Pàgines

diumenge, 30 de març de 2008

Ara no toca, senyor Carod

Molt em temo que la derrota electoral no haurà servit ni per a aprendre la lliçó. El tema de fons no és ni la política de pactes, ni l’haver posat l’accent en l’esquerranisme (de pa sucat amb oli, per cert) en detriment del nacionalisme, ni el desgast de ser com a soci minoritari en un govern controlat pels socialistes, sinó la credibilitat. I el gest d’ahir, plantejant un full de ruta de cara al 2014 no hi ajuda gens. No cal ser gaire espavilat per entendre que el que ens presentava ahir Carod Rovira no era cap proposta nacional de cara al 2014, sinó una simple maniobra tàctica, casolana, per a reivindicar la seva persona i no quedar absolutament en fora de joc.

Quan a l’estiu passat, els estrategues i pensadors del partit ens presentaven aquell simulacre de Full de ruta que es va debatre després en la Conferència Nacional de la Tardor, Carod Rovira ja es va adonar que allò era un nyap. Plantejar, com es feia en aquell document, i tal com es va aprovar després per una àmplia majoria, que el full de ruta consistia en aconseguir que Esquerra esdevingués la força majoritària, i a partir d’aquesta majoria (i s’insistia que només des d’aquesta majoria) es podria exercir el Dret a decidir, era una pura quimera. Tant era així, que el mateix Carod, improvisadament, es va treure de la màniga la data concreta del 2014 que no estava prevista en el document inicial. I com que ja no els venia d’aquí, suposo que per allò de buscar un consens a corre cuita, ho van incorporar en la proposta final; potser sense adonar-se que des d’ara fins a aquella data només queda un contesa electoral en la qual, segons els pensadors del partit (Ridao, Huguet, Puigcercós, Vendrell... Déu meu, Déu meu!) Esquerra hauria de fer el salt i desbancar els socialistes com a força majoritària.

És cert que el que presentava ahir Josep Lluís Carod Rovira és molt més enraonat que el document aprovat la passada tardor, quan ell mateix es va alinear amb els qui ara són els seus adversaris, i que l’han defenestrat. No tenia ni cap ni peus presentar una proposta d’aquesta suposada ambició nacional per al 2014, amb el simplisme infantil d’imaginar que aleshores ERC seria la força majoritària i podria liderar tot el procés. Sigui el 2014 sigui en una altra data, l’exercici del dret a decidir dependrà de què hi hagi una majoria social al país disposada a fer el pas, i avui per avui aquesta majoria social no està representada per ERC (les gràfiques del suport electoral són la prova del cotó) i per tant serà imprescindible el paper rellevant de CiU (en el document d’ERC ni se’ls mencionava!), i una certa complicitat de les altres forces polítiques. És el que jo deia llavors, tocar de peus a terra i no fer volar coloms.

La proposta, ara, de Carod Rovira pot ser més assenyada i fins i tot, evidentment, més seriosa que la que ell mateix va aprovar uns mesos enrere; però no és creïble en el moment intern que viu Esquerra, perquè si bé és cert que l’Objectiu 2014 precisa, ineludiblement, d’un gran pacte o acord nacional, aquest no es pot formular des d’una de les faccions del partit, en un procés de guerra interna, i menys quan es tracta d’un simple posicionament personal enfront dels seus rivals.

Diguem, sense ànim d’ofendre, que ara sí que hi toca. Però, senyor Carod, ara no toca!.