Pàgines

dissabte, 28 de novembre del 2009

Sobre l’Administració d’Injustícia

Tota societat civilitzada necessita tenir uns mecanismes que assegurin el compliment de les Lleis i que aquestes s’apliquin de manera justa: per això en diem Administració de Justícia. Davant de qualsevol conflicte o alteració de l’ordre establert les parts en litigi probablement tenen prou arguments i raons per a defensar o justificar el que han fet o el que pretenen fer. Aleshores, un organisme imparcial escolta les dues parts i emet sentència, atribuint la part de raó que correspon a cadascú, en base a les lleis existents. És un mecanisme que hauria de donar garanties i seguretat als ciutadans, tot i que hi cap la possibilitat que la sentència no plagui a cap de les parts o que no la considerin del tot encertada. Ara bé, el pitjor que pot passar és que aquesta suposada Administració de Justícia, a consciència, cometi de forma permanent actes d’injustícia.

Fa ben just un any, als Estats Units, es va destapar el cas de l’estafa financera més gran de la història. A hores d’ara, ja hi ha hagut sentència, s’han reparat els danys en la mesura que era possible, i se suposa que es poden dedicar a prendre les mesures perquè accions com aquelles no es tornin a repetir. Res a veure amb l’anomenada Justícia espanyola. I quan dic “anomenada” no és que posi en dubte la seva espanyolitat, sinó la seva justícia. No hem referiré, avui, als casos ja habituals en què la Justícia tracta de forma diferent als grups o persones en funció de la ideologia; frases com “Dins de l’esquerra abertzale volem sectors durs, tant a favor d’ETA com en contra d’ETA” serien constitutives de delicte per apologia al terrorisme si no fos que van ser pronunciades pel Ministre Rubalcaba, per exemple. Em limitaré a centrar-me en el temps en què tarda la Justícia a emetre sentències, i que és una forma d’impartir “injustícia”. Un cas sonat va ser el de la presa de Tous, al Pais Valencià en què la Justícia va condemnar els damnificats, injustament i a consciència, a esperar més de vint anys a ser reconeguts els seus drets; molts dels qui tenien dret a cobrar indemnització ja eren morts quan es va dictar sentència, així com alguns dels qui havien de respondre’n per la seva irresponsabilitat. El mateix que pot acabar passant amb el cas del frau a Hisenda, a Barcelona, on hi ha implicades importants empreses de construcció i responsables de l’Administració d’Hisenda; s’ha dilatat tot el procés a consciència i sabent que així s’esgotava el termini de la prescripció. Quan el jutge faci el simulacre d’emetre sentència, amb la petulància de fer veure que finalment dirà la paraula justa, tot quedarà en un no res perquè tothom sap que els delictes que s’imputaven en el seu moment ja hauran prescrit. El mateix deu passar amb la dilacions interessades a l’hora de citar a declarar els imputats del cas Palau i prendre les mesures cautelars per evitar la destrucció de proves o la construcció de descàrrecs; no és per casualitat ni és perquè sí que es dóna un temps tan llarg a uns encausats, que s’ha negat a molts altres en la mateixa situació.

I a la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut se li pot donar la mateixa lectura. Deixant de banda totes les consideracions de tipus nacional, el dret inalienable del poble català a decidir el seu futur, i la perversió del mateix tribunal que ha esdevingut eina instrumentalitzada pels partits polítics espanyols, i per tant part interessada en el conflicte que pretenen dirimir, el sol fet de dilatar en el temps fins a tres anys el dictat de la sentència ja és, per sí mateix una injustícia. Es pot ben dir que durant tot aquest temps aquest pretès Tribunal ha condemnat els ciutadans de Catalunya a no poder tenir ni disposar plenament d’una norma jurídica que legítimament s’havien dotat, en base a les lleis espanyoles no ho oblidem. El Tribunal Constitucional ja ha emès sentència i ha condemnat Catalunya, i probablement, quan i com convingui al PP i al PSOE, acabarà de donar l’estocada amb un redactat definitiu. És una mostra més de la Injustícia institucionalitzada, d’això que indegudament en diuen “Administració de la Justícia”.