Em semblen realment exagerades algunes afirmacions que es fan aquests dies,
arran dels casos de corrupció que esquitxen uns i altres, en el sentit que ens
trobem a la fi d’un cicle o que el model de partits tradicionals ha arribat a
la seva fi. Em sembla que el sistema té suficients recursos com per a
mantenir-se malgrat tot i, en el millor dels casos, per a reformar-se
mínimament, el just per a perpetuar-se. I és que a part de l’evident corrupció
que hi ha en la política, tant o més greu és la corrupció del concepte de la
política, sovint amb el suport inestimable dels mitjans de comunicació. Vull
dir que tant o més greu que el cas de xoriços i de polítics corruptes, els més
escandalosos dels quals potser arribaran a ser condemnats, és el fet s’hagi
instal·lat com a normal en l’imaginari col·lectiu un sistema de funcionament
absolutament corromput.
Per exemple, cada vegada que apareix un cas de corrupció, o fins i tot de
possibles errors de gestió política, des de l’oposició es reclama que els
màxims dirigents donin explicacions i que assumeixin responsabilitats. I tothom
sap que a ningú no interessen les explicacions, ni es pretén que es depurin les
responsabilitats reals de cada cas. Els grans partits que han tingut, i que
tenen, responsabilitats de govern, tots, tenen els seus punts febles que volen
amagar i eludir-ne responsabilitats amb la mateixa contundència amb què ho
exigeixen als altres. I els mitjans de comunicació, en lloc d’informar objectivament
de la situació i de la realitat es limiten a atiar el foc a base de reproduir
les declaracions d’uns i altres, sense contextualització ni informació que
permeti valorar aquestes mateixes declaracions. A ningú interessa que Mariano
Rajoy doni explicacions, ni que en doni el Griñán ni el Mas, entre altres coses
perquè tothom sap que l’única explicació que poden donar és reafirmar-se en la
falsedat de les acusacions, almenys mentre no tinguin una sentència en ferm al
damunt; de fet, només hi ha interès en fer-los comparèixer per provocar un
desgast polític i res més.
No ens enganyem, tampoc interessa a ningú que assumeixin responsabilitats,
primera perquè és obvi que no en faran assumir a ningú fins que no considerin
que la defensa dels presumptes implicats els pot acabar perjudicant, o fins que
hi hagi una sentència en ferm. I en segon lloc, perquè tan bon punt des de la cúpula
del partit (del partit que sigui) es faci caure algú per la seva possible
implicació, tothom sap que la resposta sempre serà que amb aquesta caiguda no n’hi
ha prou, que al capdavall els màxims dirigents també en són responsables. I és
que aquest és l’únic objectiu: protegir i amagar els propis errors, i aprofitar
els dels altres, no pas per honestedat política, sinó per fer caure l’adversari.