Pàgines

dimarts, 30 de setembre de 2008

No ens agrada perquè són espanyols

L’Alberto Fernández Diaz crec que té tota la raó quan es queixa del rebuig a la presència de les Forces Armades en el Festival Aeri de Barcelona. Deia “No els agrada perquè són espanyols”, i ho acabava d’arrodonir dient que si els avions fossin d’unes forces armades catalanes els nacionalistes aplaudirien. Està clar. I per això, ara només aplaudeixen aquesta desfilada els nacionalistes espanyols.

De fet, hi ha una cosa que sí que han aconseguit els espanyols, i que és molt més mèrit d’ells que no pas nostre. Identificar els símbols espanyols amb dreta rància i amb agressivitat. D’aquí ve la incomoditat dels socialistes catalans, molts del quals potser assumirien amb naturalitat la seva espanyolitat si no tingués aquesta connotació negativa que li han donat. I és que el nacionalisme espanyol sempre l’han entès com un nacionalisme agressiu incompatible amb la catalanitat, amb la llengua i la cultura, i en general amb els interessos del país.

Quan veiem algú pel carrer lluint una bandera espanyola a la solapa, no pensem només que es tracta d’un ciutadà normal que se sent espanyol, sinó que tenim la certesa que a més és profundament anticatalà i sobretot fatxa. Ara mateix, no hi ha cap grup que defensi el castellà a Catalunya amb la mateixa vehemència que el català, cosa que seria el normal si existís algun posicionament favorable al bilingüisme simètric. Els qui surten en defensa del castellà a Catalunya ho fan més per anar en contra del català que pel que els pugui interessar la llengua de Cervantes.

Cap partit català, ni ERC, no parla mai d’unes hipotètiques forces armades de Catalunya. Ha hagut de ser un representant del PP el qui ens ho recordés. El dia que per la festa de la Mercè sobrevolin la ciutat els avions d’un exèrcit català, probablement hi haurà aplaudiments dels uns, ciutadans que veuran com a normal que uns forces armades facin la seva exhibició, i xiulets d’uns altres antimilitaristes convençuts. Mentrestant, l’exèrcit es mira i es valora més pel seu adjectiu d’espanyol. I no ens agrada.

dilluns, 29 de setembre de 2008

Els errors del Lehendakari

Amb tota la cautela que fa al cas, donat que haig de donar per bona la informació que apareix a la premsa, em semblen insòlites unes darreres declaracions del Lehendakari Ibarretxe, però que de fet coincideixen amb les d’altres polítics que s’han expressat en termes semblants. Em refereixo a unes declaracions en les quals afirmava que la prohibició de la seva proposta de consulta popular equivalia a dir “que el poble basc no existeix des d'un punt de vista polític”. El que és insòlit no és l’afirmació en sí, sinó el fet que la faci com si considerés un disbarat afirmar “que el poble basc no existeix des del punt de vista polític”.

Des de Madrid, tant per part dels polítics com dels magistrats del Constitucional, la frase és una obvietat de la qual se’n senten molt orgullosos. Des del punt de vista polític espanyol i des del punt de vista legal, el poble basc, a l’igual que el català, no existeix. La Constitució és molt clara en aquest sentit: només existeix un poble espanyol, i només en ell radica la sobirania. I aquest és el quid de la qüestió. A Madrid ho tenen molt clar i ho apliquen al peu de la lletra.

És cert que al País Basc i a Catalunya hi ha gent que admet aquest fet amb tota naturalitat i que, per tant, li sembla d’allò més lògic que qui prengui les decisions importants, encara que només afectin als bascos o als catalans, siguin els espanyols; per això consideren fora de lloc (i una inconstitucionalitat) pretendre fer una consulta només als bascos o només als catalans, com si aquests poguessin decidir sobre el seu futur, com si realment existissin com a tals. Però el més greu és que hi hagi tot un altre sector de població, o de dirigents polítics, que en principi defensaria l’existència d’una personalitat jurídica basca o catalana, és a dir l’existència d’un poble basc o català, però que es relacionen amb Espanya fent veure que aquesta idea pot tenir-hi algun encaix; seria aquesta resposta del Lehendakari, la dels ingenus que parlen de federalisme, la d’aquells altres il·lusos que proposen demanar que ens transfereixin la capacitat de celebrar consultes populars, o la dels tarambanes que amenacen dient que si no ens donen un bon finançament o ens retallen l’Estatut serem capaços de demanar el Concert Econòmic o la competència per a celebrar referèndums.

El poble basc i el poble català no existeixen, i punt. I només existiran jurídicament el dia que tinguin la valentia de dir prou, de no reconèixer uns tribunals, una legislació i uns poders polítics que neguen la seva existència. El dia que facin efectiva aquesta existència. Demanar, reclamar o negociar amb ells és reconèixer la seva versió segons la qual no existim.

diumenge, 28 de setembre de 2008

Il•legalització sense càrrecs

La Justícia francesa ha posat en llibertat sense càrrecs els 14 detinguts al País Basc francès sospitosos, en principi, de tenir relacions amb l’aparell d’ETA. Una decisió estrictament política, probablement d’allò que anomenen “cooperació hispanofrancesa contra el terrorisme” va motivar un escorcoll exhaustiu a la seu de Batasuna a Baiona, i la detenció preventiva de catorze dels seus membres. De fet, un dels motius de la investigació ja era força surrealista, per no dir directament delictiva, ja que es tractava d’esbrinar si una organització legal, aleshores legal, com el Partit Comunista de les Terres basques, havia fet transferències de diners a membres d’una altra organització legal, com ho és Batasuna al País Basc francès.

La contrarietat dels polítics espanyols, inclosos els que exerceixen en l’àmbit judicial, és evident. Com pot ser que deixin en llibertat unes persones considerades a priori com a pertanyents a banda armada, pel simple fet de no trobar-hi proves inculpatòries?. Això, a Espanya no passa. El sol fet de trobar-hi una relació de noms, un telèfon en una agenda o idees semblants a les dels etarres, com l’oposició a les nuclears, la defensa d’un model socialista, la reivindicació a favor de l’euskera, o l’aspiració independentista, hauria estat motiu més que suficient per a tirar endavant un procés d’il·legalització del grup i l’empresonament dels seus dirigents.

De tota manera, malgrat l’alliberament sense càrrecs de tots els detinguts per la policia francesa, els responsables espanyols confien arribar a un acord amb els seus homòlegs gals perquè il·legalitzin igualment l’associació Batasuna. Es possible que algun jutge francès excessivament escrupolós i no corrupte argumenti que no havent-hi cap delicte a imputar a ningú, menys es pot imputar un delicte de caràcter genèric a tota una organització. Serà qüestió de canviar el jutge i buscar-ne un que s’avingui a les conveniències polítiques dels governants, a no ser que a França sigui més difícil fer passar el clau per la cabota, almenys en l’àmbit de la Justícia.

dissabte, 27 de setembre de 2008

La grandària no és l’important

El Cap de Govern d’Andorra, Albert Pintat, va parlar davant l’Assemblea de les Nacions Unides de la mateixa manera que abans ho havien fet altres Caps de Govern, des del Bush al Zapatero passant per l’Evo Morales. Hi va poder fer les seves propostes per a fer front a la crisi mundial i fins i tot es va permetre explicar l’aportació del seu país a la cooperació per al desenvolupament dels països del tercer món. I ho va fer en català, naturalment. A l’escena internacional, ja sigui política, econòmica o esportiva, Andorra existeix. Catalunya, no.

No crec que als andorrans els fes cap il·lusió renunciar a ser presents amb veu pròpia a l’Assemblea de les Nacions Unides, ni deixar de jugar contra Anglaterra en una competició oficial o de ser presents als Jocs de Pequín. Que ningú els expliqui que si es posessin sota bandera francesa, per exemple, podrien presumir que el seu President hauria parlat més temps a les Nacions Unides, o que potser es classificarien per jugar les fases finals d’una competició esportiva internacional. Perquè, aleshores, ells ja no hi haurien estat presents. I la seva llengua, tampoc.

Els mateixos espanyols que, en oposar-se a les aspiracions de sobirania dels catalans, argumenten que no té sentit fraccionar un Estat que ara té un pes relativament important en el context mundial, a l’hora de la veritat són els que ens donen l’argument clau per a fer-ho. No podem tenir veu a les Nacions Unides, ni a la UNESCO, ni a Europa, perquè no som un Estat; no podem pretendre tenir una selecció esportiva pròpia perquè no som un Estat; no podem reclamar que el català sigui oficial a Europa, perquè no és la llengua oficial de cap Estat de la Unió; no podem decidir ni sobre els afers domèstics del país perquè estem sotmesos a les regles de joc d’un altre Estat... Aleshores, és molt senzill. Si per a ser presents al món hem de tenir estat... som-hi! Constituïm-nos en Estat.

