Pàgines

diumenge, 30 de novembre de 2008

Deslleialtats i deshonestedats entre Mossos i Judicatura

La denúncia dels mossos contra una jutgessa que, enxampada en una conducció temerària sobrepassant els límits d’alcohol permesos, va tenir el desvergonyiment de fer servir el seu càrrec per tal de no assumir les seves responsabilitats potser no és més que la gota que ha fet vessar el vas. Des de sempre hi ha hagut un sector de la judicatura, d’una ideologia molt concreta, que ha vist amb mals ulls el desplegament de la policia catalana, de manera que no són pas noves les tibantors i els enfrontaments.

Es miri com es vulgui, l’actitud de la jutgessa és inacceptable i només es pot lliurar d’un expedient disciplinari sever amb una complicitat gremial que no seria menys inacceptable ni menys greu. La reacció d’alguns jutges en contra dels mossos ha estat insòlita: resulta que els acusen de fer filtracions interessades. Insòlita perquè ja estem acostumats al balanç setmanal de conductors que han donat positiu en controls d’alcoholèmia i perquè les notícies sobre famosos o gent rellevant sancionada formen part de la pàgina de successos de tots els mitjans de comunicació. Però insòlita sobretot perquè és una pràctica habitual en l’àmbit de la Justícia, des del Constitucional fins a qualsevol jutjat del país, anar filtrant informacions parcials dels processos, quan aquests tenen una certa rellevància política, econòmica o social. I els jutges és queixen ara d’aquestes filtracions, només perquè afecta a una persona del gremi? On tenen el concepte de justícia aquesta gent?.

I encara que aparentment no hi tingui res a veure, bufetada per bufetada. L'Audiència de Barcelona ha condemnat tres agents dels Mossos d'Esquadra a sis anys i set mesos de presó per tortures i lesions. Ja he dit en alguna altra ocasió que hem perdut l’ocasió de construir un cos de policia propi, sense els tics autoritaris dels anomenats Cossos i forces de seguretat de l’Estat. Els nostres polítics, ni el Govern actual ni els anteriors, no han sabut configurar un cos amb una concepció diferent de les seves funcions, que no han de vetllar per la seguretat de l’Estat sinó de la ciutadania. I malauradament s’han repetit les denúncies contra els Mossos per maltractes i tortures, com si fossin una continuïtat de les policies anteriors.

No sortiré pas, doncs, en defensa de les actituds inacceptables d’aquests mossos, i entenc que cadascú ha de ser responsable dels seus actes. Encara que també caldria plantejar-se el nivell de responsabilitat que hi tenen els seus comandaments i els seus instructors; perquè els policies, com a cos armat, el que sí que tenen és un sentit molt estricte de l’obediència, i costa de creure que prenguin decisions pel seu compte o que contravinguin les ordres internes. Però en el marc del conflicte obert entre la policia catalana i la judicatura, caldria demanar-se si la Justícia ha estat equànime a l’hora de jutjar aquest i la resta de casos per denúncies semblants a altres cossos policials. La resposta seria clara i posaria en evidència la parcialitat i la intencionalitat de determinades sentències.

dissabte, 29 de novembre de 2008

L'impacte ambiental de les energies renovables

Els grups ecologistes no entenen què ha passat amb el projecte de decret que pretenia regular l’energia eòlica i la solar fotovoltaica a Catalunya. El Govern català havia fet una primera proposta a la qual s’hi van presentar tot un seguit d’al·legacions, sense que se’n tingui cap resposta ni en un o altre sentit. Grups ecologistes no han dubtat en qualificar el decret d’hostil a les energies renovables: “Des de la Coordinadora d’entitats Tanquem les Nuclears – 100% Renovables (TLN – 100%EER) recordem que el projecte de decret suposa un recolzament indirecte a l’energia nuclear i als combustibles fòssils, per la via de bloquejar l’aprofitament dels abundants recursos renovables (especialment en energia solar) amb que compta Catalunya”. S’entén que el Conseller Francesc Baltasar fos xiulat en el darrer congrés d’Iniciativa.

Després de tant de temps clamant des de l’esquerra i des de l’ecologisme a favor de les energies renovables, com ho són l’eòlica o la solar, ara resulta que des d’aquesta mateixa esquerra política s’hi veuen tots els inconvenients del món. La història no és pas nova: des de la marginalitat o des de l’oposició es pot carregar contra el que calgui, sense necessitat de tenir arguments massa sòlids, i sobretot es poden fer propostes utòpiques o irrealitzables, que queden en l’oblit tan bon punt s’arriba al poder; o bé, l’accés al poder els ha fet canviar d’opinió, sotmesos a les pressions dels interessos de les grans companyies. D’aquí el desencís de molta gent que tenia posades moltes esperances en un Govern d’esquerres, i s’ha trobat amb un Govern amb els mateixos vicis i dependències dels interessos econòmics dominants que els anteriors.

Es podria entendre que algú arribés a la conclusió, després d’haver tastat el poder, que els seus posicionaments anteriors eren erronis; però aleshores hauria de tenir l’honestedat de confessar-ho públicament en lloc de voler mantenir les aparences de progressista. O hi hauria la possibilitat, com sembla en aquest cas, que algú pretengués presentar-se com a extremadament zelós en el seu afany de preservar el medi ambient, i que per tant optés per la radicalitat fins i tot envers aquestes energies renovables, que ara resulta que tenen un excessiu impacte visual en el paisatge. Podríem creure en l’honestedat d’aquest Govern que ara posa traves a l’energia eòlica argumentant l’impacte visual sobre el paisatge, si aquest criteri s’apliqués sobre les horroroses torres de la MAT que se sumen a la proliferació descontrolada de torres elèctriques i de serveis que malmeten el paisatge arreu del país.

És aquesta discriminació entre unes i altres fonts energètiques el que fa més perniciosa i tendenciosament conservadora la política del Govern.

divendres, 28 de novembre de 2008

La plaça de Lesseps, per exemple

Per als barcelonins, la plaça de Lesseps és sinònims de zona d’obres. És molt possible que hi hagi generacions senceres que no recordin d’altra manera aquesta plaça de Barcelona que no sigui de potes enlaire. S’hi ha fet i refet obres, encadenant-les una darrere l’altra, desmuntant el que no havia estat ni tan sols inaugurat. Però sembla que ara es comença a veure el final del túnel, tot i que resten encara els túnels del metro que retardaran una temporada més la seva conclusió final. I el resultat? El descontentament dels veïns.

La plaça de Lesseps de Barcelona, però, no és un cas aïllat en les polítiques urbanístiques del nostre país. És cert que aquesta plaça presenta una complexitat especial pel que fa a l’ordenació viària i de serveis, però no és això dels que es queixen els veïns. Les protestes apunten sobretot a un disseny que no és del seu gust de manera que, organitzats en la Plataforma 'Una altra plaça Lesseps és possible', demanen que es replantegin les estructures metàl·liques ornamentals que malmeten o perjudiquen la imatge dels edificis més emblemàtics de l’entorn. Aquesta dèria pel disseny estrafolari la trobaríem en places d’arreu del país, amb ajuntaments de tots els colors.

Sembla com si finalitzada una obra pública d’adequació d’un espai, els polítics tinguessin la necessitat de deixar-hi la seva empremta, al marge de l’opinió, de les necessitats i dels gustos de la gent que hi ha de viure. Enormes estructures metàl·liques que fàcilment es malmeten amb el temps, murs de formigó per a fer separacions innecessàries, mobiliari urbà dissenyat i situat amb l’objectiu de produir efectes visuals més que d’utilitat real, zones inaccessibles o de difícil conservació... El que compta és la imatge que es podrà captar el dia de la inauguració, amb els polítics al capdavant, per suposat.

Els problemes i els inconvenients ja se’ls trobaran després els veïns. La plaça de Lesseps, però, només és un exemple d’una malaltia molt generalitzada arreu del país.

dijous, 27 de novembre de 2008

Espanya i Dinamarca; ni punt de comparació

El Parlament de Grenlàndia un territori autònom que forma part de Dinamarca, va emprendre una reforma del seu Estatut d’autonomia, aprovada ara en referèndum, que millora ostensiblement el nivell d’autogovern, permetrà als grenlandesos disposar dels recursos naturals del seu país i, sobretot, els reconeix el dret a l’autodeterminació. El que és rellevant del cas, no és que un país vulgui millorar el seu autogovern i vulgui tenir la llibertat de decidir sobre el seu futur, perquè són molts els països que voldrien gaudir de plenes llibertats democràtiques, sinó que l’Estat que els tutelava o n’ostentava la sobirania tingui la sensibilitat democràtica per a acceptar-ho. I amb tota normalitat.

Grenlàndia és un gran país, amb més de 2 milions de quilòmetres quadrats, quatre vegades més gran que l’Estat espanyol, encara que disposi d’una població de 58.000 habitants. I com les illes Fer-Oer, amb una població encara més reduïda, pertanyen a l’estat de Dinamarca, amb un estatus propi que els permet, per exemple, no formar part de la Unió Europea. No es tracta de veure si aquests països amb personalitat, llengua i cultura pròpies poden viure millor o pitjor com a estats independents, sinó de tenir l’opció democràtica per a fer-ho. Avui per avui, reben unes aportacions de l’Estat danès molt importants que potser podrien compensar si poguessin explotar per ells mateixos els seus recursos naturals. Però aquesta no és la qüestió.

