Pàgines

dimecres, 31 de març del 2010

Burla al comú dels mortals

Resulta certament insòlit que en una resolució judicial s’hi llegeixin expressions iròniques i impressions personals o aïrades, com les que signava el jutge que porta el cas Palma-Arena en inculpar l’ex president popular Jaume Matas. Però la gent del Partit Popular difícilment gosarà protestar perquè saben que aquestes expressions del jutge són fruit del descarament del seu company de partit i de l’evidència dels fets.

Jaume Matas, segons el jutge, ha vingut a burlar-se de tothom amb explicacions inversemblants. Però aquesta no és pas una actitud nova per part de la dreta mallorquina. Ho va fer durant molts anys, quan era al Govern fent tàndem amb Unió Mallorquina. Els abusos i les conxorxes per enriquir-se eren evidents i denunciats a diari pels partits de l’oposició i en general per la societat illenca; però ningú els feia cas. La corrupció és generalitzada al Partit Popular, i de sobres coneguda per la cúpula de Madrid, però ells confien que, com a València, jutges amics, comprats o apartats de les investigacions, els faran sortir airosos de la situació i no els afectarà a l’hora de guanyar les properes eleccions espanyoles. Deu tenir raó el jutge quan afirma que Jaume Matas, en les seves declaracions, es burla dels mortals; però la principal burla és la que ens fa el Partit Popular, pretenent fer-nos creure que no sabien de les actuacions dels seus presidents autonòmics, Camps i Matas, que els pagaven les campanyes, o del màxim responsable de finances del partit involucrat en el cas Gurtel al costat d’altres dirigents populars.

I la burla final vindrà quan una part important dels electors els faran confiança, sabent amb quina mena de gent se l’estan jugant. Certament, bona part de la població conservadora, a l’estil de Homer Simpson televisiu, no té cap inconvenient en donar suport a gent corrupte si creu que amb ells en pot sortir beneficiada. Entre l’electorat d’esquerres, la corrupció és molt mal vista i se sanciona amb una retirada del suport a les urnes; entre l’electorat de dretes, en canvi, aquesta mateixa corrupció no deixa de ser un indicador ben valorat per la capacitat per a sortir-se’n de totes, com faria ell si pogués. Com hem vist a Itàlia amb Berlusconi, també aquí per més que la corrupció sigui generalitzada al Partit Popular, tenen molts números per a guanyar les eleccions a València, a les Illes i a l’Estat espanyol. És com a mínim una burla als mortals honestos, que potser no són majoria.

dimarts, 30 de març del 2010

La gran mentida de les esquerres

El Govern de la Generalitat ha posat el crit al cel perquè el Govern espanyol ha decidit retallar en un 65% el fons estatal per a les polítiques d’acolliment d’immigrants. Això vol dir que la Generalitat rebrà només 15 milions d’euros, en lloc dels 43 que va rebre l’any passat. La reducció d’una despesa en un 65% no és un mer ajustament de pressupost ni un estrenyiment de cinturó motivat per la crisi, sinó una decisió política inequívoca de tancar una línia d’actuació que no deuen considerar prou interessant. I és també el resultat de la gran mentida que ens han anat venent durant tot aquest temps.

Per simular que encara queda algun rastre de govern d’esquerres, Zapatero insisteix (menteix) reiteradament que la seva sortida de la crisi s’ha de fer sense perjudicar ni les polítiques socials ni les de recerca i innovació. I probablement hi insisteix tant perquè sap que són les primeres que ha decidit retallar dràsticament. L’únic argument que li queda al Govern Zapatero perquè no se l’acusi de la falsedat en la seva proclama de “sortir de la crisi sense afectar les polítiques socials” és que tampoc està fent res per sortir de la crisi. No s’han estalviat diners a l’hora de donar suport al món financer ni a les grans empreses, com hauria fet qualsevol govern de dreta pura i dura, al mateix temps que s’han retallat les despeses socials i es proposen mesures contra els treballadors, com faria qualsevol altre Govern de dretes. Però tampoc es queda curt el Govern de la Generalitat. En la darrera entrevista televisiva al President Montilla aquest mentia desvergonyidament quan afirmava que no s’havien reduït les plantilles dels centres educatius, quan des de les escoles se sap i es pateix la decisió de no cobrir determinades substitucions o de no dotar del personal necessari per atendre els alumnes nouvinguts o amb necessitats especials; de la mateixa manera que la sanitat pública catalana ha patit en els darrers temps una davallada important, degut també a la manca de recursos.

I aquesta és la gran mentida. Ens volen vendre la idea de l’existència d’uns Governs d’esquerres enfront d’uns amenaçadors governs de dretes; quan per als treballadors les amenaces, les pèrdues en drets laborals, en serveis i en prestacions socials, són similars governi qui governi. En l’àmbit espanyol, a tot estirar podem parlar del PSOE com d’una dreta més educada, no tan corrupta, més civilitzada, però dreta al cap i a la fi. Mentre que a Catalunya, els socialistes ni tan sols poden presumir d’això en relació als convergents. Ja n’hi ha prou de mentides; de ben segur que a la tardor a Catalunya hi haurà un Govern de dretes (guanyi qui guanyi), i tant se val que sigui una dreta més sensible a la realitat del país.

dilluns, 29 de març del 2010

Passar pàgina al franquisme

L’enrenou que va portar l’exhibició a l’Eurocambra d’un original de la Constitució Espanyola amb l’escut franquista, l’han resolt de la manera que calia esperar: passant pàgina. Podrien haver canviat tota la peça que s’exposava a la vitrina, i col·locar-hi un text constitucional que no fos inconstitucional; però la gràcia era, i és, que aquell és l’original i la resta són còpies manipulades. La Constitució Espanyola porta d’origen el segell del franquisme. I com a molt, el que es pot fer és canviar de pàgina perquè no produeixi nàusees.

És aquell mateix franquisme que la Llei de la Memòria Històrica volia posar al seu lloc, i que es va quedar a mig camí. En un sistema democràtic, a partir de l’aprovació d’una llei els poders públics poden emprendre les iniciatives corresponents i la funció de la Justícia, en tot cas, és sancionar-ne els incompliments. A Espanya, però, el sistema funciona a l’inrevès, almenys quan convé políticament. A partir de l’aprovació de la Llei de Memòria històrica hom hauria de poder revisar els crims i barbaritats comeses per la dictadura; però l’aparell de la Justícia, en aquest cas a través de la Fiscalia, el que fa és dir que aprovada la Llei ja no cal, per exemple, obrir el procés de nul·litat del sumari contra el President Companys. Els nostàlgics del franquisme, no ho oblidem el grup terrorista més criminal del segle XX, ja han fet prou acceptant que s’aprovés una Llei de Memòria històrica que els ha desposseït de l’honor amb què s’exhibien fins ara, com perquè a més algú tingui la pretensió de ser conseqüent amb la Llei. La solució espanyola sempre és passar pàgina.

Però es passa pàgina per no haver de renegar de l’àliga i dels símbols feixistes que continuen presents en la Constitució espanyola original que s’exhibeix a Brusse·les. I es passa pàgina per no haver d’assumir les responsabilitats dels qui en el seu moment van donar suport al terrorisme, i li continuen donant ara. La Fiscalia no és ningú, des d’un punt de vista democràtic, per a sancionar si s’ha de considerar nul o no el Judici al President Companys. Però és que si això fos cert, hores d’ara podrien sorgir milers de reclamacions de persones, entitats i institucions espoliades pel franquisme, que podrien reclamar no solament la restitució de l’honor sinó dels bens confiscats a través d’uns judicis i d’unes sentències que, segons la Fiscalia, ara s’han de considerar nuls.

diumenge, 28 de març del 2010

No prengueu l’ascensor, preneu el poder

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Més o menys feia així una d’aquelles frases cèlebres del maig del 68. Així de senzill; només cal que ens hi posem tots a la una i la nostra força serà irrefrenable. Tan simple i tan elemental que costa d’entendre per què no ens hi hem posat abans. Però ara, sí; ara hi ha l’empenta i la ferma convicció d’arribar fins al final, i la victòria no se’ns pot escapar a no ser que els col·laboracionistes i cagadubtes de sempre es facin enrere. Només ells en seran els responsables.

No és pas nova la cançó. Els qui portem ja uns quants anys al damunt hem viscut situacions similars en què algú ha volgut traçar la línia divisòria entre els qui fan el salt amb ell i els covards que no han gosat seguir-lo. Si haguéssim atès la seva crida i haguéssim fet el pas endavant, la independència no se’ns hauria pogut escapar. Però al final, vés per on, quatre mal comptats han fet el salt al buit, han cremats molts esforços i il·lusions, i han quedat aïradament sorpresos de la poca resposta obtinguda. La culpa és, evidentment, dels qui no han gosat fer aquell salt redemptor, dels interessos de partit, del sistema que tot ho corromp, dels qui controlen els mitjans de comunicació... de tothom, menys del qui va considerar pel seu compte que havia arribat l’hora de fer el salt.

Serà el 92 l’any de la Independència? Deia un dels llibres dels seguidors Carles Muñoz Espinalt, agrupats en l’Associació de Psicoestetes. Les seves eren uns proclames inqüestionables: ens havíem de treure el complex d’esclau, i prendre’ns la llibertat amb plena convicció de les nostres possibilitats, amb arrogància si cal. Més concreta era la proposta d’una Assemblea Popular dels Països Catalans; en aquest cas, també al marge dels partits polítics, només calia iniciar assemblees de veïns, primer els de l’escala, després els del carrer, del barri o del poble, fins arribar a la constitució de l’Assemblea Nacionals dels Països Catalans que podria exercir la seva sobirania. D’aquest mateix caire podria ser la iniciativa del Cens Nacional del Poble Català; copiant potser el model nord-americà, només calia inscriure’s en aquest cens on hi serien tots els ciutadans que es consideren membres de la nació catalana, i que per tant tindrien dret a votar i decidir sobre el futur de la nació.

