Pàgines

dimarts, 5 d’agost de 2008

Amenaça convergent, o qui salta primer?

El Govern espanyol ja tenia previst arribar al 9 d’agost sense haver complert el que estableix el nou Estatut. Primera perquè ha de donar temps al Tribunal Constitucional per acabar de ribotejar el text estatutari; i segona perquè, donat que els interessos de l’Estat són contradictoris amb els de Catalunya, la seva estratègia ha de ser la de provocar tensió i cansament a la part catalana per forçar un acord humiliant per a nosaltres, és a dir exitós per a ells. I sembla que la seva estratègia els està donant els resultats esperats perquè es palpa un nerviosisme creixent entre les forces polítiques catalanes.

Resulta ja inaudit que el debat sigui sobre si s’ha de complir o no el que marca la llei, és a dir que es negociï fins a quin punt s’ha de respectar el que diu l’Estatut. Resulta incomprensible que dos anys després de l’aprovació de l’Estatut, estiguem ara els darrers mesos, o potser només les darreres setmanes, corrent perquè la data del 9 d’agost se’ns tira a sobre. Ni el Govern espanyol ni el català no han fet els deures. Pels espanyols, ja ho he dit, era una estratègica calculada i premeditada. Per part del Govern català hi deu haver una bona dosi de complcitat socialista de no molestar el germà gran, almenys fins que han vist que incomplir el que marca la llei era així de senzill pels seus companys de Madrid. Una actitud de submissió de la qual també en són responsables els seus socis de Govern. Però no deixa de resultar més inaudit i sorprenent que per part de la Generalitat es limitin a dir que ells esperaran la data límit, sense fer cap proposta pròpia i sobretot sense marcar quina línia se seguirà a partir del dia 9.

Deu formar part de la mateixa estratègia de crear tensió entre els partits catalans, que sembla que estiguin a l’aguait per veure qui serà el primer de trencar la unitat d’acció (unitat d’inacció hauríem de dir) que semblava que se seguia fins ara. CiU amenaça de treure una proposta pròpia, si no la treu ningú més, quan la iniciativa lògicament hauria de correspondre en primer lloc als governs espanyol i català. Podria ser una bona excusa per als socialistes per donar per trencada la unitat dels partits catalans en la negociació, i tirar pel dret. Tal com van fer amb l’Estatut, en què el PSC va renunciar des del primer moment a defensar el text sorgit del Parlament de Catalunya, sumant la seva veu a la del PSOE i deixant que Zapatero pactés per ells les rebaixes amb l’Artur Mas.

Tinc la sensació que uns i altres estan esperant repetir la jugada. Imaginem un pacte a corre-cuita, aquesta tardor, entre CiU i PSOE: nova foto de l’Artur Mas presumint de treure les castanyes del foc a un Govern català inoperant; el PSC, carregant el mort als convergents, s’estalvia quedar com el partit submís a Madrid que ha acceptat qualsevol pacte per obediència als seus superiors; ERC es veu obligada a tenir una reacció aïrada que reforçaria el distanciament entre les forces nacionalistes, alhora que podria trencar la fràgil estabilitat del tripartit (doble celebració a Madrid!); i finalment, el sector espanyolista del PSC evita que l’Antoni Castells pugui apuntar-se algun mèrit en la negociació del nou finançament, presentant com un fracàs la seva gestió malgrat la brillant gesticulació prèvia.

La jugada seria perfecta. Tant de bo jo vagi del tot errat.