El Parlament de Dinamarca va acceptar respectar la voluntat dels grenlandesos, i és de creure que la seva paraula tingui un mínim més de credibilitat i de dignitat que la de Zapatero. La comparació entre Grenlàndia i Catalunya és molt difícil, perquè tenen unes característiques que ben poc tenen a veure les unes amb les altres, ni en nombre d’habitants, ni en extensió, ni en pes històric i cultural, ni a nivell econòmic, ni de les balances fiscals amb els respectius Estats. Però molt menys tenen a veure els dos Estats, Espanya i Dinamarca, sobretot pel que fa a la concepció democràtica i al respecte a les llibertats, inclosa la fonamental per a tot poble que és la de decidir sobre el seu futur.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Amb mobilitzacions no es negocia; i sense, tampoc

El Rector en funcions de la Universitat de Barcelona, Josep Samitier, ha deixat ben clar als estudiants que estan tancats a la Seu central en protesta per l’aplicació del Pla de Bolonya, que no hi haurà negociació mentre duri la tancada. No entraré ara a parlar del Pla de Bolonya que conté, certament, elements preocupants des del punt de vista de l’accés lliure als estudis universitaris, ni de l’encert o desencert de les mobilitzacions estudiantils que probablement arriben tard i no estan dirigides contra els qui realment podrien negociar la reforma europea dels estudis universitaris, sinó simplement d’aquesta fal·làcia del Rector de la UB: “No hi haurà diàleg mentre durin les mobilitzacions”.

És un recurs que veiem repetidament quan hi ha un conflicte del tipus que sigui. Pot ser el cas d’ETA quan s’afirma que “amb violència no hi ha negociació”; pot ser el cas de les reivindicacions obreres quan les empreses es neguen a dialogar “mentre hi hagi vagues”; o pot ser el cas dels moviments veïnals que topen amb la negativa de l’administració local “mentre durin les mobilitzacions”; i ens hi trobaríem si la societat catalana o els polítics es mobilitzessin per reivindicar el compliment de l’Estatut en matèria de finançament. Es pot parlar de tot, però sempre dintre d’un ordre. Però quan s’acata l’ordre, les autoritats no veuen la necessitat de negociar res perquè ja controlen la situació i poden imposar el seu criteri.

El problema és que no es parla mai de res fins que algú no aixeca una mica més veu. A la pràctica, les mateixes institucions que reclamen que no hi hagi pressions excessives per encetar una negociació, són les que només han cedit quan realment se les ha pressionat amb vagues, amb mobilitzacions i, si cal, amb violència. De fet, és l’excusa que han donat sempre les dictadures; com deia cínicament el Pinochet ell havia d’actuar amb mà de ferro perquè les protestes es feien al carrer i de forma excessiva, en lloc de seguir els mecanisme que establia el règim.

El Rector de la Universitat de Barcelona pot argumentar que ell és un rector en funcions, que d’aquí a quatre dies deixarà el càrrec, o que l’aplicació del Pla de Bolonya no dependrà només de la voluntat de les universitats, però el que no pot dir, honestament, és que no negociarà fins que no s’aturin les mobilitzacions. Aquesta cançoneta ja ens la sabem.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Aquí reduïm: contra el consumidor és més fàcil

El Departament de Medi Ambient ha encetat una campanya adreçada als ciutadans amb l’objectiu d’aconseguir que es generin menys residus. “Aquí reduïm”, com a continuació d’aquell altre espot televisiu “Aquí reciclem”, és el nom de la campanya que vol aconseguir que es generi un 10% menys de residus que no pas ara. Els costos d’aquesta mena de campanyes, que inclouen espots televisius, anuncis a la premsa escrita i falques radiofòniques, són elevadíssims i els seus resultats solen ser més que discrets. No és que estigui en contra de campanyes institucionals adreçades a fomentar bones pràctiques de ciutadania, però crec que altre cop errem el tret perquè apuntem malament.

Només cal anar a qualsevol establiment a comprar i veurem com els embalatges superen de molt les necessitats de presentació i preservació del producte. Un mòbil, un MP4 i tants altres petits aparells se’ns presenten en voluminosos i ostentosos embalatges, i el mateix podem veure als quioscos, com també ho fan amb les joguines i, sobretot als hipermercats, amb molts dels productes envasats. Les bústies continuen plenes de publicitat de tota mena i a casa es rep infinitat de paperassa inútil, incloses diverses publicacions institucionals que només tenen l’objectiu de fer autopropaganda de la institució.

És una mica com el que passa amb la velocitat dels vehicles. Si a cap carretera es pot circular a més de 140 quilòmetres per hora, el més fàcil i econòmic seria prohibir la venda de vehicles que tinguin la capacitat de superar aquests límits legals; limitar de fàbrica la capacitat de vulnerar la legalitat. Però, no. Per no enfrontar-se amb les empreses, es prefereix invertir grans quantitats de diners en publicitat institucional perquè els ciutadans no facin ús de les potencialitats del seu vehicle, en lloc de treure una normativa específica, que sortiria gratis.

I amb això dels residus passa el mateix. En lloc d’apuntar a les empreses que són les que ens forcen, si volem adquirir un producte, a endur-nos una gran quantitat de residus, es prefereix mirar cap al consumidor i responsabilitzar-lo. Sempre és més fàcil apuntar al més feble. Hi ha una part que sí que pot moderar el consumidor; però, quan anem al supermercat, el residu de la bossa és el més petit de tots i que al capdavall també reciclem donant-li nou usos. Però l’eslògan queda bé : “Aquí reduïm”.

dilluns, 24 de novembre de 2008

Afers Exteriors i mesquineses interiors

Hores d’ara, és difícil convèncer ningú de l’honestedat política i dels mitjans de comunicació. Estem tan avesat a què uns i altres utilitzin la demagògia constant, el falsejament de la realitat i la mentida, que el resultat no pot ser altre que el de l’escepticisme total, la perplexitat absoluta. No crec que sigui possible recuperar la credibilitat ni la confiança de la ciutadania, a no ser que es produeixi un tomb important, que ara mateix no veig per enlloc.

Els mateixos mitjans de comunicació que obrien portada amb el suposat escàndol de l’arranjament del cotxe del President del Parlament, amb un cost de 9 mil euros, callaven quan es descobria que la Casa Reial rebrà, a part de la ja sucosa partida pressupostària, 3’3 milions d’euros per arranjar la piscina i els jardins privats. I ara també posen el crit al cel pel nomenament d’una Viceconselleria d’Afers Exteriors de la Generalitat. És evident que no els preocupava gens el possible malbaratament de recursos públics, tanmateix insignificants en el cas del cotxe del President del Parlament, i també en la creació de la Viceconselleria ja que no representa sinó un canvi de denominació per a donar relleu a una mateixa tasca, sinó que l’única obsessió dels suposats periodistes no era altra que el falsejament de la realitat al servei d’una ideologia i d’un partit polític en concret.

Si aquesta perversió professional provingués únicament de mitjans tan poc qualificats i amb tan poca qualitat moral com el Mundo o la COPE, la gent podria fàcilment destriar el gra de la palla. Però això no és així. I a aquesta política del desconcert s’hi apunta tothom, de manera que no solament es cau en la mateixa perversió, sinó que perd força qualsevol intent de desacreditar aquests mitjans i aquests polítics corromputs. A la farsa del cotxe del President del Parlament s’hi van apuntar mitjans de comunicació catalans, i no solament els partits de l’oposició sinó també un personatge tan gris com Joan Saura, teòricament membre del Govern d’Entesa, i fins i tot algun dirigent d’Esquerra.

I ara es repeteix la història: la creació d’una Viceconselleria d’Afers Exteriors pot desagradar als qui políticament voldrien una Catalunya provinciana, sense veu pròpia a nivell internacional; i les crítiques que apareguessin en aquest sentit, podrien ser fàcilment contrarestades amb una visió nacional de la qüestió. Però, no. Convergència i Unió, que honestament hauria hagut d’aplaudir la mesura, s’apunta també al carro de la desqualificació i el desconcert anant en contra dels seus propis principis i fent costat als enemics de Catalunya. Tenien raó quan el primer tripartit va començar a desmantellar les primeres oficines que la Generalitat tenia a l’exterior, però ara que hi ha hagut una rectificació i una acció seriosa en la política internacional no poden jugar a la demagògia de carregar-s’ho. Perquè el que es carreguen és la credibilitat de la política i dels polítics, sobretot la seva.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Les receptes tècniques a la crisi

Cada vegada que es presenta una situació de crisi apareixen les mateixes veus, teòricament tècniques i enteses, que donen les mateixes receptes: retallar les despeses socials, contenció salarial, reforma del mercat laboral en el sentit de facilitar els acomiadaments, i procurar retallar tot allò que políticament no els convé i que potser abans no gosaven dir. És el posicionament clàssic de la dreta pel que fa a les despeses que afavoreixen els més necessitats i el posicionament dels nacionalistes espanyols pel que fa a les despeses en favor de la llengua, la cultura i la identitat nacionals.

Que aquesta mena d’actituds provinguin de grups polítics com ara el PP, i en molts casos també del PSOE, que té uns objectius clars i inequívocs sobre quina classe social i quin país volen defensar, i per tant quines classes socials i quins països volen combatre, ja no sorprèn ningú. La deshonestedat política és moneda habitual. Ara bé, que aquesta mena d’actituds les mantinguin també institucions o tècnics que pretenen presentar-se com a neutrals ideològicament és inadmissible, i diu molt de seva deshonestedat professional.