Al marge del respecte que em mereixen totes, o pràcticament totes, les iniciatives que tenen la sana intenció de defensar els interessos nacionals, és evident que alguna cosa està fallant quan una darrere l’altra aquestes iniciatives s’estavellen amb la dura realitat. I no em serveix de res que s’argumenti que la responsabilitat del fracàs és dels qui no han seguit la consigna. És el mateix que passa amb les propostes independentistes (a part de la d’ERC) que en totes les eleccions s’acostumen a presentar i treuen uns resultats purament testimonials. I pot ser el que alguns estan predicant ara, com si tot ens ho haguéssim de jugar a una sola carta, i donant per fet que no es pot comptar amb els cagadubtes, porucs, col·laboracionistes, venuts, renegats o traïdors dels partits tradicionals, per més que es diguin independentistes i nacionalistes. El problema no és si tenen més o menys raó, com en podien tenir el PRC, Catalunya Acció o tants d’altres, ni si la seva proposta és més radical, en el sentit de més nítida i transparent, sinó la seva credibilitat. Temps enrere apuntava, certament esperançat, que si Reagrupament era capaç de generar un clima d’engrescament progressiu que anés incorporant nous sectors i noves persones al projecte, podia realment esdevenir un revulsiu molt saludable en la política catalana; tot i així, per bo que fos el resultat, sempre caldria comptar amb els altres grups nacionalistes per a assolir la majoria sobiranista necessària al Parlament de Catalunya.

Però molt em temo que no s’està guanyant aquesta batalla de la credibilitat. Totes les enquestes coincideixen en assenyalar que creix el sentiment sobiranista, i malgrat tot és molt possible que la davallada d’ERC no sigui ni tan sols compensada per la irrupció de Reagrupament. La gran beneficiada seria justament la força més indefinida en l’àmbit del sobiranisme, la que afirma que una consulta sobre la independència no figura, d’entrada, entre les seves prioritats per a la propera legislatura. Potser tenim la raó, però no tenim la capacitat de fer-la creïble.

dissabte, 27 de març del 2010

Va de pederastes

Els escàndols se succeeixen sense interrupció, com si algú hagués obert l’aixeta informativa. No és només a Irlanda, sinó a tota Europa i als Estats Units. I no es tracta de casos molt aïllats i puntuals, sinó d’accions premeditades i de forma continuada. L’Església Catòlica, amb el Papa al capdavant, està implicada per acció, omissió o encobriment en molts casos de pederàstia, que fins ara s’havien mantingut més o menys amagats de l’opinió pública. Sembla que els mitjans de comunicació, o almenys alguns, han començat a perdre la por i a explicar el vergonyant encobriment que en feia l’Església.

Aquell mateix Papa que repartia bufetades als religiosos que al tercer Món tenien la gosadia de posar-se al costat del pobres, beneïa organitzacions com els Legionarios de Cristo presidits per un individu, Marcial Maciel, amb un historial ben galdós, on entre altres perles hi havia la pederàstia. I per escarni dels qui encara tenen un mínim de bona fe, alguns pretenen portar als altars un Papa d’aquesta baixesa moral. Però no és millor, pel que sembla, el seu successor, també implicat en casos d’encobriment de les pràctiques de pederastes. Com en un règim feudal, encara hi ha qui considera aquest un afer intern de l’Església, com si fos suficient el fet d’apartar algun dels sacerdots pederastes del seu exercici o simplement traslladar-lo a una altra parròquia, en lloc de portar-lo davant de la justícia. A ells i als seus encobridors; sigui quin sigui el color del birret.

Una cosa és l’acció de la Justícia que hauria d’actuar amb la mateixa contundència amb què actua en els altres casos. I una altra és la reacció que caldria esperar dels creients mínimament honestos, que també n’hi deu haver. Quina credibilitat i quina autoritat moral tindran per a difondre una concepció moral cristiana si ells mateixos consenten el manteniment d’una jerarquia implicada en delictes d’una immoralitat flagrant.

divendres, 26 de març del 2010

Del vermell al taronja

Curioses les explicacions que ens donava el Conseller Joaquim Nadal davant de les incidències que han tingut lloc els darrers dies als trens de Rodalies. Curioses, perquè ningú diria que res hagi canviat d’ençà del traspàs del servei: els mateixos problemes, la mateixa desinformació i desatenció als usuaris i les mateixes excuses o justificacions per part dels responsables.

El Conseller Nadal explicava, amb aquella profusió de detalls que el caracteritza, que no totes les incidències eren imputables al servei, ja que hi havia hagut elements externs que les havien provocat. I ho deia amb un to de demanar comprensió com si volgués dir: “aquesta vegada ha estat diferent, perquè s’han donat unes circumstàncies externes que ho justifiquen...”. Però, està clar, abans del traspàs, cada vegada que es produïa un incident també era perquè hi havia hagut algun element que n’havia alterat el normal i fràgil funcionament. La qualitat del servei no s’ha de basar només en el funcionament en situacions de normalitat, sinó també en la capacitat de previsió i de ràpida resolució de les incidències provocades per aquests, sovint inevitables, elements externs.

És cert que des de fora, des de la distància, és relativament fàcil queixar-se pel mal funcionament de qualsevol servei, tant se val que sigui de Rodalies com de les elèctriques. Els ciutadans, com a usuaris, es queixen davant dels responsables a voltes ignorant la complexitat de la gestió d’aquests serveis, i els serveixen de ben poca cosa les justificacions tècniques que els puguin donar. Però el que no pot fer un polític és secundar les queixes quan el servei està gestionat per un altre, i quan n’assumeix la competència recórrer a les mateixes excuses. Per a sentir les mateixes explicacions no ens calia el traspàs. Els ciutadans esperen percebre algun canvi més en el servei de Rodalies que el canvi de color del seu logotip, del vermell al taronja.

dijous, 25 de març del 2010

Socis d’ETA

El PP segueix fidel a la seva estratègia en relació a ETA. Quan en un programa televisiu, encara que fos en broma, es presentava la imatge de la cúpula del PP celebrant que ETA tornés a l’activitat violenta, amb morts inclosos, vaig pensar que hi podria haver sarau. Però, no. Entre altres coses, perquè tothom sap que és veritat, que al Partit Popular li interessa que hi hagi una ETA no pas molt forta però sí activa que li permeti justificar algunes de les seves polítiques repressives i sobretot frenar l’independentisme. Un cop aconseguit l’objectiu de tenir l’excusa d’una ETA activa, només cal col·locar-li els socis oportuns per a posar-los tots en el mateix sac.

De fet, és una estratègia del partit de Rajoy, però que també han seguit alguns jutges. Tots parteixen de la idea que el crim més greu seria el d’arribar a una solució negociada del conflicte, que és preferible continuar assistint a funerals i engruixir les associacions de víctimes del terrorisme, que ara podrien obrir una delegació francesa, abans que arribar a cap acord de pau. Es necessita tenir un enemic actiu per a poder justificar una resposta també activa. I a partir d’aquí és relativament fàcil, com ha fet el portaveu del PP al Parlament Europeu, Jaime Mayor Oreja, penjar l’etiqueta de soci d’ETA a qualsevol adversari polític. L’ha penjada al PSOE, insinuant que podria estar negociant alguna cosa amb el món abertzale, com l’ha penjada a ERC més directament. Per a fer aquestes afirmacions, que si més no li serveixen per a sortir als mitjans de comunicació i reivindicar-se personalment, no necessita cap mena de prova ni d’argument que ho avali. Ell sap que probablement hi haurà protestes dels partits assenyalats, però que tindrà el suport dels seus mitjans de comunicació i sobretot de l’aparell de la Justícia que també s’ha servit d’aquesta mena d’argúcies per a condemnar sectors políticament incòmodes, com ho són els abertzales que tenen la pretensió de trobar una sortida pacífica al conflicte basc.

A Euskadi, qualsevol que defensi el dret del poble basc a decidir el seu futur coincideix amb els propòsits d’ETA; de la mateixa manera que hi coincideix qualsevol que pretengui una normalització de l’eukera com a llengua nacional. I qualsevol que, per un mínim pudor democràtic, cregui que no es pot deixar sense representació política un 15 o un 20% de la població basca, també és un virtual soci d’ETA, perquè aquesta organització també creu que els abertzales tenen dret a participar en les convocatòries electorals. De la mateixa manera, traspassat el tema a Catalunya, qualsevol que defensi la idea de llibertat nacional, com que també la defensa ETA, ja pot ser considerat soci de l’organització. De fet, el PP i ETA coincideixen plenament en aquesta estratègia de marcar ben clar el front bèl·lic, de creure que és amb les armes com cal resoldre el conflicte; en el fons, potser Mayor Oreja el que reclama és ser el soci preferent, si no exclusiu, de l’organització etarra.

dimecres, 24 de març del 2010

Necessitem un lideratge fort?

No sé si és ben bé això el que molts imaginaven quan Joan Carretero, recordem que empès per la mateixa direcció d’Esquerra, va iniciar la seva aventura a la recerca d’una força renovadora i desacomplexada que ens havia de treure a molts de l’ensopiment i del desànim. Amb més o menys raó, és cert que va crear uns primers moments d’eufòria quan hom imaginava el naixement d’un nou lideratge capaç d’aglutinar transversalment el món del sobiranisme. Hores d’ara, tot i la pràctica confirmació de Joan Laporta com a fitxatge estrella, sembla que les expectatives s’han diluït força.

Ens queixem sovint d’una manca de lideratge polític, no només de partit, sinó de país; i suposo que tenim raons sobrades per a fer-ho. És possible que l’Artur Mas assoleixi finalment la Presidència de la Generalitat, però potser més pels errors i la mala imatge del tripartit que per mèrits propis. I en tot cas, ancorat en un posicionament ideològic molt concret i amb molts interessos per defensar, costa de veure’l com el líder capaç d’aglutinar diferents sensibilitats nacionals per a fer cap salt definitiu per a l’exercici del dret a decidir. No cal dir que Puigcercós, en tant que dirigent del partit que ha aconseguit que sectors importants de l’independentisme ja no vegin en Esquerra aquella força esperançadora que ens havia de conduir qui sap on, queda encara més lluny de la imatge d’un líder sòlid amb vocació d’estadista. Per a molts, l’esperança estava posada en Joan Carretero que apareixia amb ganes d’oblidar la seva etapa a Esquerra i de fer un tomb renovador a la política catalana. Però li ha sortit Joan Laporta, un home que per la seva banda també havia suscitat prou il·lusions pel fet d’haver demostrat una determinada capacitat de lideratge, ni que fos en el camp de l’esport. Alguns van imaginar que el tàndem Carretero-Laporta podia ser imparable, però no van preveure que també podia ser autodestructiu.

