Tot sembla indicar que el proper Onze de setembre serà una d’aquestes dates memorables. La convocatòria de l’ANC, sumada a les tradicionals convocatòries de la Diada , està despertant un interès i unes expectatives extraordinàries. No cal fixar-se com a fita xifres concretes de manifestants, perquè ja se sap que els números que donaran els organitzadors seran força diferent del que diran els cossos de policia, i encara més de la que donaran els mitjans espanyols. Però a ningú se li escapa que una manifestació massiva pot tenir un ressò, fins i tot internacional, i unes conseqüències ben positives per a les aspiracions sobiranistes.
S’entén que, oficialment, el Govern hagi de dir que anima a la participació de la ciutadania en defensa del Pacte Fiscal, de la mateixa manera que s’entén que hi hagi grups i persones que hi vagin amb les seves reivindicacions particulars, com per exemple per la defensa de l’estat del benestar que les retallades del Govern posen en perill.
Em sembla intel·ligent el plantejament que fan alguns dirigents de CiU, reconeguts independentistes, com Felip Puig o Francesc Homs, en el sentit que encara que ells oficialment es manifestin només pel Pacte Fiscal, una gran mobilització per la Independència també afavoreix el seu objectiu. És evident que no és pas el mateix anar a negociar a Madrid una proposta com el Pacte Fiscal, sabent que hi ha una important massa de la població que aniria molt més enllà; d’aquesta manera, el seu posicionament se situa molt més en la centralitat, entre els unionistes i els independentistes. Tant per als qui creuen de veritat que un bon Pacte Fiscal ja faria acceptable romandre a Espanya, com per als qui ho veuen només com un pas intermedi o com una estratègia per a posar en evidència la incomprensió i la manca de voluntat negociadora dels espanyols, aquesta manifestació per la Independència pot ser molt positiva.
Com sempre, però, l’actitud de Joan Antoni Duran i Lleida és ben diferent. Acaba de dir que “estratègicament parlant són antagònics els objectius de la independència i el pacte fiscal”. Ell sap perfectament, com tothom, que de cap de les maneres no són antagònics els objectius de la independència i els del Pacte Fiscal. El que sí que és antagònica és la seva estratègia sobre el Pacte Fiscal i la independència; només cal recordar que ell, com a unionista, era contrari fins i tot al Pacte Fiscal. I ara ha acceptat tenir-lo a l’agenda perquè sap que no hi ha cap possibilitat que el PP l’accepti. D’aquesta manera, li serveix d’excusa per simular una voluntat reivindicativa i pot continuar fent el ploricó i vivint del “cuento”.