Pàgines

diumenge, 14 de juliol del 2013

L'increïble federalisme de Pere Navarro

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Pere Navarro té un problema gravíssim: la credibilitat. No se’l creuen al seu partit, ni tan sols els qui el van posar al capdavant com a darrer recurs per barrar el pas al sector catalanista, ni se’l creu el PSOE ni molt menys se’l creu l’opinió pública. Jo crec que tothom intueix que Pere Navarro no és ni un espanyolista que defensi la idea d’una Espanya unitària, com ha defensat sempre el PSOE, ni un catalanista que cregui que per damunt de tot, i al marge de la forma definitiva de relació amb l’Estat, cal preservar la llengua i la identitat catalana; simplement, la gent intueix que és un peix bullit que sap que el seu càrrec li ve molt gran i que només s’hi podrà mantenir si és capaç d’acontentar uns i altres. I, com sol passar en aquests casos, acaba no acontentant a ningú. 

Entenc la seva eufòria en sortir de la cimera socialista de Granada perquè bàsicament ha aconseguit que no el denigrin públicament, que admetin les seves disculpes per haver dubtat del PSOE i que el continuïn reconeixent com a interlocutor a Catalunya. Però més justificada estava, encara, la satisfacció de Rubalcaba quan deia que havien “recuperat el més important amb el PSC”, és a dir la seva fidelitat i submissió. Perquè de les propostes de Pere Navarro pràcticament cap no ha estat atesa pel PSOE, ni tan sols la del principi d’ordinalitat que en sortir de la reunió explicava cofoi el Navarro i després el contradeia, explicant-ne una versió diferent, el Rubalcaba. Ni dret a decidir, ni bilateralitat, ni reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya...

Un proposta federal, fàcil de fer des de l’oposició i amb l’absoluta certesa que mai el PP no acceptaria ni començar a negociar, però que un cop analitzada una mica hom s’adona que només en té el nom de “federalista”. Si el PP mai es proposa reformar la Constitució, que no té cap necessitat de fer-ho perquè sap que es pot saltar totes les lleis orgàniques i tots els estatuts per la via del decrets i de la llei recentralitzadora, serà per acabar de liquidar l’Estat de les autonomies, o com a mínim l’autogovern de Catalunya. Conscients d’això, no li costa gaire al PSOE elaborar projectes i propostes teòriques que sap que mai no haurà d’aplicar, perquè de fet ja s’hi va oposar sempre que va tenir la responsabilitat de governar a l’Estat.


Els socialistes catalans, doncs, saben que tenen el camí perfectament traçat, el de la renúncia no solament al dret a decidir el futur de Catalunya sinó el dret a decidir com a socialistes catalans les propostes que poden fer per a Catalunya. Alguns, evidentment, no hi tindran cap inconvenient perquè no han cregut mai en un país anomenat Catalunya, però altres acabaran sentint-s’hi encara més incòmodes i no tindran altra opció que la de seguir el camí dels Mascarell, Maragall i tants altres que ja han deixat el partit o que s’hi mostren obertament en contra, encara des de dins. Quedaran entremig els pitjors de tots, els qui no voldrien renegar del país però tampoc volen renunciar als beneficis personals que els pot reportar estar supeditats al PSOE, els qui com Pere Navarro al final acaben traint les pròpies conviccions per simple covardia, els qui acaben sense tenir cap mena de credibilitat ni per als uns ni per als altres.