A vegades, dos i dos no fan quatre. Els seguidors de Joan Laporta, en el món del futbol, no tenen cap inconvenient en permetre-li sense retrets el seu posat a voltes fatxenda, els seus tics autoritaris o les seves sortides de to, si al capdavall és capaç de portar sis títols en una sola temporada. Entre els seguidors de Carretero, en canvi, no eren pas pocs els qui interpretaven la idea de la regeneració política com una fórmula assembleària en què es donava protagonisme al ciutadà o al militant del carrer. Potser Carretero estava disposat inicialment a implantat aquest concepte de regeneració política, però la possibilitat d’aliar-se amb Joan Laporta, l’ha obligat a adoptar alguns dels seus tics; ha hagut d’adaptar els reglaments interns i els tempos ideals per a la formació de la candidatura a les necessitats personals de l’encara president del Barça. I això ha generat friccions i problemes interns que li han malmès la imatge inicial. No sé si tothom estaria disposat a acceptar un lideratge sòlid, personalista fins a ratllar l’autoritarisme, a l’estil de Jordi Pujol, amb la promesa que tant se val les formes quan l’important és assolir l’objectiu.

I tanmateix, potser tampoc seria cap disbarat imaginar l’aparició d’un lideratge fort capaç de portar el país cap a la independència. El disbarat, però, pot ser majúscul si aquest lideratge fort només ha de servir per crear una força testimonial.

dimarts, 23 de març del 2010

Ara s’entén una mica més

Realment, va semblar del tot incomprensible l’actitud dels nacionalistes radicals del PSC, tipus Ferran, Balcells o Figueras, clamant contra la Mònica Terribas per fer la seva feina com a periodista en l’entrevista al President de la Generalitat. I més incomprensible quan el que reclamaven era que “a ell, això no se li podia fer”; i aquest això no era altra cosa que la formulació de preguntes mínimament compromeses per tal d’obtenir la informació i les explicacions que els ciutadans tenien dret d’esperar del seu màxim representant polític. No amagaven la idea que, segons ells, la periodista havia d’oblidar-se de la seva professió i fer un simple acte de reverència al líder, de manera que més que una entrevista es convertís en un espai publicitari pre electoral.

Per molts, era una prova més de la voluntat mal dissimilada del Partit dels Socialistes de seguir el model Berlusconi, o el model PP a l’Estat espanyol, de control absolut dels mitjans de comunicació. Per a Joan Ferran, la “crosta” que denunciava a TV3 no era altra cosa que la dels periodistes que no estan disposats a renunciar a la dignitat de la seva professió per posar-se al servei del partit. Però hi podria haver una altra explicació a l’actitud d’aquests dirigents socialistes: ja se sabia que al cap de pocs dies de l’entrevista a José Montilla, hi hauria l’entrevista a José Luís Rodríguez Zapatero. I, està clar, molts dels qui vam veure la professionalitat de la Mònica Terribas enfront de la feblesa argumental i personal del President de la Generalitat, podríem establir una comparació amb l’entrevista d’ahir. Deixant de banda la credibilitat política que poden tenir les promeses de Zapatero, les ambigüitats que va esgrimir en temes com el del Tribunal Constitucional o de l’aeroport del Prat, en que sabia que els catalans rebrem una nova garrotada, i les demagògies pròpies d’una falsa esquerra que no fa sinó practicar polítiques de dretes, el cert és que la proximitat de les dues entrevistes podia resultar perillosa. El nivell i l’estil de l’entrevista, pel que fa a la Mònica Terribas, no va diferir massa una de l’altra; el que sí que no tenia color era el nivell de la resposta. Es pot estar igual o més en contra de les idees i de les polítiques del President espanyol, però la categoria personal, la capacitat d’expressar-se, la coherència dels seus arguments, el nivell intel·lectual, la precisió dialèctica..., no tenen punt de comparació.

Potser conscients d’això, els socialistes catalans sabent que els ciutadans podrien establir una comparació entre els dos presidents, van intentar sortir en defensa de Montilla. I sabent el difícil que era defensar el baix nivell del President de la Generalitat, van optar per carregar contra la persona que el posava en evidència. Com a mínim, ara s’entén una mica més. La seva va ser una actitud reprovable des d’un punt de vista polític i de sentit democràtic, però una mica més comprensible des d’aquesta vessant d’auxil·li misericordiós envers la persona d’un President que no dóna la talla.

dilluns, 22 de març del 2010

Israel, amb el ple suport de la comunitat internacional

Israel continua amb la seva política d’ocupació dels territoris palestins amb nous assentaments i construccions massives. És una estratègica perfectament calculada: sap que això tindrà com a resposta el rebuig de la població palestina, que hi haurà protestes i enfrontaments, i alguns morts per entre mig. Res que els preocupi excessivament, i no pas només perquè la majoria de les víctimes acostumen a ser del bàndol palestí. Amb aquest projecte endavant, i en contra del que s’havia pactat en anteriors ocasions, ara tindran un nou marge de maniobra per a la negociació, que en el pitjor dels casos sempre els resultarà beneficiosa.

Experts internacionals, de les Nacions Unides, de la Unió europea, d’organitzacions no governamentals, han pogut constatar els crims comesos una i altra vegada sobre la població palestina que es veu sotmesa a unes condicions inhumanes; han pogut constatar que es violen no només les resolucions de les Nacions Unides, sinó totes les lleis i tractats internacionals. Però no hi fa res. Cap país del món occidental gosaria plantar cara a les Nacions Unides, als Estats Units, a Rússia i a la Unió europea. I Israel, tampoc. És cert que alguns han escenificat un simulacre d’enuig contra les agressions del Govern israelià, però ells saben que és pura comèdia. Per a poder tirar endavant els seus plans, el Govern israelià sap que compta amb el suport incondicional, ferm, decidit i imprescindible de la comunitat internacional. I no pas aquella mena de suports que sovint es diu que es donen i que es queden amb mers actes simbòlics, sinó un suport real, econòmic, militar i també en l’àmbit de l’aplicació del Dret internacional.

Se’n guardarà prou cap jutge de pretendre fer complir els tractats internacionals. En cap cas, la Justícia tindria la gosadia d’aplicar el mateix criteri per crims contra la humanitat que es vol aplicar a règims, ni més ni menys criminals que aquest, però que no reporten beneficis. A la llista negra d’organitzacions considerades “terroristes” n’hi ha algunes que hi són no pas perquè hagin comès cap crim, sinó perquè no el condemnen amb prou contundència; però ningú gosaria posar-hi un règim que comet accions de terror permanent contra la població palestina, i que compta les seves víctimes per milers. El “poder” inclou també la capacitat de decidir quin terrorisme és condemnable i quin pot ser justificat i protegit.

diumenge, 21 de març del 2010

De l’anàlisi a la caricatura

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Naturalment que cadascú és ben lliure d’escriure com més li plagui, i el sentit de l’humor no hauria d’estar renyit amb el rigor. Però no s’haurien de confondre els registres i donar a cadascun el valor que li correspon en el lloc adequat. I el cert és que en l’àmbit del sobiranisme, i sobretot en els fòrums d'internet, acostumen a sovintejar contertulians amb un prosa fluïda, deixada anar, que no estalvia el to caricaturesc més agosarat, els eufemismes més delirants, i els jocs de paraules, sobretot inventant-ne de noves probablement perquè no en tenen prou amb les que hi ha al diccionari. És un estil com un altre, que no té per què desmerèixer qui en fa ús, però que sovint aporten ben poc a l’anàlisi i que en determinades circumstàncies poden entorpir el debat.

Hom pot entendre que un columnista com l’Iu Forn, per exemple, se serveixi, amb més o menys gràcia, d’aquest estil. Al capdavall, ell no pretén fer cap diàleg amb ningú, i tothom sap com s’han de prendre els seus articles; o passar-los per alt. Tenen el seu valor i el seu mèrit, perquè ell mateix deliberadament ha volgut donar al seu espai aquest to que el caracteritza. Però no és el mateix quan es tracta d’un fòrum obert on s’intenta establir un diàleg i un debat, com el que es manté permanentment al sí del sobiranisme. Aquí, les diferències entre els que intervenen són molt més de matís que de fons, cosa que obliga a ser molt més precisos i acurats, oi més si tenim la pretensió de crear un espai de confluència entre les diferents sensibilitats i les diferents famílies del sobiranisme.

Pot resultar divertit, és cert, recrear-se en l’enginy creador de nous vocables, i parlar d’Ecspanya o de d’Ejpaña, del P$OE o dels ExRepublicans. Com pot ser més cridaner adjudicar el qualificatiu de “feixista” al primer que passa i no és dels nostres, o dividir els catalans entre patriotes i botiflers. Ben mirat, no és pas tan diferent del que es fa en determinats fòrums de l’extrema dreta espanyolista on tant es pot parlar del “pensament únic”, de les “imposicions del català” com del "Villarato”; i aquests ja s’ho faran. Però, en el món del sobiranisme, tot plegat ajuda ben poc al diàleg i més aviat serveix per evitar raonaments serens i objectius, i en tot cas per a bastir murs entre els qui haurien de ser còmplices d’un mateix propòsit. No hauria de ser el mateix llegir un article o un comentari del Bloc Gran del Sobiranisme que llegir-lo al Banana Tribune , posem pel cas. Probablement, si la intenció no és la de fer humor a seques, el recurs a aquesta disbauxa dialèctica amaga la incapacitat per a argumentar amb solidesa i rigor. Quan algú necessita exagerar o caricaturitzar una situació és perquè sap que explicant la realitat amb la paraula justa els seus arguments no se sustenten. És una manera de crear artificiosament un món propi, irreal, enfront del qual no hi valen els raonaments ni l’evidència dels fets; on tot s’explica caricaturescament amb la finalitat d’autojustificar-se, i on tot encaixa a la perfecció, menys la realitat.

