Pàgines

divendres, 26 de desembre de 2008

La gradualitat dels 3.800 milions

Conscients que l’acord de finançament a què s’ha arribat amb el Govern espanyol queda molt lluny de la xifra dels 3.800 milions que sempre s’ha calculat a partir de l’aplicació del que preveu l’Estatut, tant CiU com ERC ja han anunciat que estarien disposats a acceptar una certa gradualitat. Sembla que pot ser una bona solució per a salvar els mobles tant per als socialistes com per als nacionalistes catalans. Dit d’una altra manera, pot ser una sortida airosa que permeti salvar la pell als polítics que s’han venut per un plat de llenties.

Una solució d’aquesta mena, i tan poc especificada com sigui possible, permetria que cadascú expliqués l’acord a la seva manera. Els socialistes espanyols presentarien davant del PP i de les altres comunitats autònomes la xifra inicial per aquest any 2009 que respondria plenament als posicionaments dels qui s’han aprofitat fins ara de l’espoli a Catalunya. I probablement el PSOE podria pactar amb el PP que fessin una certa oposició, matisada pels President autonòmics beneficiaris de l’acord, per tal que els donés arguments per a justificar-ho a Catalunya i semblés que el nou finançament es queda a mig camí de les aspiracions dels uns i dels altres.

Els socialistes catalans, a part de donar suport a les tesis del Govern espanyol, argumentarien que ha estat la seva pressió sobre els companys de partit el que ha permès un acord que a mig termini satisfaria les nostres aspiracions. Naturalment, Esquerra i en certa mesura també IC-V reclamarien per a ells tot el mèrit d’haver arrencat de Madrid l’acord de gradualitat que ens hauria de portar a la fita proposada inicialment. Per la seva banda, CiU podria argumentar, tirant-ho en cara a ERC, que el pacte Mas-Zapatero va ser prou bo i, en tot cas, l’únic possible en aquells moments.

En principi, a no ser que algun partit valorés que li surt més a compte electoralment desmarcar-se’n, tots tindrien la seva coartada per a estampar la signatura. Ara bé, també tots serien plenament conscients d’haver signat un acord, la gradualitat del qual queda en mans de la credibilitat i de la voluntat de compliment per part de Zapatero o del Govern espanyol que correspongui. És a dir, res de res. Però aquesta vegada no es podria parlar d’incompliments, de mentides ni de falses promeses, sinó de simple estultícia.