Pàgines

dimarts, 30 de desembre de 2008

Candidatura unitària a les europees (III)

Des d’una perspectiva nacionalista sembla força evident la necessitat de fer un front comú amb una candidatura unitària de les forces catalanistes al Parlament europeu. Una evidència, però, que també hi és en altres àmbits de l’acció política, encara que no calgui traduir-ho forçosament en forma de coalicions o de pactes estables, i que molts dirigents polítics de les diferents formacions implicades rebutgen. Si finalment no és possible anar plegats en les eleccions al Parlament europeu no serà només per la negativa d’un sol partit, sinó per la curtesa de mires dels dirigents de tots els grups implicats.

A títol individual vaig donar suport a la recollida de signatures per fer possible aquesta candidatura nacionalista per a les eleccions europees, però sóc conscient de les dificultats objectives que hi pot haver per assolir un acord, algunes de les quals ja he comentat en els articles anteriors. Per tant, no tiraré pas les culpes als dirigents d’Esquerra per una possible manca de capacitat negociadora o de destresa política, que crec que també n’hi ha, perquè és evident que la força central i en definitiva responsable de la viabilitat d’aquesta candidatura és CiU. Ara bé, les argumentacions que s’han donat des d’ERC són realment deplorables i, com ja he dit en altres ocasions, demostren el baix perfil dels nostres dirigents capaços de perdre’s en frases grandiloqüents, buides de contingut, o directament en bajanades impròpies d’un partit que aspira a ser el referent d’un país.

El Secretari d’Imatge i Comunicació d’Esquerra, Ignasi Llorente, declarava textualment: “Catalunya té, ara més que mai, una oportunitat històrica per implicar-se en la construcció europea de forma activa i abandonar definitivament el paper d’observadors passius que sovint hem tingut en l’escenari internacional més proper”. Per favor, no diguem tonteries. Jo no sé si hi estarà d’acord en Bernat Joan o els eurodiputats d’Esquerra que l’han precedit, que fins ara hem fet el paper d’observadors passius. No és que hi haguem fet un paper especialment galdós, a Europa, però és que tampoc hi tenim massa possibilitats; i cada vegada menys, perquè amb les successives ampliacions percentualment hi tindrem menys pes encara.

Per tant, d’oportunitat històrica, res de res. Senzillament, per una qüestió matemàtica, cada vegada serà més difícil a un partit com ERC, o com CiU, tenir representació a Europa en solitari. I és aquesta aritmètica la que ens força a buscar algun tipus de coalició que ens permeti no quedar-ne al marge. Simplement això.

I Llorente encara hi afegia: “...que serveixi de plataforma per a la resta de partits polítics dels Països Catalans, per defensar els interessos propis i ajudi a recuperar la confiança dels ciutadans i ciutadanes en les formacions polítiques”. La confiança de la ciutadania no es guanyarà per la unitat de les forces catalanistes en aquestes eleccions europees, les que menys incidència real tenen sobre el futur del país, i quan tothom sap que ens hi veiem forçats per les circumstàncies. La confiança en tot cas ens la guanyaríem tenint una visió de país, i no pas partidista, en els grans temes que ara mateix planen sobre la política catalana: finançament, retallada de l’Estatut, i en generals les polítiques nacionals que ens haurien de fer avançar cap a la plena sobirania.

Però, és igual. Com ja deia en el Congrés d’ERC, tenim uns dirigents amb escassa capacitat d’anàlisi, però que els agrada fer frases altisonants que no tenen res a veure amb la realitat del dia a dia. Una solemnitat dialèctica que contrasta amb els incompliments dels acords presos en aquell Congrés, amb les successives línies vermelles que ens deixem traspassar sense capacitat o voluntat de reacció. No fos cas que algú perdés la seva situació de privilegi.