Com en els contes infantils, per als més menuts és més fàcil imaginar-se una nena bonica i una bruixa perversa, que no encarar-se a una realitat on sovint no és tan clar qui és el personatge bo i qui fa el paper de malvat.

dissabte, 20 de març del 2010

Exèrcit salvador? Ni en broma

En motiu dels temporals de neu, com en d’altres ocasions pot haver estat per un incendi o per algun altre esdeveniment extraordinari, quan es veu que els mitjans habituals poden quedar desbordats es recorre, només com a darrera instància, a l’exèrcit. També en aquest cas la caverna mediàtica s’ha afanyat, fins i tot amb un to ridiculitzant, a assenyalar que al final ha estat l’exèrcit que ens ha hagut de treure les castanyes del foc; precisament a nosaltres, tan poc simpatitzants de l’exèrcit espanyol!.

Deixant de banda que el paper de l’exèrcit espanyol en tots aquests casos ha estat més simbòlic que real, i sovint anant a la seva i sense coordinar-se amb els serveis d’emergència del país, el que sembla realment extraordinari és que ni a Catalunya ni a Espanya no s’utilitzi l’exèrcit com un recurs habitual, sense haver d’esperar una situació d’emergència extrema. Sembla com si la intervenció de l’exèrcit fos quelcom excepcional, com a últim recurs, i sobretot com a favor que concedeix gentilment el cos armat i pel qual n’espera algun reconeixement especial. És justament en aquests casos que hom pot preguntar-se per a què carai serveix l’exèrcit, si no. El que no té cap sentit és que un Estat que disposa d’un enorme potencial humà i material com és un exèrcit no l’utilitzi amb normalitat en tota aquesta mena de situacions d’emergència. Perquè, aleshores, la pregunta que ens podem fer és “per a què serveix, doncs, l’exèrcit”?.

Només caldria fer un repàs de la història d’Espanya dels darrers dos-cents anys i veure quin ha estat el seu paper. En quines ocasions aquest exèrcit, obviem ara que no és el nostre exèrcit, ha servit per a defensar els espanyols?. En quina ocasió es pot dir que els ciutadans espanyols han tingut sort de disposar d’un exèrcit que els ha defensat de possible agressions exteriors?. Les seves armes, pagades pel conjunt de la ciutadania, han servit sempre per a provocar conflictes interns, promoure o donar suport a règims autoritaris i en contra de la ciutadania, posar-se al costat de les classes dominants i sufocar reivindicacions de la classe treballadora, embarcar-nos en conflictes colonials al servei d’uns interessos molt particulars, atemptar contra la cultura (i no cal dir ja contra la cultura que no és la castellana), i erigir-se en el grup terrorista més sanguinari i pervers del segle XX.

I a sobre els hem d’agrair que un dia també van col·laborar en una situació d’emergència?

divendres, 19 de març del 2010

No és una crosta, sinó pus

Quan el senyor Joan Ferran i el sector més abrandadament nacionalista del PSC clamava contra el que ells anomenaven la “crosta nacionalista” és possible que algú cregués que es tractava d’un interès per fer que els mitjans de comunicació públics no transmetessin un determinat ideari polític. De fet, el plantejament que en feia Joan Ferran ja deixava clar que el tema no anava per aquí, sinó que es pretenia treure o d’expulsar-ne aquells professionals que se sospités que no eren de la seva corda, al marge de si actuaven o no amb professionalitat. I és evident que l’actitud del senyor Joan Ferran no era en cap cas una actitud personal, sinó que formava part de l’estratègia del partit per acabar de controlar els mitjans de comunicació.

Aquesta vegada, potser per la proximitat d’unes eleccions que no els auguren massa bons resultats, han perdut els estreps i s’han deixat veure la cara. Sense embuts ni frases a mitges tintes han deixat anar allò que sentien, i era que essent ells al Govern és imperdonable que un professional vulgui actuar com a tal i no seguir les consignes de partit. Si a Barcelona TV, posem per cas, està ple de professionals d’escassíssima qualitat que utilitzen permanentment el carnet de partit en lloc del de periodista, per què no hauria de ser igual a TV3? No han fet, en el cas de l’entrevista al President de la Generalitat, la més mínima crítica al rigor professional de la Mònica Terribas, perquè tampoc haurien sabut fer-la, i simplement s’han dedicat a remarcar que “això no es fa a un dels nostres”. Quan el President Montilla mentia descaradament en l’entrevista, afirmant per exemple que no s’havien reduït els recursos materials i de personal a les escoles, la Monica Terribas podia haver estat molt més incisiva, perquè no és admissible que es menteixi públicament d’aquesta manera; i no ho va fer. Es va limitar a demanar explicacions al president sobre els temes d’actualitat, i que són els que se suposa que la gent esperava sentir per boca del seu President. I aixó és el que molestava al Partit dels Socialistes; perquè ells estan acostumats a dirigir des del carrer de Nicaragua el periodistes corruptes tot indicant-los a qui han d’entrevistar, què li han de demanar i com li han de demanar.

El desmentiment per part del PSC de què aquestes posicions crítiques amb la independència dels professionals de la Televisió pública eren opinions personals que no compartien són una mostra més de la seva mesquinesa. Tothom ha pogut llegir en el web oficial del partit, com destacaven algunes d’aquestes desaforades crítiques contra la Mònica Terribas. I és que no es tracta de què els Ferran, Balcells, Figueras o Martín siguin uns abrandats nacionalistes espanyols, cosa perfectament legítima, sinó que es tracta d’actituds de deshonestedat personal, compartida i recolzada pel partit, en la mesura que pretenen corrompre els professionals del periodisme. Per ells la “crosta” no és la que no comparteix les seves idees sinó la que no segueix les seves consignes.

dijous, 18 de març del 2010

Mònica Terribas, la catalana de l’any

A l’estil de Berlusconi, els socialistes saben que una de les claus per a mantenir-se al poder, és el domini dels mitjans de comunicació. Ho han fet a Espanya, on han de competir amb la mateixa estratègia seguida pel PP, i ho fan a Catalunya on els nacionalistes no han sabut mai bastir projectes comunicatius d’una cert envergadura. Per això, des del PSC van començar a fer córrer la idea que calia eliminar la “crosta nacionalista” de Televisió de Catalunya, que no era sinó un eufemisme per a col·locar-hi els seus peons. Semblava que s’havia arribat a un cert consens, en el sentit de fer una purga relativament suau i de col·locar-hi al capdavant professionals de reconeguda vàlua i que ningú pogués atribuir-se com a propis; però per als socialistes això és del tot insuficient, si no poden dirigir ells des del carrer Nicaragua la línia ideològica de la televisió.

El resultat d’aquest nou període de Televisió de Catalunya és que, si bé no s’han eliminat alguns dels aspectes més simbòlics de l’àmbit català com el mapa del temps, sí que s’ha refermat el marc espanyol com a punt de referència informativa. Ho han denunciat reiteradament col·lectius externs i periodistes de la mateixa televisió. L’organització de la Gala del Català de l’Any en pot ser un altre exemple; quan convé, El Periòdico, el diari del PSC de referència, n’és l’únic organitzador, però quan convé Televisió de Catalunya intervé com a coorganitzador i s’ho pren com un acte oficial. Però per al Partit dels socialistes mai ni res no és prou, en el seu afany de controlar-ho tot. Els radicals nacionalistes espanyols encara veuen indicis d’excessiva catalanitat en la Televisió de Catalunya, i denuncien que es parli massa de la realitat del país o que no se’n parli al mateix nivell que es parla d’Extremadura. I sobretot no poden suportar que encara hi hagi professionals del periodisme que vulguin fer la seva feina lliurement, sense obeir les seves consignes; i més si després del desgavell viscut al país els darrers dies, entenien que al PSC li convenia una entrevista al President de la Generalitat endolcida i amanyada amb finalitats exclusivament electoralistes. Per sort, la directora de Televisió de Catalunya va fer servir el carnet de periodista i es va limitar a fer l’entrevista que corresponia en aquest moment, ni més ni menys incisiva de la que hauria fet qualsevol altre professional.

D’aquí que els nacionalistes radicals del PSC, com Joan Ferran, Josep Maria Balcells o Carme Figueras, saltessin immediatament contra Mònica Terribas per considerar que “això no se li fa al nostre President”. Però qui ha donat la nota més precisa d’aquesta actitud dels socialistes ha estat el conseller municipal del PSC, vicepresident del districte de Sant Martí i gerent de l'Institut Metropolità del Taxi, Miguel Àngel Martín. Després de vomitar tota mena d’insults i despropòsits contra la periodista, i ja com a argument final, qualifica la periodista de ser una 'mal follada'. És la talla intel·lectual, ètica i de dignitat del partit?. Mentre permetin que una persona d’aquesta baixa estofa els representi, sí.

dimecres, 17 de març del 2010

Tots a favor de la xenofòbia

Per a segons quins mitjans de comunicació, el fet que determinats grups fins ara extraparlamentaris tinguin la legítima pretensió d’irrompre en el panorama polític amb propostes més o menys innovadores, però en qualsevol cas sempre respectables, no és notícia. Acostumen a ser els grans mitjans de comunicació, públics o privats, que centren tota la seva atenció informativa en les reiterades declaracions dels líders de les grans formacions polítiques amb les quals se senten obligats. Si algú pretén retreure’ls l’oblit en què deixen aquests grups minoritaris s’excusen en què la seva obligació és cobrir bàsicament les forces majoritàries.

Un criteri que no s’utilitza tant, afortunadament, quan es tracta de temes de cultura, per exemple, on sovint se’ns presenten propostes ben minoritàries per no dir marginals. És evident que en el cas de la informació política no es tracta només d’aplicar o no el criteri de presentar davant l’opinió pública aquestes propostes que inicialment no gaudeixen d’un suport molt ampli, per més que puguin ser igualment interessants; ells saben que, precisament, deixant-les al marge de l’atenció informativa s’impedeix que puguin tenir més recolzament electoral
. Els mitjans de comunicació no actuen amb imparcialitat oferint aquelles informacions que podrien interessar més o menys els ciutadans, sinó que fan una clara discriminació a priori per tal d’afavorir-ne unes i d'evitar que en sorgeixin de noves.

