Pàgines

dijous, 28 de febrer del 2013

Itàlia: Dos pallassos i un titella

Quan hi ha situacions de crisi generalitzada, crisi econòmica, crisi política i crisi moral, hi ha el risc que apareguin personatges extravagants i populistes que s’aprofitin de la situació. Per això, els polítics professionals s’afanyen a defensar l’honorabilitat de la seva tasca, i a argumentar que no tots són iguals i que tota societat necessita de la política. I és ben cert. Però, aquests mateixos polítics haurien d’admetre que en el seu conjunt estan fent tots els mèrits perquè la gent els engegui a pastar fang. I Itàlia n’ha estat un bon exemple.

Els resultats electorals es poden intuir, però sempre tenen el seu marge de sorpresa. I en el cas d’Itàlia, conscient que és fàcil dir-ho a pilota passada, han estat d’allò més lògics i coherents amb la realitat que ha viscut el país els darrers anys, malgrat l’aparent sorpresa per la força que ha aconseguit el moviment 5 Estrelles amb el pallasso Beppe Grillo al capdavant. L’estafa monumental en què s’ha convertit la crisi i la seva gestió per part dels grans poders econòmics que dirigeixen la política de la UE ha estat la clau per entendre aquests resultats. Seguint les passes de Grècia, de Portugal, i d’Espanya, a Itàlia també els han imposat les suïcides mesures d’ajust que han ensorrat, a consciència, encara més el país, amb l’agreujant que allà els van imposar un titella vestit de tecnòcrata perquè seguís fil per randa les directrius marcades per aquests poders econòmics, en benefici seu i en perjudici del conjunt de la població. I els italians se n’han recordat, i han preferit votar qualsevol cosa abans que la demencial política avalada per la UE de la mà de Mario Monti. Bàsicament, la gent ha optat per fer boicot a la política.

Ja sé que no és bo que es doni pas a aquesta gent, tipus Berlusconi per una banda i tipus Beppe Grillo de l’altra, perquè és evident que aquests tampoc podran arreglar res. Però és que ja comença a ser hora que algú els digui que ja n’hi ha prou d’aquesta història. I si cap polític seriós gosa plantar cara a aquestes màfies tan ben aposentades a les cúpules dels grups inversors i dels grans bancs, és lògic que la ciutadania deserti de la política oficial i es decanti per les pallassades. I per riure, millor un pallasso professional que un titella.  

dimecres, 27 de febrer del 2013

S’atrapa abans un mentider que un coix

Diuen que per a descobrir un delinqüent hi ha diferents possibilitats: una primera i elemental és la d’enxampar-lo in fraganti; una segona pot ser anar seguint les pistes i les proves que ens porten a la seva identificació; més fràgil i aplicable només en alguns casos és el mètode de l’exclusió, a través del qual s’arriba a la conclusió que no pot ser ningú més; i finalment, hi ha el recurs de veure qui ha tret profit del delicte. En política, hi pot haver encara una altra possibilitat que seria la de constatar com reaccionen l’entorn i els mitjans afins.

Quan va aparèixer el tema de la gravació de la conversa privada de la senyora Camacho amb l’ex xicota de Jordi Pujol Ferrussola, aquesta va posar el crit al cel i tots els mitjans afins es van escandalitzar, presentant-ho com el summum de la corrupció de la política catalana. De fet, tot plegat formava part d’una mateixa estratègia, endegada fa temps, però incrementada a rel del procés sobiranista amb la intenció de torpedinar-lo. Ja llavors, als despatxos del PP, es va fabricar la falsa notícia dels comptes corrents a Suïssa (aleshores el Mundo ja sabia que el qui de veritat n’hi tenia era el tresorer del PP), i naturalment el diari de Pedro J els va servir d’altaveu. Ells ja compten que el jutge anirà retardant la querella presentada per difamació, i que quan surti la sentència tant se val el que digui perquè ja hauran aconseguit el seu objectiu. Després han apressat la instrucció d’altres casos, alguns dels quals suposo que tenen prou base legal com per a imputar alguns representants polítics, i ara els venia com anell al dit coronar-ho amb una trama d’espionatge.

