Pàgines

dissabte, 21 de juny de 2008

N’aprendrem, a ERC?

Em deia un amic discrepant d’un dels meus articles que no entenia el meu interès per desgastar els actuals dirigents d’Esquerra. Bé, és que en realitat no tinc cap interès en desgastar ningú, entre altres coses perquè el desgast només tindria sentit si fos per impulsar alguna alternativa. Justament per això, perquè no tinc cap interès en erosionar cap dirigent ni cap sector en concret, no vaig voler alinear-me en cap dels sectors del partit. De fet, els meus vots en l’elecció de President i Secretari General del partit no van anar a parar a la mateixa candidatura.

Durant tot el procés precongressual havia insistit reiteradament en el fet, negatiu, que s’estaven obrint ferides que després serien difícils de tancar, quan la versió oficial era que ens trobàvem en un procés exemplar. Després, vist com s’ha acabat (o no acabat) tot plegat, han començat a sortir veus reconeixent que les coses no s’havien fet bé. Ho deia l’Ernest Benach l’altre dia, i ho han admès també altres dirigents. Si sortim del Congrés amb el cofoisme de pensar que hem estat genials, i un model per a tothom, de ben segur que no resoldrem res i d’aquí a ben poc tornarà a haver-hi patacades. Contràriament, si som capaços d’admetre els errors comesos tenim moltes més possibilitats d’esmenar-los i prendre un nou rumb.

I això és vàlid tant per les formes amb què s’ha conduït tot el procés, com en el fons de l’estratègia política a seguir. Si partim de l’egocentrisme esbiaixat, de pensar que som la peça clau del govern, que la gent admira la nostra gestió, que tot és diferent per la nostra sola presència, difícilment farem una anàlisi correcta de la situació ni emprendrem el camí adequat. Només si som capaços de tenir una mirada autocrítica, de tocar de peus a terra i de veure quin és el nostre rol en el conjunt de les forces polítiques catalanes, sabrem i podrem redreçar la situació. Perquè, el fet que jo posi el dit a la nafra en moltes de les nostres deficiències com a governants no és perquè advoqui simplement per un canvi d’aliances. Almenys no pas com a element essencial i prioritari. Probablement amb un govern de coalició amb CiU ens hauria passat exactament el mateix.

I aquest és un error que surava constantment al Congrés. Semblava com si les veus critiques amb l’actual estratègia del partit només perseguissin un canvi d’aliances. Per mi, no es tracta ni d’un mer canvi d’aliances ni d’una radicalització estèril que ens abocaria a la marginalitat, sinó d’assumir el nostre paper en la política catalana, que pot ser molt important, però que haurà de comptar amb les altres forces polítiques, avui per avui més majoritàries, si de veritat tenim projectes de país que vagin més enllà de conservar o ampliar les nostres cotes de poder.

Tinc la impressió que fem com aquells ingenus jugadors d’escacs que van movent les seves fitxes mirant de posicionar-se de cara a la victòria final, sense parar compte que el seu joc està en funció del que fa l’altre. Ideen unes estratègies genials que, en no tenir en compte la realitat del tauler, són desballestades fàcilment per l’adversari.