Però també fan una clara excepció. Quan es tracta de potenciar i donar imatge a determinats partits xenòfobs, tots els mitjans els obren les portes, encara que es tracti de grups extraparlamentaris amb molt menys suport social que aquests altres grups que marginen deliberadament. Ho hem vist en altres pre campanyes, i ara es torna a repetir. Els grups xenòfobs i d’extrema dreta reben un tractament informatiu exageradament superior al que els correspondria per la seva representativitat. Alguns ho dissimulen fent veure que el que pretenen és criticar-los o posar-los en evidència, perquè són perfectament conscients que aquesta és la millor propaganda que se’ls pot fer. Si finalment algun d’aquests grups arriba al Parlament, no serà per atzar ni pel pes específic del grup o dels seus líders, sinó pel suport desmesurat que estan rebent dels grans mitjans de comunicació.

dimarts, 16 de març del 2010

Un problema de credibilitat

Els diaris, com els polítics, quan volen tenir un titular en exclusiva, fan una enquesta. Tothom sap com són aquesta mena d’enquestes, fetes a corre-cuita, amb els enquestadors que van a preu fet, sense cap rigor metodològic, amb una clara tendenciositat a l’hora de formular la pregunta, i sobretot a l’hora d’extreure’n els resultats. Per això, d’un mateix tema, segons qui encarrega l’enquesta, hi pot haver diferències abismals, que res tenen a veure amb aquell 3-5% de marge d’error que sempre es diu que podria tenir qualsevol enquesta. De tota manera, sí que marquen una tendència, si més no perquè els encarregats de falsejar-ne els resultats tampoc gosen fer-ho de forma excessivament descarada.

Així, comparant les enquestes que han fet darrerament La Vanguardia i Joan Laporta, hi ha una diferència de més d’onze punts a l’hora de quantificar els partidaris de la independència; per Laporta, el percentatge sobrepassa el 47%, mentre que per la Vanguardia es queda al 36%. En qualsevol cas, totes dues indiquen un percentatge prou elevat de catalans que optarien per la independència. La pregunta que ens podem fer, admetent els dos resultats com a marge possible, és on són ara mateix aquests ciutadans, i sobretot on seran a l’octubre. Tot sembla indicar que CiU puja en intenció de vot, que Esquerra anirà a la baixa i que el tàndem Laporta-Reagrupament, en el millor dels casos entrarà justet al Parlament (segons l’enquesta de La Vanguardia en quedaria fora). I, en qualsevol cas, el percentatge de gent partidària de disposar d’un Estat propi és inferior a la participació en les consultes populars.

Aquí tenim, doncs, un problema de credibilitat. Si les enquestes no van molt errades, i podríem considerar com a marge d’error els dos pols expressats per les dues enquestes, el partit que recull el creixement de l’independentisme és el menys procliu a emprendre cap aventura sobiranista. I els qui en fan bandera és possible que sumats no superin gaire, o gens, el nombre actual de diputats independentistes. Això, obviant que des de sectors propers Reagrupament, es titlla Esquerra com a partit que ha renunciat a l’independentisme; cosa que si fos certa, equivaldria a dir que en realitat els independentistes que confien en aquests plantejaments més puritans de Reagrupament serien una ínfima minoria dels catalans que volen un Estat propi. En definitiva, que els crits d’independència d’uns i altres resulten poc creïbles per a la majoria; és per fer-s’ho mirar.

dilluns, 15 de març del 2010

Si a la independència

Els veïns de Vallvidrera també han fet la seva consulta sobre la independència. I naturalment, també l’han guanyada per una àmplia majoria. La seva, però, és la independència municipal respecte a Barcelona. No han necessitat cap Llei de consultes per a fer la consulta. I ja se sap que la consulta no és vinculant, només “un toc d’alerta” a l’Ajuntament de Barcelona, com no ho seran les consultes que es puguin fer amb la nova legislació, i que a més necessitaran del vist-i-plau polític, previ a la consulta.

Desconec si a Vallvidrera hi ha realment un sentiment de poble, d’identitat, que els faci sentir incòmodes dins de l’urbs barcelonina. Més aviat, per les declaracions que s’han publicat als mitjans de comunicació, sembla que la voluntat d’independitzar-se es fonamenta en raons molt més tangibles. Estan farts de la prepotència del Consistori barceloní, que no s’atengui les seves reivindicacions, i en definitiva que no se sentin prou atesos pel que fa als serveis municipals. Res de nou, doncs. El problema no és que la gent de Vallvidrera es tregui de la màniga una reivindicació d’independència per a satisfer un orgull local, ni perquè se senti diferent dels barcelonins, sinó tot el contrari. Són els barcelonins, de fet els seus representants municipals, els qui no consideren com a propis els vilatans de Vallvidrera, i per això els han deixat abandonats de la mà de Déu a l’hora d’oferir-los els serveis que els pertocarien. No els serveix de res poder dir que formen part del Cap i Casal de Catalunya, si no es poden beneficiar dels avantatges que això pot tenir, com la resta de barcelonins. No els serveix de res voler formar part de Barcelona, si és Barcelona la que considera Vallvidrera com un món a part.

La història ens és ben coneguda. És cert que hi ha catalans que ja els està bé formar part d’Espanya; és a Espanya que no els està gens bé que Catalunya en formi part. Bé, a l’hora de pagar, sí; com a Vallvidrera, on segur que l’Ajuntament de Barcelona no els escatima el cobrament de cap impost. Si existís un Estat que sentís tan seva la capital catalana com la castellana, que considerés com a pròpies tant la llengua i la cultura catalana com la castellana, que no practiqués l’espoli constant del territori... probablement, el sentiment independentista no creixeria com ho està fent ara. Hi ha un sentiment d’identitat, és cert, però hi ha també el menyspreu permanent que els catalans hem de suportar de la prepotència d’aquesta Espanya que no ens hi vol. O que no ens hi vol tal com som, és clar.

diumenge, 14 de març del 2010

De la societat a la classe política

Article publica a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Ho deia l’Hèctor López Bofill, dies enrere, després de la consulta del 28 de febrer: “Després de les consultes cal que l’auge de l’independentisme passi de la societat a la classe política”. Totalment d’acord; però aquest pot ser un dels grans esculls que podria arribar a fer inviable el projecte. Ja sé que algú, molt alegrement, argumentarà que, en tot cas, haurà de ser amb una altra classe política, en la línia del que deia Joan Carretero en l’acte a favor de la unitat de l’independentisme celebrat a Sabadell: “A les institucions catalanes ningú té el somni de la independència”. Però no em refereixo a aquesta visió esbiaixada i tremendista de la realitat, sinó a les dificultats reals de convertir un moviment de la societat en una actuació política que forçosament algú haurà de capitalitzar en forma de vots i d’accés a les institucions.

Tenim d’una banda, la tendència excloent, de la qual ja he parlat en d’altres ocasions, i que fa que tothom es consideri no solament el pal de paller del sobiranisme, sinó l’únic estandard de les aspiracions de Catalunya. El sol fet que Joan Carretero, en un acte on se suposa que es reivindicava la unitat de l’independentisme, fes aquestes afirmacions que desqualificaven d’entrada els qui podien estar enquadrats dins de CiU o d’ERC, ja n’és una bona mostra. És d’esperar, però, que després de les eleccions, i si l’aritmètica parlamentària ho permet, les tibantors pre electorals que tendeixen a remarcar la diferències desapareguin. Sigui quin sigui el resultat de cadascuna de les forces sobiranistes, la classe política haurà de plantejar-se la forma de recollir l’auge de l’independentisme per donar-li una sortida institucional. I no serà fàcil. La capitalització, que molts interpretaran com a manipulació, d’un moviment social per part d’un partit polític pot comportar la seva fi. I tanmateix cal traduir aquest sentiment popular de desig de llibertat en una realitat política. Probablement sorgiran, i de fet en algun lloc ja han sorgit, reticències envers els qui tenen una clara significació de partit, o envers els qui poden propugnar formes d’organització més estructurades.

Caldrà un gran esforç de consens, basat en una visió àmplia de la realitat del país, i de generositat, en el sentit que molts hauran de renunciar a un protagonisme que ben lícitament poden creure merescut. Històricament, a Catalunya, hem desmuntat moviments socials que havien aconseguit erigir-se en punts de referència i motors d’una consciència nacional, quan des dels partits polítics han considerat que havia arribat el moment d’assumir-ne les seves reivindicacions, tot incorporant-ne els seus principals dirigents. L’auge de l’independentisme cal que passi a la classe polític, però que es mantingui viu el moviment que l’ha generat.

dissabte, 13 de març del 2010

Montilla, molta cara o molt sentit de l’humor

Així de contundent era Joan Herrera a l’hora de titllat els qui pretenen desviar l’atenció del desastre de les elèctriques amb el tema de MAT: S’ha de tenir molta cara o molt sentit de l’humor. Tenint en compte que han fallat sobretot les torres de distribució elèctrica de baixa i mitjana tensió, no té cap sentit excusar-se amb el retard en la construcció d’aquesta línia de Molt Alta Tensió, quan van ser les empreses i la dreta que les recolza les que van rebutjar l’opció del soterrament.

Joan Herrera feia les dures declaracions sabent que, unes hores abans, les mateixes explicacions que donaven els irresponsables de les companyies elèctriques les donava també el president de la Generalitat José Montilla al Parlament. És possible que argumenti que, encara que els seus socis de Govern diguessin el mateix que els directius de les empreses, amb les seves paraules només volia referir-se a aquests darrers. Tothom ja dóna per mort el tripartit; i Joan Herrera, també. No ho tindrà fàcil durant la campanya electoral de defensar un hipotètic front d’esquerres, quan ells han donat suport a un Govern que fa seves les tesis dels interessos empresarials, i per això ha de començar a marcar distàncies amb el convenciment que ara ja no provocarà cap més crisi de Govern, a no ser que s’avancin les eleccions.

No cal que es disculpi, però, Joan Herrera, dient que ell no es referia al President Montilla. És evident que quan afirmava que “s’ha de tenir molta cara o molt sentit de l’humor” no es podia referir al primer secretari dels Socialistes catalans, perquè de sentit de l’humor el Montilla no en té gens ni mica.

divendres, 12 de març del 2010

Girona se salva pels pèls

A darrera hora Caixa de Girona ha decidit fer-se enrere en el procés de fusió que tenia encarrilat amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu. Pel que ha sortit als mitjans de comunicació no hi ha tant raonaments estrictament econòmics com de preservació del patrimoni i de la identitat. De fet, és que tampoc hi havia raonaments estrictament econòmics que en justifiquessin la fusió. Totes les entitats catalanes han presentat fins ara balanços positius, amb menys guanys que en anys anteriors, però amb guanys al cap i a la fi, en un any de profunda crisi i després d’haver incrementat els fons de reserva pel previsible increment de la morositat.

