La proposta d’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya l’any 2005 representava una proposta de pacte, en la qual la part catalana ja havia fet les seves renúncies, procurant d’adaptar-se al text constitucional, obviant drets irrenunciables com el de l’autodeterminació o el de la sobirania i acceptant les regles de joc imposades per Espanya. L’actitud dels espanyols davant la proposta de pacte va de ser rebuig unànime; i a partir de llavors tot han estat deslleialtats, incompliments i imposicions, a l’espera de la guinda que hi ha de posar el seu Tribunal Constitucional.
Els delegats del PSOE a Catalunya, que inicialment havien acceptat l’acord del Parlament, des del primer moment va tenir clar que primer es devien a l’obediència de partit i van posar-se al costat dels qui s’oposaven al text que ells mateixos havien aprovat. CiU i ERC es quedaven sols intentant negociar, cadascú pel seu cantó, un acord minimament digne. L’amenaça de passar el ribot sobre la voluntat dels representants del poble de Catalunya era explícita i sense embuts. Tot i així, tant els convergents com els republicans estaven disposats a acceptar rebaixar de nou l’acord del Parlament; amb la particularitat que finalment els socialistes, inclosos els socialistes catalans, van creure que era preferible i més profitós per a ells arribar a un acord amb l’Artur Mas. Només ERC es va oposar a l’Estatut posat a Referèndum, i aprovat per àmplia majoria, si més no com a mal menor. Però immediatament, el Govern espanyol es negava a complir el pacte, que ara ja tenia forma de Llei: bloqueig del desplegament de l’Estatut, invasió de competències, i finalment negativa a aprovar un nou finançament d’acord amb el que ells havien signat. I això sempre utilitzant l’amenaça del Tribunal Constitucional que quan creguin oportú traurà la sentència que els convindrà, en funció dels pactes i equilibris entre el PP i el PSOE.
Ha estat, doncs, un cúmul de deslleialtats i d’incompliments, una constant d’ajupir el cap per intentar trobar l’encaix dins de l’Estat espanyol i una constant negativa a acceptar el pacte o a complir el que inicialment s’havia pactat. Ara, seria d’imbècils argumentar que si el Tribunal Constitucional ens acaba de retallar l’Estatut ribotejat, nosaltres plantejarem una revisió del pacte ja sigui presentant una nova proposta d’Estatut o, pitjor encara, pretenent reformar la Constitució. Si mai hi ha una reforma de la Constitució, serà la que imposarà el Partit Popular, sempre en contra els drets i dels interessos dels ciutadans de Catalunya.
Els delegats del PSOE a Catalunya, que inicialment havien acceptat l’acord del Parlament, des del primer moment va tenir clar que primer es devien a l’obediència de partit i van posar-se al costat dels qui s’oposaven al text que ells mateixos havien aprovat. CiU i ERC es quedaven sols intentant negociar, cadascú pel seu cantó, un acord minimament digne. L’amenaça de passar el ribot sobre la voluntat dels representants del poble de Catalunya era explícita i sense embuts. Tot i així, tant els convergents com els republicans estaven disposats a acceptar rebaixar de nou l’acord del Parlament; amb la particularitat que finalment els socialistes, inclosos els socialistes catalans, van creure que era preferible i més profitós per a ells arribar a un acord amb l’Artur Mas. Només ERC es va oposar a l’Estatut posat a Referèndum, i aprovat per àmplia majoria, si més no com a mal menor. Però immediatament, el Govern espanyol es negava a complir el pacte, que ara ja tenia forma de Llei: bloqueig del desplegament de l’Estatut, invasió de competències, i finalment negativa a aprovar un nou finançament d’acord amb el que ells havien signat. I això sempre utilitzant l’amenaça del Tribunal Constitucional que quan creguin oportú traurà la sentència que els convindrà, en funció dels pactes i equilibris entre el PP i el PSOE.
Ha estat, doncs, un cúmul de deslleialtats i d’incompliments, una constant d’ajupir el cap per intentar trobar l’encaix dins de l’Estat espanyol i una constant negativa a acceptar el pacte o a complir el que inicialment s’havia pactat. Ara, seria d’imbècils argumentar que si el Tribunal Constitucional ens acaba de retallar l’Estatut ribotejat, nosaltres plantejarem una revisió del pacte ja sigui presentant una nova proposta d’Estatut o, pitjor encara, pretenent reformar la Constitució. Si mai hi ha una reforma de la Constitució, serà la que imposarà el Partit Popular, sempre en contra els drets i dels interessos dels ciutadans de Catalunya.
Davant la retallada del Tribunal Constitucional no hi ha més alternatives: o ajupim el cap, ens resignem a la derrota que ens ha de portar a la lenta desaparició com a poble, acatem en el pitjor sentit del terme que el català té un rang inferior al castellà i per tant reconeixem que som ciutadans de segona; o bé, senzillament renunciem a emparar-nos en aquesta Constitució que no ens accepta com a catalans. I aleshores, l’única discussió possible, sensata i raonable, serà veure la fórmula i el procés a seguir per a dotar-nos d’un Estat propi, amb una Constitució que comenci reconeixent que existim com a catalans i que tenim dret a existir i a decidir el nostre futur.