“Sempre m’ha fet
fàstic ser espanyol”. Aquesta és l’expressió emprada pel cantant Albert Pla en
una entrevista al diari de Xixon La Nueva España. I, naturalment, aquesta entrevista
li ha costat la suspensió del concert que tenia previst fer al Teatre
Jovellanos d’aquesta ciutat asturiana. Segons el Partit Popular això és una
ofensa als veïns de Xixón i a tots els espanyols, i per tant no poden permetre
que aquest senyor canti en el seu teatre principal, contractat, a més, amb
diner públic. Troben tan escandaloses les paraules del cantant de Sabadell com
ho trobarien que s’anul·lés cap concert d’un cantant espanyol per haver
expressat la seva animadversió contra de les aspiracions nacionals dels catalans.
En un cas, és una reacció patriòtica i en l’altre seria una censura
inacceptable.
No he estat mai
massa partidari de l’insult gratuït, tot i que en aquest cas més que un insult
era simplement l’expressió del seu sentiment; el fet que ell senti fàstic per
haver de ser espanyol, si més no oficialment, no implica que no hi pugui haver
qui se’n senti ben orgullós. Més o menys amb aquestes paraules, i al marge de
l’oportunitat concreta de dir-les just quan anava a fer un concert en una
ciutat espanyola, no sé quanta gent no coincidiria amb la seva valoració del
que significar veure’ns obligats a tenir un carnet d’identitat amb el qual no
ens sentim gens ni mica identificats. I és que, a part del dret inherent a tots
els pobles a decidir el seu futur, i a part del menyspreu, la discriminació i
el mal tracte permanent que rebem des de sempre per part d’Espanya, hi ha un
sentiment més o menys generalitzat de repulsió que dubto que hi sigui en molts
altres moviments de caràcter secessionista. Dubto que els escocesos o els
quebequesos sentin per Anglaterra o pel Canadà aquesta mena d’angúnia davant de
tot allò que representa l’Estat del qual es volen separar. Poden tenir la
voluntat, el dret i la determinació de separar-se’n sense que això impliqui cap
consideració negativa envers l’Estat al qual ara es troben lligats.
I ja sé que és
demanar massa, però potser, al marge de si els ve de gust emprenyar-se per les
paraules d’Albert Pla, un cantant que tampoc s’ha significat mai gaire en el
món polític i de l’independentisme, valdria la pena que es plantegessin com és
possible que aquesta pàtria, que ells ens presenten com a única al món, aquí hi
ha gent a qui li produeix basques. Com és possible que coincideixin en les seves
manifestacions amb els elements més radicals de l’extrema dreta, que ens produeixen fàstic, i que els seus
símbols i les seves icones serveixin per a il·lustrar la cosa més tronada.
Poden emprar la força, l’amenaça o l’extorsió, però difícilment ens podran
convèncer amb una Espanya atractiva i seductora, que més aviat ens produeix fàstic.