Si es consumen les fusions pendents, diverses comarques catalanes desapareixeran del mapa de les entitats financeres. I no es tracta només de la desaparició del nom d’unes poblacions, amb la projecció que això representava, sinó de la pèrdua d’un centre de decisió econòmica, d’un punt de referència, i d’una prioritat d’actuació. Encara que ara mateix es pacti un repartiment en els càrrecs directius, i es digui que es preservarà una certa individualitat a l’hora de planificar la seva obra social i el suport a l’activitat econòmica de cada comarca d’origen, el cert és que a partir d’ara Sabadell, Terrassa i Manlleu passaran a ser simples sucursals d’una entitat amb un nom anodí que tindrà uns altres objectius. En la competència entre Caixes, evidentment que compten bàsicament els serveis que cadascuna pot oferir, però no és menys evident que la identitat i la proximitat és un valor afegit gens menyspreable, sobretot pel que fa als particulars i petites empreses.

Imagino que Caixa de Girona, a l’hora de valorar la seva desvinculació del procés de fusió, no ha fet sinó plantejar el raonament a l’inrevés. La proposta de fusió venia incentivada pel poder central, pel Govern espanyol i pel mateix Banc d’Espanya, amb uns objectius més polítics que econòmics; s’oferien uns incentius econòmics importants (a pagar entre tots) que cobrien bàsicament les despeses que generava la mateixa fusió; i tot plegat es basava en dir que com més gran sigui l’entitat financera, millor serà la seva solvència. Amb la fusió és possible que hi guanyi la UNNIM, però és segur que hi perd Sabadell, Terrassa i Manlleu. En lloc de dir “per què no fer la fusió”, Caixa Girona ha argumentat “i per què fer-la?”.

dijous, 11 de març del 2010

Quan l’emergència deixa de ser-ho

Pot semblar contradictori amb el que deia abans d’ahir. L’endemà mateix de la nevada, no és que justifiqués el descontrol, la descoordinació o els desencerts de l’administració davant d’una situació d’emergència, però sí que ho relativitzava perquè hi ha situacions que sobrepassen la capacitat normal de resposta de qualsevol administració, i sobretot perquè exactament el mateix discurs que hem sentit aquests dies per part de l’oposició criticant el Govern i aquest defensant-se, l’havíem sentit temps enrere amb els papers canviats. Hi ha una expressa i deliberada mala fe, tant per part dels governants que no volen acceptar mai els errors, com per part de l’oposició que sempre aprofita qualsevol incident per a desgastar el Govern. D’aquí que la seva credibilitat sigui nul·la.

Ara bé, una cosa és l’emergència del moment, les decisions preses, i les o no preses, en el moment precís del foc o del temporal, quan la magnitud dels fets fàcilment pot desbordar l’administració o els equips professionals més ben preparats. I l’altra és que tres dies després encara estiguem com estem. És absolutament inadmissible que una població es quedi tres dies sense llum, que les companyies elèctriques menteixin deliberadament sobre la situació real, que es deixi sense llum, però sobretot sense calefacció, serveis bàsics com llars d’avis, centres d’atenció primària...

Puc entendre que no s’encertés en les mesures d’emergència per aturar els camions de les carreteres, que el senyor Boada sortís el dilluns davant els mitjans de comunicació sense tenir la més remota idea de la situació real, i cadascuna de les mil i una incidències que s’anaven produint aquella tarda. Però no la negligència i la irresponsabilitat manifesta dels dies posteriors. És molt greu que es tardi més de sis hores a treure uns centenars de passatges atrapats en un tren, però molt més greu encara és que no es restableixi immediatament el subministrament elèctric a poblacions senceres, i sobretot a serveis de primera necessitat. Perquè és absolutament fals que la Generalitat no disposi dels recursos i dels mecanismes suficients per a impedir el calvari que han hagut de patir a moltes poblacions gironines. La pèssima gestió, insisteixo, no tant del moment d’emergència del temporal com de la resposta posterior exigeix dimissions i depuració de responsabilitats.

Però hi ha encara un altre fet molt més greu des del punt de vista polític. Per a justificar l’injustificable, se’ns va voler vendre la imatge del President Montilla, tan preocupat per la situació que fins i tot feia una visita personal a alguna de les companyies elèctriques. Quina moto li van vendre? Ho vam veure ahir al Parlament: El president de la Generalitat aprofitava l’ocasió (no sabem si parlava en tant que President, Primer Secretari del PSC, o delegat de les companyies elèctriques) per a defensar la MAT, quan en tot cas l’evidència dels fets avalaria les tesis favorables al soterrament de les línies. Podem demanar dimissions, però suposo que serà difícil que es produeixin perquè el primer que hauria de dimitir, per incompetent i per irresponsable, és el president Montilla.

dimecres, 10 de març del 2010

El cas de l'Amadeu o la farsa de la Justícia

L’Amadeu Casellas va sortir ahir de la presó de Girona. Hi ha passat 24 anys condemnat per diversos delictes, però cap delicte de sang. Tot sembla indicar que, aplicant la doctrina del Tribunal Constitucional, l’Amadeu s’ha passat vuit anys més del compte a la presó, perquè no se li comptabilitzaven els anys de presó preventiva. Però no ha estat cap error, sinó un acarnissament deliberat per la seva condició d’anarquista, i probablement també per haver denunciat el sistema penitenciari.

Ho veiem cada dia. A molts pobles i ciutats hi ha un clima d’inseguretat ciutadana, perquè els delinqüents campen al seu aire. La policia els deté, i tan bon punt arriben al jutjat surten per la porta del darrere, sovint abans que el policia, les víctimes o els testimonis acabin de formalitzar la seva denúncia. Com a les pel·lícules en què els delinqüents s’encaren a la policia i els desafien a trobar proves o motius per a detenir-los. Ho deia el mateix Conseller d’Interior Joan Saura: la llei permet que la reiteració de delictes menors deixi de ser una falta per esdevenir un delicte, però la llei no es compleix. Amb aquesta farsa de Justícia, els delinqüents no necessiten advocat defensor. Fins i tot hem vist sentències en què davant d’una dona assassinada amb 29 ganivetades es diu que era només un homicidi perquè no hi havia intenció de matar-la. No són pas pocs els presos que tornen al carrer abans de deu anys, tot i tenir en el seu haver delictes de sang.

El cas de l’Amadeu era diferent: era un anarquista. No es pot al·legar ni errors comptables ni ignorància, perquè la seva situació s’havia denunciat reiteradament, i per tant coneguda per tothom, també dels jutges penitenciaris. La Justícia, de la manera més vil i roïna, s’acarnissava amb ell, sabent que es contravenia la legislació vigent. Però sabent també que es comptava amb la complicitat política; altrament, els responsables judicials de la injustícia comesa amb l’Amadeu Casellas, ocuparien per mèrits propis el seu lloc a la presó.

dimarts, 9 de març del 2010

Normalitzar les emergències

Com sempre que passa un fet excepcional, hi ha moments de descontrol, de descoordinació i per tant d’una certa desatenció. Cap país ni cap institució manté constantment dispositius preparats per a resoldre amb normalitat situacions d’emergència. De fet, si aquest fos el cas, ja deixarien de ser fets excepcionals. Ningú entendria que durant mesos, i durant anys, es mantinguessin inactives però a punt flotes d’avions antiincendis o de màquines llevaneu, amb tot el cost que això suposaria. Per tant, quan s’esdevé l’emergència és inevitable un cert caos, una certa improvisació i haver d’admetre que no es pot arribar immediatament a tot arreu.

Ahir tornaven a sortir veus crítiques en aquest sentit, fins i tot un conductor s’exclamava que podien haver avisat abans. Com si el dia abans no s’hagués explicat amb pèls i senyals, fins a extrems i concrecions sorprenents, el temporal que ens queia al damunt. D’una banda tenim la manca d’objectivitat, comprensible fins a cert punt, de les persones que trobant-se en una situació difícil no entenen que no s’atengui la seva urgència de forma preferent; i són aquelles queixes que a vegades els mitjans de comunicació ens presenten com a representatives d’una situació, quan en realitat han estat una anècdota. De l’altra, sembla que ningú estigui disposat a admetre les pròpies limitacions, que és inevitable un cert caos en determinades circumstàncies; no té cap sentit que es vulgui defensar que tot ha funcionat a la perfecció, quan hi ha hagut desgràcies personals, danys materials importants o que s’ha paralitzat el país. S’hauria de poder admetre amb normalitat, i sense que d’aquí se’n derivés un linxament mediàtic o polític, que en determinades circumstàncies no tot pot funcionar a la perfecció. Això sense oblidar que ens hem anat avesant tots plegats, i ja ho trobem absolutament normal, que darrera de cada incidència hi ha d’haver un culpable (si més no per a poder cobrar una indemnització) sense deixar espai per a l’infortuni, l’atzar o l’inevitable.

Resta encara l’hàbit, generalitzat, fomentat pels mitjans de comunicació i admès per tots els grups polítics, que no es pot deixar passar cap ocasió com aquesta per a carregar contra l’adversari. Tothom sap que el mateix assetjament a què s’ha sotmès darrerament alguns responsables polítics per incidents excepcionals, ja s’havia produït en èpoques anteriors amb els papers canviats. I tothom sap que, de trobar-se en la pell de l’altre, hauria actuat de manera semblant. Tothom sap, en definitiva, que tot plegat és una comèdia. La sort o la mala sort ja les té aquestes coses: la qüestió és trobar-se en el lloc oportú, en el moment adequat.

dilluns, 8 de març del 2010

Exigir responsabilitats a l’avançada

Totes les enquestes donen per fet que el tripartit no podrà repetir-se a partir de la tardor, no només per l’escassa voluntat de la majoria dels seus integrants sinó sobretot perquè l’aritmètica parlamentària no quadraria. Amb tot, tampoc cal donar-ho per fet; enfront de l’estratègia electoral del qui ja es dóna com a virtual guanyador, hi ha la del qui se servirà de la previsible derrota per a despertar el seu electorat. De tota manera, estratègies al marge, l’actitud dels socialistes i en concret del President Montilla no deixa de ser sorprenent.