No cal insistir en l’evidència de nombrosos exemples d’estats de recent creació, de dimensions geogràfiques i demogràfiques semblants o més petites que les nostres, que han experimentat un creixement econòmic important d’ençà que són independents. I és que la grandària no és l’important; en política, tampoc.

divendres, 26 de setembre de 2008

I Catalunya també, senyor Huguet?

Sempre m’ha desagradat l’actitud d’aquells que, en política, s’aprofiten de l’arbre caigut per fer-ne estelles. Per això em repugna un personatge com el Rajoy que, dia sí i dia també, s’entesta en presentar la crisi econòmica com un problema de Zapatero que, a més, no sap donar-hi resposta. Em repugna pel que té de deshonestedat per part del líder de l’oposició, perquè ell sap que la crisi d’abast internacional no s’hauria pogut evitar amb cap de les alternatives polítiques existents, però molt menys amb la seva. I les mesures pal·liatives dels populars ja sabem que s’assemblarien molt més a les del Bush: retallar despeses socials per salvar les grans empreses.

Però dit això del Rajoy, que ja és de sobres conegut per tothom, cal afegir-hi que el líder popular té els seus seguidors a casa nostra. El Conseller Huguet, referint-se a la crisi econòmica, escriu al seu bloc que “Espanya pateix ara la penitència de tants anys de xulejar per Europa i el món”. Per anar a parar que no ens convé estar dins d’Espanya no calia donar un argument tan fals o poca-solta. Si per explicar la crisi els arguments d’un Conseller que toca temes econòmics són tan pobres i esbiaixats, ja m’explicareu com deu ser la seva gestió. Les causes de la crisi, generalitzada a Europa i més greu encara als Estats Units, ja han estat a bastament explicades i ben poca cosa hi té a veure l’actitud xulesca d’un país que senzillament s’ha limitat a rebre les mateixes patacades que els altres.

Però el senyor Hugut faria bé de no ser tan lleuger i superficial a l’hora d’analitzar les coses. Primera perquè Esquerra ha donat suport durant uns anys a les polítiques del Govern Zapatero, i participa d’un Govern de la Generalitat dirigit pel mateix partit; i segona perquè en tot cas les xifres indiquen que la crisi és més forta a Catalunya que al conjunt de l’Estat, de la qual cosa jo no trec la conclusió que Catalunya, més que Espanya, pagui la penitència de tants anys de xulejar.

El problema no és l’estirabot més o menys desencertat del polític, probablement amb més intencionalitat de fer una gracieta que cap altra cosa, sinó que a partir d’aquest nivell d’anàlisis s’emprenen les accions de govern i les directrius de partit. És aquella vella teoria del nacionalisme pràctic que el mateix Conseller fa temps que defensa, segons la qual Catalunya ha d’assolir la independència no tant pel dret que li correspon com a qualsevol altre poble del món, sinó perquè nosaltres som quelcom especial, apostem per l’excel·lència i no ens surt a compte estar a Espanya.

Si Espanya paga ara la penitència, Catalunya també, senyor Huguet?

dijous, 25 de setembre de 2008

ERC... i la lluita continua

Esquerra Republicana es troba immersa, ara, en un nou procés de lluita interna pel control del partit. No és res de nou, sinó la continuació de la pugna oberta d’ençà de la desfeta en les eleccions espanyoles. El panorama ha canviat una mica, amb la fusió dels dos corrents crítics en un Reagrupament Independentista i la pràctica desaparició del sector de Carod Rovira, que probablement confia més en la seva imatge institucionalitzada que en els suports reals que pugui trobar entre la militància. I és que del que es tracta ara, com abans, és de controlar l’aparell del partit, en el benentès que hi ha un important gruix de “quadres”, aspirants a ocupar càrrecs, que seguiran a ulls clucs qualsevol consigna per tal de sortir a la foto.

Ara mateix tenim processos de renovació de les direccions comarcals i regionals. Els militants de base, els que es limiten a pagar quota i a tot estirar a assistir a alguna assemblea anual, no sé si saben massa què fan les seccions locals de partit, però si més no poden intuir-ho. Hi ha afers de política municipal, actes a organitzar a cada poble i ciutat, i com a mínim anar preparant el terreny per a les properes eleccions locals en la mesura que els partits han esdevingut bàsicament maquinàries electorals. Ara bé, si les seccions locals per a molts militants, i no cal dir per a la ciutadania en general, són organismes interns d’escàs interès per als qui no aspiren a escalar posicions, i de nul·la incidència en el conjunt de la població, les seccions comarcals encara menys. I les anomenades Regionals ja no sonen ni pel nom.

No cal entretenir-se a contrastar programes i propostes dels diferents candidats, si és que en tenen, perquè tot acaba reduint-se en saber qui és el candidat oficialista i qui és el que representa el sector crític. I en tot cas, la incidència dels resultats no serà en relació a la vida local o comarcal sinó en relació a la correlació de forces a la cúpula del partit. És un esforç més, i són molts els que es fan, per dissociar clarament el que és la vida i els interessos dels ciutadans, alguns dels quals encara tenim l’humor d’anar a votar quan ens convoquen, de la dinàmica dels partits. I aquí utilitzo el plural, perquè ja sabem que el que passa a ERC no és diferent del que passa a la resta de partits.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Espanya o ERC

Llegeixo el manifest de Reagrupament Independentista i voldria veure-hi un aire nou de veritable renovació del partit. Quan no es tenen responsabilitats, ni de govern ni de partit, és molt més fàcil fer grans plantejament i frases que sonin d’allò més bé. Per això, crític com sóc fins i tot amb els crítics, no em diuen gran cosa alguns dels punts d’aquest manifest en la mesura que són redactats per a reclamar que els executi l’adversari, encara que sigui l’adversari intern.

En el manifest ja no es parla de la cita del 2014, sinó que hi apareix un refregit de propostes, algunes de les quals semblen contradictòries. D’una banda es diu que en cas de no obtenir un bon acord de finançament caldria sortir del Govern i promoure la convocatòria d’un referèndum sobre el Concert econòmic. Però de l’altra, pel tema del Constitucional, es diu que el Parlament de Catalunya hauria de convocar un “pronunciament del poble de Catalunya autoritzant al Govern a iniciar negociacions amb l’Estat espanyol sobre el reconeixement del dret a decidir”, i donant per suposat que com que no serà possible ni el primer “pronunciament”, caldrà anar a unes noves eleccions.

Són diferents propostes que hem anat sentint durant tot aquest estiu per boca de diferents dirigents polítics, tant crítics com oficialistes, però que no configuren una ruta sòlida i clara de cap on volem anar. Perquè acabem dient que si ens neguen el finançament o ens retallen l’Estatut, reclamarem més finançament (concert econòmic) i més dret a decidir (quan ens l’acaben de limitar). Si no ens en donen tres, en demanarem quatre.

I per acabar-ho d’arrodonir apareix la frase màgica, idèntica a la que han fet sovint els oficialistes: “Espanya o ERC”. Doncs, no. La disjuntiva no és Espanya o ERC, sinó Espanya o Catalunya (o Països Catalans). Anem arreglats, així.

dimarts, 23 de setembre de 2008

Donar ales a ETA

Com que l’objectiu de bona part dels polítics espanyols no és acabar amb ETA sinó amb qualsevol nacionalisme que els faci la competència, cada vegada que es produeix un atemptat desvien l’atenció cap als que consideren els seus veritables enemics. A vegades ho diuen més dissimuladament, i a vegades amb tot el desvergonyiment del món, com va fer ahir el President de Cantàbria o com es desprèn d’algunes decisions judicials. Mitja dotzena de morts a l’any esdevenen altament rendibles si serveixen per a atacar el nacionalisme democràtic, que és el que de veritat els terroritza.

La situació és esquizofrènica: S’afirma que amb violència no s’aconseguirà res, que és per la via democràtica que s’han de canalitzar les aspiracions polítiques de cadascú, però tot seguit es nega la viabilitat d’aquesta via democràtica, ja sigui impedint quelcom tan elemental com una consulta a la ciutadania, o bé il·legalitzant formacions polítiques que havien optat per la via institucional. Es boicotegen totes les propostes de sortida negociada del conflicte, perquè ja interessa que hi hagi conflicte armat, per tal de poder carregar el mort cap als qui opten per aquesta via democràtica i pacífica.