Els grups polítics que ideològicament consideren que Catalunya s’ha de mantenir subjugada a Espanya, i amb una cultura de segona o simplement assimilats a la cultura espanyola, és normal que propugnin a l’hora de reduir despeses, eliminar o reduir dràsticament partides pressupostàries que fan referència al foment de la llengua catalana o a la representació exterior de Catalunya. Els tècnics honestos podrien proposar la reducció d’aquestes partides a l’igual, en tot cas, que la reducció de la despesa militar o de la casa Reial. És normal que els partits de dretes propugnin congelacions salarials i fer més precari el mercat laboral perquè és una manera que té l’empresariat d’aprofitar les situacions de crisi. Però els tècnics honestos haurien d’incloure en el paquet de mesures la congelació de beneficis empresarials o els sous desorbitats dels dirigents; alhora que haurien d’alertar que difícilment s’incentivarà el consum a base de reduir poder adquisitiu dels ciutadans o incrementant la precarietat dels llocs de treball.

I és que no només els polítics practiquen la fal·làcia i l’engany per a afavorir uns determinats sectors en detriment dels altres.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Quan la Corona ens insulta

Vivim uns moments de crisi, i això vol dir que ens hem d’ajustar el cinturó. Fins a cert punt, qualsevol ciutadà pot entendre que hi hagi restriccions. De fet, inconscientment, fins i tot les famílies que no pateixen directament els efectes de la crisi ajusten les seves despeses, si més no en previsió del que pugui passar. La perplexitat del ciutadà, però, és majúscula quan s’adona que després d’haver escoltat un discurs on se’ns exhorta a la resignació davant la impotència d’una crisi d’abast mundial, apareixen centenars de milions públics per ajudar els grans bancs i les grans empreses, que malgrat els ajuts continuen limitant els crèdits i acomiadant personal, és a dir agreujant la crisi.

I bé, podem entendre que aquest és el resultat d’una política de dretes com la que practica el PSOE, i que encara podria ser més de dretes si governés el PP. Però hi ha elements que, ens desagradin més o menys, ens els presenten com a símbols del conjunt de l’Estat i al marge de les ideologies polítiques, com ara la Monarquia. Podem entendre que el servilisme monàrquic dels socialistes, sabent que el dels populars seria encara pitjor, els porti a dotar la Casa Reial amb uns pressupostos que en temps de crisi semblen una burla a la ciutadania.

Ara bé, al marge de les responsabilitats polítiques i del blasme que puguem fer els sectors mínimament progressistes a aquestes polítiques conservadores i servils del Govern espanyol, hi ha també la responsabilitat moral de la mateixa família reial. El Ministeri de la Presidència, dirigit per María Teresa Fernández de la Vega, com a suplement a l’escandalós pressupost de la Casa Reial, ha atorgat 3'3 milions d'euros més per millorar la piscina exterior i els ornaments dels jardins de la Zarzuela. No crec que sigui una iniciativa de la senyora Vicepresidenta, sinó que deu obeir als designis i als capricis dels membres de la reialesa. I encara que no fos així, un mínim de dignitat i de decència haurien fet que ells mateixos desistissin de fer una despesa tan supèrflua en uns moments de crisi com els que vivim.

És realment molest i injust que es faci pagar la crisi els qui tenen menys, als qui més la pateixen. Però és feridorament insultant que a sobre se’ns faci mofa i befa, també des de la Casa Reial, amb ostentacions com aquestes. Podem rebutjar la monarquia perquè som republicans; però tenim també raons per rebutjar aquesta monarquia per la seva immoralitat. Patim una Corona, que a sobre ens insulta.

divendres, 21 de novembre de 2008

ERC, cap on anem?

Ja sabem que les enquestes són això: aproximacions, intuïcions, tendències... I que al capdavall el que compta són els resultats reals, els que acaben donant els ciutadans a les urnes. Però el darrer baròmetre publicat aquest mes de novembre pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat hauria de preocupar seriosament a Esquerra. Segons aquest estudi, en quatre mesos el partit ha perdut un 30% en intenció directa de vot. Un 13’6% dels enquestats afirmen haver votar ERC en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, i ara només un 7’9% té clar que votaria Esquerra. Un percentatge que baixa fins al 6’1% si es tractés d’eleccions generals, enfront del 8’6% que diu que ho va fer en les darreres en què Esquerra ja va patit la gran davallada.

La mateixa enquesta apunta a què PSC i CiU es reparteixen el pastís, deixant la resta de partits com a mers comparses, com a partits frontissa, o com a guindes que poden acabar de completar l’opció real de govern. Per tant, quan es parla de la famosa sociovergència potser no és tant l’opció d’una coalició dels dos partits grans, com aquest repartiment del pastís que a l’estil espanyol margina completament la resta de formacions polítiques. Si la tendència es confirma, consolidaria el sistema d’alternança sense deixar més marge de maniobra a les formacions petites que la possibilitat d’acabar de fer decantar la balança.

Durant un cert temps, aquell que reivindica Josep Lluís Carod Rovira, semblava que ERC emergia com una tercera força política. El mapa polític estava format igualment pel bloc sociovergent d’una banda i per les forces minoritàries per l’altra, però amb la formació Republicana a mig camí reivindicant el seu protagonisme i optant, segons els més optimistes, a fer el salt cap a la primera divisió. Però sembla que tot això s’ha esvaït i hem retornat als vells temps en què ens hem de disputar la tercera o quarta plaça amb IC-V o amb el PP, però ja a molta distància de CiU i del PSC.

Els qui ens mostrem crítics amb l’actual direcció d’Esquerra, que no deixa de ser una continuació de l’anterior amb l’excepció feta del duo dirigent, ens preocupa no només que les enquestes i els resultats ens vagin donant la raó, sinó sobretot la niciesa dels qui s’entesten en no voler-ho veure. Els resultats de les darreres eleccions ja van ser desastrosos, però és que tot indica que continuem en el mateix pendent, sense que cap dels dirigents faci autocrítica i intenti redreçar la situació. La prioritat era ocupar unes places de poder, i això ho han aconseguit, encara que sigui a base de carregar-se tot un projecte engrescador per a un sector important de la societat catalana.

dijous, 20 de novembre de 2008

A propòsit de la independència del CAC

Des del primer moment, el Consell Audiovisual de Catalunya va tenir dures crítiques dels sectors més espanyolistes i reaccionaris de l’Estat, perquè hi veien una via que se’ls escapava de les mans. Fins ara, el Govern de torn, més sensible a les pressions polítiques i mediàtiques, havia d’acabar fent concessions que res tenien a veure amb els criteris tècnics i l’interès general de la ciutadania. El que de veritat molesta del CAC és justament la seva independència de criteri.

Aquest organisme, traslladat a l’àmbit espanyol, hauria estat el que en la seva llengua s’anomena una “merienda de negros”. Tal com han fet amb el Tribunal Constitucional o amb tantes altres institucions que han acabat prostituïdes, es repartirien els espais de poder, les poltrones i en aquest cas les llicències de mitjans de comunicació audiovisuals entre els dos partits majoritaris. I no és que tinguessin pressions dels partits per afavorir uns o altres, sinó que, com les sentencies, les resolucions es redactarien directament des de les seus dels partits.

Per això, quan s’adonen que a Catalunya, gràcies a l’existència del CAC, s’atorguen llicències radiofòniques en base a criteris objectius, de qualitat, de viabilitat i d’interès general, posen el crit al cel. Qualsevol persona que tingui un mínim de decència, de sentit de l’ètica, i sobretot de respecte per la professió periodística, descartaria atorgar cap concessió a la Cadena COPE, la més miserable i mesquina de l’espai radiofònic espanyol, la que utilitza sempre la violència verbal, l’insult, la desinformació i l’atiament d’odis i conflictes (de quin Evangeli ho deuen haver tret?).

Però tampoc és cert que els membres del CAC no puguin ser víctimes de les pressions partidistes. El conseller d’aquest organisme Fernando Rodríguez Madero, escollit a proposta del PP, ha denunciat haver rebut pressions del partit per tal que orientés el seu vot en una o altra direcció, per afavorir o perjudicar unes determinades emissores en funció de la seva ideologia. Aquesta és la seva forma d’actuar, la que imposen amb la complicitat del PSOE a nivell espanyol i lamenten no poder imposar a Catalunya. La deshonestedat i mesquinesa d’aquest partit i de la seva gent no té límits.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Pallassades de la Justícia

Finalment, el jutge Garzón ha tirat la tovallola, i s’ha inhibit del cas que ell mateix havia obert sobre les desaparicions i crims del franquisme. Tot una gerra d’aigua freda per a les associacions i entitats vinculades amb la memòria històrica que pretenien que es restituís la memòria de les víctimes de la dictadura, reconeixent-les almenys com a víctimes. La societat espanyola, excessivament vinculada i identificada amb el franquisme, podia sentir-se ferida per aquestes investigacions, i per això des del poder polític, judicial, militar i mediàtic han fet mans i mànigues per deixar les coses com estan, i els morts en l’oblit de les fosses comunes.

Coneixent l’historial del jutge Baltasar Garzón, el que sorprèn és que hi hagués algú que hagués confiat mínimament en les actuacions empreses, o que s’ho hagués pres seriosament. Era més que evident que es tractava d’un dels seus estirabots per ser present com a figura estel·lar als mitjans de comunicació. Avorrit i sense feina, devia pensar que podia ser una bona manera de passar el temps. I de fet, ell ja ha aconseguit el seu objectiu omplint primeres pàgines de la premsa i mantenint la seva imatge de justicier solitari.

Va sobtar que en un moment inicial de procés demanés els certificats de defunció del General Franco i d’altres membres de la banda terrorista; diuen que era un tràmit necessari per saber si podia imputar-los personalment o cridar-los a declarar. Però, el més sorprenent del cas és que el mateix jutge, en l’acte en el qual s’inhibeix en favor dels tribunals territorials, acaba afirmant quelcom que ens ha deixat bocabadats: Francisco Franco no té responsabilitats perquè ell ha comprovat, amb proves documentals a la mà, que és mort. De fet, el clown s’ha tret aquesta brillant argumentació de la màniga per evitar ser declarat imcompetent per a continuar amb la causa. És allò de dimitir per a no ser cessat.

