Pàgines

dijous, 10 de juliol de 2008

La darrera estocada

Sovint, des de posicions catalanistes, caiem en la temptació de bascular d’un extrem a l’altre sense adonar-nos que l’enemic acostuma a mantenir-se fred i ferm al seu lloc, encara que a voltes hagi de simular o d'acceptar alguna giragonsa. Estem avesats a rebre batzegades una i altra vegada, i a respondre advertint que la nostra paciència té un límit (un límit que es perd en l’horitzó), però de tant en tant també rebem un copet a l’esquena, algú que aparenta una certa comprensió i sembla estar disposat a acceptar-nos tal com som. Aleshores som capaços de deixar-nos portar per l’eufòria d’una victòria efímera, deixar-nos seduir per unes paraules, i veiem totes les gràcies a qui des de l’altre cantó ha fet un petit gest de comprensió o d’acceptació de la nostra realitat. Oblidem la nostra posició de defensa i correm a abraçar-nos a l’amic acabat de descobrir. Els espanyols en canvi (i ja sé que aquestes generalitzacions sempre són una mica caricaturesques), acostumen a actuar amb molta més sang freda. És justament quan veuen que el seu adversari s’estova, quan veuen que estan guanyant la batalla i que ja li tenen el peu al coll, que acaben de clavar la darrera estocada, en el millor estil torero.

Posem algun exemple. Totes les dades objectives indiquen que el català es troba en un clar retrocés (territorial, d’àmbits d’ús i en percentatges de població catalanoparlant), des del Govern es renuncia fins i tot a fer complir la legislació vigent, l’Estatut o la llei de política lingüística, i des de les institucions, dels mitjans de comunicació, del món acadèmic o de la societat civil, ens limitem a fer elogis de la diversitat que inclou, naturalment, el castellà al mateix nivell que el català. Si la situació fos a l’inrevés, de ben segur que la nostra resposta seria fer unes passes enrere en consideració a qui pot estar en situació de feblesa (i ja costa imaginar el castellà en situació de feblesa respecte al català). Però la seva, no. Precisament perquè saben de la feblesa del català, perquè veuen la impotència d’un Govern que no vol o no pot capgirar la situació, precisament per això entenen que ha arribar el moment de clavar la darrera estocada. I d’aquí surt el “Manifiesto”. Cap dels signants del “Manifiesto” no té el més mínim dubte (a no sé que sigui per ignorància supina) que el castellà s’està imposant a Catalunya, i per tant cap d’ells no l’ha signat per a defensar res, sinó precisament com una estratègia calculada d’aprofitament de la nostra feblesa i d'encarar l’atac definitiu. No tenen cap pretensió de defensar el castellà a Catalunya, que ja es defensa tot solet, sinó d’evitar que hi hagi cap resposta, ni cívica ni institucional, a la davallada del català. Entretinguts en respondre el seu “Manifiesto” continuarem sense aplicar la legislació vigent, i sense prendre les mesures necessàries per a salvar la llengua. Caurem en el seu joc de no debatre el que és essencial, la pervivència de la llengua, i perdre’ns en batalles dialèctiques que ells ja saben que no porten enlloc.

És el mateix que passa amb la tercera hora del castellà. A Madrid, ja saben que totes les dades acadèmiques demostren que els alumnes surten a Catalunya amb una millor preparació de castellà que de català (llevat, potser, en l’expressió oral en algunes zones del país), i que aquesta diferència és abismal al País Valencià o a les Illes. Com també saben que a moltes escoles catalanes aquesta tercera hora ja és vigent. Però el decret de la tercera hora no tenia cap intencionalitat acadèmica, sinó estrictament política. D’una banda, demostrar qui té el poder, i de l’altra evitar que es prenguin les mesures correctores adients per a complir amb el que diuen els Estatuts d’autonomia respecte al coneixement que han de tenir de les dues llengües els alumnes que acaben l’etapa d’Educació obligatòria. Així, ens hem embrancat en una polèmica absurda, que ens distreu del veritable objectiu que seria garantir una millor formació dels alumnes. I, fins i tot, com en el cas del “Manifiesto”, és possible que al final ens deixin tenir la sensació que hem guanyat la batalleta.

O posem l’exemple dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Precisament perquè veuen que hi ha una clara regressió en aquests mitjans pel que fa a la defensa d’una identitat nacional de Catalunya, i per evitar que hi hagi una resposta per a redreçar la situació, apareixen les veus que clamen contra la “crosta nacionalista”.

Ens estan guanyant la partida perquè sempre ens porten al seu terreny.