Duran i
Lleida està obsessionat en fer trontollar i fer caure el Govern d’Artur Mas. No
hi ha dia que no llanci alguns dels seus míssils contra la coalició de la qual
teòricament n’és el Secretari General. És cert que a vegades ho fa simulant que
el seu adversari és ERC, però tothom sap que la formació republicana pot ser el
seu adversari com ho és també IC-V o la
CUP , i probablement no tant el PP o el PSC, però no el seu
enemic. Són adversaris en la mesura que competeixen electoralment, però no
perquè es disputin un mateix espai.
No ens
enganyem. El principal enemic de Duran, i que ell està disposat a abatre amb
totes les seves forces, és Artur Mas. En tots els partits hi pot haver lluites
pel poder; els republicans en sabem un niu d’aquestes coses. Però normalment es
tracta de segar l’herba sota els peus més dissimuladament o d’aprofitar els
errors del líder a qui es vol disputar el lideratge; no pas d’un atac frontal
com és el cas del Duran. I la diferència rau en què l’objectiu personal del
Duran no és el de liderar la coalició ni tant sols el d’aspirar accedir al
Govern del país, sinó el d’esdevenir una peça important a Espanya. Per això,
per a la seva estratègia, li convé no només boicotejar i fer caure el Govern d’Artur
Mas, sinó deixar clar que sense ell això no hauria estat possible. Si ataca ERC
no és pas per les discrepàncies, evidents, que pugui tenir amb els republicans,
sinó justament per a provocar-los. La resposta aïrada, afortunadament no pas en
excés, dels dirigents d’ERC així com dels més sobiranistes de CiU és l’aval que
necessita i cerca el Duran.
El seu
objectiu és aconseguir avortar el procés secessionista, com no sembla clar que
ho pugui fer el Govern espanyol, i a més apuntar-s’ho com un mèrit personal. Ell
ja té calculat que els resultats electorals que en seguiran poden ser catastròfics
per a CiU, i probablement no tant per a ERC que es veurà com la víctima de la
conxorxa interna de CiU. Probablement, sectors que fins ara no havien gosat
plantejar el trencament de la coalició tindran la motivació evident per a
fer-ho, i de retruc la que pot arribar a desaparèixer pot ser una UDC que per a
ulls de molts serà vist com l’esca del pecat i molts militants d’Unió s’hi
sentiran traïts pel seu líder. A ell, al Duran, tot això li importa un rave si,
havent-se penjat la medalla de l’antisobiranisme més efectiu, és degudament
recompensat pel PP espanyol.