Algú hauria de quantificar les hores i els diners esmerçades en causes perdudes, en la persecució d’ex dictadors (mai dels dictadors en exercici, o dels còmplices encara vius del Règim). La reparació històrica de les víctimes del franquisme, l’organització terrorista més cruel i salvatge del segle XX a l’Estat espanyol, és una qüestió estrictament política, com polítiques han estat les pressions perquè Garzón deixés el cas. Ho sabia ell abans d’iniciar el procés, com ho sabia l’Audiència Nacional que li ha parat els peus. Tot plegat una pallassada per deixar els terroristes a l’altar on es trobaven i les seves víctimes en l’oblit de les fosses comunes.

dimarts, 18 de novembre de 2008

No s’ho creuen ni ells

En la futura Llei de Llengües d’Aragó, que porta més de deu anys de retard, sembla clar que el català no serà considerat llengua oficial a la Franja. El fet que el percentatge de població catalanoparlant en aquests territoris sigui dels més alts de tots els Països Catalans, que en molts casos supera el 90%, no és suficient com per donar a la llengua catalana la consideració que es mereix. El Govern d’Aragó es limitarà a fer una mena de reconeixement institucional de les llengües catalana i aragonesa, però sempre amb una clara discriminació respecte al castellà.

El que passa a Aragó és molt similar al que passa al conjunt de l’Estat. Quan els convé s’abanderen de l’espanyolitat, o en aquest cas l’aragonesitat, de tot el territori; però tot seguit, ells són els primers en negligir i contradir la seva afirmació. Si de veritat consideressin que Catalunya, la seva gent i la seva llengua formen part d’Espanya, o que la Franja, la seva gent i la seva llengua formen part d’Aragó, no dubtarien en considerar com a pròpies les diferents llengües dels respectius territoris. I no acceptarien la discriminació d’uns ciutadans, d’unes llengües i d’uns territoris respecte a uns altres, si fossin considerats igualment com a propis.

Des de Catalunya, les reivindicacions dels aranesos i de l’aranès no són vistes mai com una agressió als catalans o al català, com ells sí que hi veuen les reivindicacions del català o de l’aragonès. I l’explicació és ben simple: ells són plenament conscients que els catalans i la nostra llengua no formem part de la seva identitat espanyola o aragonesa, que és quelcom aliè a ells. A Aragó, els únics que arriben a creure’s la pertinença de la Franja a la comunitat aragonesa són ciutadans de la Franja, o bé inconscients de la seva pròpia realitat no acceptada pels aragonesos o bé que ja reneguen directament de la seva identitat com és el cas de Marcelino Iglesias. I a nivell espanyol passa el mateix: els espanyols són plenament conscients que nosaltres i la nostra llengua no tenim res a veure amb la seva identitat espanyola, altrament la defensarien com a pròpia; els únics que tenen dubtes o que, amb o menys deshonestedat ho defensen, són catalans que encara s’imaginen una Catalunya integrada harmònicament a Espanya, sense adonar-se que és aquesta mateixa Espanya que no ens hi vol. I per això ens maltracta.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Equiparables en qualitat, i en mediocritat

El Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserres, ho deia aquest cap de setmana a Tortosa: la normalitat de les empreses culturals catalanes ha de consistir en què la seva catalanitat passi desapercebuda, com una premissa inqüestionable, i que per tant triomfin per la seva qualitat. I ho reblava dient que el Govern de la Generalitat no ha de finançar productes mediocres en català, només per la seva catalanitat militant, perquè això acaba perjudicant la reputació de la producció catalana. Em sembla un posicionament del tot correcte, però potser caldria fer-hi una matisació.

Sense que sigui, n’estic segur, la intencionalitat del Conseller, aquestes declaracions denoten un cert acomplexament que podria resultar perillós. O potser forma part d’aquell discurs que ja hem sentit moltes vegades a Esquerra basat en la idea que Catalunya ha d’apostar per l’excel·lència com a únic mitjà per a sobreviure. Pot semblar evident que les iniciatives empresarials han de ser viables per la seva qualitat, i resulta del tot desitjable que les nostres empreses culturals excel·leixin per la seva qualitat. No crec que ningú ho posi en dubte.

Ara bé. No és cert que les cultures normals (en el sentit que gaudeixen d’una situació de normalitat) tinguin només la qualitat com a fita i com a garantia de supervivència. Només cal donar una ullada al panorama espanyol, o al de qualsevol altre país normal (amb Estat propi), i veurem com al costat d’una minoria de productes de gran qualitat hi ha una gran massa de producció absolutament mediocre, destinada al gran públic, al consum de masses com s’acostuma a dir. Els nostres productes de qualitat els hem de poder comparar amb els productes del mateix nivell de qualsevol altre espai cultural; però no hem de menystenir, i molt menys prescindir-ne, aquella altra producció destinada al consum fàcil. Perquè si no, resulta que esmercem tots els esforços en l’intent aconseguir uns nivells d’excel·lència equiparables als de cultures que disposen d’un gran potencial econòmic, que nosaltres no tenim; i per contra desatenem la cultura de consum que, a falta de la nostra, arriba al gran públic en llengües forànies.

Em sembla fantàstic que s’aposti per la qualitat i l’excel·lència en la nostra producció cultural. Però també ens és imprescindible disposar d’una gran massa de producció, encara que sigui mediocre, que arribi al gran públic. Ens cal també premsa del cor, esportiva, publicacions eròtiques, sensacionalistes, passatemps i el que calgui. Com qualsevol cultura normal.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Unitat és la paraula clau

A mesura que ens anem acostant a la data en què el Tribunal Constitucional decidirà, d’acord amb les conveniències polítiques del moment, el nivell de les retallades de l’Estatut, creixen les proclames a favor de la unitat. La resposta ha de ser unitària, diuen. Amb aquesta excusa, explicaven que el President de la Generalitat fes una visita a domicili a Unió Democràtica, quan tothom sap que la finalitat de la reunió no tenia res a veure amb la unitat o amb la resposta a donar davant la sentència del Tribunal Constitucional. La cançó ja ens és coneguda: les proclames a favor de la unitat no són sinó una constatació que no hi ha cap voluntat d’assolir-la.

És el mateix que va passar amb el tema del finançament. De forma reiterada s’anava dient que calia fer un front comú davant la voluntat del Govern de Madrid d’incomplir el text estatutari, no solament en els terminis sinó també en el seu contingut. Però els nostres dirigents, a part de reiterar la cançó de la unitat no van fer cap pas, almenys cap pas positiu, per treure una proposta i una posició conjunta. A l’hora de la veritat, com ja va passar amb el debat de l’Estatut, el PSC es trobava a l’altra banda de la taula negociadora, i per tant donava per bons els pressupostos de l’Estat que obvien el tema del nou finançament. S’ha donat un xec en blanc al Govern espanyol que lògicament omplirà quan i com voldrà. No s’hi valdrà a queixar-se.

A nivell d’Esquerra s’havia dit, i s’havia aprovat en el Congrés del mes de juny, que hi hauria un posicionament clar i contundent a la tardor tant pel tema del finançament com per la revisió del pacte de Govern. Ni una cosa ni l’altra. Continuem fent d’escolanets en un Govern on manen els qui ja tenen pactat un pèssim finançament per a Catalunya, els qui ja han donat per bons els pressupostos estatals que incompleixen el que diu l’Estatut, els qui acabaran acatant la sentència del Constitucional, i els qui no estan disposats a fer cap revisió del pacte de Govern.

L’Estat incompleix els seus compromisos i es passa pel forro la legislació vigent, quan podria ser mínimament favorable a Catalunya; el Govern de la Generalitat fa de mur de contenció perquè no hi hagi respostes fermes per reclamar un finançament just tal com marca l’Estatut, ni respostes clares enfront de la sentència del Tribunal Constitucional, a part de negligir el seu propi acord d’Entesa que caldria revisar; i Esquerra segueix al ritme que li marca el germà gran, incompleix els acords i compromisos del seu Congrés, i en el millor dels casos intentarà instrumentalitzar les plataformes i moviments sobiranistes del país. No ens podem queixar: tenim el que ens guanyem a pols.

dissabte, 15 de novembre de 2008

Refundació del capitalisme? Ni pensar-hi

Els mitjans de comunicació, enduts per la seva habitual petulància de creure’s cronistes de la història, han volgut remarcar unes hipotètiques divergències entre Bush i els seus aliats europeus en la cimera d’avui. És possible que algú hagi utilitzat l’expressió “refundar el capitalisme” com a forma de manifestar la necessitat d’actuar d’alguna manera enfront de la crisi, però no crec que tingui massa credibilitat agafada al peu de la lletra, i menys venint de gent com Nicolas Sarkozy o Angela Merkel. Els líders europeus probablement també s’han deixat portar per un afany de protagonisme històric, del qual no n’ha volgut quedar al marge el Zapatero. Però siguem seriosos: de refundar el capitalisme, res de res.