Qui va encarregar la gravació de la conversa al restaurant la Camarga, probablement no se sabrà mai del cert, perquè la gent pot ser corrupte però no té per què ser forçosament tan imbècil com per fer l’encàrrec per escrit. Però és evident que aquest tema, tan bon punt s’ha començat a girar cap al mateix Partit Popular, i cap a l’entorn de l’ASC com se la coneixia a Mètode 3, els grans mitjans de comunicació espanyols han començat a passar pàgina, i el fiscal ja ha dit que només s’interessarà pel fet puntual de la gravació i que no l’interessa res més... no fos cas que al darrera aparegués el CNI.

dimarts, 26 de febrer del 2013

Inesperada? Ens prenen per ximples

El Comissari europeu d’Afers Econòmics, Olli Rehn, es pronunciava aquest dia sobre la situació de l’economia espanyola, en un doble sentit: d’una banda deia que “s’havia fet l’esforç fiscal estructural” i de l’altra que “s’havia produït una caiguda inesperada del creixement”. Entenc que no hi ha gaire possibilitats d’interpretació, a no ser que hi hagi hagut un problema de transcripció dels periodistes, cosa improbable perquè les declaracions han aparegut de formes molt similars en diferents mitjans de comunicació.

Una primera possibilitat, que jo no crec, seria que els economistes de la Unió europea, amb el comissari Olli Rehn al capdavant, siguin uns perfectes inútils, incapacitats i sense tenir la més remota idea de la matèria que estan tocant. Una altra possibilitat és que tinguin el ple convenciment que la immensa majoria de la població és absolutament idiota i s’empassarà qualsevol ximpleria, sempre es digui amb posat seriós i darrere d’un faristol. ¿A qui se li acut dir, després d’haver admès que s’havia fet “l’esforç fiscal estructural”, eufemisme amb vernís tècnic per anomenar les brutals retallades i els ajustos suïcides, que la caiguda del creixement havia estat inesperada? Els tècnics de la Unió europea, posats al servei de la banca (sobre l’alemanya) i dels grans interessos econòmics, i important-los un rave la realitat que pateix la ciutadania, han imposat unes mesures pensades per a produir una forta recessió, amb un empobriment de la majoria, la destrucció de llocs de treball que en altres països es supleixen amb contractes escombraries que no donen cap mena de confiança ni d’estabilitat per al consum, i per tant unes mesures pensades per a evitar el creixement. Aquestes mesures, les seves mesures, han donat el resultat lògic i esperat; i tot sembla indicar que de seguir així  la situació continuarà empitjorant tal com pronostica l’OCDE, per exemple.

No es d’estranyar, doncs, que en les manifestacions que veiem sovint contra les retallades s’hi vegin eslògans com “això no és una crisi, això és una estafa”. Perquè crec que tots podríem estar d’acord que, davant d’una situació d’emergència, de crisi econòmica, es demanés a la població que s’ajustés el cinturó i es resignés a perdre alguns serveis i prestacions públiques. Però el que resulta demencial és que es demani a la gent aquest esforç només per a salvar la banca, per garantir que els poderosos i causants de la crisi no en sortiran perjudicats, quan se sap que aquestes polítiques d’austeritat ens ensorren cada vegada més i aprofundeixen la crisi, fins a tal punt que caldrà fer, està clar, noves retallades i nous ajustos. Ens prenen per ximples; i potser tenen raó veient la resignació amb què ens empassem la misèria imposada.

dilluns, 25 de febrer del 2013

Entre la psicosi i la neurastènia

Jo no sé si és que entre tots plegats hem perdut el seny, estem tocats del bolet o si patim algun neurastènia passatgera. Una cosa és que cada vegada més es posi en evidència l’alt nivell de corrupció existent en el món de la política, a nivells gairebé equiparables a la corrupció existent en el món de l’empresa privada, de la justícia o del periodisme. I una altra és que ens agafi a tots plegats una neurosi col·lectiva que ens faci veure indicis de corrupció de tot arreu. I en això, els mitjans de comunicació hi tenen molta responsabilitat.

Ja sabem que “qui remena oli els dits se n’unta”, en el món de la política i a tot arreu, i per tant Catalunya no és pas cap excepció. Ja podem entendre que en el nostre cas hi hagi un especial interès per fer aflorar qualsevol cas que hi pugui haver i donar-li un tractament desmesurat amb intencionalitat clarament partidista, i això no és cap excusa per a no combatre els casos de corrupció amb tota la contundència. I ja podem entendre que donada la sensibilitat que hi ha per al tema, els mitjans de comunicació estiguin a l’aguait per informar-ne amb pèls i senyals. Però se suposa que tot ha de tenir la seva mesura: no es pot posar en el mateix sac aquells que han saquejats institucions públiques de tota mena, enduent-se’n milionades, d’aquells que han fet la vista grossa en una llicència menor; i no deu haver fet el mateix un imputat a qui se li reclama una fiança de 15 mil euros que aquell a qui se n’hi demana una de centenars de milers o d’alguns milions. Però és que els mitjans de comunicació, a plena consciència, aprofiten l’ocasió per esquitxar amb insinuacions i aparents notícies que en realitat no ho serien. Ara sembla que ens vinguin a dir que qualsevol persona o grup que hagi tractat amb l’empresa Mètodo3 ja és sospitosa d’haver comès un delicte. Encara que aquesta empresa fos la tapadora, o es fes servir com a tal, del CNI per a fer espionatge polític, l’empresa treballava legalment i és habitual que hi hagi empreses o grups que facin fer informes de tota mena. No és cap delicte fer un informe, encara que sigui sobre una persona, sinó en tot cas utilitzar mètodes il·legals per a fer-ho i vulnerar la privacitat.

