Pàgines

dimarts, 1 d’abril de 2008

El mite de les balances fiscals

Fa molt de temps que, entre tots, hem fet un mite de les balances fiscals. Sembla com si la seva publicació per part del Govern espanyol hagués de resoldre definitivament els problemes de finançament del país. Els números, i sobretot el reconeixement oficial d’aquests números, poden ser un argument més de cara a negociar un nou sistema de finançament, però ni serà l’únic ni serà tan decisiu. Tinc la impressió que des de l’independentisme s’ha anat bastint una mena de miratge entorn de la publicació de les balances fiscals, que al capdavall desembocaran en un no res.

D’una banda està per veure que el PSOE compleixi les seves promeses. De fet, ja hi ha acords del Congrés espanyol demanant la publicació d’aquestes balances fiscals, i el Govern se’ls ha passat pel forro reiteradament. I, en el supòsit que finalment es decideixi a fer-ho, és evident que amb tot el rigor exigible és possible utilitzar metodologies diverses o tenir en compte paràmetres diferents, de manera que un mateix resultat pot quedar molt matisat, amb molts contrapunts, i per tant amb moltes interpretacions divergents.

El tema de les balances fiscals és un dels mèrits que, certament, es pot apuntar Esquerra, ja que va ser el primer partit que va començar a parlar-ne, i a fer-ne bandera com a argument central de la necessitat d’un nou finançament per a Catalunya. Aleshores, no hi havia més dades disponibles que les que oferien els bancs i les institucions econòmiques de caràcter privat. Si no ho recordo malament, a principis dels 90, una de les fonts d’informació que es prenia com a base per al nou discurs economicista, era un informe del Banc de Santander, gens sospitós de nacionalisme. I d’aleshores ençà s’han remenat i publicat centenars de dades, basades en fonts diverses, sempre amb uns mateixos resultats, encara que evidentment carregant més les tintes en un o altre sentit, segons l’interès del qui en feia la interpretació política.

En el millor dels casos, doncs, la publicació de les balances fiscals no farà més que ratificar el que ja sabem; amb el valor afegit, això sí, que en aquest cas hi hauria un reconeixement institucional dels desequilibris fiscals que se’n derivin. Però tampoc ens enganyem: és cert que amb els números a la mà es veurà que Catalunya, com el País Valencià i les Illes, són comunitats molt solidàries amb la resta de l’Estat, i per tant es podrà argumentar que aquesta solidaritat ha de tenir uns límits, tant en quantia com en el temps; i des d’una perspectiva liberal es podrà esgrimir la idea que cal incentivar l’esforç fiscal que fa cada comunitat autònoma. Però també és cert que en la publicació d’aquestes balances fiscals hi apareixeran altres comunitats autònomes, igualment solidàries, com és el cas de Madrid (que des d'aquí ja mirarem de matisat com sigui), que aigualiran la possible reivindicació catalana en la mesura que estiguem en el mateix discurs argumental.

No vull pas dir que no sigui útil la publicació de les balances fiscals, però tampoc hi posem tantes esperances com si hagués de ser la mare dels ous. Perquè el dret a la sobirania, a fer ús i a decidir sobre els nostres recursos, no hauria de dependre dels desequilibris existents. L’autonomia financera, com a país, tenim dret a reclamar-la tant si el tracte que se’ns dóna des d’Espanya és absolutament injust (com sembla evident que és ara), com si fos més equitatiu o raonable. O és que a Galícia, on probablement les balances fiscals els resulten favorables, ja no tenen dret a reclamar la seva sobirania? O és que la nostra sobirania deixaria de tenir sentit si l’Estat corregís els desequilibris existents?