En aquest sentit, té raó el President dels Estats Units quan afirma que si el capitalisme ha funcionat bé durant tants anys, no cal refer-lo de nou, sinó simplement establir els mecanismes per evitar que es repeteixin situacions com les que estem vivint ara. I en això sí que hi coincideixen tots els líders europeus, els del G-20 i els del G-vint-i-tants que es troben avui a Washington. Sense massa diferències entre els sectors conservadors i els anomenats progressistes, socialdemòcrates o socialistes, fins ara tothom veia amb complaença el funcionament d’aquest sistema capitalista. El sistema que permet que es vagin incrementant les desigualtats entre el nord i el sud; el sistema que permet a les multinacionals la concentració de grans fortunes i d’un poder immens, per damunt dels Estats; el que dóna per bo en nom del lliure mercat que s’especuli amb els béns de primera necessitat, com l’habitatge o els aliments; el que instiga conflictes al tercer món (Irak, Sudan, Ruanda, Congo...) per apropiar-se dels seus recursos naturals, o que recolza sistemes autoritaris; el que es mira impassible el creixement de la fam als països del tercer món, i que com a principal mesura correctora reforça les fronteres per tal que no tinguin la temptació de fugir de la misèria; el que, en nom de la productivitat i del creixement, juga amb els treballadors, els d’aquí i els que quan a ells els convé fan venir de fora, localitzant i deslocalitzant els centres de producció únicament en benefici de les empreses; el que prioritza aquesta mateixa productivitat i rendibilitat a la preservació del medi; el que permet mantenir uns determinats nuclis privilegiats al planeta, el que converteix els països pobres en abocadors, el que sosté dictadures o països sense llibertats democràtiques per a fer-hi els negocis més impresentables, el que es reserva els seus paradisos fiscals...

La crisi actual, fruit en bona mesura de la desmesurada voracitat especulativa que propicia el propi sistema, ha mobilitzat els líders mundials no pas per l’increment de les desigualtats, ni per l’encariment dels productes alimentaris al tercer món, ni per les dificultats que passen moltes famílies per a fer front a les hipoteques..., sinó simplement perquè ha ferit la pròpia bèstia que l’ha engendrat. L’únic que no es pot permetre és que caiguin els grans bancs o les grans corporacions. Cal reforçar el sistema per a garantir que es puguin continuar fent grans fortunes a costa de la misèria dels altres, però regulant-ho de manera que aquesta especulació i espoliació sigui sostenible.

Semblantment a la dictadura franquista que va establir un sistema sanitari suficient com a mínim per a retornar els treballadors malalts a la feina, ara també cal fer reformes al capitalisme no pas per refundar-lo sinó simplement per garantir que es pugui mantenir l’actual sistema de desigualtats, sense que els efectes negatius del sistema perjudiquin els qui el creen.

divendres, 14 de novembre de 2008

Una visió periodística del país

Ha portat un cert enrenou un reportatge d’un tal Michael Reid al setmanari anglès The Economist, en el qual amb una manca absoluta de professionalitat i de rigor, es donava una visió esperpèntica de Catalunya. El periodista, acostumat a escriure en aquesta publicació sobre temes de l’Amèrica del Sud des de Londres mateix, es va dignar fer una visita de quatre dies a Catalunya entrevistant-se i fent cas de les informacions que li van semblar més escaients segons la seva manera de pensar, tot rebutjant la resta, per majoritàries que fossin. Res de nou; ja hi estem avesats.

Els grans mitjans de comunicació europeus o americans tenen les seves corresponsalies a Madrid, i des d’allà mateix fan les cròniques sobre Catalunya en base al que llegeixen a El Mundo, a l’ABC, a la Razón, i els més progressistes fins i tot a El País. I com a bons periodistes saben que no s’ha de contrastar mai una informació, no fos cas que esguerrés un titular, sinó acudir a les fonts que es preveu que acontentaran l’editor i, en certa manera, també el lector. No és d’estranyar, doncs, que apareguin cròniques i reportatges com els de Michael Reid, tan allunyats de la realitat que un es pregunti si realment és cert que aquest senyor va arribar a passar quatre dies a Catalunya. Costa de creure que algú aterri a El Prat, doni un volt per Barcelona, escolti la gent que passa pel carrer, miri els quioscs, entri a qualsevol establiment a comprar, es prengui una cervesa a qualsevol bar... i en tregui les conclusions que ell treia. I per gota que, a part de palpar la realitat del carrer, cerqui informació tant de tipus estadística i documental com d’opinió dels sectors més representatius del país és impossible que acabi escrivint el que va escriure.

Però bé. Això mateix és el que passa als mitjans de comunicació espanyols. Per ells, la realitat espanyola, i per tant també la catalana, és que només hi ha dues opcions possibles: la del nacionalisme espanyol més recalcitrant i conservador que representa el PP, i la del nacionalisme igualment recalcitrant i lleugerament maquillat que representa el PSOE. El que traduït a Catalunya podria representar el posicionament de l’Alícia Sánchez Camacho i la Montserrat Nebreda, deixant com a radicals els grups ultres de l’extrema dreta per una banda i el Govern d’Entesa i CIU per l’altra. Només cal veure la composició de les tertúlies televisives i radiofòniques.

Però és que, sovint, els mitjans de comunicació catalans fan el mateix joc. Un debat representatiu del país a dues bandes seria entre Govern d’Entesa i CiU; a tres bandes, seria entre socialistes, convergents i republicans; i només quan el debat fos a quatre bandes apareixeria un representant del sector que representen els populars, donant-los tot i així una representativitat molt superior a la que tenen en realitat. Però és habitual en els mitjans de comunicació catalans, tant públics com privats, veure com es dóna una representativitat inusitada als sectors que no representen més del tres per cent dels ciutadans del país, o es contraposa a parts iguals els que representen el 90% de la ciutadania enfront dels qui representen el 10% restant. No ens hem d’estranyar de res, doncs, si som nosaltres mateixos els qui comencem a tergiversar la realitat del país.

dijous, 13 de novembre de 2008

Avui, vaga a l’ensenyament públic

Avui, dijous, encara que no ho sembli, hi ha convocada una vaga en el sector de l’ensenyament públic en protesta per la nova Llei d’Educació que s’està discutint al Parlament. Una vaga que passarà de puntetes perquè si bé hi dóna suport el sindicat majoritari la USTEC-STEs, així com l’ASPEPC-SPS i la CGT, i les organitzacions d’estudiants Sindicat d’Estudiants, Sindicat d’Estudiants del Països Catalans, Estudiants en Acció i Associació d’Estudiants Progressistes, no té el suport dels dos sindicats “oficials” CCOO i UGT.

La nova Llei d’Educació que teòricament hauria d’haver estat la continuació o una de les conseqüències del Pacte Nacional per a l’Educació (això dels grans Pactes Nacionals queda molt bé), a l’hora de la veritat ha nascut amb un consens ben escàs. Deixant de banda, els grups segregacionistes que ataquen la llei perquè no permet la segregació dels alumnes en funció de la llengua, la proposta té els seus detractors al si del mateix Govern, precisament amb l’argument que trenca els compromisos del Pacte Nacional per a l’Educació, i afavoreix l'escola privada.

Pels convocants de la vaga, la nova Llei “suposarà un trencament del model d’escola pública, la seva subordinació als centres privats concertats, la manca de mesures concretes en suport d’un ensenyament públic de qualitat, la privatització de molts trams de l’ensenyament, la introducció de mètodes i models de gestió privada en els centres públics, la desregulació de les condicions laborals del professorat…”. Sincerament, em sembla una visió excessivament esbiaixada del que realment diu la Llei, però és cert que el text legislatiu obre les portes a tots aquests temes. Si fins ara quedava clar que hi havia una xarxa pública, la que estava sota la tutela de l’Administració, enfront de la privada que depenia dels seus recursos encara que tingués suports governamentals, ara amb la nova Llei queda més clar que, per a l’Administració, la pública i la privada formen part d’una mateixa xarxa, cosa que afavoreix les privades que podran aprofitar els avantatges tant de l’una com de l’altra.

El problema no està tant en les novetats que introdueix la nova llei i que denuncien les organitzacions convocants de la vaga, així com IC-V, sinó en el fet que aquestes novetats hagin estat introduïdes pel que alguns encara anomenen el Govern d’esquerres. L’escola concertada, bàsicament la religiosa, prega a Déu perquè no retorni al Govern de la Generalitat la dreta democristiana que representava CiU.

dimecres, 12 de novembre de 2008

Escriure i informar és un delicte

El fiscal de Navarra volia empresonar dos periodistes que estaven cobrint una manifestació per tal d’informar-ne als seus mitjans respectius. La notícia sembla aberrant, impròpia de ningú que tingui el més mínim sentit de la Justícia, impròpia de ningú que exerceixi la professió de fiscal amb un mínim de rigor i d’honestedat. El jutge reconeix que els dos imputats es limitaven a fer la seva feina de periodistes, i per tant és molt possible que els dos periodistes imputats quedin sense càrrecs, i que s’arxivi el cas. És possible que s’arxivi un cas com aquest? En un Estat on funcionés la Justícia, on la corrupció no fos el pa de cada dia, això no quedaria així: la insolvència i la incapacitat d’aquest fiscal per a continuar exercint com a tal no s’admetria com si no hagués passat res.

La notícia esgarrifa a qualsevol demòcrata, sembla treta de ves a saber quina dictadura. Però, essent a l’Estat espanyol, les actituds de comprensió i de suport a aquest fiscal s’expliquen perquè els periodistes no eren d’un mitjà qualsevol, sinó del diari Gara i de l’agència Argazki Press, i la manifestació no era la d’uns treballadors d’una empresa en crisi sinó una manifestació convocada per ANB. És només la ideologia dels actors el que fa que una mateixa acció sigui un dret constitucional o sigui un delicte, o millor dit, és la ideologia del fiscal el que fa que imputi a uns periodistes i no n’imputi uns altres.