El President de Cantàbria repetia una cançó que ja hem sentit moltes vegades: “la proposta d’Ibarretxe dóna ales a ETA”. Una ximpleria semblant a la dels qui creuen que es pot il·legalitzar una formació política no perquè hi hagi cap inculpació concreta de col·laboració amb banda armada (perquè en aquest cas ja hi hauria hagut detencions), sinó perquè diuen que els objectius d’ETA i de l’esquerra abertzale són els mateixos, la independència. Però s’obvia, està clar, que les metodologies d’ETA i dels polítics espanyols sí que són coincidents: uns i altres confien en la victòria de les armes i estan disposats a utilitzar-les. Però la justícia condemna els qui coincideixen amb els objectius, però no els qui hi coincideixen amb els mitjans per assolir-los.

El que dóna ales a ETA és el sistema que fa impossible defensar per la via pacífica i democràtica unes idees perfectament legítimes; és la desautorització d’aquesta via democràtica; és la privació a una part de la ciutadania d’uns referents polítics perquè els representin a les institucions...

dilluns, 22 de setembre de 2008

Catalunya no és Kosovo, ni Geòrgia ni Abkhàzia

Un argument que se sol sentir, en parlar d’un hipotètic procés d’autodeterminació per part del poble basc o del català, és que Europa no podria permetre una acció violenta per part d’un Estat de la Unió, o que Europa hauria d’acceptar uns fets consumats si una majoria del poble català decidís democràticament separar-se d’Espanya. Jo, sincerament, tinc els meus dubtes. Primera, perquè els Estats no han renunciat mai a la violència; i segona, perquè els catalans, com els bascos, no tenim quelcom que sí que tenien altres pobles als quals la Unió europea ha acabat acceptant el dret a decidir el seu futur.

L’element fonamental, al meu entendre, no és el fet de tenir o no tenir uns determinats drets, ni l’aplicació de cap legislació, tractat o principi reconegut internacionalment, sinó simplement ser útil a determinats interessos. La Unió europea va recolzar diversos processos d’emancipació nacional perquè l’interessava afeblir el bloc soviètic o ex soviètic, cosa que també havien fet els russos, a favor seu, en altres casos i que han repetit ara a Geòrgia. No hi havia, ni per part dels uns ni per part dels altres, cap voluntat de respecte per uns principis, ni per uns drets, ni per unes persones.

Per analitzar les nostres possibilitats de decidir lliurement el nostre futur, sense que l’Estat utilitzi la violència o que la Unió europea respecti la voluntat del poble català, no és massa rellevant reivindicar uns drets històrics, ni que ens acollim a precedents de la mateixa Unió, ni l’escrupolositat democràtica del procés. Pesaria molt més el fet que no hi hagi cap interès per part de ningú per debilitar l’estat espanyol.

diumenge, 21 de setembre de 2008

Un mercadeig desigual

Sovint, qual algú fa un viatge de vacances al Marroc o a qualsevol altre país africà, explica com una curiositat el mercadeig imprescindible per a adquirir un producte. El venedor dóna un preu que ja sap que no serà, ni de tros, el final; mentre que el comprador ha de fer una oferta sabent que tampoc serà la que prevaldrà. Es produeix un estira i arronsa ritual fins que s’arriba a la xifra intermitja. Això pot funcionar en un mercat on les dues parts són conscients del joc. Si el comprador acceptés a la primera el preu proposat pel venedor, aquest fins i tot s’ho podria prendre malament, com un acte de prepotència. Als mercats europeus, en canvi, el preu establert d’entrada sol ser el que es considera just, i per tant no és negociable.

La negociació pel nou sistema de finançament té tots els aires de seguir dos models que no encaixen. Els catalans anem a Madrid com a europeus, amb un proposta mínima que és la que marca la llei, l’Estatut: No hi ha gaire res a negociar, la llei és la que és, fruit d’una negociació, i ara només és qüestió d’aplicar-la. Però allà, a la capital del Reino, ens trobem en un mercat rastrer, del model africà: el Solbes fa una proposta que ell sap que és irrisòria, que no serà acceptada (ni ell tenia previst d’aplicar-la), però que té la virtut i l’objectiu de considerar la proposta catalana, la que marca la llei, com una primera oferta del comprador que tampoc ha ser tinguda en compte com a xifra final.

Qualsevol beduí, amb tots els respectes pels beduïns, sense més estudis que els de la seva experiència al desert i en el regateig als mercats, aviat hauria fet un pronòstic. La part catalana proposa 3.500 milions, mentre que el Solbes ha posat sobre la taula la xifra de 1750, ergo la peça es vendrà per uns 2.600 o 2.700 milions.

S’admeten apostes?

dissabte, 20 de setembre de 2008

Ernest Maragall, als tribunals

El grup ultranacionalista, d’extrema dreta, Convivencia Cívica Catalana vol portar als tribunals el Conseller d’Educació Ernest Maragall per l’afer de la tercera hora de castellà. Consideren que el seu Departament no compleix el decret del Govern espanyol que obliga a fer una tercera hora de castellà a les escoles de primària. Probablement no tenen en compte que moltes escoles (no sé si algú en té els percentatges exactes) ja fan aquesta tercera hora de castellà, però a ells no els preocupa tant el compliment de la normativa com el fet de crear el conflicte.

El Govern espanyol ha deixat ben clar que això de les lleis tampoc cal prendre-s’ho tant a la valenta. Si no es compleix el que diu l’Estatut, no passa res; si no compleixen avui, potser ho faran d’aquí a uns mesos o es pot deixar per un altre any. Però si ens centrem en l’àmbit estrictament de l’ensenyament, els incompliments de les lleis són encara més flagrants: la llei de política lingüística estableix el català com a llengua vehicular, i aquesta llei s’incompleix d’una manera oberta i generalitzada en algunes zones del país a primària, però de forma més descarada a secundària. I no passa res: incomplir les lleis no és punible.

Probablement la gent de Convivencia Cívica Catalana es refia que la seva denúncia vagi a parar a mans d’un tribunal corrupte i prevaricador que emeti sentència en base a uns plantejaments ideològics que coincideixin amb els seus. Qualsevol jutge imparcial, honest, que es posés a sentenciar contra tots els incompliments que hi ha en matèria lingüística, tindria feia per anys; el mateix departament d’Educació admetia que l’incompliment de la Llei de Política lingüística a Secundària pot estar a l’ordre del 40% del professorat.

Potser no estaria per demés presentar una denúncia d’aquestes característiques contra el Conseller Ernest Maragall per incompliment de la legislació vigent, l’Estatut i la Llei de política lingüística, de molt més rang que el decret del Govern espanyol. O dit d’una altra manera, el compliment estricte de la llei, el decret de la tercera hora i la llei de política lingüística seria molt i molt favorable a la llengua catalana. Ara mateix hi firmaria.

dijous, 18 de setembre de 2008

Polònia, una anàlisi acurada i precisa

Tot i haver perdut la frescor inicial i haver-se deixat portar per la grolleria creixent de molts programes televisius, Polònia continua oferint les millors i més aprofundides anàlisis polítiques del país. Per exemple, el gag d’ahir en què es veien els dirigents del tripartit i l’Artur Mas simulant que estaven units pel tema del finançament, fins que apareix el Zapatero i els ofereix una piruleta; aleshores, tot eren empentes per fer-se amb tan preuada compensació que justificaria a bastament un acord de finançament a la baixa.

No em farà res, ans el contrari, reconèixer que anava errat (com els de Polònia) si d’aquí a uns mesos la unitat i fermesa dels partits catalans aconsegueixen, si no un bon acord de finançament, com a mínim el que preveu l’Estatut. Però tot fa pensar, que ja ho tenim tot dat i beneït. Des del dia 9 d’agost que ens estan dient que els partits catalans acaben d’ultimar la proposta unitària que presentaran a Madrid; quelcom increïble perquè qualsevol govern responsable ja hauria impulsat aquesta proposta catalana molts mesos abans. Amb tot, la proposta no arriba, i ara el PSC amb el vist-i-plau dels seus socis diu que no cal que hi hagi proposta, perquè s’ha d’estar a l’expectativa de com vagin les negociacions.

Els mitjans de comunicació, perfectament controlats, col·laboren en la desmobilització popular donant falses notícies sobre posicionaments d’unitat dels partits catalans, i amagant la realitat de les negociacions que ja s’han portat a terme a Madrid. Unes negociacions en les quals el PSC ja és a l’altre cantó de la taula negociadora, com va passar amb l’Estatut, i que només resta pendent de tancar la forma d’encaixar-ho perquè sigui assumible per alguna de les altres forces polítiques, provocant el mínim de soroll i de trencadissa possible.