Ahir, en un acte socialista de calçotada el primer secretari del PSC, José Montilla, instava l’Artur Mas a deixar-se d’electoralismes i a fer front a la crisi. Com a mínim, ho podem qualificar d’insòlit. Com ja he dit en alguna altra ocasió, que sigui ara, dos anys després d’haver-se iniciat i davant l’evidència que som els darrers en sortir-nos-en, quan els Governs català i espanyol semblen afanyar-se a buscar consensos i acords nacionals anticrisi, em sembla d’una greu irresponsabilitat. El tripartit, com el PSOE a Madrid, no necessita l’oposició per a prendre les mesures que consideri necessàries per a impulsar la recuperació econòmica; i si els resultats de dos anys de Govern en situació de crisi són que ens trobem a la cua d’Europa (amb l’excepció grega), és que no s’han aplicat les mesures que calia, o que no disposem dels instruments per a fer-ho. En qualsevol cas, resulta insòlit, grotesc i surrealista que des del Govern s’acusi l’oposició de no “fer front a la crisi”.

No sé si això també forma part d’una calculada estratègia de màrqueting electoral. Però em sembla que una cosa és deixar que el rival es presenti com a clar favorit a guanyar les eleccions per generar una reacció a la contra del seu electorat, poc engrescat hores d’ara, i una altra és ja actuar com si s’estigués a l’oposició. El discurs d’ahir del primer secretari dels socialistes tindrà sentit la primavera del 2011 si, tal com preveuen les enquestes, l’Artur Mas ja és president de la Generalitat, i es considera que encara no ha pres les mesures necessàries per a fer front a la crisi. No cal que li doni ni els cent dies de gràcia, però com a mínim que esperi a exigir-li responsabilitats per després de les eleccions. Encara que ja es doni per perdut, els partits s’han de jugar fins al darrer minut; ell més que ningú hauria de saber que a Madrid solen guanyar a darrera hora, en els minuts de temps afegit.

diumenge, 7 de març del 2010

Compte amb el patriotisme

(Article publicat a El Bloc Grna del Sobiranisme)

Per més que hi hagi proclames en favor de la unitat dels sobiranistes, enfocada aquesta unitat en el sentit de confluir en una mateixa candidatura de cara a les properes eleccions, és evident que això no serà possible. Amb tots els respectes per l’amic Enric Canela o per l’Agustí Soler, em sembla un esforç inútil, i fins i tot contraproduent, el que s’està fent des de Suma Independència o des del PRC fent crides i proclames públiques per una única candidatura sobiranista; i sobretot fent-ho com una apel·lació al patriotisme.

És evident que CiU i ERC no s’avindrien mai a renunciar a les seves sigles, i tampoc cal que ho facin perquè responen a projectes diferents encara que tinguin la defensa de Catalunya com a interès comú; i probablement, aquests dos partits ja no entren en els plans de SI ni del PRC. Però també és evident que Reagrupament tampoc renunciarà al seu projecte ni a les seves sigles, a no ser que sigui per formar una candidatura conjunta amb Joan Laporta, el qual en un determinat moment va arribar a afirmar que no veuria malament que Carretero se sumés al seu partit. Aleshores, quan des d’aquestes plataformes o d’altres petits grups es fa una proclama per una candidatura unitària, en realitat, a què es refereixen? Es tractaria d’una altra candidatura que els aplegués a ells, conjuntament amb Catalunya Acció o algun altre petit moviment, o bé que Carretero els fes un lloc en el seu projecte.

Quan dues persones, que poden comunicar-se directament quan vulguin, han de recórrer a les proclames i declaracions públiques és perquè ja no hi ha voluntat de diàleg per alguna de les parts o perquè ja saben que no obtindran una resposta positiva. Jo sóc partidari que, en la mesura que sigui possible, s’eviti la fragmentació de les opcions electorals sobiranistes i que per tant es treballi per aglutinar el màxim els diferents moviments i grups existents. Però això s’ha de fer de forma seriosa, amb propostes concretes a les persones o als òrgans de direcció de les diferents organitzacions, sense crear falses expectatives ni plantejar-ho com un requisit indispensable per a continuar essent considerat patriota.

I aquest és l’aspecte que voldria remarcar: hem començat a sentir, i provinent de més d’una força política, aquell argument tan fal·laç com absurd que “per patriotisme” hauríem de fer pinya entorn de no sé qui, o que algú hauria de renunciar a presentar-se, o que determinades candidatures poden ser perjudicials perquè resten vots a les altres... Cadascú pot creure que la seva és la millor opció, però no oblidem que el panorama polític del país el conformen tots els grups, inclosos els no parlamentaris, i que, per tant, tots hi fan el seu paper i poden exercir-hi la seva influència. La victòria del sobiranisme no serà la victòria de cap força en solitari, sinó del seu conjunt. Per patriotisme, n’hi haurà que votarem opcions diferents; podem procurar el màxim de confluències abans de les eleccions, però sobretot hauríem de procurar que després de les eleccions aquesta confluència de les diferents forces sobiranistes es fes efectiva en la unitat d’acció en allò que és essencial.

dissabte, 6 de març del 2010

Els ultra nacionalistes contraataquen

Els nacionalistes espanyols, aquells que no hi ha manera ni voluntat de posar-se d’acord a l’hora de fer front a la crisi, aviat arriben a acords quan es tracta de defensar les qüestions identitàries. Mentre el Parlament de Catalunya segueix endavant amb el procés de la Iniciativa Legislativa Popular per a il·legalitzar les corrides de toros, amb les compareixences en comissió de partidaris i detractors, els sectors més radicals espanyols ja han iniciat la seva particular croada. Ara pretenen declarat els toros com a “bé d’interès cultural”. Fantàstic.

Si realment creien que la seva “Fiesta Nacional” era un bé d’interès cultural, han tardat prou a fer-ne el reconeixement. A molts d’ells probablement tampoc els agrada l’espectacle taurí, i per això mai s’havien preocupat de fer-ne un reconeixement especial, com pretenen ara. Però han de sortir a defensar-lo per una estricta qüestió identitària. Un aspecte que a Catalunya no han tingut en compte els promotors de la ILP i que a la comissió parlamentària només retreuen els partidaris de les curses i els grups nacionalistes espanyols, el PP, Ciutadans i el PSC-PSOE. No sé quina és la pretensió de la Comunitat de Madrid fent aquesta declaració de la festa taurina com a bé d’interès cultural, perquè això no ha de ser cap impediment ni ha d’afectar en absolut la decisió que prengui el Parlament de Catalunya. Probablement, encara que no sigui aquesta la seva intenció, toca més la fibra el seguidisme que n’ha fet la Generalitat valenciana que també vol declarar-la bé d’interès cultural, perquè es podria donar el cas que mentre a un dels Països Catalans tingués aquest reconeixement en un altre estaria prohibida (si és que s’arriba a prohibir del tot).

Ho deia el Conseller de Cultura de la Comunitat de Madrid: la il·legalització dels toros a Catalunya pot ser un element de disgregació o de confrontació. De confrontació, no cal: que cadascú faci la seva. Ara, de disgregació, de posar en evidència que estem parlant de països diferents, sí: en un prima el fonamentalisme identitari i en l’altre la civilitat.

divendres, 5 de març del 2010

Catalunya, un país capdavanter de la cua

Cada vegada que apareix un nou informe mínimament solvent sobre l’evolució de l’economia, és per posar-se a tremolar. Les previsions més pessimistes acaben sent superades amb escreix per la realitat, davant la passivitat, la inoperància i la incapacitat dels nostres governants. Ara ha estat un estudi de la Fundació de Caixes d’Estalvi el que constata un nou allargament de la sortida de la crisi; o millor dit, que durant tot aquest 2010 encara continuarem enfonsant-nos en valors negatius del PIB. El que alguns havien pronosticat per a finals del 2009 ara ja es contempla, com a mínim, per al 2011; i, encara, a l’espera d’un nou informe que torni a ajornar una possible recuperació.

Ja és d’una tremenda irresponsabilitat que tot just ara s’estigui parlant de buscar un pacte d’Estat per a lluitar contra la crisi, quan ja portem dos anys enfangats fins al coll. Zapatero va amagar des d’un principi la gravetat de la situació econòmica probablement per raons diverses: primer, perquè no l’afectés electoralment; després, perquè devia pensar que en sortiríem de la mateixa manera que hi vam entrar, per la inèrcia del context internacional; i finalment, perquè tampoc tenia la més remota idea de com fer-hi front. I reconèixer la pròpia incapacitat suposaria, en cas que hi hagués un mínim de dignitat i de voluntat de servei al país, haver de dimitir i deixar pas a algú més competent. Però és que la realitat del Govern català no és gaire millor. Enfront dels desacords interessats a Madrid, aquí ens vanagloriem d’haver aconseguit un bon acord nacional entre el Govern i els agents socials. I ja fa molt de temps que sentim la cançoneta de què gràcies al “bon Govern” Catalunya serà de les primeres comunitats de l’Estat a sortir de la crisi i la que en sortirà més reforçada. Una cançó que es contradiu descaradament amb la realitat que ens mostren les xifres: durant el 2009 Catalunya ha estat, just per darrere d’Aragó, la Comunitat que ha patit el descens més gran del PIB, d’un 4’87% segons l’estudi de la Fundació de Caixes d’Estalvi; i segons aquest mateix estudi la caiguda de la nostra economia es mantindrà durant tot aquest 2010, i la recuperació real en llocs de treball tardarem encara uns anys a veure-la.

Està clar que podem entestar-nos dient que la culpa no és del Govern, sinó de la realitat del país que no s’ajusta a les previsions governamentals. Però no és pas més greu la incapacitat manifesta del Govern espanyol per a prendre mesures mínimament eficaces per a treure’ns de l’atzucac, que l’estultícia del Govern català que es vanta de tenir un gran acord nacional per acabar sent els capdavanters de la cua.

dijous, 4 de març del 2010

Espanya, el mal negoci d’en Castells

El Conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, plantejava davant d’un grup d’empresaris que a Catalunya li convé més mirar cap a fora, cap a Europa i cap al món, que pretendre aixoplugar-se sota la “protecció” de l’Estat espanyol. No ho deia ahir, però ho havia dit molt abans de ser Conseller de la Generalitat, quan els seus treballs sobre el dèficit fiscal eren un punt de referència per als qui reclamaven el Concert econòmic: no és que no sigui convenient mantenir-nos sota el proteccionisme espanyol, sinó que això del proteccionisme és una falsedat com una catedral. Espanya és una sangonera per a Catalunya.

