De burques, nicaps i passamuntanyes

Recordo que en una ocasió, quan treballava en un Institut de Secundària, em vaig creuer en un passadís amb un alumne que portava la cara tapada amb un mocador o un buf. Instintivament, vaig abaixar-li el mocador d’una estirada, tot dient-li que aquell no era un lloc de camuflatge. No va passar res, el noi va quedar parat i no sé ni si em va tornar resposta; però després, companys professors em van dir que havia d’anar amb compte perquè en lloc de ser la criaturada d’un adolescent podia haver estat un vel per motivacions religioses o d’altre tipus.

Potser sí. Però no veig per què hem de permetre que algú vagi amb la cara tapada, si no és que ho admetem en tots els casos. És ben cert que, avui per avui, l’ús del burca o del nicab és gairebé anecdòtic al nostre país i no representa cap problema social; per tant, entenc que no estaria justificat prendre mesures de tipus legislatiu o reglamentari per a regular o prohibir l’ús d’aquesta mena de peces de vestir en determinats llocs. Ara bé, em sona força estrany l’argument dels qui diuen que regular-ho suposa una estigmatització del col·lectiu, quan en realitat l’estigmatització és justament la imposició d’aquestes formes de vestir. Si algú vol cridar l'atenció, com de fet feia el noi de l'Institut, i posar-se un estigma clar al damunt només cal que es tapi la cara i serà objecte de totes les mirades. En qualsevol cas, el que no es pot fer, entenc jo, és crear una norma pensada només per a aquest col·lectiu sinó que ha de ser general, precisament per posar tots els ciutadans en igualtat de condicions.

Com a professor no acceptava tenir a la classe un alumne amb la cara tapada, i no sé si ens semblaria bé que en determinats llocs algú es presentés amb un passamuntanyes o amb el casc d’una moto posat. Hi ha el dret a la llibertat individual, està clar, però tots convenim que és lògic i fins i tot necessari que s’estableixen en determinats àmbits normes generals de comportament i de convivència. I aquest és l’únic problema que hi veig en la iniciativa endegada al Parlament de Catalunya: inevitablement, i els mitjans de comunicació s’han cuidat prou de remarcar-ho fins al punt que alguns han desinformat expressament, la regulació de l’ús de qualsevol indumentària que cobreixi el rostre en determinats llocs públics s’associa de seguida a l’ús del burca o del nicab.

Crisi per desídia?

Ja se sap que les anècdotes i les vivències particulars són això: anècdotes que no es poden extrapolar ni generalitzar. El que passa és que si les anècdotes de cadascú comencen a ser compartides i són molts els qui s’han trobat en situacions semblants, aleshores, com a mínim, podrem començar a dir que hi ha indicis raonables del fet en qüestió. Déu me’n guard d’afirmar, ni tan sols insinuar, que la crisi pugui explicar-se per alguna de les anècdotes viscudes, però potser sí que explicarien la incapacitat de fer-hi front.

Se suposa que en temps de crisi, quan algú es disposa a fer una comanda mínimament important ja sigui a una botiga, a un professional, o a un establiment turístic, hauria de ser rebut amb els braços oberts. Doncs, bé. Jo no sé si sóc l’únic, i en aquest cas només hauria de constatar la meva mala sort, però darrerament m’he trobat amb molts casos que semblen fora de tota lògica en temps de crisi. He fet fer pressupostos a professionals que no s’han dignat ni a dir-me que no m’ho volen o no m’ho poden fer, de manera que he hagut de buscar-me la vida en un altre lloc; tinc ara mateix un parell d’encàrrecs professionals, en un dels quals portem més d’un any de retard (sempre em diu que quan pugui ja vindrà), i en l’altre havia de tenir una feina enllestida abans de l’estiu, i ara ja li demano que com a mínim pugui estar abans de l’hivern.

El mateix m’ha passat a l’hora de programar les vacances que acostumo a fer, quan es tracta d’hotels del país, directament i a través d’internet. En el darrer cas, en què estava interessat a passar uns dies en un determinat poble dels Pirineus, vaig  veure que hi havia cinc establiments. Un el vaig descartar perquè no tenia pàgina web, i un altre perquè a la pàgina web no hi havia forma de contactar-hi; vaig fer la petició als altres tres, i només em van respondre dos. Vaig escollir, entre aquest dos el que em va semblar més adient. Ni una comanda no resol la crisi, ni el meu cas explica massa res, però és possible que n’hi hagi que s’ensorrin també per desídia?

Sant Pancràs, demà m'afaitaràs

Quan parlem d’un dia festiu, de la festa d’un cap de setmana o d’unes vacances no ens referim només a uns dies no laborables, sinó que precisament el que volem dir és que fem una pausa per a reprendre tot seguit el treball. I és en aquest sentit que jo, avui, no puc dir que comenci un cap de setmana ni tampoc les vacances d’estiu. De fet, començo un cap de setmana i unes vacances sense fi; senzillament, em jubilo.

La paraula prové de l’hebreu “jobel”, que era el corn de boc amb què es feia la crida a la festa del Jubileu. El sentit original del mot “jubilar” seria el d’experimentar una viva alegria, i la “jubilació” seria una alegria exultant. És allò que en castellà en diuen “júbilo”. El Jubileu era una festa jueva que es celebrava cada cinquanta anys, i que durava un any, durant la qual les propietats que havien estat venudes eren tornades a llurs propietaris antics, els esclaus eren alliberats i es deixaven reposar els camps. Era una manera de dir que, de tant en tant, calia retornar les coses al seu lloc. I d’aquí va derivar la idea concedir el jubileu quan algú portava cinquanta anys de servei, que no forçosament volia dir una exempció definitiva del treball, sinó simplement una festa solemne de reconeixement de tota una trajectòria.

Poder-se jubilar amb un estat de salut raonablement bo no sé si és motiu d’una alegria exultant, però sí com a mínim de satisfacció. Probablement, quan el sistema de l’anomenat estat del benestar va reconèixer el dret a la jubilació, més que un càlcul econòmic de si ja havia cotitzat el suficient com per a retirar-se devia considerar-se que el treballador ja estava amortitzat i prou desgastat com per a no ser rendible en el lloc de treball; i amb una esperança de vida posterior relativament curta. El sistema els trontolla quan la gent ha treballat i pagat el suficient com per a poder gaudir d’uns anys de benestar, d’aquí que amb l’excusa de la crisi estiguin fent mans i mànigues per a desmuntar aquesta fita de benestar assolida. Espero que amb mi hagin fet tard.

