Quan hi ha
un conflicte d’interessos, en qualsevol àmbit, és bo que es reforci el debat i
el diàleg per mirar d’acostar posicions, procurar convèncer l’altre o, si més
no, afavorir una mútua comprensió encara que cadascú es mantingui en la seva.
Cada argument de l’altre és un motiu de reflexió que precisa refermar,
argumentar o corregir les pròpies conviccions. Ara bé, hi ha un punt en què
aquest diàleg esdevé inútil: quan els arguments dels uns són justament la
justificació contrària dels altres.
Davant d’un
informe seriós sobre la viabilitat del nou Estat català, se suposa que hi pot
haver moltes raons per avalar-la, però també n’hi deu haver per a posar-la en
dubte. Les argumentacions serioses dels qui hi estan en contra com a mínim ens
han de fer pensar que, certament, no serà un camí fàcil, de la mateixa manera
que els nostres arguments els haurien de fer veure que no és una quimera. Però
aquest diàleg o debat obert té sentit en la mesura que es plantegi amb rigor i
serietat. Tan bon punt les nostres raons per a defensar una cosa són exactament
les seves raons per combatre-la, el debat ja no té sentit.
Sovint, per
a defensar el nostre model educatiu i la immersió lingüística donem mil
arguments i dades constatables de l’eficàcia i de la bondat del sistema:un
correcte coneixement de les dues llengües oficials, una major cohesió social,
la manca de conflicte, etc. Però resulta que és precisament això el que dóna
peu al PP a combatre el nostre model educatiu: la seva eficàcia, la capacitat d’integració,
l’absència de conflicte... Quan, fins i tot des de posicions autonomistes,
s’intenta defensar un model de finançament més just, i es posen dades i xifres
concretes que posen en evidència la nostra contribució a l’Estat fins al punt
d’empobrir-nos i d’impossibilitar el creixement, ho fem pensant que aquests
arguments haurien de fer veure als espanyols que cal corregir aquesta situació;
i ens oblidem que és justament perquè ells saben i coneixen millor que ningú
aquestes dades, perquè la caixa la tenen ells, que no volen canviar de cap
manera un sistema que els és tan profitós. Quan una persona com el cantant
Dyango, que probablement anys enrere no tenia cap mena de convicció
independentista, ara hi dóna suport, els espanyols s’escandalitzen i li recorden
alguna de les cançons que havia cantat sobre Espanya; i no s’adonen que és
justament això, el que ha passat, que gent que no hauria tingut cap
inconvenient per a romandre a Espanya ha arribat a la conclusió que no tenim
altra sortida, perquè ells han fet inviable la dependència. Per a denigrar-nos
són capaços de fer uns reportatges increïbles que ells exhibeixen com a prova
de la nostra perversitat, i nosaltres els podem presentar com a prova de la seva. El PP va presentar al
Parlament europeu la PAH
com un moviment violent, fins i tot nazi, un terme que a Europa horroritza molt
més que aquí, i va mostrar com actuaven per a fer palesa la perillositat de
gent com Ada Colau; aquestes mateixes mostres de l’actuació de la PAH han servit al Parlament europeu
per a distingir-la amb un premi Ciutadà Europeu 2013.
Quan hi ha
conflictes i desavinences matrimonials és imprescindible el diàleg i, si convé,
acudir a un professional que faciliti la conciliació; però quan les desavinences són
tan grans que el que esgrimeix un en defensa seva és justament el que l’altre
esgrimeix en contra, ja no hi ha res a
fer. La millor solució per ambdues parts és el divorci definitiu.