ha rebut compartint la direcció; i en tot cas no serà fàcil conviure “L’Esquerra que guanya” amb “L’Esquerra que perd”.

El més probable és que al final s’arribi a alguna solució de compromís, que es pot traduir en un repartiment de cadires i en pactar algunes esmenes per donar la sensació que hi ha hagut un ampli consens. En principi, pactar esmenes de cara al Congrés no hauria de ser cap problema perquè tothom sap que aquestes ponències són documents que després poden quedar en paper mullat. Ara mateix ja s’han incomplert, o es contradiuen en aquesta ponència, molts del punts acordats en la Conferència Nacional de la tardor.

Ja veurem què passa demà.

dijous, 12 de juny del 2008

El Rei ha d’abandonar el Palau

Hi ha dues maneres d’entendre la figura del Cap d’Estat: Una consisteix en fer d’aquesta figura la màxima representació de la “cosa pública”, la República, escollida democràticament per la ciutadania; i l’altra és en base a una imposició, ja sia perquè algú se sent il·luminat per vés a saber quina voluntat divina o s’erigeix en salvapàtries per vés a saber quins interessos particulars, com solen fer les dictadures, ja sia perquè algú al·lega una mena d’herència feudal com passa amb les monarquies. Està clar que en aquest darrer cas, hi ha països democràtics que han consentit mantenir la figura dels monarques com a elements decoratius, i com a màxim d’arbitratge, passant tots els poders al Cap del Govern. Aquestes rèmores del passat resulten del tot anacròniques, i en la majoria dels casos resultarien inconstitucionals si no fos perquè en els textos de la Carta Magna s’hi sol posar un apartat que exclou la Monarquia dels mateixos principis constitucionals.

La imatge del Rei abandonant el Palau i anant a retirar-se, com un ciutadà més, a una residència privada és sempre reconfortant, encara que sigui al Nepal. Ja sé que les circumstàncies del Nepal no són equiparables a cap país europeu: allà la caiguda de la monarquia va ser motivada inicialment per l’afany absolutista del darrer monarca, que el 2005 va dissoldre les Corts per assumir plens poders, i això va provocar que totes les forces polítiques inclosos els maoistes s’unissin contra ell, fins que l’any passat van decidir democràticament abolir la monarquia.

A Europa, són ben pocs els partits que gosen auto definir-se com a monàrquics. La majoria, accepten la monarquia com un mal menor, com un element que si no destorba tampoc val la pena de canviar; però són ben pocs els qui gosen defensar-la com a una bona solució per a encapçalar la representativitat d’un país. I si en els països on hi ha establerta una monarquia hi ha molts partidaris del republicanisme i pocs monàrquics realment convençuts, en els països en règim de República els monàrquics són inexistents, a excepció feta d’algun país on l’extrema dreta pot trobar en la figura d’un rei la possibilitat de defensar els seus interessos.

Veure, doncs, la imatge del Rei abandonat el Palau, encara que sigui al Nepal, és reconfortant. Un altre país que deixa enrere l’anacronisme d’una figura que només tenia sentit en un sistema feudal o absolutista, però no en un sistema democràtic. A no ser que cada quatre anys ens deixessin escollir la figura del Rei, i tots els ciutadans, iguals davant la llei segons la Constitució, poguéssim ser-ne candidats.

dimecres, 11 de juny del 2008

La rendibilitat de l’insult a la llengua i al país

En tot l’afer de l’actitud insultant del Director Genral de la companyia aèria Air Berlin, Joachim Hunold, envers la llengua i la cultura catalana, em crida especialment l’atenció l’explicació que hi donava ell mateix. Deia que no feien res més que aplicar una lògica de política empresarial, de manera que els sortia més a compte fer-ho tot en castellà. Una lògica empresarial sense escrúpols ni respecte per ningú, que en tot cas no és pas patrimoni exclusiu d’aquesta empresa, sinó que sol ser habitual en el món dels negocis. I els catalans, mesells de mena, ja hi estem avesats i rarament ens immutem. En aquest cas, la reacció no ha estat per no voler utilitzar el català, com fan tantes altres empreses de fora i de casa nostra també, sinó per la fatxenderia de fer-ne ostentació.

