(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Les enquestes no són infal·libles i estic convençut que encara donaran alguns tombs abans d’afrontar l’enquesta de veritat que serà la de les urnes, a la tardor. Però és cert que marquen unes tendències. I la tendència, pel que fa a Esquerra, és d’una clara baixada, que espero que sigui molt menor de la que pronostiquen alguns catastrofistes, més per ressentiment que per cap altra cosa, i per als quals tampoc és que les enquestes els siguin especialment favorables. Com acostumen a fer tots els partits polítics, ningú vol assumir els errors a priori, i només amb els resultats a la mà s’intentarà justificar com sigui el fet de no haver assolit els resultats que s’esperaven, o intentant presentar com a bons el que en realitat haurà estat un desastre.
Es podria entendre que l’aparell del partit, i els seus fidels seguidors, no volguessin entrar ara a analitzar les causes de tot plegat, en part per no agreujar més la davallada i en part perquè, al capdavall tothom té dret a esperar un miracle. Però molt em temo que aquesta mateixa actitud de no voler analitzar la realitat, buscar-ne les causes, i per tant corregir els errors, es mantingui fins i tot després de les eleccions, per pèssims que siguin els resultats i donant per suposat que la culpa és dels altres. És possible que s’intenti justificar atribuint el fracàs a la fragmentació provocada per l’aparició de Reagrupament, sigui quina sigui la candidatura a través de la qual es presenti. Seria confondre la causa amb la conseqüència. El que realment ha fet més mal a ERC és l’enfrontament sostingut per Joan Puigcercós contra tothom (recordem que quan va ser escollit president va aconseguir a l’entorn d’un 30% dels vots de la militància), contra Uriel Bertran, contra Carretero i sobretot contra Josep Lluís Carod Rovira. Això és el que de veritat ha fet mal al partit, al costat naturalment dels errors comesos, i que potser no s’haurien comès si cada un dels sectors no hagués tirat pel seu compte, en funció dels interessos personals; i a més d’un li convenia forçar la repetició del tripartit per a mantenir un cert nivell de poder, també a nivell intern. La sortida de Carretero no va ser sinó un esglaó més de l’estratègia de fer-se un partit a la seva mida, que pogués controlar del tot.
Carod fa temps que ha plegat veles, convençut que ja no hi té res a fer, cosa que és un alleugeriment per a Ridao i Puigcercós, tant pel fet de no entorpir ni interferir en la seva campanya personal com pel fet de tenir la coartada perfecta per a fer veure que el Govern és una cosa i el partit n’és una altra. Així, veiem com ara, quan interessa com a pre campanya electoral, es fan crides a Montilla i en general als socis de Govern, quan en realitat com a partit seiem a la mateixa taula i per tant ens fem corresponsables de la seva gestió. Ho tenen difícil, ara, de convèncer l’electorat que sense Carod i sense Carretero es vol seguir un altre rumb, que aquesta vegada sí que actuarem de veritat com un partit seriós que vol la independència, o com un partit que seriosament treballa per la independència.
Però no ens enganyem. En lloc d’assumir les seves responsabilitats, si finalment els compleixen els mals pronòstics per a ERC, l’actual direcció intentarà carregar contra els mitjans de comunicació i contra les alternatives independentistes que s’estan gestant; però, és molt possible que sigui exactament el mateix que facin alguns d’aquests sectors si no assoleixen els 10 diputats que reclamava Carretero (ja deixo de banda els pronòstics bufanúvols dels qui parlen d’arrasar). Si de veritat Esquerra ha renunciat a la independència, com diuen, i l’independentisme creix, la irrupció de l’única opció independentista hauria de ser espectacular. Probablement, ni una cosa ni l’altra; probablement pagarem tots plegats un joc de disbarats, basat en mesquines personals i lluites intestines.
Es podria entendre que l’aparell del partit, i els seus fidels seguidors, no volguessin entrar ara a analitzar les causes de tot plegat, en part per no agreujar més la davallada i en part perquè, al capdavall tothom té dret a esperar un miracle. Però molt em temo que aquesta mateixa actitud de no voler analitzar la realitat, buscar-ne les causes, i per tant corregir els errors, es mantingui fins i tot després de les eleccions, per pèssims que siguin els resultats i donant per suposat que la culpa és dels altres. És possible que s’intenti justificar atribuint el fracàs a la fragmentació provocada per l’aparició de Reagrupament, sigui quina sigui la candidatura a través de la qual es presenti. Seria confondre la causa amb la conseqüència. El que realment ha fet més mal a ERC és l’enfrontament sostingut per Joan Puigcercós contra tothom (recordem que quan va ser escollit president va aconseguir a l’entorn d’un 30% dels vots de la militància), contra Uriel Bertran, contra Carretero i sobretot contra Josep Lluís Carod Rovira. Això és el que de veritat ha fet mal al partit, al costat naturalment dels errors comesos, i que potser no s’haurien comès si cada un dels sectors no hagués tirat pel seu compte, en funció dels interessos personals; i a més d’un li convenia forçar la repetició del tripartit per a mantenir un cert nivell de poder, també a nivell intern. La sortida de Carretero no va ser sinó un esglaó més de l’estratègia de fer-se un partit a la seva mida, que pogués controlar del tot.
Carod fa temps que ha plegat veles, convençut que ja no hi té res a fer, cosa que és un alleugeriment per a Ridao i Puigcercós, tant pel fet de no entorpir ni interferir en la seva campanya personal com pel fet de tenir la coartada perfecta per a fer veure que el Govern és una cosa i el partit n’és una altra. Així, veiem com ara, quan interessa com a pre campanya electoral, es fan crides a Montilla i en general als socis de Govern, quan en realitat com a partit seiem a la mateixa taula i per tant ens fem corresponsables de la seva gestió. Ho tenen difícil, ara, de convèncer l’electorat que sense Carod i sense Carretero es vol seguir un altre rumb, que aquesta vegada sí que actuarem de veritat com un partit seriós que vol la independència, o com un partit que seriosament treballa per la independència.
Però no ens enganyem. En lloc d’assumir les seves responsabilitats, si finalment els compleixen els mals pronòstics per a ERC, l’actual direcció intentarà carregar contra els mitjans de comunicació i contra les alternatives independentistes que s’estan gestant; però, és molt possible que sigui exactament el mateix que facin alguns d’aquests sectors si no assoleixen els 10 diputats que reclamava Carretero (ja deixo de banda els pronòstics bufanúvols dels qui parlen d’arrasar). Si de veritat Esquerra ha renunciat a la independència, com diuen, i l’independentisme creix, la irrupció de l’única opció independentista hauria de ser espectacular. Probablement, ni una cosa ni l’altra; probablement pagarem tots plegats un joc de disbarats, basat en mesquines personals i lluites intestines.