Un altre cop tenim els Mossos d’Esquadra al punt de mira. Noves càrregues policials, aquesta vegada en motiu d’una celebració esportiva, amb resultat de manifestants ferits i denúncies contra la seva actuació. Però aquesta vegada ha estat diferent. A part del lamentable i desafortunat desenllaç per a alguna persona en concret, tothom ha percebut que l’actuació de la policia catalana no tenia res a veure amb la de setmanes enrere. I justament per això, perquè en aquesta ocasió tot i haver-hi conseqüències i danys personals més greus hom ha percebut una actitud general més adequada dels Mossos, ens referma l’opinió negativa tant de l’actitud del mateix cos contra els estudiants anti Bolonya com dels responsables polítics que pretenien justificar-los.
Ahir parlava de la impunitat amb què les autoritats d’alguns països llatinoamericans, servint-se de les forces de seguretat de l’Estat, permeten i cometen tota mena de crims contra les comunitats indígenes per defensar interessos particulars d’empreses depredadores del territori. Allà ho poden fer perquè no hi ha mitjans de comunicació que ho certifiquin. Aquí, els ciutadans podem veure les imatges dels fets. I si bé és cert que hi poden haver incidents concrets no captats per les càmeres, sí que ens podem fer una idea global de com es desenvolupaven els fets. Malauradament, en qualsevol mena de concentració, sigui festiva o reivindicativa, hi apareixen elements que no tenen cap interès amb el que es celebra o es reivindica i que només aprofiten l’ocasió per al vandalisme desenfrenat i, si s’escau, el pillatge. Les forces de seguretat, en el nostre cas els Mossos, han de vetllar tant perquè els manifestants puguin exercir el seu dret com perquè no hi hagi actes de delinqüència que afectin el mobiliari urbà, vehicles particulars o establiments comercials.
Es pot entendre que hi pugui haver alguna situació puntual compromesa, en què és difícil impedir actituds delictives quan aquestes s’estan produint enmig d’una gran concentració de gent. Però, hauria de prevaldre el principi que en cap cas es pot reprimir i castigar persones innocents amb l’excusa que entremig també se n’hi amaguen de culpables; o el principi que en cap cas el dany produït sigui superior al que suposadament es vol impedir. I la solució és de calaix. Val més no intervenir en determinats casos en què sigui impossible detenir els culpables sense agredir-ne d’innocents, però captant les imatges pertinents per tal d’identificar-los i detenir-los després. Però, resulta que sovint es fa a l’inrevés: es carrega contra la multitud, però després no hi ha detencions ni es porta davant la justícia els causants de les destrosses, perfectament identificats. Les imatges d’uns policies embogits apallissant a tort i a dret, fins i tot una noia caiguda a terra, són condemnables des de qualsevol punt de vista. Si hi ha alguna acusació concreta, per haver comès un delicte concret, se l’ha de detenir; i si no hi ha res contra aquella persona, no tenen cap justificació els cops de porra.
Els sindicats policials es queixen amb raó. Se senten poc defensats pels seus superiors i pels responsables polítics. Amb la mateixa contundència que haurien de condemnar els Mossos que desprestigien el cos amb actuacions injustificables, haurien de defensar els qui actuen correctament. Probablement, no gosen fer ni una cosa ni l’altra perquè no estan tan segurs que hagin donat la formació adequada ni les ordres correctes als seus agents.
Ahir parlava de la impunitat amb què les autoritats d’alguns països llatinoamericans, servint-se de les forces de seguretat de l’Estat, permeten i cometen tota mena de crims contra les comunitats indígenes per defensar interessos particulars d’empreses depredadores del territori. Allà ho poden fer perquè no hi ha mitjans de comunicació que ho certifiquin. Aquí, els ciutadans podem veure les imatges dels fets. I si bé és cert que hi poden haver incidents concrets no captats per les càmeres, sí que ens podem fer una idea global de com es desenvolupaven els fets. Malauradament, en qualsevol mena de concentració, sigui festiva o reivindicativa, hi apareixen elements que no tenen cap interès amb el que es celebra o es reivindica i que només aprofiten l’ocasió per al vandalisme desenfrenat i, si s’escau, el pillatge. Les forces de seguretat, en el nostre cas els Mossos, han de vetllar tant perquè els manifestants puguin exercir el seu dret com perquè no hi hagi actes de delinqüència que afectin el mobiliari urbà, vehicles particulars o establiments comercials.
Es pot entendre que hi pugui haver alguna situació puntual compromesa, en què és difícil impedir actituds delictives quan aquestes s’estan produint enmig d’una gran concentració de gent. Però, hauria de prevaldre el principi que en cap cas es pot reprimir i castigar persones innocents amb l’excusa que entremig també se n’hi amaguen de culpables; o el principi que en cap cas el dany produït sigui superior al que suposadament es vol impedir. I la solució és de calaix. Val més no intervenir en determinats casos en què sigui impossible detenir els culpables sense agredir-ne d’innocents, però captant les imatges pertinents per tal d’identificar-los i detenir-los després. Però, resulta que sovint es fa a l’inrevés: es carrega contra la multitud, però després no hi ha detencions ni es porta davant la justícia els causants de les destrosses, perfectament identificats. Les imatges d’uns policies embogits apallissant a tort i a dret, fins i tot una noia caiguda a terra, són condemnables des de qualsevol punt de vista. Si hi ha alguna acusació concreta, per haver comès un delicte concret, se l’ha de detenir; i si no hi ha res contra aquella persona, no tenen cap justificació els cops de porra.
Els sindicats policials es queixen amb raó. Se senten poc defensats pels seus superiors i pels responsables polítics. Amb la mateixa contundència que haurien de condemnar els Mossos que desprestigien el cos amb actuacions injustificables, haurien de defensar els qui actuen correctament. Probablement, no gosen fer ni una cosa ni l’altra perquè no estan tan segurs que hagin donat la formació adequada ni les ordres correctes als seus agents.