Hi ha hagut protestes contra aquesta manera de procedir, de caràcter institucional, d’entitats cíviques i culturals, i lògicament del món polític, amb l’excepció feta del Partit Popular que coincideix amb el caràcter xenòfob dels representants d’aquesta companyia. Els mitjans de comunicació afins al Partit Popular, seguint la mateixa lògica empresarial, els importa un rave la veracitat i la dignitat professional i menteixen deliberadament parlant d”imposició del català” quan ells saben que només es tractava d’una carta del Govern balear recomanant el respecte per la llengua oficial de les Illes. I en aquest cas, fins i tot la premsa estrangera ha criticat les declaracions de Joachim Hunold: el Financial Times, els alemanys Der Spiegel, Die Welt i Sueddeutsche Zeitung, i el diari francès Le Figaro, per exemple.

Ara faltarà veure en què acaba tot plegat. No és tracta de l’acció puntual del Director General de la companyia, perquè hi ha altres precendents de la ideologia militant d’altres directius com el senyor Álvaro Middelmann, Director General d’Air Berlin a España, que temps enrere publicava un article donant suport a l’extrema dreta austríaca, de caràcter neonazi. I el senyor Joachim Hunold, seguint amb la seva lògica empresarial de fer diners sense escrúpols, està imputat a Alemanya com la compra pressumptament irregular d’accions de la seva pròpia companyia. I de la mateixa manera que el 2005 la companyia alemanya va fer una promoció de regalar bitllets d’avió als passatgers que es diguessin Leonor, en honor a la infanta espanyola, perquè devia calcular que aquest gest li reportaria beneficis, també deuen haver calculat que ara els pot sortir a compte aquesta actitud de menyspreu envers els catalans.

Dels catalans depèn, potser, que no els surti a compte. No podem pas pretendre canviar la mentalitat d’uns neonazis i que es posin a respectar els pobles i les cultures que no formen part de la seva mentalitat imperial (el senyor Middelmann parlava del caràcter imperial de l’espanyol); però potser sí que no els surti rendible, almenys a casa nostra.

dimarts, 10 de juny del 2008

Banderes i canons que apunten el meu poble...

Ara que han començat a desmuntar les peces d’artilleria del castell de Montjuïc, recordo una de les primerenques cançons de Lluís Llach que parlava de “...les banderes i canons que apunten el meu poble...”. Ja era hora que aquest símbol de la ciutat de Barcelona deixés de ser una plaça militar, i que posat en mans de l’Ajuntament es reconverteixi en espai lúdic, turístic, cultural o d’estudi. Qualsevol finalitat que se li vulgui donar serà millor que la d’acollir qualsevulla instal·lació de caràcter bèl·lic. Però no ens enganyem, l’exèrcit espanyol es retira de Montjuïc perquè sap que el domini sobre la ciutat i sobre el país el pot exercir igualment, sense necessitat del Castell.

Arreu del país, hi ha restes, alguns més ben conservades que altres, de petits castells que ens recorden un període de la història en què els pobles havien de defensar-se emparats pel gruix i l’alçada d’unes muralles. En molts casos, a l’època medieval, els castells eren el lloc de refugi dels vilatans que vivien pels entorns, i que a la llarga, igual que les esglésies, van esdevenir el nucli a partir del qual es va formar el poble. Però aquesta mena de castells van caure en desús ja fa unes quantes centúries, i en el millor dels casos han estat adaptats pels seus propietaris com a cases nobles, a vegades obertes al públic. No és el cas del Castell de Montjuïc.

Espero que retirin del Castell de Montjuïc totes les peces d’artilleria, i sobretot els seus artillers. Però, que deixin els canons que arran de muralla apunten cap a la ciutat de Barcelona. Més d’un turista despistat deu haver pensat que es tractava d’una mala reconstrucció el fet de tenir disposats els canons apuntant cap a la ciutat en lloc de fer-ho cap enfora, per a defensar-la. Caldria deixar aquests canons al seu lloc, on són ara, com a memòria històrica per a recordar que Catalunya no tenia, des de fa tres-cents anys, ni exèrcit ni canons. Catalunya no tenia ni té sinó exèrcits i canons enemics, que apunten cap a la seva capital, “... que apunten al meu poble” .

dilluns, 9 de juny del 2008

L’important és tenir la paella pel mànec

Comencem aquesta setmana amb l’inici d’una vaga de transportistes que amenaça deixar el país desproveït de determinats productes, de gasolines sobretot. La seva protesta es fonamenta en l’escalada de preus del petroli que, com en el cas dels pescadors, sembla que fa inviable econòmicament la seva feina. Caldrà veure fins on són capaços d’arribar, i per tant si tindran la capacitat suficient com per a fer reaccionar la societat. Perquè el principal problema amb què s’enfronten és el de no saber on és el seu enemic. Hi ha una crisi econòmica, que alguns eufemísticament en diuen desacceleració, provocada per vés a saber què, i de la qual ningú se’n fa responsable. És el gran invent del nostre sistema econòmic: les societats són anònimes, la llei d’oferta i demanda no l’ha redactada ningú però l’ha de complir tothom, l’especulació és una força misteriosa que ens fa trontollar sense tenir les oficines enlloc, s’idolatra el creixement com a font de riquesa en un món de recursos limitats...