Després vindran els exabruptes dels qui, a darrera hora, no hagin tingut el privilegi d’assaborir la piruleta de Zapatero. Sentirem abrandats discursos de pretesos defensors de les essències pàtries que assenyalaran amb el dit els traïdors que hauran signat un acord indigne. Però falta saber encara (són les darreres batalles negociadores) qui gaudirà del privilegi de la piruleta i qui haurà de fer el paper de català emprenyat.

La irresponsabilitat d’uns i altres, de tots, no vindrà del resultat de la negociació sinó del seu comportament durant tots aquests mesos, que és el que ens hi haurà abocat. Amb l’agreujant que, llavors, igual com amb el tema de la retallada que preparen des del Tribunal Constitucional, ja no tindrem capacitat de resposta.

El fracàs escolar i de la gestió educativa

En qualsevol iniciativa privada, quan algú vol fer un balanç de l’eficàcia de la seva gestió presenta comptes de resultats, i no pas informes sobre els diners desemborsats. És més, el compte de resultats es considera molt més brillant si aquest s’ha obtingut amb una menor despesa inicial. És com en el futbol: el que compta no és la inversió que ha fet el club en fitxatges sinó els resultats esportius. Els diners esmerçats pel club són un argument negatiu a l’hora de valorar-ne el resultat: a menys inversió, més mèrit; i a més inversió, menys possibilitat d’excusa per a una mala gestió. En política es veu que això no funciona, o que funciona al revés.

Tenim un Govern que cada vegada que ha d’explicar la seva gestió, en qualsevol àmbit, es limita a presentar xifres comparatives dels diners (diners dels ciutadans) que hi ha invertit. I presumeix d’haver dedicat més diners que ningú a educació, a medi ambient, a política de dones, etc. Ahir mateix, un titular de premsa era que en tres anys s’havia incrementat en un 120% el pressupost dedicat a polítiques en favor de la dona, i el mateix vam poder sentir de boca dels responsables del Departament d’Educació, el dia de començar el curs escolar. Que el Govern hagi incrementat en un 120% una partida del pressupost no em diu gran cosa; el que interessa saber és si aquest percentatge es pot atribuir també el resultat de la inversió. Perquè si no és així, el que en realitat demostra aquesta xifra és la ineficàcia i la ineptitud dels governants, que ni incrementant en un 120% el pressupost no són capaços d’obtenir bons resultats.

El cas d’Educació és claríssim. A cada nou informe objectiu sobre el nivell de l’ensenyament al país, rebem una clatellada impressionant: estem quedant a la cua de tothom. Ara ha estat la Fundació Bofill la que ha presentat un rigorós estudi a partir dels informes PISA. I el resultat és clar, això no funciona: l’Educació a Catalunya va de mal en pitjor. I si els responsables d’Educació, per a justificar-se, esgrimeixen que ells ja han complert perquè hi han destinat més diners que ningú, en realitat el que ens demostren és que, no només no saben com redreçar la situació, sinó que a més en són uns pèssims gestors i uns malversadors de recursos.

dimecres, 17 de setembre de 2008

La independència és possible?

L’estudi presentat pel Centre d’Estudis Sobiranistes sembla demostrar que, amb els números a la mà, i veient l’evolució de les diferents enquestes que s’han fet en els darrers anys, una majoria de la població votaria que sí en un referèndum per la independència. Venint del CES, i sense haver-ne llegit més que les ressenyes periodístiques, l’estudi em mereix tota la credibilitat. De fet, però, tant o més important que saber si, arribat el cas, hi hauria una majoria de vots favorables a la independència, és saber si al país hi ha una majoria disposada a arribar a aquesta situació en què la ciutadania pugui expressar-se lliurement.

Per exemple, no sé si al País Basc el resultat d’un referèndum hauria donat també un aval al procés de secessió. El que és clar és que la proposta d’Ibarretxe ja no tenia la intenció d’arribar a aquest punt, i per tant la reva reacció ha estat tan tova com poc engrescadora per a la població. S’ha donat per fet el que ja se sabia d’entrada, que no s’admetria la consulta, de la mateixa manera que s’ha donat per fet que la Justícia (és un dir) il·legalitzaria les formacions polítiques més incòmodes. I no passa res. El PNB votarà a favor dels pressupostos del PSOE pensant en una nova coalició de govern a la primavera, i ja està.

La sentència del Tribunal Constitucional és, sobretot, una advertència clara que no es reconeix més personalitat jurídica ni més existència real que la del poble espanyol. I l’acatament que en fan les autoritats basques i les catalanes no és sinó un acte de submissió que barra el pas a qualsevol nova temptativa. El quimèric full de ruta (també és un dir) d’ERC,apostant per esdevenir la força majoritària per tal de poder convocar després el referèndum, no deixa de ser una acceptació de què no hi ha via possible. Ni el 2014 ni el 2024.

Obliden un petit detall, que potser és el que remarca ara l’estudi del CES, i és que la impossibilitat d’arribar-hi no és degut a la manca de suport de la ciutadania, sinó a la manca de voluntat o de capacitat de lideratge dels nostres dirigents. De tots.

dimarts, 16 de setembre de 2008

Espais de Benvinguda Educativa

Com que hi ha una certa sensibilització social sobre el tema, el fantasma de l’acusació de “racista, xenòfob o segregador” és utilitzat massa sovint de forma demagògica i irresponsable. La posada en marxa dels Espais de Benvinguda Educativa pot ser vista com a inadequada, amb mancances, errors en la seva concreció o amb inconvenients a superar; ara bé, d’aquí a llançar alegrement l’acusació de “segregador”, o d’altres més contundents que s’han sentit aquests dies, em sembla que hi va un bon tros. I més quan en alguns casos aquestes acusacions provenen de grups que defensen la no integració a base de potenciar només els elements diferenciadors, o que les seves experiències poden haver estat molt paternalistes envers els nouvinguts, però gens efectives des del pùnt de vista de lla integració.

Personalment tinc les meves reserves sobre aquests ara denominats Espais de Benvinguda Educativa, que ja difereixen força de la proposta inicial que els anomenava Centres d’acollida. Però més reserves tindria encara amb el manteniment de la situació actual i, sobretot, amb la inacció. És cert que les Aules d’acollida existents en els centres educatius han tingut resultats discretament positius, i que una via hauria de ser la seva potenciació. Però no es pot negar que no queda en absolut resolt el tema de la integració d’escolars nouvinguts, sobretot quan s’incorporen a les escoles un cop iniciat el curs. I negar que això representa una distorsió del funcionament normal de les aules només es pot fer per ignorància o mala fe.

Hi ha diversos aspectes a analitzar en relació a aquests Espais de Benvinguda Educativa: el fet que es tracti d’espais adreçats particularment als joves en edat escolar, però també en general a les famílies nouvingudes; que es facin el més compatibles possible amb l’horari escolar, funcionant especialment en períodes de vacances, amb el màxim d'hores fora d’horari escolar o a les tardes, etc; que es mantingui el principi que la millor acollida i integració es fa en contacte directe amb els altres alumnes, més que a les classes de matemàtiques posem pel cas; que es limiti molt en el temps el pas dels joves per aquests centres, per tal que s’incorporin el més aviat possible a l’escola; que hi hagi una estreta relació entre aquests centres i els centres d’ensenyament on hauran d’integrar-se; i en qualsevol cas, que hi hagi predisposició d’adaptar-se a les necessitats reals, en funció dels resultats que se n’obtinguin.

Sense apriorismes, i menys del tipus escandalosament demagògic que hem pogut sentir aquests dies, però també oberts i expectants per detectar de seguida els problemes que puguin sorgir de la seva aplicació. Perquè el problema hi és, i no crec que ningú pugui afirmar amb rotunditat que té la fórmula màgica i definitiva per a resoldre’l. Almenys, no pas de moment.

dilluns, 15 de setembre de 2008

Retorn a les aules, amb tots els fronts oberts

L’inici d’un nou curs escolar és sempre notícia. Primer perquè representa l’inici d’una activitat que afecta directament a més d’un milió de ciutadans, però indirectament a molta més gent. I segon perquè l’ensenyament és teòricament una de les claus de futur del país, cosa que tenen molt clar els teòrics i discursistes de torn, però no tant les administracions. I aquest curs s’enceta amb la perspectiva de tenir diversos fronts oberts.