Creu i ratlla. Que corri la veu

No sóc dels qui sempre estan repassant els números dels rebuts de l’entitat d’estalvi. Però tot d’una m’adono que m’han cobrar una comissió que em sembla excessiva. Aprofito que tinc festa per acostar-me a la meva oficina habitual. Darrere el vidre, la caixera m’explica amablement que aquelles comissions són correctes i les habituals; de què viurien sinó les Caixes, i més ara que això del crèdits ho tenen un xic aturat? Com que m’entretinc una mica més del compte posant en dubte els arguments de la caixera, tinc la impressió que algú m’està espiant des del despatx del director de l’oficina.

No deu ser el Director General de l’entitat, està clar; a tot estirar, el director de la sucursal. El seu sou no deu tenir res a veure amb les xifres astronòmiques que cobren els grans directius, però la seva aspiració deu ser anar escalant posicions per acostar-s’hi. Damunt del taulell i en algun dels cartells penjats per les parets encara queden rastres del que tot just fa uns mesos era l’antiga i propera caixa d’estalvis. La mala gestió portada a terme pels seus directius va forçar-ne la liquidació, amb aquest procés de fusió com a pas previ per a ser regalada a una entitat més solvent. Una fusió forçada pel Banc d’Espanya, però costejada per tots els contribuents. De què han servit, doncs, els diners públics (nostres) abocats fins ara? Per pagar el cost de les fusions i per a garantir que els màxims directius, tant els que van portar la pèssima gestió de l’època de l’especulació urbanística com els qui han estat incapaços de reflotar-la, s’embutxaquessin indecentment els nostres diners. Amb el vist i plau del Banc d’Espanya i dels responsables polítics del desastre, està clar. Tan ineptes com ells.

Ja sé que a les altres entitats financeres deu passar el mateix. Però en aquestes no tenen perdó de Déu, des del moment que han hagut de ser intervingudes amb els nostres diners degut a la seva incapacitat per a gestionar-les correctament. Per la meitat de preu, qualsevol ximple els hauria dirigit l’entitat amb la mateixa ineficàcia. Em sembla insultant. Imagino el Director General i la resta d’alts directius, amb les butxaques plenes i rient-se de tots nosaltres, però sobretot dels clients que ens toca pagar per partida doble, com a clients i com a contribuents. Tallo la conversa amb la caixera, i li demano simplement que em doni tots els diners que queden al compte, i que ja el poden cancel•lar. Creu i ratlla.

Guardiola, millor que Mourinho?

Els catalans, i segurament no només els catalans, tendim a magnificar les nostres gestes i a mitificar els nostres herois amb molta facilitat. Potser per això també ens enduem les més grans decepcions. Ara mateix, molts aficionats catalans al futbol apostarien u contra deu a la superioritat de l’entrenador Pep Guardiola sobre el seu rival madridista José Mourinho. I sincerament, sense entendre-hi massa res en això del futbol, em sembla una mica exagerat.

D’una banda, perquè els èxits esportius, l’argument irrefutable i gaire bé únic de la majoria d’opinadors, no es poden atribuir només a una sola persona, i de l’altra perquè qualsevol dia es pot girar la història. Per això mateix puc entendre que els seguidors madridistes i els seus mitjans de comunicació es neguin a acceptar el que per a nosaltres pot semblar una evidència. Ben mirat, la idea de trobar excuses per a cadascun dels petits fracassos que ha tingut el Madrid enfront del Barça també és una gran coneguda nostra; tant en el món del futbol com en el de la política. Entenc que, en el millor dels casos, els aficionats blancs arribin a acceptar una petita superioritat blaugrana que, essent tan petita, també poden atribuir a l’infortuni o, una mica més esbiaixadament, a aquell estrany fat que el mateix Mourinho trobava inexplicable en el seu famós “por qué”. Una gairebé igualtat, doncs, per a la qual ells fàcilment poden trobar el punt de gràcia que faria decantar a favor seu, i que es podria quantificar amb el darrer doble enfrontament d’aquest estiu: entre l’empat de l’anada i la lleugera, encara que suficient per a endur-se el títol, superioritat en el partit de tornada.

Sincerament, em sembla que exagerem a l’hora d’atorgar una superioritat tan manifesta del Pep Guardiola com a entrenador sobre el seu rival José Mourinho; jo ho deixaria amb un justet 5 a 4, a favor del Pep, naturalment. Ara bé, allà on sí que el Pep guanya per golejada que ben bé podríem quantificar amb un deu a zero, o a un essent magnànims, és a l’hora de valorar els dos entrenadors com a persones. Aquí sí que no hi ha color.

Amb un somriure als llavis

En alguna altra ocasió ja he dit que penso que anem massa sorruts per la vida. Sembla com si fer cara d’amargat i de pomes agres fos senyal de serietat i de responsabilitat, mentre que somriure massa o donar una aparença de felicitat és propi d’”infeliços”. Per això, quan algú emet aquella pregunta de protocol entre amics o coneguts “què tal, com estàs?” o “com anem?”, la resposta sol ser un resignat “ja pots comptar, anar tirant”, que se sol reblar amb un “i mentre puguem anar tirant...”. Però rara vegada es respon amb un contundent “Bé, molt bé!”, perquè aleshores hom haurà de justificar amb pèls i senyals a què ve tanta felicitat.

Sempre hi pot haver motius per considerar que no tenim la felicitat completa, que podrien anar-nos millor les coses. Però també n’hi ha per considerar que Déu-n’hi-do del bé que ens van les coses per gota que mirem una mica més enllà. És aquell altre tòpic tan emprat per a consolar-nos de no haver tret la rifa: “mentre tinguem salut...!” que alguns complementen amb un “mentre tinguem salut i feina...!”. I en una situació com la que vivim en què la Crisi (així, en majúscules) ens aclapara nit i dia, sembla que encara està més justificada aquesta actitud resignada i capcota que no admet eufòries ni massa cares somrients. És evident que hi ha una crisi que afecta fonamentalment a aquelles persones que han perdut o que no troben un lloc de treball, però la resta sembla que vulguem solidaritzar-nos amb el seu patiment a base de mesures d’austeritat, de reduir el consum, cosa que encara agreuja la crisi, i per suposat d’evitar mostrar-nos excessivament somrients.