En aquest cas, com que la decisió del Fiscal en qüestió ha estat tan fora de lloc, el jutge ha hagut de recordar-li que no hi havia base per a imputar ningú i que s’havia de retornar el material informatiu que s’havia requisat als periodistes afectats. Se suposa que s’arxivarà el cas, a no ser que es trobi alguna altra escletxa per atacar els qui tenen ideologies diferents de les seves, i com si no hagués passat res. I fins i tot és possible que algú celebri com una victòria que no s’hagin empresonat els periodistes; quan en realitat és un constatació que la prevaricació i el judici en funció de l’opció ideològica és habitual en l’àmbit de la justícia. Altrament, aquest Fiscal seria inculpat, sancionat i apartat de les seves funcions per manifesta incapacitat per actuar al marge de les ideologies polítiques.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Doble comptabilitat a l’Administració

Estem en període d’elaboració de pressupostos, tant pel que fa a l’Estat com pel que fa a Catalunya. Un tema complex per als qui no en som experts, però que no sembla que els teòricament entesos s’ho prenguin massa seriosament. Deixo de banda els qualificatius dialèctics que hi poden atribuir els respectius governs i les respectives oposicions, perquè mani qui mani els discursos parlamentaris semblen copiats: sempre per uns els pressupostos són especialment pensats per a afrontar els reptes del moment, que ara vol dir la crisi, i pels altres són inadequats i acabaran d’agreujar la situació.

Recordo, a tall d’anècdota, una vegada en què essent regidor de l’Ajuntament de Vic vaig presentar una esmena ínfima als pressupostos municipals que va ser rebutjada per l’equip de govern al·legant que allò els desquadraria els números; però va resultar que en el darrer moment l’interventor municipal va detectar un error en els comptes proposats, que per a arreglar-lo implicava uns canvis mil vegades superiors a la meva proposta d’esmena. I no hi va haver cap problema per a reajustar tot el pressupost, al cap de poc tornàvem a tenir una proposta de pressupost ben tancada.

I és que amb els número s’hi poden fer tota mena de floritures. D’una banda, tant a nivell espanyol com a nivell català s’elaboren uns pressupostos sense saber com serà el nou finançament; o potser sabent, encara que no ho vulguin confessar públicament, que serà molt semblant a l’actual. De l’altra, juguen amb la flexibilitat que els dóna haver de preveure les partides dels ingressos que en bona mesura dependran de l’evolució econòmica; i aquí tots els experts independents posen el crit al cel perquè ambdues administracions, per tal que els quadri el pressupost, han inflat interessadament les previsions d’ingressos. I el mateix, però a la inversa, han fet amb les despeses: es preveu una contenció en la despesa corrent, que tothom sap que després es veurà àmpliament superada. Per tant, el dèficit, molt més enllà del que ja tenen previst, pot ser descomunal. Però es refien de la dita que qui dies passa, anys empeny.

Però tenen encara un altre recurs, que és tot un as a la màniga: la no execució del pressupost aprovat. Del pressupost del 2007, l’Estat va deixar d’executar uns 500 milions d’euros d’inversió previstos a Catalunya. Aquest any, portem percentatges d’inversió executada també molt baixos en alguns camps, i ja estem arribant a finals d’any. A tall d’exemple, el Departament de Treball de la Generalitat, que en un període de crisi com el que vivim s’hauria de veure desbordat, ha invertit a hores d’ara encara no el 40% del pressupost que tenia assignat!

Així és fàcil fer els números. Inflem o desinflem les partides del pressupost, per tal que els números encaixin i donin l’aparença de presentar un pressupost ideal (baixen els ingressos i pugen les despeses, però tot quadra!). I al capdavall, sempre s’és a temps de no executar el que s’havia pressupostat, i evitar així un dèficit que podria ser escandalós.

dilluns, 10 de novembre de 2008

El fracàs de la consulta de Guernika

Aquest cap de setmana s’ha celebrat un consulta popular a Guernika en uns termes molt semblants als que pretenia el Parlament Basc, per al dia 25 d’octubre. Hores d’ara, en desconec el resultat, però no crec que sigui el més rellevant. La iniciativa havia estat empresa per l’associació basca Lokarri amb l’objectiu, diuen, de demostrar la utilitat i la viabilitat d’aquestes consultes. Diguem que era un acte simbòlic en una població simbòlica, i per tant amb resultats simbòlics. I tant de simbolisme esdevé ben poc eficaç per a l’objectiu d’avançar cap a un sistema de llibertats democràtiques on no sigui delicte consultar la ciutadania.

I aquí fàcilment ens deixem enlluernar pel que passa al País Basc. Una delegació de la Plataforma pel Dret a Decidir va ser-hi present; pel que sembla han valorat molt positivament l’experiència, i ja han anunciat que aquesta podria ser una de les respostes a la més que previsible retallada de l’Estatut d’Autonomia per part del Tribunal Constitucional. És a dir, res.

Jo no dubto de l’enorme esforç que deu haver suposat per als organitzadors la celebració d’aquesta consulta popular, ni de la millor de les intencions de l’associació Lokarri. Però la seva valoració, amb una visió global de la realitat del País Basc i de la incidència que podrà tenir aquesta acció, hauria de ser tota una altra. No ha preocupat gens ni mica als poders espanyols que es celebrés aquesta consulta perquè eren conscients de la seva nul·la efectivitat, ni tan sols a nivell de conscienciació o de demostració de res. Altra cosa hauria estat que una consulta d’aquest tipus fos promoguda pel Govern basc, encara que fos a través d’entitats de la societat civil, però per al conjunt del país i com a una iniciativa nacional.

Si la Plataforma pel Dret a Decidir valora positivament aquesta iniciativa, no com a activitat d’un entitat sinó com a resposta de país, ho tenim molt malparat. Si la resposta a la manca de finançament, a la retallada de l’Estatut o a la negativa a poder celebrar un referèndum sobre el nostre futur, ha de consistir en muntar una consulta similar a Ripoll o a Olesa de Montserrat, tant se val, no farem sinó constatar resignadament la nostra impotència.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Malbaratament de diners públics

És un recurs relativament fàcil. Només cal repassar llistats de factures pagades per qualsevol administració i de ben segur que hi trobarem despeses que podríem qualificar de supèrflues. A més, podem afegir-hi l’agreujant de la crisi, amb tot el que implica de necessitat d’estalvi, d’ajustar-se el cinturó i d’escollir bé les prioritats. El paper de tota oposició és el de fiscalitzar l’acció de govern, i el dels mitjans de comunicació informar també d’aquestes irregularitats quan es produeixen. Amb tot, sembla que uns i altres hagin trobat la fórmula per camuflar qualsevol mena de malbaratament de diner públic: és la demagògia de qüestionar-ho tot, o com a mínim tot el que fa l’adversari.

Aquesta setmana ha aparegut la notícia de l’Ajuntament de Sabadell que, com d’altres administracions socialistes, ha pagat anuncis de 3.000 euros a El Periòdico, en motiu del seu 30è aniversari; anuncis en què no s’anunciava res en benefici de Sabadell, i que només es poden entendre com una forma d’agrair els favors prestats pel mitjà de comunicació, o dels que s’espera que presti. O la notícia de la despesa 100.000 euros feta per les administracions valencianes per donar suport a una pel·lícula americana. I així podríem anar fent una llista inacabable de notícies en què es posa de manifest la poca cura que tenen les institucions a l’hora de disposar dels diners públics. I els mitjans de comunicació en funció de la seva filiació política, de les seves fílies i de les seves fòbies, ens poden magnificar unes despeses mentre en camuflen o silencien d’altres, poden falsejar dades com van fer en el cas del cotxe del President del Parlament, o simplement poden amagar la intencionalitat real d’aquestes depeses per tal que sembli una malversació quan es tracta d’una despesa lògica, com era aquest mateix cas del cotxe oficial de Benach.

El resultat és, d’una banda, que el ciutadà acaba amb la impressió que totes les administracions i tots els polítics són iguals, que tots acaben procurant per la seva butxaca, pels interessos de partit o per assegurar-se la continuïtat en el càrrec. I de l’altra, es banalitzen aquestes informacions de manera una despesa irrellevant pot ocupar portada d’un diari i omplir pàgines i pàgines de crítiques i comentaris de tota mena, mentre que despeses injustificades realment importants poden passar del tot desapercebudes. El poc rigor dels mitjans de comunicació, i la seva manca d’objectivitat, acompanyat dels judicis interessats i demagògics entre rivals polítics, fan que les denúncies reals de malversació i malbaratament de diners públics passin desapercebudes.

Potser ja és aquesta la intenció de tots plegats.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Zapatero compleix la seva paraula

Que algú es cregués les promeses electorals de Rodríguez Zapatero, quan afirmava que respectaria el text estatutari que sortís aprovat pel Parlament de Catalunya, és perfectament comprensible. Aleshores, tots estàvem tips de governs ultres i d’un nacionalisme ranci, i volíem un canvi; necessitàvem tenir il·lusions i esperances en una nova forma de governar i de respectar la pluralitat de l’Estat. D’aleshores ençà, hem tingut temps de sobres per veure el tarannà de Zapatero, la seva credibilitat, el valor de la seva paraula... Ara ja no podem parlar d’engany, sinó d’estultícia.

Que s’incomplirien els terminis establerts en el text de l’Estatut, no és que fos quelcom ja intuït pels més desconfiats, sinó que entrava dins dels plans acceptats pel Govern de la Generalitat, que no va moure ni un dit perquè es complís la data del 9 d’agost. Que Zapatero prometés que el gener del 2008 estaria conclòs el traspàs de rodalies Renfe i que s’iniciarien les inversions necessàries per a corregir els dèficits de tants anys, quan no solament no s’ha avançat en aquest camp, sinó que des de la Generalitat es dóna suport a uns pressupostos que ja no contemplen les inversions previstes per al 2009, això ja no és cap engany, sinó que forma part de la normalitat de les relacions entre Catalunya i l’Estat. Igual que l’Estat incompleix els pressupostos aprovats, perquè després no executa les inversions previstes, que tornen a figurar en els pressupostos de l’any següent. No cal plànye’s per aquests incompliments, que ja esdevenen norma de funcionament del Govern espanyol, sinó per la passivitat dels nostres governants.