El Govern (els governs en general i les institucions internacionals) se’n renta les mans adduint causes externes. I parlen de la crisi com si aquesta es produís per una mena d’atzar intangible, com si l’alça dels preus dels carburants que afecta negativament la butxaca dels consumidors no beneficiés directament les butxaques de persones i empreses molt concretes. Parlen de l’especulació com d’un fenomen eteri, com si l’acaparament de productes de primera necessitat, siguin combustibles siguin productes alimentaris bàsics, no s’hagués d’emmagatzemar en llocs físics concrets, o de registrar documentalment en balanços empresarials. Parlen d’una llei suprema, la llei del mercat, contra la qual ells no poden lluitar quan es tracta de tocar els interessos de les grans empreses, però que interfereixen cada dia quan es tracta de limitar o condicionar els petits productors, de fomentar, permetre o boicotejar segons convingui l’arribada de productes provinents d’altres països.

Les grans empreses immobiliàries i de la construcció, d’acord amb les entitats bancàries, van entendre que podien forçar al màxim els preus de la vivenda perquè aquest era un bé de primera necessitat, i van inflar els preus (i els guanys) fins a límits insostenibles. Fet el calaix, s’acomiada els treballadors sobrants i s’orienta el negoci cap a un altre cantó. El poder econòmic no resideix tant en produir un producte més o menys atractiu, sinó en tenir la paella pel mànec amb un producte de primera necessitat; i amb això s’especula. És el mateix que passa amb els treballadors: la seva força no resideix en la possibilitat de forçar l’empresari amb una vaga, per exemple, sinó en la capacitat d’incidir sobre aspectes de primera necessitat per a la població: siguin talls a la via pública o desabastint el mercat d’aquests productes de primera necessitat.

La vaga de transportistes no serà efectiva per la lògica de les seves reivindicacions, sinó per la capacitat de deixar sense combustible les gasolineres, i sense productes els mercats.

diumenge, 8 de juny del 2008

Sense novetats a ERC

Els resultats d’ahir eren més que previsibles. A tot estirar, podria dir que jo em pensava que el tàndem Puigcercós Ridao arribaria al 40%, o que l’Uriel Bertran no quedaria en la darrera posició, però res més. I bé. Què hi hem guanyat amb tot això? Doncs, que ara tindrem una direcció amb un suport de poc més d’un terç de la militància; que ara tothom està assenyalat per ser d’una Esquerra guanyadora o d’una Esquerra perdedora; que la guerra interna continua oberta perquè teòricament es poden fer majories alternatives; que s’han creat molts ressentiments interns que només poden generar desconfiança mútua; que en el millor dels casos ens veurem forçats a buscar fórmules de compromís per incorporar a l’Executiva del partit alguns o tots els sectors perdedors, una mena de tripartit o quatripartit; que en aquesta necessària cerca de consens per a formar la nova executiva, el debat de les idees quedarà en un segon terme; que hi ha militants i votants que durant la campanya ja anaven dient que si no guanyava determinada candidatura ells marxarien o deixarien de votar ERC, i alguns probablement compliran la seva promesa; que qualsevol pacte que es formuli serà vist per alguns com una traïció als principis que s’han defensat durant la campanya...

Un panorama com per sentir-se’n orgullosos, certament. Està clar que, tal com deia ahir, algú ja ha sortit dient que l’important és que hem donat una lliçó de democràcia, que els altres partits farien bé d’imitar. La gent no és tan estúpida com per empassar-se aquestes ximpleries. Això s’ha esdevingut així per la incapacitat dels responsables de dirigir el partit per fer-ho d’una altra manera, i sobretot per l’ambició personal d’uns dirigents incapaços de fer autocrítica davant dels resultats de les eleccions espanyoles. D’aquesta manera, ningú ha hagut de respondre d’aquell fracàs, ens estalviem debatre seriosament quins són els errors comesos fins ara, i el més important és que alguns ja han aconseguit l’objectiu últim (i primer alhora) d’assolir el poder.

