Pàgines

divendres, 30 de setembre del 2011

Estat del benestar, en minúscula

Són diverses ja les poblacions que han hagut de fer marxa enrere en el servei de bicing, senzillament perquè el seu ús era molt escàs i el cost excessivament carregós per a les arques municipals, i més en els temps que corren. Emmirallats en Barcelona, algunes poblacions catalanes no van voler ser menys ecologistes i van implantar un servei de lloguer de bicicletes posat a l’abast de la gent, sense tenir massa en compte la viabilitat econòmica.

I és que durant unes dècades, semblava que calia establir serveis públics de tota mena, a tot arreu, al marge de la necessitat real o de la seva viabilitat econòmica. A cada poble i poblet, a cada barri, hi havia d’haver serveis de tot tipus, des d’ambulància i Centre d’Assistència Primària, a guarderia, piscina municipal, centre cívic, poliesportiu, servei de bicing... i tot el que calgués. D’alguna manera, comparat en èpoques anteriors en què ens miràvem amb enveja aquella Europa rica i culta de nord enllà, ara ens sentíem amb orgull pioners o capdavanters entre els països del nostre entorn. I no només això, sinó que legislàvem amb un màxim d’exigència i escrupolositat per tal de garantir serveis del màxim nivell, lluny de la permissivitat d’altres èpoques i de països que consideràvem menys desenvolupats. Però tot d’una ens hem adonat que, almenys mentre haguem de pagar l’insostenible peatge d’Espanya, no tenim els recursos suficients per a mantenir tot això. I hem de fer marxa enrere. Suprimir un servei de bicing, en principi, no és traumàtic, com ho pot ser eliminar un servei sanitari o assistencial, però no deixa de ser la constatació d’haver emprès una iniciativa, amb uns costos gens menyspreables, de forma irresponsable sense valorat suficientment la seva viabilitat. Tant parlar de sostenibilitat, sobretot des de l’esquerra, i no hem tingut en compte la sostenibilitat econòmica, que al capdavall també té la seva repercussió en la sostenibilitat mediambiental.

Les administracions, de grat o per força, han hagut d’entendre i adaptar-se a la nova situació de manca de recursos, a base de reduir i rendibilitzar el màxim els serveis existents, procurant que acostar molt més la gestió pública a una gestió privada. I als usuaris també ens tocarà adaptar-nos-hi entenent que no ho podem esperar tot de l’administració, i que molts dels serveis que ens pugui oferir han de ser finançats bàsicament pels seus usuaris directes. No és que s’hagi acabat l’Estat del benestar, però sí que, mentre romanguem a Espanya, haurem de conformar-nos amb un estat del benestar en minúscula.