L’estrany vot emès per la CUP en la resolució sobiranista del Parlament de Catalunya sembla que ha fet córrer més tinta del compte, sobretot en els ambients i espais a la xarxa clarament independentistes. No pas a la resta de mitjans de comunicació nacionals i molt menys en els de fora. Sincerament, jo no hauria fet aquesta mena de sí crític, amb dues reserves per a l’abstenció, però em sembla que tampoc té tanta importància. Tothom sap on és la CUP i que els seus vots s’han de sumar a la voluntat sobiranista del Parlament de Catalunya. Carregar les tintes sobre la CUP per aquesta qüestió em sembla d’una miopia majúscula, quan tots sabem que les dificultats per a tirar endavant el procés sobiranista no vindran del que es pugui dir en una frase d'una resolució del Parlament, sinó de la pressió econòmica, judicial i internacional que exercirà sense miraments el Govern espanyol.
Una altra cosa és l’anàlisi i el debat intern del món sobiranista, sempre positiu, per tal d’ajustar el màxim els nostres arguments i encertar en el punt just en cada passa del procés. Per exemple, un dels arguments de la CUP per a negar-se a recolzar obertament la resolució sobiranista del Parlament era el fet que no feia cap referència al conjunt dels Països Catalans. I és ben cert que l’independentisme català que s’ha anat forjant en els darrers temps ha cregut sempre en la idea de Països Catalans, des d’ERC i SI fins a molts sectors de CDC. I no crec que a ningú, ni tan sols a la CUP , se li acudeixi pensar que s’ha abandonat aquest plantejament com a canvi d’objectiu o d’estratègia de fons. Sí que hi ha un posicionament tàctic, com a únic recurs per a fer viable el procés independentista. Tampoc crec que ningú plantegi, ara mateix, renunciar a la independència de Catalunya per tal d’esperar que a la resta dels Països Catalans hi hagi el suficient suport per a fer el pas tots plegats. I, essent així, i conscients de les enormes dificultats que tindrà tot el procés circumscrit només a Catalunya, no crec que sigui el més prudent posar-hi encara més dificultats, amb la proposta de Països Catalans que no només atiaria encara més les ires espanyoles, amb el seu anticatalanisme al País Valencia i a les Illes, sinó que posaria en alerta un Estat Francès, gens procliu d’entrada a acceptar aventures secessionistes, però que esdevindria un enemic tan ferotge com Espanya si cregués que pot estar en joc la Catalunya Nord.
Però, a part d’aquesta qüestió diguem-ne de prudència per part nostra per tal de no complicar-nos la vida, hi ha una altra qüestió també de fons. Quan parlem de sobirania, de Catalunya com a subjecte de dret amb capacitat per a decidir el seu futur és perquè entenem que la confluència amb el País Valencià, amb les Illes o amb la Catalunya Nord
