Com passa també en el camp de la salut, sovint confonem els símptomes amb la malaltia. A Turquia tot va començar per les protestes per un parc, i a Brasil pel preu del transport públic. Per important que fos el parc i les reformes que hi pretenia fer el Govern, o per excessiu que fos el preu del bitllet del transport públic de les grans ciutats brasileres, és evident que això sol no justificaria la revolta que s'hi ha produït, que en algun cas pot esdevenir un controlable i que, en tot cas, no cessa fàcilment pel que ara els respectius governs pretenguin fer marxa enrere o negociar la situació.
És evident que no té res a veure la resposta del govern turc amb la resposta del brasiler. Mentre el primer, a l'estil del President sirià i en general dels règims autoritaris, ha seguit la vella estratègia de titllar els revoltats o manifestants de terroristes, de professionals de l'esvalot, de nazis, de violents, de conxorxa exterior... el segon ha reconegut que els manifestants tenien la seva part de raó. El primer confia en poder aplastar la revolta, el segon en calmar-la i cercar una solució negociada. Però, en qualsevol cas, ja s'ha destapat la caixa dels trons, i un cop oberta no està clar que es pugui tancar tan fàcilment. I és que, per normal general, la població és extremadament conservadora i es resigna fàcilment a les imposicions del poder, per evident i flagrant que sigui la seva injustícia. Arreu, i també aquí, veiem que una classe política corrupta lluny de posar-se al servei de la ciutadania posa tota la maquinària de l'Estat al servei d'uns interessos particulars molt concrets, els dels qui mouen els fils del poder, els qui fan possible el sosteniment d'un sistema en què els polítics no són sinó titelles a les seves mans. I la gent es resigna, arriba a creure que els seus mals són inevitables, i que tampoc es resol res mirant de canviar el signe del govern a través de les urnes; a tot estirar, com a Itàlia, es pot aconseguir que un pallaso irrompi puntualment en el món de la política.
I la gent va acumulant descontentament, que normalment o bé canalitza a través de l'abstenció o bé es reserva per a coure el malestar en les tertúlies de cafè. I d'això es refien els governants. La gent, a Turquia i al Brasil, però també a Grècia, a Itàlia, a Espanya o a Catalunya, està tremendament emprenyada quan veu al servei de qui està el poder que ells mateixos paguen i sustenten, que els fan pagar els plats trencats de la corrupció i de la cobdícia desbocada que ens ha portat a la crisi actual... i cal una xispa, tant se val que sigui un parc o el preu del bitllet de l'autobús, perquè esclati la revolta. A casa nostra, a les injustícies de la gestió de la crisi s'hi agefeixen les agressions constant que patim com a país. Hi haurà també una xispa capaç d'encendre la foguera o de fer volar el polvorí?
dimarts, 25 de juny del 2013
Fer saltar la xispa
Etiquetes de comentaris:
Internacional,
Països Catalans
Subscriure's a:
Missatges (Atom)