Dins de l’Estat espanyol, a part de la sagnia que representen els impostos dels catalans que ja no retornen a Catalunya, i de la discriminació constant que patim en matèria d’inversions, correm el risc de veure’ns involucrats en una situació que alguns han comparat amb la grega. En canvi, el mateix Antoni Castell admetia que Catalunya, en cas de ser un Estat independent, es convertiria en el sisè país europeu. Hi ha prou dades que posen en evidència que Catalunya podria esdevenir ràpidament un país més pròsper i amb major benestar, a l’estil de Dinamarca o de Noruega, per exemple, si no tingués el llast d’Espanya; tant, que ens quedarien recursos per a aplicar una quota de solidaritat amb els veïns espanyols. De la mateixa manera que Espanya, sense Catalunya i encara més també sense Euskadi, seria un país perceptor net de fons de compensació europeus, cosa que està deixant de ser ara amb l’entrada dels nous països de l’est. Els contraris a la independència diuen que aquest no és un tema que interessa a la gent, que el que preocupa de veritat és la situació econòmica, la sortida de la crisi, els serveis... Doncs, precisament d’això estem parlant: la independència és indispensable per a poder fer front a crisis com aquesta, per a poder disposar d’uns serveis i d’unes infraestructures pròpies d’un dels deu primers països europeus, millor educació, millor sanitat, un aeroport com cal...

A vegades hi ha gent que fa servir aquella vella expressió de si és millor ser “cap de sardina o cua de lluç”; però és que el nostre cas és masoquisme pur, ja que sembla que preferim ser “cua de sardina que cap de lluç”. Amb tot, el Conseller Castells, després d’haver afirmat que no ens convé el proteccionisme espanyol i que com a país independent seríem els sisens a Europa, també afirmava (potser no tant com a economista ni com a català, sinó com a militant del partit amb seu a Madrid) que “la nostra presència a Espanya és indispensable”. Indispensable per a Espanya i per als socialistes com ell que viuen d’aquesta transacció tan ruïnosa per a Catalunya.

dimecres, 3 de març del 2010

Aval a la Llei de Consultes

El dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que havia sol·licitat el Partit Popular com a mesura per a alentir el procés d’aprovació de la Llei de Consultes Populars, ha acabat avalant en línies generals els projecte de Llei del Govern. L’estratègia del Partit Popular no els ha sortit bé, perquè en aquest cas el Consell de Garanties Estatutàries ha elaborat el seu dictamen en un termini raonable; si hagués estat el Tribunal Constitucional, d’acord amb l’estratègia del PP, aquest hauria desat el dictamen en un calaix per tal d’obstaculitzar-ne la seva aprovació, tal com està fent amb molts dels recursos que té pendents de resoldre.

No ha sorprès a ningú, ni al PP, que el dictamen confirmi que la Llei s’emmarca dins del que estableix l’Estatut i sobretot la Constitució. D’això em queixava: que sigui amb una llei catalana que ratifiquem la limitació que ens imposa la Constitució espanyola. Perquè una cosa seria en un moment donat apel·lar a la legitimitat dels catalans per a fer una Consulta que no autoritzaria el Govern espanyol, i que per tant s’hauria de fer al marge de la llei espanyola, í l’altra que en proposar aquesta consulta contravinguéssim una llei catalana, cosa que ens trauria la legitimitat per a fer-ho. Però el dictamen del Tribunal de Garanties Estatutàries, precisament en aquest punt, va una mica més enllà i qüestiona el projecte de Llei en un aspecte que no és menor ni trivial, encara que algú el vulgui passar per alt. El Consell de Garanties Estatutàries qüestiona que la llei catalana adjudiqui al Govern espanyol la facultat d’autoritzar finalment les propostes de referèndums; perquè una cosa és que la Constitució digui que aquesta és una facultat de l’Estat i l’altra que sigui una Llei catalana la que estableixi quina institució de l’Estat hauria d’autoritzar-los. El dictamen explicita que “La llei catalana no hauria de manifestar quin òrgan de l'Estat és l'encarregat d'aprovar l'autorització, ja que podria efectivament ser el Govern, però també el Congrés dels Diputats o, fins i tot, les Corts Generals”. I per què no un altre organisme de l’Estat?.

Per suposat que els constitucionalistes convençuts modificaran el projecte de Llei de Consultes deixant que sigui l’Estat, en genèric i sense precisar-ne quin organisme, el que hagi d’autoritzar les propostes de referèndums. I és aquí on, si seguim al peu de la lletra el dictamen, en la mesura que la Generalitat és una administració de d’Estat, podria autoatribuir-se aquesta facultat. Naturalment que els Constitucionalistes espanyols que, quan els convé, bé atribueixen a les administracions autonòmiques el caràcter d’institucions d’Estat, ara ens negarien en rodó aquesta facultat. Però sempre és millor que ens la neguin ells que no partir d’una autonegació.

dimarts, 2 de març del 2010

Lliçons de la crisi

Temps enrere, era habitual sentir comentaristes, polítics i contertulians afirmar que la crisi hauria servit, si més no, per adonar-nos que no podíem continuar amb aquell model productiu que ens havia abocat al desastre. Res tornaria a ser igual com abans; i fins i tot s’havia encunyat l’expressió “refundar el capitalisme”. Res més lluny de la realitat. Els esforços de tots els Governs, admetent-ho o no, han anat orientats a recuperar la situació anterior.

Les primeres mesures de xoc semblaven tenir la intenció de no permetre més que els grans poders econòmics tinguessin via lliure, sense control, per a fer i desfer només en funció dels seus beneficis. Un cop queda clar que la funció dels governs, de dretes o d'esquerres, és fer pagar els costos de la crisi als treballadors, als pensionistes o als aturats, i deixar barra lliure als interessos de les grans empreses, tot apunta a una tornada als esquemes anteriors. Les mesures del Govern espanyol han anat fins ara més orientades a fer front als costos de la crisi que a combatre-la. En nom de la crisi s’han projectat noves retallades dels drets socials dels treballadors, alhora que s’ha permès que les grans empreses aprofitessin l’ocasió per a abaratir costos laborals, fer deslocalitzacions, operar conxorxadament com a monopolis... i repartir-se entre els directius aquelles primes que en algun moment havien escandalitzat als governants més conservadors. I si en l’àmbit internacional, la tendència és la de recuperar el mateix sistema i model anterior a la crisi, en l’àmbit espanyol, com no podia ser d’altra manera, es torna a apostar per la construcció.

D’aquí a uns anys, quan es doni per definitivament tancada la crisi, se’n parlarà com una simple sotragada que va servir per apuntalar un model econòmic basat en la llibertat especulativa, la carrera desenfrenada per un creixement insostenible, el manteniment dels desequilibris territorials arreu del planeta, i la marginalitat d’uns poders polítics que tenen el trist paper de frenar la desmesura d’una classe treballador que creia que podia anar avançant indefinidament cap a noves conquestes socials. Aquesta darrera haurà estat la principal, i potser única, lliçó de la crisi.

dilluns, 1 de març del 2010

Èxit rotund? Sí, però no

Ja estem acostumats a què qualsevol resultat electoral cadascú el valora en funció dels seus interessos de partit i, sobretot, com a pròpia justificació. La mateixa dada que per a uns serveix per a menystenir la reivindicació independentista, per a d’altres és una demostració palpable d’una voluntat i un desig d’una part important de la societat catalana. Mobilitzar un 20% de la població en una consulta organitzada per la societat civil, sense mitjans ni recursos, amb el boicot deliberat dels principals mitjans de comunicació tant públics com privats, i sabent que el resultat no és vinculant, té molt de mèrit. Però és insuficient.

En primer lloc caldria deixar ben clar que la reivindicació independentista és absolutament legítima, al marge del percentatge de població que la recolzi. Al capdavall, la reivindicació consisteix en reclamar poder exercir democràticament el nostre dret a decidir, i que la decisió no vingui d’una imposició governativa ni de l’esporuguiment dels polítics; tots els organismes democràtics preveuen la possibilitat que una minoria pugui posar un tema a votació. I l’exercici democràtic consisteix també en l’acatament del resultat, cosa que ningú posa en dubte pel que fa als independentistes en un sentit, ni pel que fa als qui ja neguen d’entrada el dret a decidir en l'altre. En segon lloc, hi ha molts arguments per a justificar que en una consulta d’aquesta mena, al marge de les institucions, el nivell de participació sigui relativament baix: ningú nega la legitimitat democràtica d’institucions, entitats i organismes que elegeixen els seus dirigents en assemblees amb xifres inferiors al 10% dels seus associats; al President Montilla el va votar un 17% de la població catalana; en cap país ni institució democràtica no es reclama més del 5 o del 10% dels cens per a posar un tema a votació, i aquí aquest 20% no reclama que a partir del resultat obtingut es proclami la independència, sinó que les institucions facin la consulta oficial a la ciutadania; i no oblidar tampoc els condicionants amb què s’ha hagut de celebrar aquesta consulta.

Però, tot i això, els independentistes hauríem de fer una reflexió seriosa sobre aquests mateixos resultats. El 13 de desembre s’havien posat unes fites, que a Osona rondaven el 50% de participació, i ens vam quedar al 40%, mentre que en el conjunt del país el percentatge era molt més baix. Ara, potser una mica més realistes, havíem posat el llistó de sortida una mica més avall, però el resultat també ha estat inferior. Carretero deia abans d’ahir que un percentatge per sobre del 20% seria un èxit rotund. Bé, doncs, ja hem assolit aquest “èxit rotund”. Però continuo creient que ens hem quedat curts, que les tongades successives de consultes per a la independència haurien d’haver generat un clima creixent, i no només un manteniment de la flama. De cara en fora, si ho voleu, reivindiquem l’”èxit rotund” de les consultes; però, entre nosaltres, analitzem seriosament què no acabem de fer prou bé i què ens impedeix crear l’engrescament col·lectiu que tots esperàvem.