És curiós que en cercles sobiranistes, quan es parla de les expectatives de Catalunya per acabar decidint lliurement el seu futur, es cita molt sovint el cas d’altres països que han lluitat o estan lluitant per la seva independència: des de Montenegro i Kosovo al Quebec, Flandes, Escòcia i, naturalment, el País Basc. Però tot seguit ens afanyem a dir que cadascú segueix el seu procés, i que no sempre són exportables els models d’alliberament que estan seguint tots ells.
Segurament no són exportables els diversos models d’emancipació, però potser sí que ho són els de subjugació.
És evident que quan la Unió Europea no solament va reconèixer la independència de Montenegro, sinó que va felicitar-los pel procés democràtic que havien seguit, amb la convocatòria d’un referèndum, va donar ànims i arguments a catalans i bascos que aspiren a seguir el mateix camí. I el mateix podem dir del cas de Kosovo, que es pot acabar decidint aquest any. Però també és evident que la situació històrica d’aquests pobles dels Balcans és molt diferent de la nostra, cosa que s’han preocupat prou de remarcar-ho els qui són contraris a permetre que exercim el dret a decidir. Fins i tot en l’hipotètic cas que poguessin seguir un procés similar els flamencs, els escocesos i els bascos, els Estats unitaristes anirien remarcant, i segurament endurint encara més les seves posicions, que cada procés és únic i irrepetible.
Però, malgrat que ens refreguen constantment que no podem emmirallar-nos amb el que s’esdevé en altres països, no dirien pas el mateix si algun d’aquests processos es tanqués desfavorablement per al país que pretenia alliberar-se. Aleshores ens parlarien, d’exemples mimètics, d’antecedents irrefutables i de jurisprudència inqüestionable.
Per això insisteixo en el tema del País Basc. Ahir deia que em semblava que els partits sobiranistes catalans van actuar irresponsablement davant la proposta d’Ibarretxe i el consegüent rebuig per part de les Corts espanyoles. I em va semblar preocupant que quan el President del Govern basc ve a Catalunya a explicar el seu projecte trobi l’acollida de la societat civil, però no la del Govern català o les cúpules dels partits sobiranistes. Ibarretxe sembla disposat a seguir amb la seva convocatòria d’un referèndum que, si bé encara no és per demanar la independència, sí que podria ser-ne un primer pas. I és evident que trobarà l’oposició frontal del Govern espanyol i la del principal partit de l’oposició (sigui quin sigui). Serà una pugna entre la legalitat que esgrimiran els espanyols i la legitimitat que empararà els bascos. El fracàs de la proposta d’Ibarretxe ho seria automàticament també per a nosaltres. No s’hi valdria dir que nosaltres seguim un camí propi i diferenciat, perquè per als defensors de la unitat de la pàtria espanyola el camí a seguir és únic i inamovible.
És possible que la irresponsabilitat dels polítics catalans faci que Ibarretxe (i amb ell les forces polítiques i la societat basca partidària d’exercir el dret a decidir) hagin de lluitar sols enfront de la poderosa maquinària del nacionalisme espanyol (partits polítics, aparell judicial, militar...). Si el País Basc se’n sortís, aquesta maquinària espanyola s’enfortiria fins a límits inimaginables per a assegurar-se que no es repetís la situació a Catalunya; però si fracassa, el fracàs seria automàticament també per a nosaltres.
Ens ho mirarem des de la barrera?
Segurament no són exportables els diversos models d’emancipació, però potser sí que ho són els de subjugació.
És evident que quan la Unió Europea no solament va reconèixer la independència de Montenegro, sinó que va felicitar-los pel procés democràtic que havien seguit, amb la convocatòria d’un referèndum, va donar ànims i arguments a catalans i bascos que aspiren a seguir el mateix camí. I el mateix podem dir del cas de Kosovo, que es pot acabar decidint aquest any. Però també és evident que la situació històrica d’aquests pobles dels Balcans és molt diferent de la nostra, cosa que s’han preocupat prou de remarcar-ho els qui són contraris a permetre que exercim el dret a decidir. Fins i tot en l’hipotètic cas que poguessin seguir un procés similar els flamencs, els escocesos i els bascos, els Estats unitaristes anirien remarcant, i segurament endurint encara més les seves posicions, que cada procés és únic i irrepetible.
Però, malgrat que ens refreguen constantment que no podem emmirallar-nos amb el que s’esdevé en altres països, no dirien pas el mateix si algun d’aquests processos es tanqués desfavorablement per al país que pretenia alliberar-se. Aleshores ens parlarien, d’exemples mimètics, d’antecedents irrefutables i de jurisprudència inqüestionable.
Per això insisteixo en el tema del País Basc. Ahir deia que em semblava que els partits sobiranistes catalans van actuar irresponsablement davant la proposta d’Ibarretxe i el consegüent rebuig per part de les Corts espanyoles. I em va semblar preocupant que quan el President del Govern basc ve a Catalunya a explicar el seu projecte trobi l’acollida de la societat civil, però no la del Govern català o les cúpules dels partits sobiranistes. Ibarretxe sembla disposat a seguir amb la seva convocatòria d’un referèndum que, si bé encara no és per demanar la independència, sí que podria ser-ne un primer pas. I és evident que trobarà l’oposició frontal del Govern espanyol i la del principal partit de l’oposició (sigui quin sigui). Serà una pugna entre la legalitat que esgrimiran els espanyols i la legitimitat que empararà els bascos. El fracàs de la proposta d’Ibarretxe ho seria automàticament també per a nosaltres. No s’hi valdria dir que nosaltres seguim un camí propi i diferenciat, perquè per als defensors de la unitat de la pàtria espanyola el camí a seguir és únic i inamovible.
És possible que la irresponsabilitat dels polítics catalans faci que Ibarretxe (i amb ell les forces polítiques i la societat basca partidària d’exercir el dret a decidir) hagin de lluitar sols enfront de la poderosa maquinària del nacionalisme espanyol (partits polítics, aparell judicial, militar...). Si el País Basc se’n sortís, aquesta maquinària espanyola s’enfortiria fins a límits inimaginables per a assegurar-se que no es repetís la situació a Catalunya; però si fracassa, el fracàs seria automàticament també per a nosaltres.
Ens ho mirarem des de la barrera?