En qualsevol
mena de debat, però especialment en el debat polític, és molt important saber
qui són els interlocutors amb els quals volem contrastar les nostres posicions.
Altrament, el debat queda enterbolit i devaluat perquè les argumentacions
d’ambdues parts no es corresponen a un mateix nivell de llenguatge i per tant
deixen de ser equiparables. I en el cas del debat obert per les relacions entre
Catalunya i Espanya, penso que això s’hi esdevé sovint.
No fa pas
molt en una tertúlia de TVE, un periodista afí al PP carregava contra el procés
obert a Catalunya cap a l’exercici del dret a decidir i, enfront de la política
de radicalitat i d’intransigència dels populars, que ell anomenada de fermesa,
no hi posava els passos fets o les declaracions del Govern de la Generalitat ni dels
líders de CiU o d’ERC, sinó unes declaracions del President de Catalunya Acció,
Santiago Espot. Curiosament, ell mateix, després de desqualificar
l’independentisme a base de posar com a exemple el que havia dir el senyor
Espot, pretenia reblar el clau dient que aquest senyor no representava res en
la política catalana, ja que sempre que s’havia presentat en conteses
electorals havia tret uns resultats irrellevants. Però, aleshores, per què el
posava com a exemple de la perniciositat del nacionalisme català si no era
representatiu de res? Senzillament, perquè havia barrejat interessadament i de
forma perversa nivells i estadis diferents del debat.
És allò que
en l’àmbit escolar en diríem sumar o restar pomes amb peres. El que els
polítics saben fer perfectament en la permanent rivalitat entre partits, que un
President mai respondrà les atzagaiades d’un subaltern de l’equip contrari, per
exemple, sembla que no acaba de funcionar en el debat als mitjans de
comunicació. I això passa a tots dos bàndols. Per a rebatre la decisió presa
per un Govern o les declaracions del seu President, hi ha qui és capaç de
sortir amb l’atzagaiada d’un comentarista de tercera, d’un alcalde d’un poblet
insignificant, o fins i tot d’un anònim que ha aparegut a les xarxes socials. O,
fins i tot tractant-se de la mateixa persona i del mateix nivell de
representativitat, es pot barrejar molt alegrement el que és una decisió o una
declaració institucional amb un comentari captar en una conversa informal.
No pot ser
que quan algú vulgui parlar de la idoneïtat de la legislació vigent en matèria
lingüística, per exemple, es pretengui rebatre-la argumentant que en un
determinat establiment es va donar un cas de discriminació; que quan es faci
una projecció del que podria passar amb la llengua castellana a Catalunya, quan
s’assoleixi la independència, en lloc de basar-se en els posicionaments dels
partits majoritaris i dels seus líders, hom en faci escarafalls en base a les
declaracions particulars d’una persona que té una escassa o nul·la incidència
en la política del país.
Igualment,
en les xarxes socials és molt freqüent veure-hi exemples d’aquesta forma
d’encarar el debat. Sembla que hi hagi una veritable cursa per veure qui
descobreix a la xarxa la piulada o el comentari més extravagant per deduir-ne
després conclusions teòricament fonamentals i objectives. A voltes pot ser
divertit descobrir l’estultícia d’un alcalde de vés a saber on, o d’un navegant
que no sap per on navega; però això no passa de ser anècdotes, probablement
equiparables a les que es poden trobar en la part contrària. Però no es poden
fer propostes de país ni treure grans conclusions fonamentades en pures
anècdotes, locals i irrellevants.