Hi ha un recurs argumental que em treu de polleguera, o gairebé. Quan algú està posant en evidència una determinada situació, els qui no saben per on agafar-se per a continuar defensant la seva opció acaben etzibant-te allò de “això és el que ha votat la majoria”. I queden tan amples; si ho ha votat la majoria deu ser perquè és el millor. Doncs, no.
El vot majoritari demostra que aquell partit ha sabut guanyar-se la confiança, ja sigui per mèrits propis o per desmèrits dels altres; però no pas que la seva sigui l’opció encertada, o la que millor convingui al país, en el benentès que cadascú pot tenir la seva idea particular del que més convé al país. El vot majoritari demostra, això sí, un èxit polític personal o de partit en el sentit d’haver aconseguit que un sector important de la població acabi dipositant-hi la seva confiança. Una altra cosa, i per a mi la més important, és saber si ens hem acostat a l’objectiu polític proposat.
Els qui empren aquest recurs queden fàcilment descol•locats quan els apliques el mateix argument del suport popular rebut, com a justificació de l’acció portada a terme, a altres situacions no tan favorables. Si haguéssim d’acceptar les polítiques de retallades del Govern de la Generalitat, el coqueteig permanent de CiU amb el Partit Popular, l’opció d’aliar-se prioritàriament amb els populars abans que amb ERC perquè li resulta molt més còmode, la manca de coratge per a fer front a les agressions que pateix el país, pel sol fet que Artur Mas i el seu partit hagi obtingut de forma reiterada un ampli suport electoral, també hauríem d’acceptar les polítiques del Partit Popular a les Illes o al País Valencià, amb la corrupció inclosa.
Estaria d’acord en admetre que el suport electoral de CiU i a les seves polítiques tan poc decidides a donar passes importants a favor de les llibertats nacionals, és també degut a la incapacitat de les altres forces polítiques sobiranistes de bastir una alternativa que inspiri confiança entre la ciutadania. És evident que hi ha molts independentistes que acaben votant CiU perquè no veuen ni en ERC, ni en SI, ni en cap altre grup una proposta prou creïble. I ho entenc i ho respecto. Ara, el que no poden fer, aquests votants independentistes, és argumentar que l’actuació de CiU i del Govern de l’Artur Mas sigui la més encertada i adequada per al futur del país per la simple raó d’haver tingut un gran suport electoral. Res a dir, en canvi, als qui argumenten que l’estratègia convergent difereix de les altres estratègies sobiranistes en els temps i els ritmes per avançar cap a l’objectiu independentista; tret que a mi em costen de creure, i que veig que sempre troben arguments per a anar ajornant cap decisió compromesa.
El fet que el Partit Popular aconsegueixi un ampli suport popular a les Illes i al País Valencià, i que incrementi el de Catalunya, no demostra que tingui raó; almenys des del punt de vista dels qui creiem en un país lliure i sobirà, amb una llengua, una cultura i una identitat pròpies. L’únic que demostra, potser, és que ens estan guanyant la partida, que estem a les portes de patir (alguns diuen que ja l’hem patit) una de les derrotes més transcendents de la nostra història: molt més greu que l’entrada d’unes tropes hostils a la ciutat de Barcelona o a la de València és que la majoria o una part important de la població ja no sentin aquestes tropes com a hostils. Que una majoria accepti polítiques de menysteniment de la llengua i la cultura pròpies o polítiques mancades de coratge a l’hora de defensar els drets nacionals no és res més que la constatació del fracàs del nostre projecte de país.