Aquesta setmana hi haurà intenses negociacions. Facin el que facin hi haurà crítiques i veus de descontentament. Es pactaran cotes de poder i res més; o si ho voleu es pactarà consensuar esmenes al Congrés de dissabte que ve, més que res per justificar el pacte. Al capdavall, els papers són això: papers, que en època de pluges esdevenen paper mullat. El més complicat, per a tancar els pactes, serà trobar la manera d’explicar-ho de cara a l’exterior, de cara als més propers, als militants i simpatitzants de cada sector. Recordem, per exemple, que Uriel Bertran va haver de deixar la direcció del partit quan va començar a manifestar públicament algunes discrepàncies amb la política que es portava a terme. No tenia sentit ser crític i formar part de la direcció alhora, deien. Ara, en canvi, resultarà que, si es respecten els resultats de les eleccions d’ahir, a l’Executiva hi hauria d’haver més crítics que de la candidatura guanyadora.

Recordo aquella època en què jo, com molts dels actuals militants d’ERC, militava al PSAN. Periòdicament, es produïa una crisi que ens abocava a una escissió; i sovint dèiem que tanta malastrugança no podia ser casual i havia de ser deguda a gent infiltrada, de la policia o de l’extrema dreta. No crec que sigui el cas d’ara, però em resulta difícil d’imaginar que el desastre que s’ha muntat al si d’ERC pugui ser degut només a l’atzar, o a la incapacitat i ineptitud d’uns dirigents.

dissabte, 7 de juny del 2008

ERC: hem perdut les eleccions

Avui, els militants d’ERC anirem a votar per escollir el nou President i el nou Secretari general del partit. Sentint els comentaris de dirigents de les diverses candidatures hom podria pensar que aquestes són uns eleccions obertes, amb possibilitat de sorpreses. Sincerament (no em farà res rectificar demà, si fos el cas), em sembla que el resultat està cantat. Tenim muntada una estructura de partit en la qual el que compta són les fidelitats personals, de manera que qui controlava l’aparell del partit s’endurà el gat a l’aigua. El que diuen els teòrics programes té relativament poc interès: tots parlen de renovació, com si ningú volgués assumir la gestió feta fins ara; tothom parla de replantejar el pacte de Govern sense trencar-lo; i d’un horitzó del 2014, sense concretar-lo. Al final, el que pesarà serà la imatge i la confiança que pot despertar un o altre candidat, i tant en l’Administració com en l’estructura interna del partit hi ha massa gent que deu favors.

El resultat, a més, no resoldrà les lluites de poder que és el que de veritat està en joc avui. Primer escollim les persones que dirigiran el partit, i dissabte que ve aprovarem les línies a seguir. Algú feia notar la incongruència del procés, perquè es podria donar el cas que el dia 14 s’aprovessin, per la suma de les altres candidatures, unes estratègies a seguir diferents de les que preconitza la candidatura guanyadora. Però això no serà cap problema perquè a Esquerra ja estem avesats a redactar frases altisonants que després tenen ben poc a veure amb el que s’acaba fent. Ara mateix ja estem contradient el que es va aprovar en la Conferència Nacional de la tardor. I no passa res. En el millor dels casos, aquest vespre els candidats es faran la foto i parlaran d’unitat, però pel darrere continuaran amb les seves lluites personals. Faran com han fet en els darrers anys Carod i Puigcercós, que sortien plegats a fer la rialleta però després s’apunyalaven per l’esquena. La poltrona bé s’ho valia.

Com que a Esquerra hi ha molta experiència en això d’amanir les coses perquè sembli que sempre tenim raó i que ho hem fet fantàsticament, i experiència en creure’ns les pròpies mentides que no es creu ningú més que nosaltres, probablement aquest vespre encara diran que aquestes eleccions han estat una lliçó de democràcia i un exemple a seguir per la resta de formacions polítiques. Sincerament, si dic, ja en el títol d’aquest article, que hem perdut les eleccions no és perquè m’identifiqui amb cap de les candidatures perdedores, sinó perquè en tot aquest procés el qui ha perdut és el partit. Això ha estat un desastre: els personalismes i les lluites pel poder d’uns dirigents irresponsables han arrossegat la militància a prendre partit per uns o pels altres, han radicalitzat posicions fins a extrems fora de tota lògica (només cal veure i llegir els insults i les desqualificacions que es vomiten en els diferents fòrums de debat a la xarxa), han obert ferides que seran difícils de tancar posant el partit en risc de trencament (hi ha amenaces clares d’abandó del partit segons quins siguin els resultats), i han desconcertat encara més els simpatitzants i votants. Guanyi qui guanyi, suposant que algú encara posi en dubte la victòria de Puigcercós, hi haurà més desercions que engrescament (tot i que de ben segur que la candidatura guanyadora és capaç d’inventar-se un nou col·lectiu que simuli entrar a Esquerra, precisament perquè ells han sortit com a guanyadors).