D’aquí que hagin sorprès, i fins i tot indignat, les declaracions de la Consellera d’Ensenyament Irene Rigau dient que els mestres “haurien de somriure 24 hores perquè tenen la feina assegurada”. Està clar que dit per ella, com a màxim responsable del Departament, pot sonar a un advertiment que no tenim dret a queixar-nos, i en aquest sentit lògicament també trobo del tot desafortunades les seves paraules. Com si encara li haguéssim de donar les gràcies! Amb tot, la idea de no ser tan gasius amb els somriures, aplicada no només als mestres sinó al conjunt de la població, potser no és tan desencertada.

Obedient com un gosset

El Govern espanyol continua complint les ordres que li dicten els qui tenen el poder de veritat; els mateixos de sempre, a vegades anomenats poders fàctics, a vegades moviments especulatius, a vegades pressions dels mercats, i a vegades directament amb el seus noms i cognoms i càrrecs en les grans empreses i bancs. Amb l’excusa de la crisi, agreujada expressament amb les mesures que l’obliguen a prendre, Zapatero va adaptant el mercat laboral, la legislació i l’estructura de l’Estat a les necessitats concretes dels qui de veritat governen, encara que no hagin estat mai elegits democràticament. Enmig de les grans reformes (eufemisme per dir qualificar les retallades) laborals, fiscals i aviat la de les pensions, encara té temps per a combatre l’incipient sector de les energies renovables.

Una cosa era que de forma testimonial es publicités que el Govern espanyol, com qualsevol altre d’Europa, donava suport a iniciatives per a fomentar les energies renovables. Era una mena de guinda que quedava bé damunt d’un pastís nuclear, una mena de torna per a dissimular que no hi ha el més mínim interès en preservar el medi ambient, almenys mentre ningú no trobi la fórmula per fer més rendible la preservació que la seva destrucció. Havien de ser mesures simbòliques, que representessin un percentatge petit en relació al volum de negoci global, com si es tractés d’un impost o recàrrec que es podria anotar a la partida de publicitat. Però la cosa se’ls estava escapant de les mans: les energies alternatives podien començar a prendre una part significativa del mercat. I a les grans empreses se’ls ha acabat la paciència i han donat l’ordre pertinent. Com un gosset obedient, el Govern ha començat a retallar els drets tarifaris del sector de l’energia fotovoltaica, per tal d’abocar-les a la crisi i garantir que en cap cas no han de posar en perill els beneficis de les grans corporacions que gestionen les energies contaminants.

És una història repetida. Hi ha una certa permissivitat mentre no molesten, mentre no representen una competència real, mentre no resten beneficis significatius; però, tan bon punt passen un determinat límit aleshores es canvien les regles de joc perquè sempre guanyin els mateixos. És una història que ja va viure Catalunya com a país: des del 1714 ençà Catalunya va perdre les seves llibertats polítiques, però va mantenir el seu sistema d’autonomia fiscal, fins que amb la incipient industrialització, ja avançat el segle XIX, l’Estat va considerar que la recaptació de Catalunya era excessiva. I aleshores va centralitzar les finances: mentre érem pobres ens havíem d’espavilar amb el poc que teníem, quan començàvem a tenir un xic, aleshores s’apel·là a la solidaritat.

I quelcom de semblant, encara que sigui pura anècdota personal, em va passar a mi quan vaig començar a editar unes col·leccions de mapes escolars. Inicialment, preveient unes vendes escasses, vam acordar que cobraria, com en les edicions de llibres, un percentatge sobre les vendes; fins que, de cop i volta les vendes es van disparar. Aleshores van canviar les regles del joc, i vaig passar a cobrar un preu fix per mapa.

Esnobisme nadalenc

Hi ha un tipus de gent que sent una estranya necessitat de remarcar a cada moment que ells estan per damunt del que és normal en el comú dels mortals. Són els esnobs que cerquen una manera de sobresortir i de marcar distàncies, anant contracorrent no pas per una qüestió d’incompatibilitat d’idees sinó per assegurar-se que la majoria de gent els ve de cara, tot imaginant que aquest gest els fa singulars. I aquests dies de Nadal no poden resistir la temptació de pregonar el fastig o l’enuig que els produeixen aquestes festes.

El pitjor de tot, però, són els arguments que hi donen. “Sembla que hàgim d’estar contents per força, només perquè és Nadal”, diuen alguns. Però tampoc cal fer cara d’estar emprenyats tot el dia; i si, malgrat els problemes quotidians, hi ha uns moments o uns dies a l’any en què hom pot mirar-se les coses d’una altra manera, tampoc cal amargar-nos per això. Bé que celebrem una victòria del Barça o aprofitem qualsevol altra excusa per a passar una estona o un dia de forma més despreocupada i feliç. “Tant de consumisme, quan després retornen les penúries...”, diuen uns altres. És a dir que, com que habitualment no podem permetre’ns determinats luxes, tampoc ho hem de poder fer ara, tant se val que sigui per Nadal com en qualsevol altra data assenyalada; els pobres ho han de ser tot l’any, i no es poden permetre el luxe ni que sigui per un dia de fer una despesa extraordinària; com que habitualment no gastem cava de 15 euros l’ampolla, ni mengem llagostins de primera, tampoc ens ho hem de poder permetre aquests dies, com si es tractés d’un plaer prohibit per als plebeus.

Ja sabem que les festes, i aquestes més que qualsevol altra, no deixen de ser uns moments de fantasia, una forma d’evadir-se de la realitat, que tampoc ha de voler dir inconsciència o irresponsabilitat, un moment puntual en què sortim de la rutina diària i que ens permetem unes petites llicències. Faltaria més. La mirada dels esnobs, que pretenen menystenir o ofegar aquest petit oasi de felicitat, no deixa de ser una actitud altiva de qui no suporta que fins i tot aquells que pateixen penúries econòmiques, ni que sigui per uns dies, puguin també fer un tast d’una vida confortable, reservada habitualment per als privilegiats, entre els quals solen figurar aquests esnobs.

