A escala mundial es viuen processos aparentment contradictoris. D’una banda hi ha tot el fenomen de la globalització, que dilueix les fronteres i fa que els països siguin cada vegada més interdependents, i a Europa es tendeix, encara que lentament, a cedir competències estatals cap a la Unió Europea; però de l’altra hi ha una creixent puixança del sentiment nacionalista, de reivindicació de les pròpies arrels i de les polítiques de proximitat. Tant aquí com a la Xina. Això genera un debat que als països civilitzats se circumscriu a la paraula i al respecte per a totes les posicions, mentre que els altres opten per la violència i la intimidació permanents.
Es relativament habitual, sobretot en àmbits espanyols, sentir l’argument de què en uns moments en què es tendeix cap la creació d’espais més amplis, com la Unió europea, sembla que no té sentit pretendre aixecar noves fronteres. La resposta és clara: no volem aixecar cap nova frontera, volem tan sols entrar directament a aquesta nova realitat global sense passar per intermediaris, que a més ens fan pagar peatge. Ara que els estats estan cedint moltes de les seves atribucions a organismes superiors anirem a crear un altre estat? Això és anar contra corrent. Bé, hi ha dues corrents, la de la globalització i la de la particularització; nosaltres estem per totes dues, per ser en aquest món global des de la nostra particularitat i no des de la seva particularitat.
Es poden tenir els mateixos drets i defensar els interessos, la cultura i la identitat catalanes sense necessitat de construir un nou Estat. A més, els Estats cada vegada tenen un paper menys rellevant en el context mundial. Ah sí? Aleshores, per què no se’ns deixa tenir seleccions esportives pròpies? Ara mateix, a la Xina hi hauria més atletes d’aquest Estat participant sota dues banderes. No, està clar, les seleccions internacionals són exclusives per als Estats. Aleshores per què el Govern espanyol no proposa l’oficialitat del català a Europa, que així aquest Estat hi tindria més d’una llengua pròpia reconeguda. No està clar, a Europa només s’hi reconeix la llengua dels Estats. Per què els catalans no podem participar i defensar els nostres interessos en els fòrums internacionals, de la mateixa Unió europea, de la UNESCO o de tants altres? No està clar, aquesta és una competència exclusiva de l’Estat. Però no havíem quedat que des d’aquest Estat es podien tenir els mateixos drets i defensar els mateixos interessos que tenint un Estat propi?
Hi ha coses que només es poden assolir i defensar disposant d’una estructura d’Estat; per tant no està a l’abast dels catalans, no podeu tenir aquestes pretensions si no teniu Estat propi. Aleshores, volem l’Estat propi! No, això és anar contracorrent... I ja hi tornem a ser.
Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.
Es relativament habitual, sobretot en àmbits espanyols, sentir l’argument de què en uns moments en què es tendeix cap la creació d’espais més amplis, com la Unió europea, sembla que no té sentit pretendre aixecar noves fronteres. La resposta és clara: no volem aixecar cap nova frontera, volem tan sols entrar directament a aquesta nova realitat global sense passar per intermediaris, que a més ens fan pagar peatge. Ara que els estats estan cedint moltes de les seves atribucions a organismes superiors anirem a crear un altre estat? Això és anar contra corrent. Bé, hi ha dues corrents, la de la globalització i la de la particularització; nosaltres estem per totes dues, per ser en aquest món global des de la nostra particularitat i no des de la seva particularitat.
Es poden tenir els mateixos drets i defensar els interessos, la cultura i la identitat catalanes sense necessitat de construir un nou Estat. A més, els Estats cada vegada tenen un paper menys rellevant en el context mundial. Ah sí? Aleshores, per què no se’ns deixa tenir seleccions esportives pròpies? Ara mateix, a la Xina hi hauria més atletes d’aquest Estat participant sota dues banderes. No, està clar, les seleccions internacionals són exclusives per als Estats. Aleshores per què el Govern espanyol no proposa l’oficialitat del català a Europa, que així aquest Estat hi tindria més d’una llengua pròpia reconeguda. No està clar, a Europa només s’hi reconeix la llengua dels Estats. Per què els catalans no podem participar i defensar els nostres interessos en els fòrums internacionals, de la mateixa Unió europea, de la UNESCO o de tants altres? No està clar, aquesta és una competència exclusiva de l’Estat. Però no havíem quedat que des d’aquest Estat es podien tenir els mateixos drets i defensar els mateixos interessos que tenint un Estat propi?
Hi ha coses que només es poden assolir i defensar disposant d’una estructura d’Estat; per tant no està a l’abast dels catalans, no podeu tenir aquestes pretensions si no teniu Estat propi. Aleshores, volem l’Estat propi! No, això és anar contracorrent... I ja hi tornem a ser.
Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.