Avui, ERC ha perdut una mica més. Costarà refer-se d’aquesta patacada, tenint en compte que la crisi, a més, es tancarà en fals.
Demà, el 2014 serà una mica més lluny que avui.

divendres, 6 de juny del 2008

L’anècdota del 2014

Aquests darrers dies he denunciat la manca de rigor i de serietat a l’hora de tractar el tema del 2014, tant per part d’alguns candidats com per part de la ponència del 25è Congrés d’ERC. Permeteu-me una anècdota viscuda personalment que il·lustra l’interès amb què s’ha portat el tema des de l’administració catalana. Però, ja deixo clar d'entrada que només és una anècdota. Des de la societat civil, i des de feia temps, s’havia promogut la idea que alguna cosa calia fer davant la commemoració del 300 aniversari de la Guerra de Successió. Vam creure que no s’havia d’esperar al 2014 sinó que calia elaborar tot un programa d’actuacions que englobés el període complet de la Guerra (1705-1714) per tal de no limitar-nos a la data final que només concerneix al Principat de Catalunya.

Així doncs, vam elaborar una àmplia proposta d’activitats que culminava al 2014 i que comprenia aspectes diversos, des dels més estrictament pedagògics i divulgatius, als de recerca i estudi, obrint finalment la porta per a què el 2014, des d’instàncies més polítiques, es pogués prendre una iniciativa de país amb la intenció de recuperar les llibertat perdudes en aquella Guerra. Naturalment la proposta no era per a portar-la a terme la nostra entitat ¹, sinó per a implicar-hi el conjunt de la societat catalana, a l’estil del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta. Vam presentar la proposta a la Generalitat de Catalunya, i ens vam trobar amb la sorpresa que precisament la Generalitat creava la seva Comissió Catalunya 2014, integrada per diversos Departaments del Govern català. No era el mateix, evidentment, perquè ells ho plantejaven com una iniciativa bàsicament institucional, però sí que impossibilitava tirar endavant la nostra idea tal com l’havíem concebuda, i així ens ho van fer saber.

Vam reelaborar tota la nostra proposta adaptant-la a aquelles iniciatives que d’alguna manera podríem assumir nosaltres mateixos com a entitat, i els la vam presentar per tal que hi donessin suport. La resposta globalment va ser negativa, amb l’excusa que tot el que nosaltres proposàvem més o menys ja tenien pensat de fer-ho ells. Entre anades i vingudes, ja havíem passat el 2005, i per tant perdut la possibilitat de fer un conjunt d’activitats que englobés la totalitat del període de la Guerra, i per tant el conjunt dels Països Catalans. El mes de juliol del 2006, em truquen dient que aniria bé que ens féssim càrrec d’una de les iniciatives que havíem presentat i que consistia en l’edició d’un manual divulgatiu sobre la Guerra, adreçat bàsicament a professorat de Secundària. I efectivament a mitjans mes de setembre vam rebre la notificació que se’ns concedia la subvenció per a fer-ho, però que havíem de tenir el llibre enllestit el 15 de novembre. Els vaig dir que era impossible, per sentit comú, elaborar un text i editar-lo en menys de dos mesos, però la funcionària de torn em va dir que o complíem els terminis o perdíem la subvenció. Vam acordar, no diguem com, tirar-ho endavant encara que el llibre no el tindrien fins a la primavera.

Un cop enllestit el llibre, amb una molt acurada edició, ens posem en contacte amb la Generalitat per demanar on volien que els trametéssim els mil exemplars que havíem quedat (per a tots els IES públics de Catalunya i Centres de Recursos). I la nova sorpresa va ser que ens diuen que ens en compraran 100 exemplars!. Com podien comprar-nos cent exemplars d’una edició que ja havien pagat ells! Els vaig haver d’explicar que no calia comprar res, que només havien de procurar que els llibres arribessin als Centres de Secundària. Finalment, vam quedar que millor fora enviar-los a principis de curs. Es va fer una presentació al Museu d’Història de Catalunya, el director actual del qual era el principal assessor, prologuista i avalador de l’obra,... i aquí es va acabar la història. Un any després, els llibres encara dormien en algun magatzem del Departament d’Ensenyament, segons em van dir ells mateixos per manca de pressupost per a enviar-lo (ignoro si en els darrers mesos finalment s’ha fet la distribució). Però bé, això només és una anècdota!.