Cròniques kafkianes (VI)

Podríem posar un exemple del que deia ahir, de l’absurditat del sistema que imposa l’Administració per a concedir subvencions a les entitats, establint uns terminis i unes condicions sovint impossible de complir. L’entitat cultural de l’exemple organitza i convoca diversos premis literaris, un dels quals el financen a mitges amb un organisme oficial i per un altre en rep una subvenció. Aquest darrer premi s’atorga en el marc de la Nit de Santa Llúcia, a mitjans mes de desembre. De manera que abans, quan es reclamava a les entitats que justifiquessin a final d’any les subvencions rebudes, venia just perquè el premi s’acabava de donar i en tot cas calia apressar les empreses proveïdores perquè emetessin ràpidament les factures derivades de l’organització del premi.

Però, quan l’Administració va canviar els criteris exigint les justificacions de les subvencions el mes de novembre, la cosa es va complicar. Els vam dir que el mes de novembre era impossible presentar, per exemple, el rebut de la persona que havia obtingut el premi senzillament perquè encara no se’n coneixia l’autor; per la resta de factures, encara es podien fer factures la petita trampa d’emetre factures a l’avançada, sense saber si s’ajustarien realment a la despesa realitzada. L’Administració no s’avenia a raons: o el mes de novembre els portàvem el rebut d’un guanyador del premi, que encara desconeixíem, o perdíem la subvenció. Aleshores els vaig proposar canviar la finalitat concreta de la subvenció, de manera que en lloc de demanar-la per al premi en concret la podíem demanar pel “conjunt de premis literaris” que atorgava l’entitat. Però la fórmula tampoc els va agradar, perquè argumentaven que era una subvenció excessivament genèrica, encara que “el conjunt dels premis” ja incloïa el que realment volíem que ens subvencionessin.

Finalment només van acceptar que féssim veure que no demanàvem la subvenció per al premi en qüestió, sinó precisament per a l’altre premi que ja organitzàvem a mitges amb l’administració. D’aquesta manera es donava l’absurd que formalment l’entitat organitzava un premi a mitges amb l’Administració, però a la vegada la mateixa administració, encara que un altre departament, ens donava una subvenció per al mateix premi. Absurd, kafkià, estúpid si voleu, però els papers complien tots els requisits establerts.

Cròniques kafkianes (V)

Catalunya disposa d’una societat civil potent en l’àmbit de la cultura, basada en entitats i fundacions de tota mena. Unes poques, molt poques, han arribat a tenir un paper gaire bé institucional amb uns pressupostos i un patrimoni més que considerables, com és el cas del Palau de la Música. La immensa majoria, però, pràcticament no tenen patrimoni i es mouen en una precarietat absoluta, amb molta més voluntarietat que professionalitat, i malgrat tot fan una feina ben remarcable. Hi hauria un entremig d’entitats, amb seu pròpia i personal professionalitzat, al capdavant de les quals caldria situar, sens dubte, Òmnium Cultural, a les quals sovint ha tocat fer funcions de suplència de la mateixa administració; però moltes d’aquestes subsisteixen o poden fer la tasca que fan gràcies a les subvencions.

Temps enrere, la Generalitat concedia les seves subvencions anuals, amb el compromís per part de les entitats de justificar degudament el destí dels diners rebuts, a finals d’any. Amb tot, sovint hi ha activitats que no s’inicien i es conclouen en períodes anuals, com els pressupostos de l’administració, de manera que les entitats podien demanar una pròrroga per presentar totes les justificacions. És evident, per exemple, que hi ha activitats que no es poden fer en el termini d’un any, i menys si tenim en compte que la convocatòria de les subvencions sovint no apareix fins a la primavera, i amb molt de sort les entitats poden saber amb quines subvencions poden comptar just abans de l’estiu. Suposo que per qüestions estrictament de burocràcia interna de la mateixa administració, van començar dient que ja no hi podia haver pròrrogues per a justificar les subvencions més enllà del gener de l’any següent; després es va anar escurçant el termini a mig desembre, per acabar reclamant les justificacions a finals d’octubre o mig novembre, segons els departaments.

D’aquesta manera, les entitats no sabien si se’ls concedia una subvenció, com a molt d’hora, fins al mes de juny, i amb les vacances pel mig a principis de tardor ja ho havien de justificar. El resultat era evident: o bé les entitats no feien activitats (almenys activitats subvencionades) durant els primers sis mesos de l’any, o bé s’arriscaven a fer-les i que després se’ls denegués la subvenció. I durant els mesos de novembre i desembre ja no era possible fer activitats subvencionades, a no ser que es justifiquessin a priori. I tanmateix les entitats han sobreviscut, convivint amb les absurditats de la burocràcia administrativa.

Els papers que es presenten en els terminis establerts per l’Administració sempre quadren; fins i tot quan teòricament seria impossible que quadressin. A l’Administració, o millor dit a la burocràcia administrativa, el que l’importa és que en la data establerta hi hagi els papers degudament segellats; encara que per lògica la mateixa administració hauria de suposar que sovint els papers no poden concordar amb la realitat. De fet, són les condicions que imposa ella mateixa les que impulsen o gaire bé obliguen a fer petites martingales documentals; no pas en benefici de ningú en particular sinó com a imperiosa necessitat de sortejar les traves burocràtiques. A no ser que de tant en tant aparegui un Millet qualsevol.

Cròniques kafkianes (IV)

Explicava ahir l’absurd d’una administració que dóna una subvenció per a la elaboració d’un text històric i la seva edició (en realitat és un encàrrec de la mateixa administració), però hi posa la condició que en dos mesos ha d’estat tot fet i justificat. Impossible. Per força, aquesta administració ha de comptar que algú haurà de falsejar algun document, el que no vol dir que hi hagi d’haver corrupció. Però si s’obre la porta, o millor dit, s’impulsa la irregularitat documental, és fàcil pensar que qui tingui la voluntat de buscar-hi una lucre personal o de partit, ho té molt fàcil.