Tenim d’una banda els ja habituals barracons, justificats sempre per l’administració (aquesta i les anteriors) com un fenomen puntual per a cobrir determinades emergències, i blasmats per l’oposició (aquesta i les anteriors) com a símptoma de la desídia del Govern, i el no menys habitual debat sobre la qualitat de l’ensenyament amb el rerefons d’un fracàs escolar excessiu. Tenim, d'una altra banda, l’eterna pugna entre els models d’escola pública i privada, amb una franja important intermitja com és la concertada que voldria aprofitar els beneficis o avantatges de totes dues, sense assumir-ne els costos i inconvenients.

Enguany, a més, hi afegim el tema dels centres d’acollida que de forma experimental s’inicien aquest curs a les poblacions de Reus i Vic. Una prova pilot, que hauria de servir per buscar una fórmula que garanteixi una millor integració de la població estudiantil nouvinguda, afectant el mínim el desenvolupament normal de les aules, un cop començat el curs. Hi ha recels davant d’aquesta iniciativa en diversos sectors de la societat, encara que en molts casos per motius completament diferents. Des dels qui volen impedir qualsevol gest que pugui interpretar-se com a segregacionista, als qui desconfien per sistema de qualsevol prova pilot perquè el Departament d’Educació, com abans el d’Ensenyament, ha estat sempre un banc de proves pilot que després es queden en un no res.

I finalment tindrem el debat definitiu sobre la nova llei d’Educació. Una llei que, a part de les innovacions en el terreny de la gestió dels centres, té a més la pretensió de resoldre l’enutjós tema de la tercera hora de castellà. Els sindicats ja anuncien mobilitzacions, i l’oposició no desaprofitarà l’ocasió per fer-hi forat.

S’ha encetat, doncs, un nou curs. I durant uns quants dies aquest pot ser un tema prioritari d’aquest bloc. El tema dóna per molt, i no sé si hi ha algú que tingui solucions màgiques o que tingui la certesa de quin és el millor camí a seguir, si és que hi ha un sol camí a seguir.

diumenge, 14 de setembre de 2008

Acatar la Justicia

L’enigmista Màrius Serra aviat s’hauria adonat que amb les lletres de la paraula “acatar”, per referir-se a la Justícia, se’n pot fer una de més adient com és “atacar”. Fins tot el President del Govern espanyol, sempre tan mesurat a l’hora de parlar de l’estament judicial, declarava no estar d’acord amb la resolució del Consell General del Poder Judicial en l’afer del jutge que no va executar una sentència de l’assassí de la nena andalusa Mari Luz. Tampoc està d’acord el Lehendakari amb la resolució del Tribunal Constitucional prohibint-li l’exercici democràtic d’una consulta popular; ni des de molts sectors s’està d’acord amb la politització de la justícia, que equival a la perversió del sistema. No hi estem d’acord, però acatem?.

El diccionari de l’IEC defineix la paraula “acatar” de la següent manera: “Reverir, manifestar respecte i submissió (envers algú o envers alguna cosa”. Doncs, no. Jo em nego a fer reverències, a manifestar respecte i submissió a la injustícia. Durant el franquisme no acatàvem les lleis i les sentències d’un règim i una Justícia corrupta, i per tant tremendament injusta; potser deixàvem de fer algunes coses per por a la repressió, però no per acatament.

No entenc com Ibarretxe pot caure en aquest mateix parany. Encara que es mostri disconformitat, si després diem que acatem la sentència vol dir que li reconeixem la imparcialitat que s’hauria de suposar en la Justícia, així com l’autoritat moral per a decidir sobre el nostre futur. Hem de canviar el discurs, i partir del principi que no acatem les sentències injustes, que no reconeixem a cap Tribunal la capacitat de limitar el nostre dret a decidir. Entre altres coses, perquè decidim no estar subjectes a aquesta mena de Tribunals.

dissabte, 13 de setembre de 2008

Justícia rima amb immundícia

Paco Ibáñez cantava aquella cançó que parlava d’un “mundo al revés: una bruja hermosa, un lobito bueno, un pirata honrado... etc”. Ara mateix podria actualitzar-la, afegint-hi la Justícia. El problema seria trobar l’adjectiu adient per no quedar-se curt. Per a fer la cançó, podria tenir en compte que la paraula justícia rima, per exemple, amb immundícia, brutícia, estultícia, malícia, impudícia, imperícia... i naturalment amb injustícia.

Ahir mateix se’ns presentava en els mitjans de comunicació el cas de l’home condemnat a pagar els desperfectes del cotxe que l’havia atropellat, provocant-li ferides greus. Amb l’agreujant que la mateixa sentència admet que el conductor va falsejar, a l’alça, els costos de la reparació del seu vehicle. Però és igual, el jutge de torn va estimar com a irrellevant la factura fraudulenta (falsedat documental?) del demandant, i va condemnar la víctima de l’atropellament.

Dies enrere ens escandalitzava el cas del jutge Rafael Tirado que no va executar la condemna de l’assassí de la nena Mari Luz, raó per la qual el Consell General del Poder Judicial l’ha multat amb uns irrisoris 1.500 euros. Quelcom així com una escopinada a la cara als pares de la víctima. Si en lloc d’estar inculpat d’abusos sexuals ho hagués estat per escriure algun article contrari a la ideologia política dominant, de ben segur que hauria estat empresonat incondicionalment; i de no fer-ho, el mateix CGPJ hauria inhabilitat el jutge, i la classe política espanyola s’hauria esquinçat les vestidures.

I així podríem anar tirant d’arxiu, i trobaríem casos com el del jutge que va considerar com a menys greu la violació d’una nena perquè aquesta no s’havia defensat, o el d’aquell mediàtic magistrat que instruïa tan pèssimament els casos de narcotraficants que al final havien de ser deixats en llibertat per defectes de forma o per manca de proves.

I ja no parlem del vergonyós espectacle que han donat amb la politització de la justícia, repartint-se els magistrats en funció de la seva ideologia política. Un fet que repugnaria a qualsevol magistrat honest, però que aquí és acceptat amb la més absoluta normalitat.

Si això és la Justícia, que algú ens expliqui què és la immundícia.

divendres, 12 de setembre de 2008

La llibertat no es pidola, es pren

No crec que hagi sorprès ningú. Els delegats dels dos partits espanyols al Tribunal Constitucional han declarat il·legal la llei de consulta aprovada pel Parlament basc. La Constitució espanyola s’atribueix la competència exclusiva d’”autoritzar consultes populars per via de referèndum”. Però, tant se val que la consulta popular es vulgui fer per via de referèndum (que implica que és vinculant, i que no era el cas basc) o que es faci per una altra via, com la d’una simple consulta d’opinió; si políticament no convé, els partits espanyols la declaren inconstitucional, i ja està.

Ibarretxe ja havia anunciat que si es rebutjava la seva proposta acudiria al Tribunal d’Estrasburg. Un procés llarg i complicat, però que probablement té un mica més de garanties jurídiques que aquesta pantomima del Tribunal Constitucional. Però, sigui com sigui, el dilema que es planteja al Govern basc és el mateix que se’ns planteja aquí: qualsevol full de ruta per fer avançar el país cap a l’exercici del dret a decidir, en algun moment o altre, haurà de transgredir la llei. En algun moment o altre, caldrà prioritzar la legitimitat per damunt de la legalitat.

No té sentit, com es diu en algun dels simulacres de full de ruta d’Esquerra, establir com a via l’elaboració d’una llei catalana de consultes populars, perquè ja sabem què n’opinen els partits espanyols i, per tant, què ens dirà el Tribunal Constitucional i més ara que ja tenen un precedent. Tampoc té sentit optar per reclamar la transferència de la competència de convocar referèndums atribuïda constitucionalment al Govern Espanyol; de fet, sembla una broma.

No s’hi val a fer proclames posant en dubte la imparcialitat del Tribunal Constitucional, o fins i tot afirmar que aquest organisme de l’Estat no està legitimat per a desautoritzar la voluntat dels ciutadans de Catalunya, o del País Basc. Si de veritat ens creiem això, hem de fer el primer pas i tirar pel dret. El dret a la vida, el dret a la llibertat, no es pidola; es pren.

dijous, 11 de setembre de 2008

Som una nació, volem un estat propi

Aquest és el lema de la manifestació convocada per aquesta tarda per les plataformes Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret a Decidir, amb el recolzament d’una cinquantena més d’entitats. Podem llegir proclames enceses en el manifest de la convocatòria, així com en les declaracions patriòtiques d’un bon nombre de persones, entitats i institucions que volen que aquest 11 de setembre sigui un clam de la ciutadania catalana per posar fi a les agressions que pateix el país: vivim uns moments en què el nacionalisme espanyol més desacomplexat està disposat a eliminar-nos, i no repararà en els mitjans, des de l’ofec econòmic a la utilització de la justícia per a obtenir els seus objectius polítics.