De tota la resta d’activitats per al 2014, d'aquella Comissió Catalunya 2014, tret d’una exposició que preparava el Museu d’Història, res de res, o el més calent a l’aigüera. Molt àgils a l’hora de desmobilitzar i aturar les iniciatives de la societat civil, i molt feixucs a l`hora de posar-s’hi ells. I és que això del 2014, queda molt lluny encara!

¹ Permeteu-me que no digui el nom de l’entitat des d’on vaig viure l’anècdota perquè ara mateix ja no hi tinc la responsabilitat que hi tenia llavors. Però puc donar-ne els detalls que calgui a qui li interessi.

dijous, 5 de juny del 2008

Comissionat per al 2014, una comissió de festes?

La candidatura a la direcció d’ERC encapçalada per Benach i Niubó ha presentat una proposta d’executiva, per si sortís guanyadora, cosa ben improbable, integrada només per membres de la seva candidatura. Això vol dir que, a diferència del que han anunciat altres, no farien una executiva on hi fossin representades totes les sensibilitats del partit? Probablement la presenten així perquè saben que tenen ben poques possibilitats de guanyar. Però el que m’ha sorprès més és la seva proposta de crear un Comissionat per al 2014. En la seva executiva hi hauria un President i un Secretari General, quatre vicesecretaries generals, una Secretaria Nacional de la Dona, i aquest Comissionat per al 2014.

Si de veritat algú es creu que el 2014 Catalunya pot fer un salt endavant, amb una proposta de consulta popular per tal d’exercir el dret a decidir, això del Comissionat per al 2014 no és seriós. Sembla molt més una comissió de festes de barri o de poble, que un veritable projecte de país. Cada vegada estic més convençut que al si d’Esquerra hi ha més sectors que renuncien a una proposta sobiranista de veritat, i que es limiten a tenir aquest tema en el programa, però convençuts que res tirarà endavant, i que caldrà continuar amb la política de peix al cove, fent petites passes dins del més estricte marc constitucional espanyol. I això és el que diu la ponència oficial d’Esquerra, que amb tota seguretat s’aprovarà el dia 14, ja que per al 2014 hi preveu l’inici de negociacions per a reclamar el Concert econòmic i la possibilitat d’estrenar la nova llei de consultes populars amb un tema menor, de competència de la Generalitat, tal com preveuen les lleis espanyoles.

Qualsevol que s’ho prengués seriosament, el que faria ja des d’ara, no és una Comissió de festes sinó buscar un gran acord entre les principals forces polítiques catalanistes i la societat civil, per tal de crear conjuntament les condicions necessàries per a fer viable l’exercici del dret a decidir el 2014 (o en una altra data, tant de val). Però això sí, com que fa de bon patriota posar la data del 2014, crearem una Comissió de festes perquè no sigui dit que no es fa res. És com aquella Comissió Catalunya 2014 que el Govern de la Generalitat va crear l’any 2005, amb uns resultats pràcticament nuls, i que hores d’ara no sé ni tan sols si ha deixat de funcionar.

Demà explicaré una anècdota viscuda personalment a l’entorn d’aquesta fantasmagòrica Comissió Catalunya 2104 de la Generalitat de Catalunya. Per sucar-hi pa.

dimecres, 4 de juny del 2008

25è Congrés. El desconcert del 2014

Seguint amb la tònica d’incoherències i de frases fetes sense sentit, en la ponència oficial d’Esquerra de cara al Congrés hi trobem aquest apartat (3b.9a): “Al Principat Esquerra posarà el rellotge a zero i proposa acord de govern amb les forces amb les que sigui més fàcil desenvolupar aquest programa, on s’inclourà la negociació del Concert econòmic quan s’acabi el cicle dels primers cinc anys del model de finançament vigent. I la convocatòria de la primera consulta popular sobre qüestions que són de competència de la Generalitat.” És a dir que per al 2014 Esquerra proposa negociar la primera convocatòria d’una consulta popular sobre un tema que sigui competència de la Generalitat. D’allò del dret a decidir el futur del país, res de res!

Tal com està formulat aquí no ens surten els números. La revisió quinquennal prevista en l’Estatut, i que es cita aquí com a punt d’inici per a la negociació del Concert econòmic, com a mínim correspondrà a l’any 2014 (o al 2015 si tenim en compte que el Govern de Madrid ja ha decidit que aquest any no hi haurà acord i que per tant no entrarà en vigor fins al 2010). Quan parla del model de finançament vigent, es refereix al que encara s’ha de pactar amb l’Estat i que és el que tindrà una vigència de cinc anys, segons l’Estatut. Aleshores, el 2014 començarem a negociar el Concert econòmic? I què esperem que passi, doncs, aquest 2014?