Però la situació kafkiana no es va acabar aquí. L’acord era que l’Administració pagava l’edició del llibre sobre la Guerra de Succcessió, del qual se’n faria una tirada de mil exemplars, per tal que el llibre es distribuís a tots Instituts de secundària i centres de recursos del país. Nou mesos després, com en un part teníem enllestida la redacció de l’obra i amb un parell de mesos més podíem tenir-ne l’edició. Ens vam adreçar al Departament d’Educació per tal que ens digués exactament el nombre de llibres que necessitava i on volia que els hi trametéssim. La sorpresa va ser majúscula quan ens responen dient que ens en comprarien cent exemplars. Però si l’Administració ja ha pagat tota l’edició, com volen ara comprar-nos-en cent! Està clar que hauríem pogut vendre’ls els seus propis llibres i quedar-nos la resta per a nosaltres. Un cop aclarit el malentès, els vam lliurar tota l’edició excepte uns pocs exemplars que quedarien per a l’entitat que ho havia gestionat.

Uns mesos després, en veure que els llibres no arribaven als centres educatius, vam interessar-nos per veure què passava. Coses de l’Administració: no tenien cap partida pressupostària per a fer els enviaments, i els llibres romanien ben guardats al magatzem. Com a mínim s’hi van estar dos anys, ben empaquetats, sense que ningú els enviés als seus destinataris; després, ja els vam perdre la pista i no sabem si finalment van arribar als Instituts de Secundària o si encara reposen al fons del magatzem.

Cròniques kafkianes (III)

La Guerra de Successió espanyola es va iniciar el 1705 i va acabar tràgicament aquell 11 de setembre de 1714. Des de la societat civil algú va tenir la pensada d’elaborar un ambiciós projecte per a commemorar els 300 anys de la Guerra, que incloïa un vastíssim ventall d’activitats i propostes a celebrar des del 2005 fins al 2014, en una progressió creixent. En un primer moment, quan vam insinuar la idea a un dels càrrecs de confiança de Palau que teòricament portava el tema, ens va dir que presentéssim la proposta perquè, tot i haver-hi una teòrica comissió interdepartamental per a tractar la commemoració del 1714 aquesta era gaire bé inoperativa.

Atenent el seu suggeriment vam presentar la proposta adequant-la a la implicació institucional. Però hi va haver canvis a Palau. La persona que ens havia fet el suggeriment ja no hi era, i la resposta va ser que tot allò no tenia sentit perquè ja se n’ocupava l’administració. Després ja s’ha vist que res de res. El tema, doncs, quedava oblidat. Però a finals de juliol ens truquen de Palau dient que de tot aquell munt de propostes, els aniria bé que nosaltres ens cuidéssim de l’elaboració d’un llibre didàctic, pensat bàsicament per a professors de secundària, sobre la Guerra de Successió. Al setembre ja ens notificarien oficialment la resolució per la qual se’ns concedia la subvenció per a realitzar-lo. Sense esperar aquesta confirmació oficial ja vam contactar amb un historiador perquè comencés a pensar-hi. Efectivament, a mitjans de setembre ens va arribar la confirmació que podíem comptar amb el pressupost per a la realització del llibre. Hi havia un petit detall en la notificació que no quadrava: abans del 15 de novembre havia d’estar tot enllestit, fet, editat i pagat; havíem de presentar totes les justificacions de la despesa. Semblava un error: potser s’havien equivocat i volien dir a l’any següent... Vaig trucar per fer-los notar la inversemblança: era impossible no només havíem de demanar a un historiador que en dos mesos tingués enllestit el text, sinó que n’havíem de tenir feta l’edició! El dissenyador de la portada, ens demanava un termini més llarg.

Però, no. No era cap error administratiu. El que deia la resolució anava a missa. O fèiem i editàvem el llibre en dos mesos, o havíem de renunciar a la subvenció que ens atorgaven, que de fet havia estat més aviat un encàrrec de l’Administració. Abans del 15 de novembre, tal com marcava la resolució oficial, l’Administració tenia sobre la taula tots els justificants que incloïen les factures pagades a l’autor i a l’editor. El que no sabíem encara era el nombre de pàgines que tindria el text, ni si hi hauria molts gràfics que podien encarir l’edició, ni si seria tot color... Però els papers hi eren.

Però la història kafkiana no es va acabar aquí. Però, deixem-ho per demà.

Cròniques kafkianes (II)

És fàcil, en obrir una investigació, trobar irregularitats documentals, encara que no sempre hagin de correspondre a corrupció ni desviament de diners. Ja he dit en alguna altra ocasió que és des de la mateixa administració que sovint es promou i s’impulsen les irregularitats documentals. I per mostra un botó viscut personalment (i que podria anar de vint-i-un botons!)

Una fundació feia temps que anava al darrere de poder construir una sala d’actes en un edifici de la seva propietat, però sempre estava pendent de rebre un ajut o subvenció institucional. I, aquelles coses que tenen les administracions, va arribar un més de setembre en què a l’Administració catalana li devia quedar una partida amb diners per gastar, i sabent del nostre interès ens va fer una proposta d’urgència. Ens concedien l’equivalent a 150.000 euros de subvenció per a construir la desitjada sala d’actes. Però, havia de ser amb una condició: a principis de desembre havíem de portar certificacions de l’obra feta, amb les corresponents factures, com a mínim del 30% del total. Érem a finals de setembre, i no teníem sinó uns plànols vells que calia refer; calia, doncs, buscar un arquitecte, que fes de nou el projecte, presentar-lo al Col·legi d’arquitectes, demanar el permís d’obres a l’Ajuntament, trobar una empresa disposada a començar de seguida. Una quimera.

A la data assenyalada, dos mesos després, teníem l’obra en marxa i vam poder presentar les factures corresponents que justificaven el 30% del cost total de l’obra. Qualsevol que sàpiga com va aquest tema, la rapidesa en l’expedició de llicències d’obres, i més tenint en compte els requisits que havia de tenir un local públic, ja pot imaginar que el calendari no quadrava. Els papers, sí. I això és l’únic que interessava a l’Administració. Mig any després, una de les primeres autoritats del país, tal com consta a la placa, inaugurava la nova sala d’actes. El permís d’obres encara donava voltes pels calaixos d’una administració que només entén de papers.

