“Políticament correcte” és una expressió que ha fet fortuna, però que pot tenir interpretacions diverses. Quan qualifiquem quelcom de “políticament correcte” sembla que estiguem dient que respon a uns cànons establerts en l’àmbit de la política, entesa com a expressió pública, però que no tenen per què correspondre a una correcció en altres àmbits. Com si volguéssim dir que s’han acomplert els formalismes que exigeix la correcció política, al marge de si en el fons és més o menys encertat. O dit d’una altra manera, hi hauria una ètica per a l’ús quotidià, potser més relaxada, on hi ha més permissivitat, i una altra per a ser formulada en públic, per a quedar bé.
A nivell de carrer, de tertúlia de cafè, amb els amics o fins i tot amb els companys de partit, sempre que no hi hagi micros oberts ni càmeres ocultes, es poden dir determinades coses tal com les sent la gent, tal com les viu i les pensa. I fins aquí ningú hi posa massa objeccions. El problema només ve quan, sortint d’aquest àmbit més reduït i quotidià, algú expressa allò mateix de manera que pot transcendir a l’opinió pública. Aleshores, se li exigeix un altre llenguatge “políticament correcte”, se li exigeix una expressió fingida, maquillada o hipòcrita.
Aquesta és, potser, una de les claus de l’èxit de la sèrie televisiva Els Simpson, on alguns dels personatges parlen sense embuts, de forma “políticament incorrecte”, però amb la qual si sent identificada molta gent. I és també, potser, la clau de l’èxit (esperem que només sigui parcial i de curta durada) de determinats grups de l’extrema dreta que no tenen cap mena de mania a l’hora de parlar, i no els importa que se’ls titlli de xenòfobs, racistes, masclistes o fonamentalistes.
Per contra, en el marc de la rivalitat política sembla que hi hagi una recerca permanent per a trobar indicis, en el discurs de l’adversari, de tics o de lapsus “políticament incorrectes”. Preferim que es formulin frases abstractes, sense sentit o contradictòries abans que caure en el pecat de la incorrecció política. Aquests dies, i més tenint en compte que s’acosten eleccions, veiem com s’incrementen les acusacions i els retrets, uns als altres i en totes direccions, perquè hom creu haver descobert en l’adversari una frase “políticament incorrecte” que el desqualifica.
És un tema per fer-nos-ho mirar.
A nivell de carrer, de tertúlia de cafè, amb els amics o fins i tot amb els companys de partit, sempre que no hi hagi micros oberts ni càmeres ocultes, es poden dir determinades coses tal com les sent la gent, tal com les viu i les pensa. I fins aquí ningú hi posa massa objeccions. El problema només ve quan, sortint d’aquest àmbit més reduït i quotidià, algú expressa allò mateix de manera que pot transcendir a l’opinió pública. Aleshores, se li exigeix un altre llenguatge “políticament correcte”, se li exigeix una expressió fingida, maquillada o hipòcrita.
Aquesta és, potser, una de les claus de l’èxit de la sèrie televisiva Els Simpson, on alguns dels personatges parlen sense embuts, de forma “políticament incorrecte”, però amb la qual si sent identificada molta gent. I és també, potser, la clau de l’èxit (esperem que només sigui parcial i de curta durada) de determinats grups de l’extrema dreta que no tenen cap mena de mania a l’hora de parlar, i no els importa que se’ls titlli de xenòfobs, racistes, masclistes o fonamentalistes.
Per contra, en el marc de la rivalitat política sembla que hi hagi una recerca permanent per a trobar indicis, en el discurs de l’adversari, de tics o de lapsus “políticament incorrectes”. Preferim que es formulin frases abstractes, sense sentit o contradictòries abans que caure en el pecat de la incorrecció política. Aquests dies, i més tenint en compte que s’acosten eleccions, veiem com s’incrementen les acusacions i els retrets, uns als altres i en totes direccions, perquè hom creu haver descobert en l’adversari una frase “políticament incorrecte” que el desqualifica.
És un tema per fer-nos-ho mirar.