Amb el tema del finançament encallat, i l’amenaça permanent d’acabar-nos de retallar el migrat Estatut, la societat catalana, i sobretot la seva classe dirigent, no té respostes. Ni en té ni en busca. Les úniques propostes que hem sentit per part d’alguns partits han estat justament per a desautoritzar o contradir les que havien apuntat uns altres. Propostes tals com “no podem convocar un nou Referèndum”, “no podem moure’ns més enllà de la legalitat vigent”, “hem d’esperar a veure’n el resultat”, “no hem de trencar el Govern tripartit ni avançar les eleccions”... però cap declaració unitària que marqui un camí a seguir.
Des de la Plataforma per Dret a Decidir s’han insinuat algunes accions com un manifest, una manifestació, o una consulta popular alternativa des dels ajuntaments, quan ells saben que per fer això caldrà el suport del Partit dels Socialistes. Però fins i tot en el cas que tingués el suport del PSC, la PDD admet que aquesta consulta hauria de ser autoritzada per l’Estat, el que vol dir entrar en una via morta com la del Pla Ibarretxe. Més encertada em sembla la línia de la desobediència civil apuntada per Òmnium Cultural. Altra cosa serà veure com es materialitza això i quins suports podria tenir. En qualsevol cas, sembla impensable, o com a mínim condemnat al fracàs i a la marginalitat, qualsevol iniciativa de la societat civil que no tingui el suport d’algun o alguns dels grans partits polítics.
Però els partits polítics continuen jugant la seva lligueta regional, per veure a qui carregaran el mort del desastre que se’ns acosta o com trauran el millor profit de les escorrialles que se’n recullin. Mentre algú ja comença a donar per bona la retallada de l’Estatut, o altres ja han acceptat el finançament proposat per l’Estat i estan a l’espera de convèncer els seus socis, els més radicals apunten com a màxima alternativa “continuar negociant”. En un to que voldria ser d’amenaça, però que a Madrid deu sonar de riure, aquí hi ha qui fent-se el valent afirma que ens mantindrem ferms, no acceptarem el nou model de finançament, i... continuarem negociant bilateralment. I això és tot? Si fracassen les negociacions, la resposta alternativa és... continuar negociant?.
No sé cap on pretén conduir Òmnium Cultural la seva iniciativa de desobediència civil, però em sembla evident que, si de veritat volem contrarestar l’ofensiva espanyola contra Catalunya o si de veritat ens creiem que som un poble amb dret a la sobirania, haurem de traspassar alguna línia de la legalitat vigent. Això o ajupir el cap, com sempre, encara que alguns ho facin picant de peus.
Des de la Plataforma per Dret a Decidir s’han insinuat algunes accions com un manifest, una manifestació, o una consulta popular alternativa des dels ajuntaments, quan ells saben que per fer això caldrà el suport del Partit dels Socialistes. Però fins i tot en el cas que tingués el suport del PSC, la PDD admet que aquesta consulta hauria de ser autoritzada per l’Estat, el que vol dir entrar en una via morta com la del Pla Ibarretxe. Més encertada em sembla la línia de la desobediència civil apuntada per Òmnium Cultural. Altra cosa serà veure com es materialitza això i quins suports podria tenir. En qualsevol cas, sembla impensable, o com a mínim condemnat al fracàs i a la marginalitat, qualsevol iniciativa de la societat civil que no tingui el suport d’algun o alguns dels grans partits polítics.
Però els partits polítics continuen jugant la seva lligueta regional, per veure a qui carregaran el mort del desastre que se’ns acosta o com trauran el millor profit de les escorrialles que se’n recullin. Mentre algú ja comença a donar per bona la retallada de l’Estatut, o altres ja han acceptat el finançament proposat per l’Estat i estan a l’espera de convèncer els seus socis, els més radicals apunten com a màxima alternativa “continuar negociant”. En un to que voldria ser d’amenaça, però que a Madrid deu sonar de riure, aquí hi ha qui fent-se el valent afirma que ens mantindrem ferms, no acceptarem el nou model de finançament, i... continuarem negociant bilateralment. I això és tot? Si fracassen les negociacions, la resposta alternativa és... continuar negociant?.
No sé cap on pretén conduir Òmnium Cultural la seva iniciativa de desobediència civil, però em sembla evident que, si de veritat volem contrarestar l’ofensiva espanyola contra Catalunya o si de veritat ens creiem que som un poble amb dret a la sobirania, haurem de traspassar alguna línia de la legalitat vigent. Això o ajupir el cap, com sempre, encara que alguns ho facin picant de peus.