Als mitjans de comunicació no els ha costat gaire posar en titulars que Josep Antoni Duran i Lleida se suma al discurs xenòfob del PP i de PxC pel fet d’haver dit que “la immigració és un problema”. La lletra petita o el detall del que va dir ja no interessa tant, i es pot ometre amb facilitat. A part dels qui han simulat posar el crit al cel amb l’únic afany de desprestigiar l’adversari polític, és cert que hi ha uns sectors aparentment contraris a la xenofòbia que amb la seva actitud fan un petit favor a les persones que han vingut a viure a casa nostra. Per tal de manifestar el seu suport a aquestes persones, acostumen a falsejar la realitat fins a tal punt que generen més malfiança i incomprensió.
El tema de la xenofòbia no rau en l’admissió o no del fet que la immigració (que no els immigrants), com a fenomen demogràfic i social, sigui un problema; sinó en la manera com s’ha d’afrontar el problema. I és aquí on hauríem de veure fins a quin punt el discurs de Duran i Lleida pot acostar-se als xenòfobs del PP o de PxC. És més, probablement, negant l’existència d’un problema no es prenen les mesures adequades i, sobretot, es dóna arguments als qui creuen en una determinada manera de resoldre’l, que, a més, es presenten com els únics que tenen voluntat de resoldre’l. Potser no és casualitat que els qui neguen l’existència d’un “problema” solen coincidir amb els qui vetllen especialment per a preservar la seva singularitat i identitat d’origen per tal d’evitar que s’integrin i assumeixin en igualtat de condicions la nova identitat; els recorden constantment que ells no són catalans, i fan que se sentin immigrants de forma permanent. No seré pas jo qui em posi a defensar, ara, Duran i Lleida, però els titulars de premsa, molt mal explicats en la lletra menuda, que assimilaven xenofòbia al reconeixement de l’existència d’un problema em semblen un despropòsit majúscul i perniciós.
Està clar, per exemple, que la presència en una aula d’un o diversos alumnes amb dèficits d’escolarització anterior o amb desconeixement de la llengua vehicular de l’escola, representa un problema educatiu que forçosament ha d’afectar el conjunt de l’aula. La xenofòbia no consisteix en cap cas en el reconeixement de l’existència del problema, sinó en la manera d’enfocar-lo; i no voler-lo enfocar pot ser una manera de cedir la iniciativa als qui voldrien resoldre’l negant els drets dels nouvinguts.
El tema de la xenofòbia no rau en l’admissió o no del fet que la immigració (que no els immigrants), com a fenomen demogràfic i social, sigui un problema; sinó en la manera com s’ha d’afrontar el problema. I és aquí on hauríem de veure fins a quin punt el discurs de Duran i Lleida pot acostar-se als xenòfobs del PP o de PxC. És més, probablement, negant l’existència d’un problema no es prenen les mesures adequades i, sobretot, es dóna arguments als qui creuen en una determinada manera de resoldre’l, que, a més, es presenten com els únics que tenen voluntat de resoldre’l. Potser no és casualitat que els qui neguen l’existència d’un “problema” solen coincidir amb els qui vetllen especialment per a preservar la seva singularitat i identitat d’origen per tal d’evitar que s’integrin i assumeixin en igualtat de condicions la nova identitat; els recorden constantment que ells no són catalans, i fan que se sentin immigrants de forma permanent. No seré pas jo qui em posi a defensar, ara, Duran i Lleida, però els titulars de premsa, molt mal explicats en la lletra menuda, que assimilaven xenofòbia al reconeixement de l’existència d’un problema em semblen un despropòsit majúscul i perniciós.
Està clar, per exemple, que la presència en una aula d’un o diversos alumnes amb dèficits d’escolarització anterior o amb desconeixement de la llengua vehicular de l’escola, representa un problema educatiu que forçosament ha d’afectar el conjunt de l’aula. La xenofòbia no consisteix en cap cas en el reconeixement de l’existència del problema, sinó en la manera d’enfocar-lo; i no voler-lo enfocar pot ser una manera de cedir la iniciativa als qui voldrien resoldre’l negant els drets dels nouvinguts.
