França està immersa en un debat general, impulsat des del Govern, sobre la identitat dels francesos. A part de les polèmiques enceses als mitjans de comunicació, arreu del país es fan actes oberts a la ciutadania on es parla del que significa la identitat francesa, amb l’objectiu de recuperar-ne uns valors que es consideren amenaçats. En aquests debats hi intervenen els polítics, majoritàriament els polítics de la dreta que clamen per un reforçament dels trets identitaris enfront d’una esquerra que no gosa contradir-los però que en tot cas els defensa amb menys entusiasme; però també hi intervenen personalitats del món acadèmic, intel·lectuals i fins i tot militars.
Res a veure amb aquelles veus que presagiaven que amb la Unió europea s’anirien fonent les identitats nacionals, per anar assumint una identitat comunitària. I res a veure amb els qui en nom d’un nacionalisme que es creu consolidat perquè ja té el poder d’un Estat al darrere, menystenien els conceptes identitaris com a rèmores del passat. Mentre aquí els nacionalistes catalans malden per presentar un concepte de nacionalisme basat sobretot en una voluntat de futur, els francesos reivindiquen les seves arrels històriques com a trets identitaris, gairebé racials. Però el debat no és banal ni fruit d’unes elucubracions filosòfiques, sinó que té unes motivacions molt precises i de circumstancialitat política. Només cal veure des de quin àmbit departamental s’ha endegat tot el debat: el seu gran promotor ha estat Éric Besson, ministre de la Immigració i de la Identitat Nacional; només amb el nom del Ministeri ja queda tot entès. França té por que la immigració dilueixi els trets característiques de la seva secular identitat nacional. L’extrema dreta ho diu sense embuts perquè sap que la xenofòbia li pot resultar rendible electoralment; la dreta tradicional atia el foc i intenta bastir-ho com una necessitat de garantir els drets de la ciutadania autòctona, presentant-los com a drets desitjables també per als ciutadans provinents d’altres països, sempre que n'assumeixin els valors; mentre que l’esquerra ha de disfressar-ho amb una pretesa defensa dels valors republicans, on el concepte d’igualtat es fonamenta en la identitat exclusivament francesa que no considera tots els ciutadans iguals, cadascú des de la seva singularitat cultural, nacional o lingüística, sinó que els iguala a partir del patró identitari estrictament francès. Les diferències, doncs, tampoc no són tantes.
Algú s’imagina que el Govern de la Generalitat promogués un debat nacional sobre la identitat catalana, en els mateixos termes que ho està fent l’Estat francès?
Res a veure amb aquelles veus que presagiaven que amb la Unió europea s’anirien fonent les identitats nacionals, per anar assumint una identitat comunitària. I res a veure amb els qui en nom d’un nacionalisme que es creu consolidat perquè ja té el poder d’un Estat al darrere, menystenien els conceptes identitaris com a rèmores del passat. Mentre aquí els nacionalistes catalans malden per presentar un concepte de nacionalisme basat sobretot en una voluntat de futur, els francesos reivindiquen les seves arrels històriques com a trets identitaris, gairebé racials. Però el debat no és banal ni fruit d’unes elucubracions filosòfiques, sinó que té unes motivacions molt precises i de circumstancialitat política. Només cal veure des de quin àmbit departamental s’ha endegat tot el debat: el seu gran promotor ha estat Éric Besson, ministre de la Immigració i de la Identitat Nacional; només amb el nom del Ministeri ja queda tot entès. França té por que la immigració dilueixi els trets característiques de la seva secular identitat nacional. L’extrema dreta ho diu sense embuts perquè sap que la xenofòbia li pot resultar rendible electoralment; la dreta tradicional atia el foc i intenta bastir-ho com una necessitat de garantir els drets de la ciutadania autòctona, presentant-los com a drets desitjables també per als ciutadans provinents d’altres països, sempre que n'assumeixin els valors; mentre que l’esquerra ha de disfressar-ho amb una pretesa defensa dels valors republicans, on el concepte d’igualtat es fonamenta en la identitat exclusivament francesa que no considera tots els ciutadans iguals, cadascú des de la seva singularitat cultural, nacional o lingüística, sinó que els iguala a partir del patró identitari estrictament francès. Les diferències, doncs, tampoc no són tantes.
Algú s’imagina que el Govern de la Generalitat promogués un debat nacional sobre la identitat catalana, en els mateixos termes que ho està fent l’Estat francès?