En alguna altra ocasió ja he dit que penso que anem massa sorruts per la vida. Sembla com si fer cara d’amargat i de pomes agres fos senyal de serietat i de responsabilitat, mentre que somriure massa o donar una aparença de felicitat és propi d’”infeliços”. Per això, quan algú emet aquella pregunta de protocol entre amics o coneguts “què tal, com estàs?” o “com anem?”, la resposta sol ser un resignat “ja pots comptar, anar tirant”, que se sol reblar amb un “i mentre puguem anar tirant...”. Però rara vegada es respon amb un contundent “Bé, molt bé!”, perquè aleshores hom haurà de justificar amb pèls i senyals a què ve tanta felicitat.
Sempre hi pot haver motius per considerar que no tenim la felicitat completa, que podrien anar-nos millor les coses. Però també n’hi ha per considerar que Déu-n’hi-do del bé que ens van les coses per gota que mirem una mica més enllà. És aquell altre tòpic tan emprat per a consolar-nos de no haver tret la rifa: “mentre tinguem salut...!” que alguns complementen amb un “mentre tinguem salut i feina...!”. I en una situació com la que vivim en què la Crisi (així, en majúscules) ens aclapara nit i dia, sembla que encara està més justificada aquesta actitud resignada i capcota que no admet eufòries ni massa cares somrients. És evident que hi ha una crisi que afecta fonamentalment a aquelles persones que han perdut o que no troben un lloc de treball, però la resta sembla que vulguem solidaritzar-nos amb el seu patiment a base de mesures d’austeritat, de reduir el consum, cosa que encara agreuja la crisi, i per suposat d’evitar mostrar-nos excessivament somrients.
D’aquí que hagin sorprès, i fins i tot indignat, les declaracions de la Consellera d’Ensenyament Irene Rigau dient que els mestres “haurien de somriure 24 hores perquè tenen la feina assegurada”. Està clar que dit per ella, com a màxim responsable del Departament, pot sonar a un advertiment que no tenim dret a queixar-nos, i en aquest sentit lògicament també trobo del tot desafortunades les seves paraules. Com si encara li haguéssim de donar les gràcies! Amb tot, la idea de no ser tan gasius amb els somriures, aplicada no només als mestres sinó al conjunt de la població, potser no és tan desencertada.
Sempre hi pot haver motius per considerar que no tenim la felicitat completa, que podrien anar-nos millor les coses. Però també n’hi ha per considerar que Déu-n’hi-do del bé que ens van les coses per gota que mirem una mica més enllà. És aquell altre tòpic tan emprat per a consolar-nos de no haver tret la rifa: “mentre tinguem salut...!” que alguns complementen amb un “mentre tinguem salut i feina...!”. I en una situació com la que vivim en què la Crisi (així, en majúscules) ens aclapara nit i dia, sembla que encara està més justificada aquesta actitud resignada i capcota que no admet eufòries ni massa cares somrients. És evident que hi ha una crisi que afecta fonamentalment a aquelles persones que han perdut o que no troben un lloc de treball, però la resta sembla que vulguem solidaritzar-nos amb el seu patiment a base de mesures d’austeritat, de reduir el consum, cosa que encara agreuja la crisi, i per suposat d’evitar mostrar-nos excessivament somrients.
D’aquí que hagin sorprès, i fins i tot indignat, les declaracions de la Consellera d’Ensenyament Irene Rigau dient que els mestres “haurien de somriure 24 hores perquè tenen la feina assegurada”. Està clar que dit per ella, com a màxim responsable del Departament, pot sonar a un advertiment que no tenim dret a queixar-nos, i en aquest sentit lògicament també trobo del tot desafortunades les seves paraules. Com si encara li haguéssim de donar les gràcies! Amb tot, la idea de no ser tan gasius amb els somriures, aplicada no només als mestres sinó al conjunt de la població, potser no és tan desencertada.