L’11 de setembre és una catarsi col·lectiva, una mena d’immersió en un mar de patriotisme, que en el millor dels casos serveix per a palesar el desig de no donar-nos per vençuts. A Madrid saben que és un dia en què han de suportar que se’ls aixequi la veu una mica més del que és habitual, i poca cosa més. Segurament, a més, els mitjans de comunicació espanyols també hi trobaran algun que altre incident aïllat (des de la crema d’una bandera, una escridassada, la tirada d’ous a una façana...) que posaran en portada per desqualificar la resta de la cridòria.

Enguany, però, hi ha un altre fet preocupant. Des de finals de juliol els partits polítics clamen per la unitat en el tema del finançament, però van passant els dies i no s’arriba a cap acord. Tot fa pensar que des de fa dies ja s’està negociant primer a Madrid, cadascú pel seu cantó, per intentar vendre després una posició unitària aquí o escenificar el trencament davant d’un acord impossible. I mentrestant, els partits catalans (també CiU i ERC) han deixat tot el protagonisme a la societat civil, com si fos una acció positiva per evitar la utilització partidista de la Diada, quan en realitat és la incapacitat per a liderar la voluntat popular de la ciutadania de Catalunya.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Montblanc: una absolució injusta

L’alcalde de Montblanc, el republicà Josep Andreu, ha estat absolt de la imputació que se li feia de desobediència a l’autoritat i manca de respecte. Havia estat denunciat per la Guàrdia Civil per no haver-se volgut identificar i a més parlar-los en català. L’alcalde havia oblidat qui era l’autoritat del poble de Montblanc i quina la llengua que, per respecte, s’ha d’utilitzar per a adreçar-s’hi, en el benentès que ja no és pertinent adreçar-se a aquestes autoritats si no és per a rendir “pleitesia”. Després de la vista oral, escoltats els testimonis, fins i tot la fiscalia ha retirat l’acusació i l’alcalde ha quedat absolt. I per acabar-ho d’adobar, ha sortit als mitjans de comunicació tot cofoi de la seva victòria deixant ben clar que donava el tema per tancat. Deplorable.

L’absolució de l’alcalde Montblanc ha estat un acte més d’humiliació i d’injustícia, com els que ja ens tenen acostumats els espanyols. Però ho fan amb aquella gràcia i aquell aire de perdonavides que fins i tot ens permeten, il·lusos de nosaltres, fer-nos creure que hem guanyat el judici. Quan el jutge va admetre a tràmit la denúncia, i quan el fiscal va preparar el cas, a l’igual que quan la Guàrdia Civil va presentar la denúncia, ja sabien que la sentència no podia ser condemnatòria. Allà hi havia hagut una violació flagrant de la llei, una manca de respecte envers la màxima autoritat de la població, i una vulneració dels drets individuals d’uns ciutadans que volien emparar-se en el que estableix l’Estatut i la legislació catalana pel que fa a l’ús de la llengua. I tothom ho sabia. Però es tractava de deixar clar que la llei pot ser vulnerada impunement quan els rota, d’acord amb una determinada ideologia política que no respecta els drets ni la legalitat quan ells creuen que els és adversa..

El normal, en un sistema democràtic i amb una administració de Justícia no corrompuda, és que s’hagués assegut a la banqueta dels acusats qui va menystenir la primera autoritat municipal, i qui va vulnerar els drets d’uns ciutadans perfectament emparats per la llei. Però, no. En lloc de no admetre a tràmit una denúncia ridícula i forassenyada, i actuar d’ofici contra els infractors de la llei, fan un simulacre de judici i absolen la víctima. Aquesta, il·lusa, s’arriba a creure que ha guanyat la partida quan el que ve a dir la sentència és que la seva autoritat pot ser qüestionada, la legislació catalana negligida i els seus drets vulnerats. Deplorable.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Reagrupament independentista

Finalment s’ha fet efectiva la fusió dels corrents crítics que lideraven Carretero i Bertran. Més d’un s’haurà preguntat per què no es va fer aquesta fusió dels dos corrents crítics d’ERC abans del Congrés. I d’altres es poden preguntar si aquesta fusió a posteriori és fruit d’una anàlisi de la realitat del partit i sobretot dels dos projectes que representen, o si només és una aliança de conveniència, vist que uns i altres quedaven al marge de la dinàmica del partit. El fet és, com deia Joan Ridao, que això clarificarà el panorama d’Esquerra i pot fer més fàcil la interlocució entre les diferents sensibilitats.

Si durant tot el procés congressual no vaig alinear-me amb cap dels corrents, tampoc penso fer-ho ara. Però sí que veig bé la fusió de Reagrupament i Esquerra independentista en la mesura que pot potenciar una visió més clara i definida de la línia a seguir, cosa que no tenim ara, i reforçar la idea que la prioritat no és mantenir-se al poder a qualsevol preu sinó avançar decididament cap a l’objectiu de la independència. Ara està per veure l’efecte que aquesta fusió pot tenir en els congressos regionals que s’han de celebrar d’aquí a uns dies, i sobretot com afectarà a la dinàmica interna del partit.

No sempre dos i dos fan quatre. La suma dels dos corrents pot generar un nou engrescament de la militància de manera que realment plegats representin molt més del que representaven anant cadascun pel seu cantó; però també es pot donar la reacció inversa o forçar la fusió dels dos corrents que podríem anomenar oficialistes. Perquè ara, a ERC, es dóna la paradoxa que hi ha dos corrents oficialistes, sense més diferències que les derivades de la incompatibilitat de voler ocupar les mateixes cadires, i un sol sector crític.

Caldrà veure la capacitat de Reagrupament Independentista per treure, ja des d’ara, posicionaments clars sobre la política a seguir i sobre el model de partit, que els comprometin de cara al futur, per tal que no redueixin la seva acció a una lluita per control intern d’ERC per acabar fent més o menys el mateix que els altres. De moment, un vot de confiança.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Alfonso Guerra: de la fal•làcia a la deshonestedat

A aquestes alçades no crec que sorprenguin a ningú les declaracions d’un personatge sinistre i caduc com l’Alfonso Guerra. És cert que potser molts encara recorden aquell Alfonso Guerra agressiu i jacobí com el que més, però amb una punta d’intel·ligència que el diferenciava dels Ibarra o dels Bono; i ara ha perdut fins i tot això, i la mínima gràcia que podia tenir. A la barroeria i a la fal·làcia del discurs, però, hi ha afegit la deshonestedat.

Compartint acte amb Zapatero, vestits informals per a l’ocasió donat que es trobaven en un acte amb miners asturians, Alfonso Guerra es manifestava perplex per l’actitud dels socialistes catalans. I, encara que no vingués a tomb en aquell acte, va anar directament contra ells. L’home simulava no entendre que el PSC pogués fer pinya amb altres forces polítiques per defensar un model de finançament per a Catalunya, enlloc de posar-se al costat dels socialistes espanyols contraris a l’aplicació de l’Estatut. El seu discurs era absolutament demagògic i fal·laç, presentant la unitat dels partits catalans com una mena de complot per a derrocar el PSOE del Govern. I acabava amb un interrogant innecessari perquè tant ell com els seus interlocutors en sabien la resposta: Què s’amaga darrera d’aquest front comú dels partits catalans, que inclou el PSC? Doncs, molt senzill: Catalunya.

Els estirabots d’Alfonso Guerra, utilitzant la demagògia i la manipulació més rastrera, podrien entendre’s si provinguessin d’un radical d’esquerres, d’algú que mantingués sempre una actitud bel·ligerant amb la dreta, per principis. Algú podria pensar que per a un no nacionalista deu ser difícil d’entendre un mínim acord entre ideologies enfrontades. Però en el seu cas, i en general parlant del PSOE, això és absolutament fals. Quan ell es demanava què hi havia al darrera de la unitat d’acció dels partits catalans, sabia perfectament que hi havia el mateix que hi ha davant la unitat d’acció dels partits espanyols, PP-PSOE: la defensa d’uns interessos nacionals. I en aquest cas, un interessos nacionals contraposats.