Cròniques kafkianes (I)

Sovint, des de l’Administració, i sobretot quan s’apropen eleccions, se’ns diu que hi ha la voluntat d’acostar aquesta administració a la ciutadania, que s’ha de racionalitzar, fer-la més àgil i efectiva, que s’ha de superar tanta burocràcia paralitzadora... Però, res. A l’hora de la veritat, la burocràcia administrativa continua exactament igual que sempre. Els funcionaris i buròcrates vocacionals diuen que la paperassa administrativa no solament no és inútil sinó que és una garantia per evitar abusos i per a assegurar que el tracte és igual per a tothom.

Ja sé que les experiències particulars són sempre això, anècdotes a les quals no es pot donar una interpretació general. A no ser que les anècdotes siguin molt repetides en el temps, que siguin compartides per molta gent, i que es mantinguin malgrat els aparents canvis de govern. Aquests dies d’estiu, des de qualsevol racó de món buscant uns dies de descans i d’esbargiment, m’entretindré, per no faltar a la cita diària a aquest Bloc de notes, a relatar algunes anècdotes viscudes personalment, que posen de manifest el caràcter kafkià de l’Administració (en majúscules, perquè no s’hi diferencien les administracions locals de les nacionals, ni les governades pels uns o pels altres). Obviaré citar, quan sigui el cas, els noms d’entitats concretes, amb algunes de les quals he viscut aquesta mena d’experiències. I és possible que algunes d’aquestes vivències enfront de la burocràcia administrativa ja les hagi explicades en algun apunt del meu bloc.

I per començar, la darrera. La que encara estic vivint aquest estiu. Intento empadronar una persona gran que ve a viure a casa nostra. He sentit dir que els Ajuntaments tenen l’obligació d’empadronar tothom, tinguin o no tinguin papers, i per tant imagino que el tràmit serà fàcil i ràpid. M’adreço, doncs, a l’Ajuntament, i em demanen una còpia de les escriptures de la casa o un certificat del Registre de la Propietat, i la cèdula d’habitabilitat. Com que no tinc a mà les escriptures de la casa vaig al Registre de la propietat on amb pocs dies em poder fer el certificat o nota registral, en castellà evidentment. Per la cèdula d’habitabilitat haig d’anar al Consell Comarcal, però resulta que no és tan fàcil: per a tramitar-la necessiten un certificat subscrit per un arquitecte o aparellador, altra vegada còpia de les escriptures (en aquest cas no val la simple nota registral) i un certificat municipal de legalitat i antiguitat. Incrèdul, davant de tana complicació torno a l’Ajuntament pensant que hi deu haver un error: fa més de vint anys que visc on visc, m’hi cobren tota mena de taxes que demostren l’habitabilitat (o es pensaven que vivia en un lloc inhabitable?), m’han donat tota mena de permisos per diferents reformes i ampliacions de la casa, i ara m’envien al Consell Comarcal sabent que allà em demanaran un altre paper que m’haurà de fer el mateix Ajuntament?. Però no, no era un error. És el tràmit normal a seguir, em diuen, si vull fer l’empadronament. I així estem, embolicats amb certificats i més certificats, com si fóssim a l’edat de pedra i no tinguessin a mà totes les dades que em demanen prenent una tecla de l’ordinador... I a cada passa, el pagament d’una taxa, a part dels honoraris de l’arquitecte tècnic.

Així de fàcil, així de senzill...

Del ridícul a la nul•la professionalitat

Les alarmes van saltar al País Basc i a l’Espanya més tronada: A través de cartells es convocava al poble d’Arralde un acte d’homenatge a presos d’ETA, i la Justícia no feia res per a impedir-ho. A través de la xarxa, es va muntar un sideral per a impedir un desafiament d’aquesta naturalesa, i no eren pocs els qui ja clamaven contra el Govern i contra el jutge Garzón per no tallar de soca-rel la convocatòria. L’associació ultradretana Dignidad y Justícia va denunciar ràpidament els fets, i el jutge Garzon es va limitar a posar en alerta les forces policials, per si de cas. Va ser el diari ABC el qui va saltar amb més virulència contra la temptativa criminal dels abertazales, contra la passivitat de la Justícia i contra la tolerància del Govern socialista.

Un petit detall se’ls havia escapat: el poble d’Arralde no existeix, sinó que és el poble de ficció de la sèrie “Goenkale” de la televisió pública basca. Com el nostre “Ventdelplà”. Però és que al cartell en qüestió, en euskera naturalment, en lloc deia que es tractés de presos d’ETA, sinó simplement de presos bascos, ni de fer cap homenatge. Es limitava a dir “Ens veiem a Arralde” amb un programa d’actes que anava des d’una matinal de pelotaris, un dinar lleugeret, manifestació i un concert cap al tard. La qualitat professional dels periodistes de l’ABC no dóna per tant com per a intentar contrastar la notícia, ni tan sols per a mirar sobre el mapa on cau el poble d’Arralde; com a mínim haurien trobat que sí que existeix una muntanya amb aquest nom. Potser van fer servir un traductor automàtic, que deuria traduir la conjunció copulativa “eta”, és a dir la “i”, per una reforçada ETA. I malgrat tot, el "periodista" d'ABC informava que l'acte s'havia fet.

Una anècdota, un detall, una broma, o el que vulgueu, però que posa en evidència el nivell absolutament menyspreable d’uns professionals de l’ABC que tenen ben poc de periodistes i molt més de servils agitadors al servei d’una ideologia política. Entenc que algun blocaire despistat caigués en el parany, però no un professional que tingui un mínim de dignitat. Em recorda l’anècdota que explicaven d’un bromista que va enviar a una trobada blavera al País Valencià un comunicat d’adhesió d’un professor alemany inventat. Faltats com van d’acadèmics que recolzin les tesis blaveres, els va faltar temps per a publicitar el nom fictici del lingüista alemany que exhibien amb orgull com a prova irrefutable de la serietat de les seves propostes.

De victòria en victòria fins a la derrota final

Ja sé que a vegades es pot caure en un pessimisme excessiu, però és que amb el panorama que tenim no sé si hi ha gaire espai per a l’optimisme. I com ja he dit en altres ocasions, un dels nostres problemes és la incapacitat per a analitzar degudament la realitat, amb un mínim de rigor i d’objectivitat. Ahir mateix llegia un article de Santiago Espot, de Catalunya Acció, que comença així: “Espanya trontolla. El cop que ha rebut és d’aquells que fan época i sembla que els fonaments de l’Estat (que mai no han estat precisament massa sòlids) no resistiran gaire més. Amb un parell d’escridassades més a l’himne i al Borbó, els bascs i els catalans podrem dir al món Good bye Spain.”