Ara resulta que que els mitjans de comunicacio han descobert que fins i tot la CUP havia encarregat un informe a Mètodo3 per saber si una determinada acció política s’ajustava a la legalitat. I on és el presumpte delicte? Ja va passar fa temps amb el cas Millet, en què semblava que qualsevol persona que hagués tingut alguna relació amb el president del Palau de la Música podia ser sospitós de vés a saber què. Jo també havia parlat amb aquest senyor quan presidia una de les institucions culturals més rellevants del país! Però, els mitjans de comunicació amb la seva dèria per la desinformació ho barregen tot en una delirant psicòtica cacera de bruixes, deixant anar sospites a tot arreu o allà on els interessa, i sense discernir entre l’activitat normal que no hauria de ser notícia de les accions pròpiament delictives.  

diumenge, 24 de febrer del 2013

Seguint els passos, fil per randa

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La vicepresidenta Joana Ortega ha presentat aquesta setmana unes primeres conclusions d’un informe que el Govern havia encarregat a l’Institut d’Estudis Autonòmics sobre les possibilitats legals de convocar una consulta o referèndum. I les conclusions eren tan previsibles que més d’un deu haver pensat que no valia la pena encarregar-lo.

Se suposa que l’estudi deu ser més detallat, i sobretot argumentat, però ve a dir que el Govern català ara mateix té els següents mecanismes per a fer la consulta:
-          En base a la llei de consultes actual, que seria inaplicable perquè la mateix llei preveu que només es poden fer consultes sobre temes de competència del Govern de la Generalitat, i en tot cas necessitaria l’autorització del Govern espanyol.
-          Que fos el mateix Govern espanyol el qui, fent ús de les seves competències s’avingués a convocar-lo.
-          A través d’una delegació d’aquestes competències estatals a la Generalitat de Catalunya.
-          O modificant la Constitució, de manera que les comunitats autònomes assumissin aquesta competència de convocar referèndums.

És a dir que no hi ha res de nou que no sabéssim abans de tenir l’informe: tot depèn de la voluntat del Govern espanyol. I el Govern espanyol no és que reclami que la Generalitat s’aculli a la legalitat vigent, sinó que simplement està en contra de què la Generalitat pugui tenir cap mecanisme legal per a fer-ho. I per tant, s’oposarà a què es pugui emprar cap d’aquests mecanismes. Aleshores, al Govern de la Generalitat només li queda el recurs d’aprovar la nova llei de consultes, la tramitació de la qual ja s’havia iniciat en l’anterior legislatura. Però és evident també, que el Govern espanyol impugnarà la nova llei davant del Constitucional, el qual seguirà com sempre les consignes de partit, i la deixarà sense efecte.

I ja serem al cap del carrer, allà on ja sabíem que érem: la llibertat no es pidola, es pren. I aleshores serà el moment de prendre la decisió d’agafar-se a la legitimitat per saltar-se la legalitat. Potser algú dirà que, mentrestant, hem perdut molt de temps i que ja havíem d’haver optar per aquí des de bon començament. Però no crec que sigui ben bé així. Si seguim fil per randa tot el procés, per més que en sapiguem el desenllaç, tindrem molta més credibilitat i força moral per a emprendre el camí definitiu cap a la secessió, hi haurà més gent que s’adonarà que la raó democràtica ens assisteix, i per tant quedarà clar que són ells, els nacionalistes espanyols, els qui no permeten que es faci ús de la legalitat vigent.

dissabte, 23 de febrer del 2013

Millo, aspirant a la Moncloa

Els diferents grups polítics es van posicionar ràpidament davant de les propostes per lluitar contra la corrupció, fetes pel President Artur Mas. Lògicament, s’hi pot estar més o menys d’acord, es poden considerar insuficients o el que es vulgui. Jo no estaria d’acord amb la proposta d’Artur Mas, avalada també pel PSC, de no forçar la dimissió d’un alcalde fins que s’iniciï el judici; entenc que quan una persona és imputada és perquè ja hi ha prou indicis d’alguna responsabilitat, i per tant és aleshores quan hauria de dimitir qualsevol càrrec públic o dirigent de partit. És cert que tenim una justícia que no mereix aquest nom, que retarda inexplicablement i sovint de forma deliberada tots els processos, però també ho és que en  la majoria dels casos els imputats que no acaben condemnats no és perquè s’evidenciï la seva innocència, sinó per falta de proves, que no d’evidències com en el cas de Francisco Camps, o per prescripció del delicte, com en el cas de la ministra Ana Mato.