L’únic interrogant honest que va sortir de la boca d’Alfonso Guerra va ser el que reptava els socialistes catalans a definir la seva prioritat: Catalunya o el partit.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Europa en el conflicte entre Rússia i Geòrgia

En la reunió de Ministres d’Afers Exteriors de la Unió Europea, celebrada a Avinyó, es va acordar demanar una investigació sobre el conflicte obert entre Rússia i Geòrgia. Una investigació que podria fer la OSCE (Organització per a la Cooperació i la Seguretat a Europa), de la qual en formen part els dos països en conflicte. En aquest cas, sembla que la Unió europea ha pres la iniciativa d’intervenir en política internacional, passant pel davant dels Estats Units. I hom podria creure que ho ha fet per la via més assenyada: evitar que el conflicte prengués dimensions de guerra oberta, buscar l’aturada de les hostilitats i el replegament de tropes, i tot seguit investigar sobre les causes del conflicte i les violacions que s’hagin pogut produir.

Una primera qüestió que ens podríem formular és per què en aquest conflicte es demana obrir una investigació, mentre que en d’altres no. I la resposta és evident. Al marge de les violacions i crims que s’hagin comès en aquest o en d’altres conflictes, la decisió de la Unió europea té molt més a veure amb l’interès de debilitar Rússia que amb la defensa de les poblacions georgianes, ossetes o abkhazes. Dit d’una altra manera, als governants europeus, igual com als russos, els importa un rave el que pugui passar als ciutadans d’aquests països. Que en aquest conflicte s’han comès crims deliberadament contra la població civil no ho dubta ningú, i per totes bandes. En totes les intervencions militars, terroritzar la població civil és un element clau tant o més important que l’enfrontament directe entre exèrcits. La violència, el crim i el terrorisme, deliberat i organitzat des dels aparells militars, són defensats i practicats per tots els països quan hi ha un conflicte.

Teòricament, el conflicte sorgeix arrel de la situació que viuen els ossetes i els abkhazs inclosos en contra de la seva voluntat dins de l’estat de Geòrgia, que a més els ha maltractat. Però Rússia no defensa el dret a l’autodeterminació d’aquests pobles, sinó que ho fa servir d’excusa per als seus interessos particulars. De fet, Rússia coincideix plenament amb Geòrgia i amb la Unió europea en la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles, que només defensen com a arma per a debilitar l’adversari. Si la Unió europea va defensar el dret dels kosovars i dels montenegrins a decidir el seu futur, per què no defensa també el dels ossetes i els abkhazs?. I per què Rússia només defensa aquest dret per a Ossètia del Sud i no per a Ossètia del Nord, o per a Txetxènia?

La intervenció de la Unió Europea podria ser qualificada més o menys de correcta si obeís a uns criteris de defensa dels drets individuals i col·lectius dels ciutadans de la regió, i si defensés aquests mateixos criteris en tots els conflictes prescindint de si l’agressor és rus o americà. Una utopia que ni els ha passat pel cap.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Consens en el redactat i no en la lectura

El que ens està passant amb el tema del finançament és exactament el mateix que ens ha passat des de fa més de trenta anys. Els nostres interessos i la nostra visió del món, en tant que catalans, difereix força de la dels espanyols; sovint els interessos són absolutament contraposats. I malgrat tot hi ha gent que s’entossudeix en buscar fórmules de consens i d’acord que ens permetin conviure dins del mateix Estat. I resulta que no escarmentem. Caiem una i altra vegada en el mateix parany. Arribem a acords que, tot i ser de mínims, poden semblar acceptables però després el mateix acord es gira contra nosaltres.

Des dels primers consensos per elaborar una Constitució espanyola que recollís les diferents sensibilitats territorials, fins als pactes per a l’elaboració dels Estatuts d’autonomia, als pactes fets per partits catalans per donar suport al Govern espanyol, i ara en un previsible acord de mínims que es pugui assolir en matèria de finançament, encara que algun partit se’n desmarqui, sempre hem topat amb la mateixa pedra. Val a dir que és la mateix pedra amb què topem a l’hora de fer pactes entre els partits catalans, ja siguin acords del Tinell, acords d’Entesa, o acords d’unitat dels grups catalans enfront de Madrid.

Ens asseiem davant d’una taula i, com que hi ha propostes i projectes diferents, hem de buscar punts de consens. En el benentès que després haurem de presentar l’acord davant l’opinió pública com un èxit fabulós per haver trobat la fórmula màgica en la qual tots hi hem sortit guanyant. Aleshores, la negociació no consisteix en assumir a què renuncia cada part sinó en buscar un redactat que en una primera lectura tothom pugui interpretar a favor seu. Això implica perdre concreció en el text i consensuar termes i expressions ambigües. I com a molt es pacta la manera de vendre a l’opinió pública el text de consens.

Pactem el redactat, però no la lectura. I qui en fa la lectura és, sempre, qui té el poder.

divendres, 5 de setembre de 2008

Corbacho i la immigració. Patronal i sindicats

Les propostes del ministre Celestino Corbacho per frenar la immigració han fet despertar sindicats i patronal, dreta i esquerra. En principi per motius diferents, però ni als uns ni als altres no ha agradat aquesta idea de frenar la contractació en origen de nous treballadors d’altres països, davant del creixement accelerat de l’atur. La crisi econòmica afecta tots els sectors de la societat, però especialment la mà d’obra menys qualificada, i, per tant, percentualment afectarà més la població immigrada que havia aconseguit un lloc de treball poc qualificat i a precari. La proposta del Ministre Corbacho es basa, seguint els criteris dels empresaris, en què el creixent atur ja generarà prou situacions personals desesperades com perquè les empreses puguin continuar oferint contractes escombraria.

L’actitud dels empresaris, que creuen que encara es podria apurar una mica més la situació, és clara. I aquesta vegada ho diuen sense rubor, amb totes les lletres: una part del benefici empresarial es basa en oferir llocs de treball tan pèssimament pagats que només poden acceptar persones que es troben en una situació desesperada. I aquests són, majoritàriament, els immigrants. Per una simple qüestió d’oferta i demanda, els convé que hi hagi una forta demanda de llocs de treball, si pot ser de gent desesperada, per tal de poder-los oferir contractes escombraria que altrament no acceptaria ningú. Ja he dit en alguna altra ocasió que era absolutament fals que faltés mà d’obra, com es diu sovint, en el sector del comerç o de la restauració; el que falta és gent disposada a fer aquestes feines en les condicions que l’empresariat ofereix.

Però, mirem l’altra part. No hi ha ningú, ni sindicats ni partits d’esquerres, que defensi el principi de prevalença del dret de tota persona per a buscar-se un lloc de treball i per tant una vida digna, al marge del lloc de naixement o del carnet d’identitat. Com a molt trobaríem alguns grups marginals fora de l’arc parlamentari, els dels “papers per a tothom”. Durant molt de temps, els sindicats i alguns sectors de l’esquerra han utilitzat, doncs, un argument fal·laç i equívoc. Com que no gosaven argumentar que tota persona té dret a una vida digna, i que aquest dret no pot estar supeditat a fronteres polítiques i administratives, ho dissimulaven dient que la població immigrada no treu feina als autòctons. Quan és evident que qualsevol persona que té un lloc de treball està impedint que una altra ocupi aquell lloc. Però l’argument sindical, en sintonia amb els empresaris, es basa en dir que en el cas dels immigrants no és així perquè ells ocupen llocs que els d’aquí no volen ocupar.

En època de bonança, els beneficis són per poderosos, i ara que van maldades els perjudicis són per als més febles.

dijous, 4 de setembre de 2008

Ni motor ni capacitat d’innovació

Un estudi de l’Associació catalana de sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, revela allò que pràcticament tothom ja veia o intuïa: la perplexitat de la societat catalana davant del fet que Catalunya ha deixat de ser motor de l’economia espanyola i ha perdut capacitat d’innovació i de lideratge en recerca i noves tecnologies. No calia ser un expert en economia per adonar-se’n, més aviat calia ser molt pallús per a no veure això que ara una institució de la solvència de l’IEC ens confirma. Seria del tot injust i demagògic dir que aquesta davallada és conseqüència dels darrers anys de govern tripartit; però seria igualment injust i demagògic, a part d’estúpid i inconscient, pretendre passar-ho per alt com si el Govern no hi tingués res a veure.

Podem argumentar que la situació d’ofec econòmic que pateix Catalunya és un greu obstacle per al desenvolupament econòmic del país, o que les competències i capacitat d’acció del Govern de la Generalitat en aquest camp són més aviat migrades. Podem apuntar-nos, com molt bé sap fer el Zapatero, a la idea que la crisi econòmica afecta arreu del món, i per tant també a nosaltres. Podem donar les culpes a l’afany desmesurat (si és que mai l’afany pot ser desmesurat) de les empreses per obtenir guanys immediats, optant per la deslocalització i la cerca de mà d’obra barata enlloc d’optar per la innovació. Podem dir, en definitiva, que això ens està passant ara amb un govern tripartit però no pas per culpa d’aquest Govern tripartit. Fins i tot podríem formular la hipòtesi que, de no ser per aquest Govern, el panorama que ens pinta l’Institut d’Estudis Catalans hauria estat molt més desolador.