Em va semblar fantàstica, i cal felicitar-ne els impulsors encara que hi hagi algun dels nostres dirigents cagadubtes que vulgui menystenir-ho, la xiulada del camp de Mestalla. Però bé, siguem conscients que allò va ser una anècdota; positiva, però només una anècdota. Com anècdota va ser, encara que a un altre nivell i igualment molt positiva, la manifestació de Brussel·les o algunes de les multitudinàries manifestacions organitzades en els darrers anys per una Plataforma pel Dret a Decidir, avui mig desfeta per desavinences internes. El fet de qualificar aquesta mena d’accions com a anècdotes no significa que no les valori, sinó simplement que voldria valorar-les en la seva justa mesura, precisament perquè no arribem il·lusòriament a la conclusió que “Espanya trontolla” o que tenim el "Zapatero sol contra les cordes". El que trontolla de veritat és el moviment sobiranista català capaç d’escindir-se fins a l’infinit, capaç de neutralitzar-se mútuament entre les diferents famílies o tendències, però sobretot incapaç de trobar uns mínims en comú per a treballar plegats per uns mateixos objectius. L’Espanya impertèrrita continua inalterable, com una piconadora que ho aplana tot al seu pas, no solament capaç de guanyar eleccions a base d’eliminar els adversaris servint-se de la justícia, d’incomplir impunement les lleis i fer mofa i befa dels catalans, sinó sobretot capaç de fer-ho sense que passi absolutament res de rellevant, tret d’alguna que altra anècdota que s’oblida tan fàcilment com ells obliden les seves promeses.

Però no. A casa nostra desbordem d’una mena d’optimisme entre ingenu i inconscient, i no sé si també irresponsable. Aquest article de Santiago Espot em recorda una altra anècdota, viscuda personalment, d’una entitat que en ple procés de redacció del que havia de ser la nova Constitució europea, amb un Giscard d'Estaing com a principal redactor, va organitzar una trobada de Nacions sense estat a l’illa de Sardenya. En aquella trobada, només hi va assistir un eurodiputat que era del SNP; la màxima representació del País Basc era un dirigent de segona fila del món abertzale en vies d’il·legalització; de Catalunya l’únic partit polític era una de les faccions d’Estat català; i la resta eren representants de la mateixa illa de Sardenya o d’altres nacions sense estat amb escàs o nul pes a Europa. Doncs bé, llegint les conclusions de la trobada de Sardenya en un to surrealista es venia a dir que a Europa hi havia dues grans iniciatives per a la configuració d’un nou marc constitucional europeu, i que al final haurien de confluir en un projecte comú. De fet, aquella trobada no va arribar ni a la categoria d’anècdota, però va servir per a alimentar falses expectatives i algun ego personal.

No tinc proves de què ho sé

L’afer de la corrupció i les extorsions destapades en el “cas Saratoga” va prenent un caire polític. El que inicialment semblava una grollera conxorxa de mafiosos i macarres va agafant volada en la mesura que no només hi ha implicats tècnics municipals d’un cert nivell sinó que la pràctica de les extorsions també és més extensa. Empresaris d’oci nocturn de l’Eixample asseguren, ara, que el Districte estava al corrent de les extorsions, un fet que els responsables municipals no neguen del tot ja que afirmen tenir-ne sospites, però segons ells els faltava tenir-ne les proves concloents.

Costa de creure que puguin passar per alt pràctiques d’aquesta mena, pel que es veu gens puntuals ni esporàdiques. Quan algun empresari d’oci nocturn ha estat condemnat fins i tot a penes de presó per haver produït més soroll del compte, mentre en altres casos similars els veïns han desesperat en no obtenir resposta positiva a les seves queixes, malgrat totes les denúncies i les evidències, és que alguna cosa estava passant. Devia passar el mateix que amb les trames urbanístiques denunciades per tothom, amb evidències d’irregularitats i d’incompliments de lleis i normatives, però que continuen encallades als despatxos i que només veuen la llum quan els polítics afectats deixen de tenir poder o, en el millor dels casos, quan en fan una més grossa del compte.

Em recorda l’anècdota (ara ja és anècdota passada) d’un cas de corrupció que vaig viure molt de prop i que, en denunciar-lo, un dels qui feien la vista grossa em va dir. “Sí, ja ho sé, tens raó, però és que no tinc proves de què ho sé”.

Llibertat d’expressió: anècdotes televisives

Escrivint el comentari d’ahir sobre les declaracions del lingüista alemany Till Steegman, en el sentit que els alumnes catalans poden parlar tan bé o millor el castellà que els alumnes extremenys, m’ha vingut al cap una anècdota televisiva. Una anècdota protagonitzada per dos dirigents del PP, i que en dies diferents van donar, suposo que per coherència ideològica o per consigna, la mateixa resposta. Va ser durant l’etapa que feia programes d’entrevistes i debats a la Televisió d’Osona, i els protagonistes de les anècdotes van ser l’inefable Alejo Vidal Quadras, i un altre diputat del Partit Popular del qual ara mateix no recordo el nom.

En el primer cas, entrevistava l’Alejo Vidal Quadras i parlàvem sobre la situació de la llengua a Catalunya. Naturalment, ell estava preocupat per la situació del castellà que considerava una llengua amenaçada a Catalunya pel català, i argumentava que en moltes ocasions els castellanoparlants es trobaven pressionats o coaccionats pel fet de no parlar en català. I que per tant, no es podia pretendre una normalització basada en la prioritat d’una llengua sobre l’altra, sinó que, en el millor dels casos l’ús de les llengües havia de ser equitativa. Li vaig dir que resultava sorprenent que afirmés això, quan els qui de veritat es trobaven en aquesta situació eren els catalanoparlants: la presència del català als quioscos és marginal, com ho és als cinemes o en l’etiquetatge comercial; és molt més difícil trobar una restaurant que tingui la carta en català i no en castellà, que no pas a l’inrevés; i rara vegada es dóna el cas que un català, atenent un client o usuari d’un servei públic, reclami o exigeixi al seu interlocutor que li parli en català, cosa que és molt habitual a l’inrevés. Davant d’una evidència tan aclaparadora, que feia innecessària la meva argumentació, la seva resposta va ser molt simple: “I què?. Oi que hi ha llibertat d’expressió? Doncs jo defenso que és la llengua castellana la que està en situació de marginalització, i per això cal emprendre accions per a defensar-la”.