També puc entendre que des de l’oposició s’intenti remarcar que a més de fer les propostes, el partit que les fa ja se les podria començar a aplicar. Però, el que resulta realment sorprenent, i jo diria que surrealista, és que el partit que més contundentment va desqualificar les propostes d’Artur Mas fos precisament el partit de la corrupció per excel·lència, el PP. A més, el seu portaveu, Enric Millo, va ser contundent a l’hora d’afirmar que s’havien de foragitar de la política tots els xoriços i corruptes. Precisament el senyor Millo es va salvar pels pèls de ser imputat en el cas Treball, quan ell era militant d’Unió Democràtica, i com deia abans perquè no hi havia prou proves de la seva responsabilitat en el cas, però sí evidències com a mínim de la seva connivència. Ja ho he dit en altres ocasions, no és que el Partit Popular sigui el partit que supera en escreix tots els altres plegats en el tema de la corrupció, és que la magnitud de les seves accions delictives no té punt de comparació. I per exemple un botó: ja puc creure que alguna cosa hi deu haver en el cas Manga i en la imputació de l’alcalde convergent de Sant Hilari, però se li demana una fiança de 16 mil euros quan en els implicats en la majoria de les trames del PP, cas Gürtel, cas Brugal, cas Noos, cas Pokemon, cas Palma Arena, cas Emarsa, etc. les fiances pugen a centenars de milers d’euros. Mentre un cas tan condemnable com el de Treball sembla que hauria servit per a adquirir gratuïtament mobiliari per al partit de Duran i Lleida, en els del PP hi trobem saquejos descarats de les institucions per a l’enriquiment personal dels lídes populars. I això sense parlar dels sobres del senyor Bàrcenas.

Probablement, però, el senyor Millo no vagi tan desencaminat en la seva petició de fer fora de la política tants xiriços i corruptes. Ell deu saber que si es pogués fer així, d’un sol cop, saltarien una bona pila d’alcaldes i de càrrecs del PSOE, en saltarien uns quants de CiU, com també algun de IU i fins i tot d’ERC, però saltaria pels aires tota la cúpula del PP. I potser és aquesta la seva estratègia: si es fes net de corruptes, les files del PP quedarien tan delmades que es podria postular per ser candidat a la Moncloa.

divendres, 22 de febrer del 2013

El sentit de l’humor de Pere Navarro

Diuen que l’humor és un dels recursos que tenen les persones tímides per desinhibir-se o per participar en converses on podrien sentir-se desplaçats. Amb un sentit del ridícul excessiu, els fa por intervenir en determinades situacions, perquè no saben com s’ho agafaran els altres o temen no estar a l’alçada, i per això recorren a frases enginyoses, acudits o sortides de to; com a mínim, sempre tenen la coartada de justificar que ells ho deien en broma.  En política, veient el cas de Pere Navarro, també deu passar. D’aquí el seu estirabot sobre la monarquia espanyola.

I no és pas que reclamar l’abdicació d’un monarca com el Joan Carles sigui cap bajanada. El personatge ha arribat a un nivell de credibilitat tan baix, ell i el conjunt de la seva família, que gairebé és el mínim que se li hauria d’exigir. El que ha sobtat, a propis i a estranys, és el qui i el quan. Què li ha passat pel cap al senyor Navarro per sortir ara amb aquest acudit? Quan a les Corts espanyoles, Mariano Rajoy intenta fer-nos creure que la pèssima situació econòmica, que ell ha agreujat en el darrer any, no és responsabilitat seva, i que les mesures que han empobrit el país i creat més atur eren imprescindibles i inevitables, sense dir que eren només imprescindibles i inevitables per a satisfer els interessos dels seus amics. Quan el mateix Mariano Rajoy intentava dir que la corrupció política no és pas generalitzada; i és cert perquè, essent present a totes les esferes de poder, només és generalitzada a l’interior del PP. Quan Catalunya es troba, en paraules de Miquel Sellarès en plena guerra pels atacs incessants i fora mida d’un nacionalisme espanyol que no ha cregut mai en la democràcia ni en la llibertat dels pobles. Aleshores surt el Pere Navarro i ens explica que potser seria bo que el rei Joan Carles abdiqués en favor del seu fill.