El que no podem fer, en cap cas, és continuar vivint en un núvol imaginari, i emprendre les actuacions de Govern des de la premissa ja obsoleta d’un país capdavanter. Cada vegada que sento el Conseller Huguet parlar de l’aposta per la innovació i les noves tecnologies, i ho comparo amb la realitat del que passa al nostre entorn, penso que estem parlant i vivint en dos móns diferents. El meu s’assembla més al que descriuen des de l’Associació Catalana de Sociologia.
I aquesta incapacitat per percebre la realitat explica, per exemple, que en la ponència del darrer congrés d’ERC hi hagués un apartat que portava un títol tan extravagant i allunyat de la realitat com aquest: Completar la transformació del model econòmic dels Països Catalans”. Perquè és evident que Catalunya no ha iniciat cap procés de transformació econòmica, i si ho ha fet és per anar de mal en pitjor. I en qualsevol cas s’ha de ser molt il·lús i molt poc seriós per parlar de transformacions del model econòmic, en el món en què vivim. Però està clar, alguns dels nostres polítics viuen en un altre món, un món imaginat a la seva mesura.

dimecres, 3 de setembre de 2008

De la improvisació al desconcert

Des de Catalunya, amb tota la raó del món, hem protestat per l’incompliment de l’Estatut per part del Govern espanyol, pel que fa al nou model de finançament. Hi ha hagut, i hi ha, una deliberada actitud del Govern espanyol per incomplir-lo, però aquesta actitud ha estat consentida pel Govern de la Generalitat que no ha dit res fins que el calendari ja era impossible de complir. I no només això sinó que hi ha hagut una voluntat expressa de no preparar amb antelació cap proposta conjunta per a posar sobre la taula o per a respondre al més que previsible incompliment, igual com ens passarà amb la retallada del Tribunal Constitucional. Quan algú deia, i encara diu, que no ens hem d’anticipar als esdeveniments (allò tan estúpid de no posar les benes abans de les ferides) de fet el que està fent és col·laborar amb el Govern espanyol a desmobilitzar la societat catalana i a boicotejar cap proposta unitària de les forces polítiques del país.

Durant aquest estiu, diversos dirigents polítics, però jo em fixo especialment amb els d’Esquerra, han fet tota mena de declaracions improvisades sense to ni so i sobretot sense cap rumb ni estratègia prèvia. Les hem sentit de tots colors, i sovint de forma contradictòria: des de qui deia que caldria fer una nova consulta popular, a qui deia que caldria sortit del Govern, o convocar noves eleccions, o insinuava un canvi de pactes de Govern, o, els més infantils i ingenus, deien que reclamaríem el Concert econòmic. I protestem perquè el Govern espanyol no ha complert amb l’Estatut, però resulta que la part catalana encara no té enllestida cap proposta concreta; i ara ja ens anuncien que en tot cas serà una proposta vague, com sempre, sense números concrets i fàcilment interpretable segons els interessos de cadascú.

Amb aquests dirigents polítics estem abocats al desastre. Ja sé que el principal responsable de la falta d’un finançament just per a Catalunya, i en general de l’incompliment de l’Estatut, és el Govern espanyol. Però jo, com a ciutadà català i com a militant d’ERC, demano explicacions als meus representants. I el que veig és que, deliberadament, s’ha deixat tota la iniciativa al Govern espanyol, no hi ha cap proposta ni full de ruta a seguir, ni en el conjunt de les forces polítiques catalanes ni al si d’ERC. I tothom sembla estar a l’aguait per veure qui trencarà primer la unitat per poder-ne treure rèdits personals o de partit. Els espanyols es freguen les mans perquè els ho estem posat molt fàcil. El que no sé és si tot plegat és per estultícia i incompetència o per mala fe i menysteniment de l’interès general del país.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Nacionalisme a la deriva

En les darreres dècades, des de Catalunya, com també des del País Basc, hem assistit com a espectadors a diversos processos d’emancipació nacional: Països amb una llarga història al darrere i països que pràcticament mai no havien aspirat a esdevenir independents; països que aprofitaven el desmembrament d’Estats imperials com el rus o el iugoslau i països que simplement acordaven la seva divisió, com Txèquia i Eslovàquia; països que havien de patir un conflicte abans no els era reconegut el seu dret a l’autodeterminació, i països que amb un simple cop d’efecte podien aparèixer al nou mapa europeu. En qualsevol cas, però, nosaltres, apel·lant a una realitat nacional històrica i mil·lenària, gesticulant i discursejant com ningú, hem vist a passar una i altra vegada el tren de la llibertat sense agafar-nos-hi.

En cada cas, ens hem envalentit dient que nosaltres teníem els mateixos drets que les repúbliques bàltiques, que Geòrgia, que Txèquia, que Eslovènia, que Montenegro, que Kosovo... però no hem passat de les paraules. A l’hora de la veritat, ens hem excusat dient que el nostre cas era singular, diferent, únic... i no ens hem mogut d’aquí. Durant vint-i-cinc anys tant Jordi Pujol com Xabier Arzallus anaven pregonant, que si no trobàvem l’encaix adequat al sí de l’Estat ens hauríem de buscar una altra via; però l’encaix no arriba, i l’altra via tampoc. A cada nova agressió per part del Govern espanyol, popular o socialista tant se val, responem a tot estirar amb una multitudinària manifestació de la qual en sortim tan autocomplaguts com ignorats per Madrid.

Ibarretxe ja és la segona legislatura que amenaça amb una consulta popular, que sap que acabarà per no fer, i que, com a molt, si la gent no se’n cansa, li pot servir per reforçar el seu suport electoral. Aquí no ens estem de pronosticar una crisi institucional entre Catalunya i Espanya, si no es resol el tema del finançament o si el Tribunal Constitucional ens retalla el ja migrat Estatut; però sabem que, a tot estirar, aconseguirem una crisi del Govern de la Generalitat, noves eleccions i nous intents de rendibilitzar electoralment la crisi, per tornar a deixar les coses tal com estaven.

Els trens passen i nosaltres ens mantenim, bocabadats, com a espectadors. I és que no tenim una classe política capacitada, amb idees clares, rumb fix i voluntat de liderar un procés d’emancipació nacional.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Puigcercós i els sectors crítics

Sembla que hi ha negociacions per a fusionar, o com a mínim coordinar, els dos sectors crítics d’ERC: el Reagrupament de Joan Carretero i l’Esquerra Independentista d’Uriel Bertran. Una qüestió que molts militants de base es van plantejar i van reclamar abans de tot el procés congressual, i que de produir-se tot plegat hauria pogut acabar d’una altra manera. Encara que aquestes operacions no acostumen a ser tan matemàticament exactes, el cert és que la suma d’aquests dos corrents crítics hauria passat per davant de la candidatura oficial de Joan Puigcercós.

El Congrés, ja ho vaig dir en el seu moment, es va tancar en fals perquè tot el procés pèssimament plantejat no va fer sinó aprofundir encara més en la divisió interna del partit. Afortunadament, la gent encara és prou responsable com per primar la unitat i evitar trencadisses, però la crisi subsisteix. I la fusió, si s’acaba produint, d’aquests dos corrents crítics podria fer-la més evident. No hi ha un projecte clar de futur, i ho hem vist aquest estiu amb declaracions de tota mena sobre el finançament tant per part de membres del Govern com per part de la direcció del partit. Hi ha posicionaments individuals, en una lluita permanent per a tenir la corresponent quota de pantalla. I això, sense que hi hagin intervingut aquests sectors crítics que podrien esdevenir majoritaris al sí d’ERC.

Algun mitjà de comunicació no s’ha estat de recordar que va ser el mateix Joan Puigcercós qui va impulsar un sector crític, amb l’Uriel Bertran, teòricament enfront del sector oficialista que representava Josep Lluís Carod Rovira. Però quan aquest li va oferir compartir el lideratge del partit, es va desentendre del corrent crític que ell havia creat, per dedicar-se a l’assalt definitiu al poder. En realitat no és que fos crític amb Carod Rovira, sinó que simplement volia ocupar el seu lloc.

I és que, a vegades, els sectors crítics en política no són més que això. Voldria creure que no és el cas de Joan Carretero i Uriel Bertran.