Els redactors de la ponència ho tenen molt clar: res de res de consultes populars basades en el dret a decidir. Allò que vam aprovar en la Conferència Nacional de la tardor, i que jo ja deia que estava pèssimament formulat, ja s’ho han carregat amb menys d’un any, potser perquè és la proposta de la qual fan bandera els sectors de Carod, de Carretero o de l’Uriel Beltran. La llei que prepara i impulsa Esquerra sobre les Consultes populars és una punyalada al dret a decidir dels catalans. Així s’entén que es digui que el 2014 farem (o intentarem negociar) la primera consulta popular sobre una qüestió de competència de la Generalitat, per ser constitucionalment correctes

D’una banda es dóna per fet que ens autolimitarem aquesta possibilitat en la nova Llei de consultes populars, i de l’altra plantegem un calendari que es contradiu amb el que s’ha dit en altres apartats de la mateixa ponència. Aquest és el projecte de futur d’Esquerra? Sincerament, crec que hi ha molts militants d’ERC que tenen al cap un altre projecte de futur.

dimarts, 3 de juny del 2008

Solució d’urgència: Metges no homologats

La Consellera Marina Geli anunciava ahir que probablement s’haurien de contractar metges provinents d’altres països encara que no tinguessin el títol homologat. I és que la manca de professionals de la medicina, tant metges com infermeres, sembla cada vegada més greu. I, com sempre, davant d’una situació d’emergència qualsevol solució que eviti el caos o el desastre sembla la menys dolenta, o com a mínim un mal menor. Hom pot parlar, evidentment, d’una actuació gens encertada, per no dir negligent, per part de l’Administració per no haver previst aquest dèficit de professionals de la salut. Però és evident que si no hi ha prou ciutadans autòctons que s’apuntin a aquestes carreres en nombre suficient com per a cobrir la demanda, és que l’oferta no deu ser prou atractiva.

No és cap novetat veure metges provinents d’altres països als nostres hospitals. Temps enrere, molt abans del fenomen de les noves migracions, hi havia estudiants o professionals de medicina que venien aquí, en part buscant un lloc de treball estable, però en part també per a perfeccionar els seus estudis atrets per la qualitat dels nostres centres universitaris i assistencials. Tots coneixem bons professionals, ben arrelats a casa nostra, provinents de països àrabs i llatinoamericans sobretot. Però ara la situació és diferent: hi ha un malestar creixent entre els professionals que no veuen prou reconeguda la seva tasca, al capdavall la causa fonamental perquè no hi hagi prou estudiants que segueixin aquestes carreres. I si la seguretat de trobar un lloc de treball no és prou incentiu, deu ser perquè les condicions no són les desitjables.

La decisió de la Consellera Marina Geli no sorprèn ningú, perquè ja hi estem avesats, però evidentment no suposa en absolut anar a l’arrel del problema; sinó tot el contrari, que encara el pot empitjorar. Si abans s’era molt rigorós amb el tema de les homologacions devia ser perquè per damunt de tot es prioritzava la garantia de qualitat professional (no voldria creure que fos un simple tràmit burocràtic, de caràcter xenòfob, per dificultar l’entrada de gent de fora). Ara ja no hi ha aquesta prioritat? En lloc d’atacar les causes de la manca de professionals de la sanitat, el que es fa des del Departament és donar per bona la situació i buscar qui sigui, encara que no tingui el títol homologat, que accepti unes condicions que aquí com a mínim semblen poc atractives. Una mesura que no ajudarà a millorar la qualitat del servei sanitari, i molt menys a recuperar el prestigi i l’atractiu de la professió.

dilluns, 2 de juny del 2008

Malversació en publicitat institucional

Un recurs fàcil per a l’Administració, davant de qualsevol problemàtica social, és encetar una campanya publicitària. Tant se val que sigui sobre temes de trànsit, de salut, de comportaments cívics, d’impuls a la cultura o de foment del consum de determinats productes. Com que els ciutadans no som immunes a les influències, positives o negatives, del nostre entorn, suposo que algun efecte deuen tenir aquestes campanyes publicitàries en el sentit de condicionar els nostres comportaments. De tota manera, deu ser difícil d’avaluar-ne els resultats, i per tant la rendibilitat real tenint en compte els elevats costos d’aquestes campanyes publicitàries. En l’empresa privada, els números canten, però tractant-se de campanyes institucionals hem de creure a grosso modo en la seva eficàcia.