En l’altre cas, parlàvem de temes econòmics i de la ja coneguda teoria de la insolidaritat dels catalans respecte a altres comunitats espanyoles. Llavors, evidentment, no es coneixien les balances fiscals, però sí que havia sortit un informe del Banc de Santander (gens sospitós de catalanisme) que posava en evidència el dèficit fiscal que patia Catalunya, i hi havia prou dades sobre el nivell d’inversions de l’Estat a Catalunya. Quan vaig dir-li que no entenia com podia defensar la seva tesi havent-hi dades objectives tan clares i inapel·lables, la seva resposta va ser la mateixa: “I què?. Oi que hi ha llibertat d’expressió? Doncs jo defenso que els catalans són insolidaris amb la resta d’Espanya, i per això ens oposem a determinades pretensions econòmiques dels catalanistes.”

I encara continuem amb la mateixa història.

Anècdotes sobre Turisme cultural

Escrivint, ahir, sobre el Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que presentava el Conseller Huguet m’han vingut al cap dues anècdotes viscudes personalment i relacionades amb el tema. Una sobre un mapa dels Països Catalans que volíem editar des de l’entitat on treballava, i una altra sobre una guia turística basada en els llocs simbòlics de la Guerra de Successió.

En el primer cas, la intenció era editar un mapa de carreteres dels Països Catalans que tingués com a element novedós la inclusió de llocs simbòlics per al país, ja sia pel fet d’haver-s’hi esdevingut un fet important de la nostra història, per l’existència d’un element cultural rellevant, o per ser el lloc de naixença d’alguna de les nostres figures més il·lustres. Per fer-ho, com a entitat sense ànim de lucre, vam demanar una subvenció a l’Ajuntament de Barcelona, aprofitant que l’àrea de turisme estava en mans d’un regidor republicà; i se’ns va notificar que se’ns concediria una subvenció per a portar-lo a terme. Va resultar però que des de la mateixa entitat també vam organitzar unes jornades, i per a les quals també vam demanar subvenció al mateix Ajuntament. Igualment se’ns va dir que sí, i efectivament les jornades van ser inaugurades i clausurades per regidors republicans.

Els problemes van venir a l’hora de cobrar. Al·legant problemes pressupostaris, se’ns va dir que havíem de renunciar o a les Jornades o al mapa. Com que les jornades ja les havíem fet, vam renunciar a fer el mapa que tot just estava en la seva fase inicial d’execució. Després, del que ens havien promès només en vam cobrar la meitat i encara amb més d’un any de retard. Però del mapa ningú més se’n va recordar.

L’altra proposta, sorgida d’una altra entitat, consistia en elaborar una Guia de llocs simbòlics relacionats amb la Guerra de Successió en el marc de les activitats previstes per a commemorar el seu 300 aniversari. Aquesta guia havia d’anar complementada també amb un mapa dels Països Catalans, on s’indicaven aquests indrets, així com amb una senyalització específica, amb les corresponents explicacions a cada lloc en concret. En aquest cas vam anar al departament del senyor Huguet, on vam ser molt ben rebuts, i els vam presentar el projecte. Se’ns va prometre una subvenció per al tema dient-nos que ja el podíem tirar endavant. Ja teníem la persona adequada per a fer-ho, però la prudència ens va fer esperar a rebre la confirmació per escrit (per allò de gat escaldat...). Doncs bé, vam haver de renunciar a tirar-ho endavant perquè no hi va haver manera que ens tornessin resposta, ni positiva ni negativa. Uns anys després he vist que la mateixa idea l’han treta ells directament, encara que basada en la Guerra del Francès. Fantàstic.

Són anècdotes, està clar, però que il·lustren maneres de ser i de fer de l’Administració.

Pujols, Carods, Maragalls, Nadals...

Com era d’esperar, la polèmica entorn del nomenament de l’Apel·les Carod-Rovira com a nou Delegat de la Generalitat a França ha anat prenent cos. Era d’esperar perquè l’oposició no deixa passar fàcilment una ocasió com aquesta per a criticar i desgastar el Govern; per tant, aquesta reacció era ja prevista també per part del qui l’ha provocada. I des d’aquest punt de vista ja es pot considerar erroni aquest nomenament.

La resposta de Ridao, però, acaba de reblar el clau en el descrèdit que es guanyen a pols els nostres polítics. El Secretari General d’Esquerra desautoritzava les crítiques de CiU recordant que al Govern de Jordi Pujol també hi tenia col·locat un dels seus fills. I és ben cert. Ara toca el torn de CiU de dir que, aleshores, Esquerra i la resta de partits de l’oposició també criticaven els convergents per la mateixa raó. És a dir, més del mateix: “mani en Pau o mani en Pere, tot és tal com era”(*).

I aquesta és la imatge que es va treballant amb tenacitat i decisió la classe política. Alguns poden cometre errors, però les crítiques de l’oposició no tenen cap valor perquè ells han fet o faran el mateix quan els toqui disposar del poder. I això tant és vàlid ara com fa uns anys, amb els cromos canviats. La defensa que ahir feia Ridao és idèntica a la que feia Pujol en el seu moment; de la mateixa manera que les crítiques d’ara de CiU són les mateixes que feien aleshores els partits d’esquerres.

Em recorda, a tall d’anècdota, una conversa que havia mantingut amb un dels meus fills quan li feia les advertències que fan al cas, com a pare d’un noi aleshores adolescent. Després d’escoltar el meu sermó em va dir: "Que no les feies aquestes coses quan tu eres jove?" I jo li vaig respondre: "Sí, està clar, però aleshores també el meu pare em sermonejava així".

(*) El refrany hauria de dir: “Tan bo és en Pere com en Berenguera, com aquell que li va al darrere”