Pere Navarro
té un problema gravíssim: la credibilitat. No se’l creuen al seu partit, ni tan
sols els qui el van posar al capdavant com a darrer recurs per barrar el pas al
sector catalanista, ni se’l creu el PSOE ni molt menys se’l creu l’opinió
pública. Jo crec que tothom intueix que Pere Navarro no és ni un espanyolista
que defensi la idea d’una Espanya unitària, com ha defensat sempre el PSOE, ni
un catalanista que cregui que per damunt de tot, i al marge de la forma
definitiva de relació amb l’Estat, cal preservar la llengua i la identitat
catalana; simplement, la gent intueix que és un peix bullit que sap que el seu
càrrec li ve molt gran i que només s’hi podrà mantenir si és capaç d’acontentar
uns i altres. I, com sol passar en aquests casos, acaba no acontentant a
ningú.
Entenc la
seva eufòria en sortir de la cimera socialista de Granada perquè bàsicament ha
aconseguit que no el denigrin públicament, que admetin les seves disculpes per
haver dubtat del PSOE i que el continuïn reconeixent com a interlocutor a
Catalunya. Però més justificada estava, encara, la satisfacció de Rubalcaba
quan deia que havien “recuperat el més important amb el PSC”, és a dir la seva
fidelitat i submissió. Perquè de les propostes de Pere Navarro pràcticament cap
no ha estat atesa pel PSOE, ni tan sols la del principi d’ordinalitat que en
sortir de la reunió explicava cofoi el Navarro i després el contradeia,
explicant-ne una versió diferent, el Rubalcaba. Ni dret a decidir, ni
bilateralitat, ni reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya...
Un proposta
federal, fàcil de fer des de l’oposició i amb l’absoluta certesa que mai el PP
no acceptaria ni començar a negociar, però que un cop analitzada una mica hom s’adona
que només en té el nom de “federalista”. Si el PP mai es proposa reformar la Constitució , que no té
cap necessitat de fer-ho perquè sap que es pot saltar totes les lleis orgàniques
i tots els estatuts per la via del decrets i de la llei recentralitzadora, serà
per acabar de liquidar l’Estat de les autonomies, o com a mínim l’autogovern de
Catalunya. Conscients d’això, no li costa gaire al PSOE elaborar projectes i
propostes teòriques que sap que mai no haurà d’aplicar, perquè de fet ja s’hi
va oposar sempre que va tenir la responsabilitat de governar a l’Estat.
Els
socialistes catalans, doncs, saben que tenen el camí perfectament traçat, el de
la renúncia no solament al dret a decidir el futur de Catalunya sinó el dret a
decidir com a socialistes catalans les propostes que poden fer per a Catalunya. Alguns,
evidentment, no hi tindran cap inconvenient perquè no han cregut mai en un país
anomenat Catalunya, però altres acabaran sentint-s’hi encara més incòmodes i no
tindran altra opció que la de seguir el camí dels Mascarell, Maragall i tants
altres que ja han deixat el partit o que s’hi mostren obertament en contra,
encara des de dins. Quedaran entremig els pitjors de tots, els qui no voldrien
renegar del país però tampoc volen renunciar als beneficis personals que els
pot reportar estar supeditats al PSOE, els qui com Pere Navarro al final acaben
traint les pròpies conviccions per simple covardia, els qui acaben sense tenir
cap mena de credibilitat ni per als uns ni per als altres.