No estic pas en contra d’aquesta mena de campanyes institucionals que es paguen amb els nostres impostos, en la mesura que tenen un objectiu raonable, i ja no parlo ara de resultats raonables. Hi ha campanyes que es limiten a informar sobre serveis que presta l’administració o sobre drets i deures dels ciutadans, com ara l’existència del número d’informació de la Generalitat O12, o les nostres obligacions amb hisenda; d’altres que es proposen modificar o condicionar els nostres comportaments, com ara l’estalvi d’aigua o la prudència a les carreteres; i encara unes altres de més genèriques que pretenen impulsar uns valors més generals de convivència, de respecte pel nostre entorn, etc. Fins aquí, res a dir, per més dubtes que pugui tenir sobre la seva eficàcia real.

Ara bé. Hi ha una altra mena de publicitat institucional que em sembla absolutament injustificada, i que no dubto en qualificar de malversació de fons públics. Són aquestes campanyes que no anuncien altra cosa que la pròpia administració que les impulsa, encara que amb l’objectiu real de publicitar els gestors d’aquestes administracions. I darrerament en tenim uns exemples clars, suposo que amb una premeditada coordinació entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. D’una banda, uns anuncis que ens expliquen que l’administració està al costat de les famílies, som-hi, o que associen l’administració catalana amb el país en general, i de l’altra els que ens expliquen que Barcelona és fantàstica. No estem parlant de quatre quartos, sinó de campanyes costosíssimes, els diners de les quals podrien servir per a coses molt més útils.

Està clar que per a segons quins polítics, el més útil és publicitar-se ells mateixos per tal de continuar aferrats a la cadira; deuen considerar que la seva gestió pública és més aviat discreta, mediocre o sense resultats evidents, i l’única possibilitat que els queda perquè sembli més acceptable és la publicitat.

diumenge, 1 de juny del 2008

Algú creu en el bilingüisme?

Una de les troballes més políticament correctes de la transició va ser la del bilingüisme. Vivim en un país on hi ha, al marge de 200 llengües més com a resultat de les immigracions recents, una llengua pròpia, el català, i una altra llengua, el castellà, oficial de l’Estat que també és l’habitual de gaire bé la meitat de la població, fruit d’immigracions anteriors. A la Vall d’Aran caldria parlar, lògicament, de l’aranès com a primera llengua. Durant molt de temps, el règim franquista, amb el beneplàcit d’amplis sectors dirigents i empresarials, consideraven lògic i saludable el monolingüisme espanyol i rebutjaven, per tant, el bilingüisme. Però tan bon punt es va establir un sistema democràtic, encara que fos tutelat, els monolingüistes van esdevenir ràpidament partidaris del bilingüisme. Aleshores va aparèixer l’argument de la paritat i l’equilibri de les dues llengües.

El mètode per a fer nous partidaris del bilingüisme continua funcionant. El Partit Popular i el PSOE, per exemple, com els jacobins francesos són ferms partidaris del monolingüisme, i per tant rebutgen el bilingüisme, a llocs com a la Franja de Ponent, o a la Catalunya del Nord els francesos. Allà, els nens catalanoparlants a qui se’ls practica la immersió lingüística en castellà, o en francès, no pateixen cap trauma, ni representa cap vulneració dels drets individuals el fet que no puguin fer ús de la seva llengua més enllà de l’àmbit familiar; només caldria que hi hagués un canvi o una transició democràtica que pogués fer valdre els drets de la llengua pròpia de la població d’aquells territoris, perquè els acèrrims partidaris del monolingüisme esdevinguessin de forma automàtica igualment acèrrims partidaris del bilingüisme.

A la Franja, com a la Catalunya del Nord, els partidaris del bilingüisme són els qui defensen el català. I és que, al capdavall, el bilingüisme no el defensa ningú com una solució permanent sinó com un pas cap al monolingüisme. Un monolingüisme que alguns l’aplicarien amb una manca de respecte envers la diversitat lingüística, tal com ho hem vist històricament i ho continuem veient en la política dels estats centralistes, mentre que d’altres ho farien amb molta més consideració pel pluralisme, com s’està fent a Catalunya. El debat, doncs, no és entre partidaris del monolingüisme i partidaris del bilingüisme, sinó entre els qui respecten la diversitat lingüística i els qui no. El bilingüisme com a sistema no el defensa ningú.