Repassant
els articles escrits en aquest bloc al llarg d’aquests sis anys d’existència,
constato, evidentment, que hi ha temes que es reiteren sense avançar gens ni
mica. I és que si bé al sí de la societat hi ha un debats permanents que fa que
s’avanci, s’evolucioni i hi hagi un procés d’adaptació cap a les noves realitat
canviants, en segons quins àmbits l’immobilisme és total. El diàleg i el debat
que hauria de servir per a la mútua comprensió i un cert acostament de
posicions esdevé estèril quan no partim d’una mateixa i mínima base conceptual.
Hi pot haver
criteris diferents sobre el concepte de llengua, sobre els límits d’una
llengua, sobre l’existència d’un contínuum lingüístic que fa difícil determinar
d’adscripció de segons quins parlars de transició, i segur que en el món
acadèmic es poden establir debats ben interessants sobre aquesta qüestió. Ara
bé, quan algú, per tal de remarcar les diferències entre el català de València
del del Principat, planteja que el valencià prové de l’íber, el debat s’ha
acabat almenys per als acadèmics i per a la gent mínimament seriosa. Es pot
discutir la viabilitat del federalisme o de qualsevol altra opció per a les
relacions entre Catalunya i Espanya, però quan algú sentencia que és
antidemocràtic consultar la ciutadania, ja no hi ha res més a dir; no ens
podrem pas entendre. Es pot parlar de les relacions de respecte que hi ha
d’haver entre les majories i les minories en un sistema democràtic, però quan
algú planteja que pretendre tirar endavant les propostes de la majoria és un
disbarat que atempta contra la cohesió social i propugna que s’ha de seguir el
model defensat per una minoria, és molt difícil establir-hi cap debat sobre
l’exercici de la democràcia. Quan els mateixos que fan i justifiquen homenatges
a la División Azul
i que es neguen a condemnar la violència que va representar el franquisme,
acusen de nazisme els qui reclamen quelcom tan elemental com la llibertat, no s'hi pot parlar i discutir sobre legalitat i legitimitat democràtiques.
És molt
difícil establir un diàleg o un debat quan es parlen llenguatges tan diferents;
i no em refereixo a llengües diferents sinó a conceptes i formes d’interpretar
la realitat. Per a què hi pugui haver un diàleg, una contraposició d’idees, un
intercanvi d’opinions, cal que hi hagi un mínim de conceptes comuns de partida.
Altrament, s’ha de començar a justificar i raonar tot de bell nou, i la tasca
esdevé impossible. I amb Espanya, o com a mínim amb aquesta Espanya que
representa el Partit Popular no hi ha debat ni diàleg possible; estem en una
altra gal·làxia.