Pàgines

diumenge, 9 de juny del 2013

Quan el divorci és inevitable

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Quan hi ha un conflicte d’interessos, en qualsevol àmbit, és bo que es reforci el debat i el diàleg per mirar d’acostar posicions, procurar convèncer l’altre o, si més no, afavorir una mútua comprensió encara que cadascú es mantingui en la seva. Cada argument de l’altre és un motiu de reflexió que precisa refermar, argumentar o corregir les pròpies conviccions. Ara bé, hi ha un punt en què aquest diàleg esdevé inútil: quan els arguments dels uns són justament la justificació contrària dels altres.

Davant d’un informe seriós sobre la viabilitat del nou Estat català, se suposa que hi pot haver moltes raons per avalar-la, però també n’hi deu haver per a posar-la en dubte. Les argumentacions serioses dels qui hi estan en contra com a mínim ens han de fer pensar que, certament, no serà un camí fàcil, de la mateixa manera que els nostres arguments els haurien de fer veure que no és una quimera. Però aquest diàleg o debat obert té sentit en la mesura que es plantegi amb rigor i serietat. Tan bon punt les nostres raons per a defensar una cosa són exactament les seves raons per combatre-la, el debat ja no té sentit.

Sovint, per a defensar el nostre model educatiu i la immersió lingüística donem mil arguments i dades constatables de l’eficàcia i de la bondat del sistema:un correcte coneixement de les dues llengües oficials, una major cohesió social, la manca de conflicte, etc. Però resulta que és precisament això el que dóna peu al PP a combatre el nostre model educatiu: la seva eficàcia, la capacitat d’integració, l’absència de conflicte... Quan, fins i tot des de posicions autonomistes, s’intenta defensar un model de finançament més just, i es posen dades i xifres concretes que posen en evidència la nostra contribució a l’Estat fins al punt d’empobrir-nos i d’impossibilitar el creixement, ho fem pensant que aquests arguments haurien de fer veure als espanyols que cal corregir aquesta situació; i ens oblidem que és justament perquè ells saben i coneixen millor que ningú aquestes dades, perquè la caixa la tenen ells, que no volen canviar de cap manera un sistema que els és tan profitós. Quan una persona com el cantant Dyango, que probablement anys enrere no tenia cap mena de convicció independentista, ara hi dóna suport, els espanyols s’escandalitzen i li recorden alguna de les cançons que havia cantat sobre Espanya; i no s’adonen que és justament això, el que ha passat, que gent que no hauria tingut cap inconvenient per a romandre a Espanya ha arribat a la conclusió que no tenim altra sortida, perquè ells han fet inviable la dependència. Per a denigrar-nos són capaços de fer uns reportatges increïbles que ells exhibeixen com a prova de la nostra perversitat, i nosaltres els podem presentar  com a prova de la seva. El PP va presentar al Parlament europeu la PAH com un moviment violent, fins i tot nazi, un terme que a Europa horroritza molt més que aquí, i va mostrar com actuaven per a fer palesa la perillositat de gent com Ada Colau; aquestes mateixes mostres de l’actuació de la PAH han servit al Parlament europeu per a distingir-la amb un premi Ciutadà Europeu 2013.


Quan hi ha conflictes i desavinences matrimonials és imprescindible el diàleg i, si convé, acudir a un professional que faciliti la conciliació; però quan les desavinences són tan grans que el que esgrimeix un en defensa seva és justament el que l’altre esgrimeix  en contra, ja no hi ha res a fer. La millor solució per ambdues parts és el divorci definitiu.