Ara bé, quan el senyor Saura se’n va a Madrid i anuncia que ha pactat un nou termini per a tenir resolt el tema del finançament, o quan el Montilla munta el mateix numeret anant a la Moncloa per pactar una altra data, ja no podem parlar ni de desconeixement, ni d’ingenuïtat. Tant el senyor Saura com el senyor Montilla sabien perfectament que no estaven pactant res, excepte l’acte de submissió i pleitesia a canvi d’un copet a l’esquena o, vés a saber si algun prebenda personal. Afirmar, com han fet alguns, que tant l’un com l’altre havien anat a pactar pensant que obtindrien un acord que comprometés Zapatero i el seu govern és posar en dubte la integritat psíquica i mental d’aquests polítics. Si se’ls pot acusar d’estultícia no és per creure que ells confiessin en el compliment de les promeses de Zapatero (perquè és evident que no s’ho creia ni el Saura, ni el Montilla ni el Zapatero), sinó per creure que els ciutadans ens empassaríem que havien tornat a caure en la mateixa ingenuïtat. Això ja no és ni ingenuïtat ni estultícia, sinó rendició.

divendres, 7 de novembre de 2008

No a la Llei de Consultes Populars

Ho deia temps enrere, però ara sembla que es confirma. El Conseller de Governació Jordi Ausàs ja té a punt la proposta de Llei de Consultes Populars, i sembla que vol presentar-la abans d’acabar l’any. Hem vist l’experiència del País Basc i sabem la posició inamovible del Govern espanyol en aquesta matèria. Per això sona una mica estrany que encara hi hagi algú que pretengui crear cap mena d’expectativa amb l’elaboració d’una Llei catalana de Consultes Populars, amb afirmacions absolutament falses com les que es van fer en el Congrés d’ERC en el sentit que aquesta Llei seria un pas més cap a l’exercici del dret a decidir.

Si seguim la legislació actual, l’espanyola, ara mateix no es permetria fer cap consulta popular que no tingués l’autorització expressa del Govern espanyol, com no es permetria cap llei que intentés sostreure a l’Estat la potestat que s’atribueix per a autoritzar-les, que és el que va intentar Ibarretxe. Caldria esperar, doncs, que algun Govern nacionalista o una majoria del Parlament en un moment donat optés per desafiar la legalitat emparant-se en la legitimitat democràtica de respondre a la voluntat de la ciutadania. Al capdavall és el que han hagut de fer, en un moment o altre, tots els països que han emprès processos d’autodeterminació, perquè amb la llei a la mà seria impossible.

Un posicionament d’aquest tipus, convocant una Consulta popular no autoritzada o fent una declaració de sobirania des d’una majoria del Parlament crearia un conflicte amb l’Estat. Ells esgrimirien la legalitat i nosaltres la legitimitat. Tot seria qüestió de no arronsar-se tan ràpidament com va fer el lehendakari Ibarretxe, posar el conflicte en l’escena internacional i, en definitiva, avançar per la via dels fets. No dic que sigui una via fàcil, però és l’única possible, fora que es vulgui enganyar la població fent-li veure que ja s’hi està treballant sabent, com sabia Ibarretxe, que al final es faran enrere, o que s’opti per la plena integració dins del projecte espanyol.

Però la proposta de Llei de Consultes Populars pot complicar i empitjorar molt les coses. El projecte de Llei no aporta res de nou, perquè ara ja es poden fer consultes populars sempre que tinguin l’autorització del Govern espanyol. El nou projecte, a part de foteses com el nombre de firmes necessàries per a sol·licitar-ne la convocatòria (se suposa que una Consulta en base al dret a decidir hauria de ser empresa per una majoria social del país), no fa sinó ratificar el que ja diu la legislació espanyola: que la sobirania, el dret a decidir, i per tant la potestat d’autoritzar una Consulta popular recau en el Govern espanyol. Aprovar aquesta llei significarà que el Parlament de Catalunya, en representació de la ciutadania, dóna per bo el principi que ens nega el nostre dret a decidir. Serà un reconeixement explícit per part nostra, amb l’agreujant de fer-ho amb forma de Llei, que el poble de Catalunya, el seu Govern i el seu Parlament no tenen la facultat de fer cap Consulta popular que no sigui autoritzada per Madrid.

Ara mateix, l’Estat espanyol podria esgrimir l’arma de la legalitat, mentre que nosaltres hi podríem contraposar la de la legitimitat. Amb aquesta llei que ens proposa el Conseller Ausàs no retocarem absolutament res de la legalitat actual, i en canvi renunciarem a la nostra legitimitat. Amb la nova llei catalana la impossibilitat de convocar un referèndum sobre el dret a decidir no vindrà donada només per la legislació espanyola, sinó també per la catalana. No tindrem ni la legalitat ni la legitimitat per a fer cap Consulta popular en base al dret a decidir.

Des del punt de vista nacional, aquesta proposta de Llei de Consultes Populars és un atac frontal contra el nostre dret a decidir.

dijous, 6 de novembre de 2008

Barcelona, seu de la Unió per a la Mediterrània

Que Barcelona hagi estat escollida com a seu de l’anomenada Unió per a la Mediterrània, és una bona notícia. Acollir qualsevol mena d’institució europea dóna rellevància a la ciutat i el país, i alhora ens integra més plenament en aquest context europeu. Sense poder evitar les temptacions centralistes i l’ambició hegemònica de l’eix França-Alemanya que es reserva el control dels elements clau de la política europea, la UE ha anat dotant diferents països d’agències i institucions pròpies per tal d’evitar una visió unicefàlica en què un sol país pogués associar-se com el nucli central d’Europa. Una visió que contrasta amb l’actitud que mantenen als respectius països alguns dels Estats que integren la Unió europea.

Una altra cosa és l’eficàcia que pugui arribar a tenir aquesta Unió per a la Mediterrània. De fet, es tracta d’un projecte no massa ben definit que es proposa crear ponts de diàleg i de cooperació entre les dues ribes de la Mediterrània. Tot dependrà de la direcció que se li doni, dels pressupostos de què disposi i de la capacitat d’influència en les polítiques dels diferents Estats. No és massa bon presagi que hi hagi hagut, d’entrada, problemes a l’hora de configurar la composició del Secretariat del nou organisme. El debat sobre la composició d’aquest Secretariat no es basa en la necessària representació equitativa de totes les parts implicades, sinó en una correlació de forces i sobretot en la capacitat europea de controlar-lo. Si bé el primer Secretari recaurà en un país de la riba sud, la Unió Europea s’hi reserva tres llocs, mentre que dos més s’han reservat a Israel i l'Autoritat Autònoma Palestina, i quedaria una darrera plaça per a un país africà i només com a possibilitat una altra per a Turquia.

Un altre mal presagi són les justificacions que hem sentit aquests dies per a la seva creació. De cara a la galeria hem sentit discursos d’il·lusionisme parlant del mar comú on conviuen diferents pobles i cultures, d’un punt de confluència i de diàleg, que no té massa res a veure amb la realitat. S’oblida que existeixen en aquest marc geogràfic com a mínim quatre móns, el de la Unió europea, el dels països que aspiren a entrar-hi, els del Pròxim Orient i el africans, que històricament s’han girat l’esquena, s’han mirat amb recels, i hi ha hagut més interès en impermeabilitzar les fronteres que en desdibuixar-les.

Amb tot, caldrà donar un marge de confiança, i veure cap on es dirigeixen les accions d’aquesta Unió per a la Mediterrània. Benvinguda sigui.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Ja tenim President!

Tot i que en unes eleccions no es poden descartar mai sorpreses de darrera hora, semblava clar que aquestes eleccions les guanyaria Barack Obama. Ho tenia tot de cara: el seu oponent era un home gran, excessivament gran, amb el prestigi de ser un heroi de Guerra i un gat vell en la política, però sense capacitat de convicció i de lideratge; un contrincant, a més, que havia de renegar constantment de la política seguida per Bush, del seu propi partit, quan la societat americana demanava a crits un canvi, i no era creïble que ell pogués encarnar aquest canvi; la candidata a la vicepresidència que presentava el senador McCain era senzillament una impresentable; la crisi econòmica ha estat un altre element clau, perquè tot i que els americans no n’han acusat directament l’administració, sí que com a mínim se li pot retreure no haver estat prou curosos a l’hora de controlar els riscos que estava assumint la banca; i naturalment el carisme, seguretat i confiança que generava Obama han acabat de donar-li la victòria.

I, ara què? Els demòcrates dominaran còmodament totes les institucions del país, de manera que podran aplicar sense massa problemes les seves polítiques. I aquí és on vindran les decepcions. El sistema bipartidista americà, sovint més flexible a l’hora de transvasar vots i filiacions d’un a l’altre partit, no dóna massa marge de maniobra als seus dirigents. Probablement, veurem polítiques de gestos en els primers mesos que ens faran pensar en un canvi; i potser hi haurà un canvi si més no en les formes. Però dubto que canviï molt el posicionament americà en la seva política exterior. Fer-ho millor que Bush no li serà difícil, com no ho hauria estat tampoc per a McCain, però això no vol dir que satisfaci les expectitives que sembla que s’hi havia posat des d’Europa.

