Pàgines

diumenge, 8 d’agost del 2010

El quid de la qüestió

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
El Secretari general adjunt de CiU, Felip Puig, afirmava sense gaire manies que “quan l’independentisme esdevingui voluntat compartida i majoritària de la societat catalana, la federació liderarà aquest procés”. Un frase en sintonia amb aquella “manca de maduresa de la societat catalana” a què feia referència l’Artur Mas. Diuen els convergent que continuen fent-se seva la idea del dret a decidir, però que ara, en aquesta propera legislatura, encara toca. A tot estirar, en els propers quatre anys proposaran exercir el dret a decidir en el tema del Concert econòmic.

A CiU són conscients que de cara a aquestes eleccions no els convé presentar una imatge excessivament independentista que els allunyaria de la centralitat i podria posar en perill la fita de conquerir la Plaça de Sant Jaume. La resposta més fàcil, però potser no la més encertada, és, com ja s’han afanyat a fer des d’Esquerra i des d’altres sectors independentistes, carregar contra aquests polítics que no tenen suficient coratge i sobretot que sembla que prioritzin l’objectiu de seure a les poltrones del poder. Així, per a Esquerra, el panorama queda molt més clarificat: Hi ha una partits autonomistes, partidaris d’anar fent la viu viu en el marc de l’estat espanyol, on hi hauria tant CiU com els Socialistes i IC-V, enfront de l’únic partit parlamentari que aposta clarament per l’assoliment d’un Estat propi. Un argument que se li gira en contra a Esquerra, quan apareixen noves plataformes i propostes electorals desacomplexadament independentistes que li retreuen el seu galdós paper amb el tripartit i que s’atribueixen elles ser les veritables opcions per la independència.

Al meu entendre, tal com ja he dit en altres ocasions, l’enfocament és erroni i mancat de perspectiva. Tant de bo fos cert que CiU estigués disposada, com diu, a exercir el dret a decidir en un tema concret com el del Concert econòmic. Segons quins siguin els resultats electorals de l’octubre, el més probable és que no facin ni això. Però és que el tema del Concert econòmic el va començar a treure a principis dels 90 ERC, basant-se entre altres amb estudis de l’actual Conseller d’Economia Antoni Castells. I aleshores allò semblava una utopia. La centralitat política, en aquells anys, quedava lluny de la reivindicació del Concert econòmic, i molt més encara feta sobre la base del dret a decidir.

No és que CiU hagi sofert una transformació per ella mateixa. La que ha canviat és la societat catalana, que ha forçat la federació nacionalista a canviar el discurs per a mantenir-se en la centralitat. Esquerra pot blasmar ara que els convergents es quedin tan curts renunciant en aquesta legislatura a emprendre definitivament el procés cap a la independència, però això deu ser degut a què ja no recorden què van aprovar en el darrer Congrés del Partit, ara fa tot just dos anys. Per exemple, en un apartat de l’estratègia política aprovada es parla de “la necessitat d’assolir a partir de 2010 un model de Concert econòmic”. I més endavant en l’apartat que porta per títol “Condicions per a eventuals pactes durant la legislatura 2010–2014” diu “Esquerra ha de centrar el debat de les properes eleccions al Parlament de Catalunya als voltant del concert econòmic”. I per acabar-ho de reblar, la ponència estratègica aprovada per Esquerra diu: “La política d’aliances que, en el seu cas, seguirà Esquerra per a la configuració d’un nou govern al Principat de Catalunya durant la legislatura 2010–2014, es basarà en les següents condicions: Concert econòmic. Esquerra proposarà negociacions amb l’Estat Espanyol per tal d’assolir el concert econòmic, coincidint amb la revisió quinquenal de l’actual model¹. En cas de negativa del Govern espanyol, caldrà convocar una consulta popular de suport a la demanda del concert econòmic....”. I després d’incloure el 2014 com a possible data per a una consulta popular, la ponència acaba afirmant: “Tanmateix, no es tracta de posar data a la independència, sinó de fixar un probable horitzó en què el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur democràticament i, al mateix temps, que aquest referent emblemàtic actuï com a estímul per tal que en dues legislatures² es preparin les condicions per aconseguir la majoria social que faci possible que el Principat esdevingui un Estat propi.”

Això ho aprovava Esquerra ara fa dos anys, per una amplíssima majoria dels seus militants, i entre altres ho van votar també Joan Carretero i Uriel Bertran. I aquella proposta d’Esquerra per a aquesta propera legislatura no era tan diferent del que proposa ara CiU. No es tracta de retreure res a ningú, sinó d’admetre que la societat avança a un ritme que no sempre coincideix amb el dels polítics, afortunadament. I es tracta de no pretendre atribuir-se protagonismes, que en el millor dels casos són compartits, perquè són molts i diversos els factors que han permès aquest canvi, que els partits polítics ni esperaven ni havien previst. Tothom, en aquest darrer any, ha hagut de ressituar-se per seguir el ritme que li marcava la societat catalana.

L’objectiu, doncs, no hauria de ser pretendre demostrar que només nosaltres ( tant se val si ho diuen els convergents, els republicans, els reagrupats o els laportistes) defensem de veritat els interessos d’una Catalunya que aspira a la plena llibertat, ni que només la nostra victòria ens farà avançar com a país. L’objectiu hauria de ser aconseguir entre tots que la centralitat política del país sigui la via independentista. I tant se val, aleshores, que siguin els convergents o uns altres els qui la liderin.

¹ És a dir, com a mínim començar a negociar el Concert econòmic a partir de la tardor del 2014
² Això vol dir que seria a partir del 2018