Pot ser comparable a la victòria de Zapatero a l’Estat espanyol. Una victòria d’un estil més civilitzat, menys barroer, més sensible si més no formalment davant de certes qüestions, però que no deixa ser una continuació d’un domini del pensament liberal i de dretes. Les seves receptes econòmiques i les seves actituds davant el panorama mundial no canviaran en el que és essencial. Però si ens han d’apallissar, tant se val que sigui amb una cara més amable.
Amb tot, benvinguda sigui la victòria de Barack Obama!

dimarts, 4 de novembre de 2008

Conferències en clau interna

Després de la Conferència de Joan Puigcercós, en què va presentar la idea de recuperar els valors republicans com a eix central de la política d’Esquerra, és el torn de Josep Lluís Carod Rovira. El Vicepresident del Govern prepara la seva conferència on, sota el títol de “L’ERC del futur”, analitzarà el procés seguit pel partit en els darrers anys bàsicament per demostrar que ha estat sota la seva direcció que ERC ha tret els millors resultats. Està bé que els dirigents polítics de tant en tant es centrin a presentar amb una mica de profunditat les línies generals del seu pensament i, conseqüentment, de les seves propostes de futur. El problema és que aquestes conferències, en el nostre cas, no tenen aquest objectiu sinó simplement el de promocionar-se a nivell intern.

La pacificació d’Esquerra s’ha aconseguit en la mesura que el sector Puigcercós, dominant l’aparell del partit, ha anat controlant els congressos regionals, i d’alguna manera marginalitzant els altres sectors més que no pas integrant-los. Els sectors Carretero i Bertran, potser per seny i per no crear més tensions, s’han rendit davant l’evidència que no poden fer res enfront del qui controla el partit, per més que entre les bases hi hagi un descontentament general. Per la seva banda el sector Carod només tenia sentit com a darrera oportunitat del mateix Carod per a ser candidat en les properes eleccions catalanes, i tot feia pensar que a poc a poc s’aniria apagant.

Però Carod no tira la tovallola i anuncia que presentarà batalla. Curiosament, després dels elogis que van fer els dirigents d’Esquerra del sistema d’elecció de la nova direcció del partit, com a model de democràcia interna, ara ja reconeixen que promoure unes primàries per a escollir el candidat a la Presidència de la Generalitat podria ser un desastre. No sé si el partit aguantaria un altre episodi d’enfrontaments interns entre sectors. Per això, hi ha l’opinió generalitzada que caldria pactar prèviament i oferir a la militància una proposta unitària Carod-Puigcercós. Però, com en tota negociació, abans que res cal estar ben situat per a asseure’s a la taula amb les millors garanties. I aquest és l’únic interès de la darrera conferència de Joan Puigcercós de fa uns dies i de la que anuncia Josep Lluís Carod Rovira pel 25 de novembre.

dilluns, 3 de novembre de 2008

El que ens uneix i el que ens separa

No crec que estranyessin ningú les declaracions homòfobes de la Reina Sofia. Per tradició i per formació, la ideologia de la família reial té un perfil molt clar que podríem situar entre la dreta reaccionària del PP i l’extrema dreta enyoradissa encara del franquisme; el règim els que va col·locar com a successors de la dictadura. El que va sorprendre, en tot cas, és que les seves opinions apareguessin publicades en un llibre, quan el normal en totes les monarquies parlamentàries és que la institució monàrquica s’abstingui d’opinar sobre temes que poden estar en discussió política. Altrament, el PP pot presumir (si és que es pot presumir d’això) de ser l’únic partit que coincideix amb la ideologia reial, o dit d’una altra manera pot afirmar que la Reina és ideològicament del seu partit, encara que de l’ala més conservadora.

Tampoc es deu creure ningú que el llibre, abans de ser publicat, no passés per mil i una mans correctores, revisores i censores. Per tant, el que allí s’hi diu és el que assessors i responsables polítics de la Casa Reial van creure que es podia donar per bo. Naturalment, els col·lectius homosexuals, però en general tots els sectors progressistes, van posar el crit al cel pel que consideraven unes declaracions inacceptables i ofensives. Però la monarquia, per als espanyols, encara pesa; i la Federació Estatal de Lesbianes i Gais (FELG) va tardar més a fer el comunicat de protesta que a acceptar les disculpes de la Reina. Una baixada de pantalons que no ha caigut massa bé al Col·lectiu Gai de Barcelona que se n’ha desmarcat de seguida.

És el que té aliar-se amb els espanyols. Perquè això mateix que els ha passat al col·lectiu Gai és el que passa constantment en tots els àmbits, polítics, econòmics i socials, En un determinat moment pot semblar que hi tenim alguna cosa en comú, però al capdavall a ells els pesa molt més la seva filiació espanyola que el col·lectiu o el sector social que pretenen representar.

Com diu el refrany: Qui amb mainada s'acotxa, culcagat es lleva.

diumenge, 2 de novembre de 2008

Ja tenim Mossos; ara ens cal la policia

Finalment s’ha acabat el desplegament dels Mossos d’Esquadra per tot el territori català. Ha estat un procés llarg, exageradament llarg. I com en tota inauguració, sempre hi ha aspectes que no s’havien completat del tot, com la construcció de les noves comissaries. I no és pas que no hi hagués hagut temps de planificar-ho!. Però el cert és que s’ha completat una de les poques estructures d’Estat bastides en tota aquesta etapa autonòmica.. Una altra cosa és veure si hem estat capaços de crear no només un cos policial propi, amb uniformes i comandaments diferenciats dels espanyols, sinó també amb un nou concepte de policia.

Hi havia el risc, certament, que es creés un cos tan particular que no arribés a ser pròpiament un cos policial. És allò que algú en broma deia que som un país tan especial que no tenim bandera, sinó senyera; no tenim Ministres, sinó Consellers; no tenim Festa Nacional, sinó Diada; no tenim policia, sinó Mossos... Però afortunadament els Mossos han assumit el paper de policia amb totes les connotacions negatives que això té en l’imaginari popular, inclòs el rebuig per part de determinats sectors de la societat, o en determinades ocasions.

Queda el dubte de saber si era possible haver creat un cos policial molt més diferenciat pel que fa a les formes i als estils, pel que fa a la filosofia i a la concepció mateixa de la funció policial. Però, sincerament, prefereixo que en alguns moments es converteixi els Mossos en el blanc de les ires per l’exercici de les seves funcions policials, que no que s’hagués convertit en un cos folklòric sense l’autoritat intrínseca de tota policia. I és cert també que hi ha hagut excessos, com en la resta de cossos de seguretat, casos de maltractament i d’abusos d’autoritat; però aquí els responsables polítics no sembla que hagin actuat d’encobridors com estàvem acostumats a veure amb les policies espanyoles.

Recordo que, també en broma, en els darrers anys del franquisme, algú deia que seríem un país normal quan “poguéssim ser detinguts o anar de putes en català”. No cal ni una cosa ni l’altra, però, si ha de ser, que sigui amb la normalitat de país, que sigui en la llengua i el tarannà propis del país. Ja tenim els Mossos, ara ens cal la policia integral: les funcions que encara fan a casa nostra altres cossos aliens a la realitat nacional de Catalunya. Ara volem la Via Laietana.

dissabte, 1 de novembre de 2008

Educació: això no va, i el Conseller tampoc

Que hi ha problemes en el camp de l’Educació no és pas cap secret, i no caldria que ens fessin informes per a certificar-ho. Els professionals de l’ensenyament sabem perfectament que els resultats no són satisfactoris. Però, que de tant en tant apareguin informes com els PISA o els més d’anàlisi que fa la Fundació Bofill, hauria de servir perquè uns i altres ens plantegéssim seriosament la necessitat urgent de fer-hi alguna cosa. Altrament, el que podem fer és amagar el cap sota l’ala i donar la culpa als mateixos informes. I això és el que fa el Conseller Ernest Maragall.

En unes declaracions, Maragall considerava que l’informe de la Fundació Bofillsimplificava excessivament” la realitat dels Centres escolars, i per postres ho rematava dient que l’informe està fet en base a unes dades de dos anys enrere. Una cosa és estar d’acord o no amb les observacions que s’hi fan, i l’altra és excusar-se d’aquesta manera, com si no es pogués sintetitzar un estat de la qüestió o com si les dades de fa dos anys (des del punt de vista sociològic són dades molt i molt recents!) ja no reflectissin la realitat de l’Educació a Catalunya.

En el recent debat televisiu sobre l’Educació donava la impressió que Maragall invalidava o menystenia els resultats dels informes existents, a base de protegir la tasca que porten a terme els professionals de l’ensenyament. No sé si els elogiava en previsió de les vagues i mobilitzacions que s’estan preparant en protesta per la Llei d’Educació, o si volia desviar l’atenció de manera que simulant que defensava els mestres al capdavall el que feia era encolomar-los la responsabilitat dels mals resultats. Em recordava aquella anècdota que s’explica (no sé si és certa del tot) de l’inefable Camilo José Cela, que en un sopar de gala va deixar anar una sonora ventositat i, amb tota la cara del món, es va girar cap a la senyora que tenia al costat i en veu prou alta perquè ho sentís tothom li va dir: “No se preocupe señora, diremos que he sido yo”.

Els resultats ens diuen que alguna cosa no funciona en el nostre sistema educatiu. La responsabilitat suposo que deu ser compartida per totes les parts implicades, des dels mateixos alumnes i les famílies, als professionals de l’ensenyament, l’Administració i el conjunt de la societat. Però, al capdavall, els responsables d’harmonitzar-ho tot plegat i de canalitzar-ne les respostes són els polítics; i avui per avui l’Ernest Maragall és a primera fila.