Home, senyor Navarro, posats a abdicar que ho faci en favor del poble i que es pogui acabar amb aquesta pantomima de la monarquia. Però hi ha una altra manera de fer efectiva aquesta abdicació, que de fet hauria de demanar qualsevol monàrquic espanyol mínimament honest, i és abdicant nosaltres, els catalans, d’aquesta monarquia. I ja s’ho faran els espanyols si volen mantenir aquest sòmines amb la corona al cap. Però no, Pere Navarro devia sentir-se en fora de joc, com exclòs del debat polític actual, i amb aquest acudit ha aconseguit captar una mica l’atenció: el seu dia de glòria.

dijous, 21 de febrer del 2013

Catalunya – Escòcia, processos a part

Llegeixo als mitjans de comunicació d’aquí que la premsa escocesa critica el líder de l'SNP Àlex Salmond per menystenir el procés català i no voler fer una causa comuna en la mesura que sembla que estem immersos en processos sobiranistes molt semblants. Probablement, el líder escocès valora que té més possibilitats d’èxit si el cas d’Escòcia el presenta com un cas aïllat dins d’Europa que no ha de posar en dubte la integritat dels altres estats. Una manera com una altra d’evitar que el seu procés, consentit democràticament pel Regne Unit, ensopegui amb l’oposició i l’hostilitat d’altres Estats europeus.

No ens ha d’estranyar gens ni mica. Objectivament, una ofensiva generalitzada al continent europeu de les anomenades nacions sense estat per a la seva emancipació posaria en estat de màxima alerta al conjunt de la Unió europea, de manera que de ben segur arbitrarien mesures dràstiques per a impedir el desmembrament de molts dels seus Estats. És cert que hi ha hagut, i jo mateix hi he participat, alguns moviments en aquest sentit que podien agrupar des de representants del País Basc o d’Escòcia, a occitans, sards, corsos, friülesos, frisons, gal·lesos, o feroesos; però és evident que, a part que cadascú segueix el seu propi procés amb estratègies i objectius força dispars, una unitat d’acció d’aquests pobles reivindicant conjuntament el dret a esdevenir nous estats està condemnada al fracàs. I no només per la dificultat de coordinar realitats tan diferents, sinó perquè la suma d’aquestes reivindicació despertaria una aliança, aquesta sí ben sòlida i amb objectius clars, del conjunt dels estats europeus per avortar-ho. És el mateix dilema que es podria plantejar a l’Estat espanyol, en el cas que Euskadi decidís emprendre un procés semblant al de Catalunya. No tinc gens clar si anant plegats tindríem més força per sortir-nos-en o si, per contra, despertaríem encara més les ires d’un Estat que sentiria ferit de mort.

En qualsevol cas, no ens ha d’estranyar que Escòcia vulgui seguir el seu camí i, si considera que això el pot perjudicar, no vulgui saber res del procés català. És més, si Escòcia assolis la independència a curt termini, tampoc podríem comptar excessivament amb el seu suport, perquè immediatament els escocesos se sentirien, en tant que Estat, més propers al conjunt d’estats europeus que no pas a una nació com la nostra que voldria seguir els seus passos. O és que nosaltres acceptaríem equiparar el nostre procés al dels sards o al dels corsos, per exemple? Aquí ve a tomb recordar aquella dita de Ramon Llull: “El mul trobà el cavall i l’ase: saludà el cavall i no volgué saludar l’ase”.

dimecres, 20 de febrer del 2013

La fotesa dels arguments jurídics

El fet que molts juristes assegurin que la Declaració sobiranista del Parlament de Catalunya no és recorrible davant del Tribunal Constitucional, no és ni serà cap obstacle per al Partit Popular a l’hora de tirar endavant el recurs, com tampoc ho serà per a aquesta pantomima de TC per a acceptar-lo. És evident que aquí, els juristes més aviat hi fan nosa; i en tot cas només els necessitaran a l’hora de donar una certa aparença tècnica, tant al recurs que es presenti com a la resolució final del Constitucional.

Diuen els juristes que no té sentit recórrer davant del Tribunal Constitucional una Resolució aprovada pel Parlament de Catalunya que no té conseqüències jurídiques, quan la funció del Tribunal Constitucional, teòricament, és vetllar perquè les nomes i legislacions que es derivin dels poders legislatius i de les institucions públiques en general, s’emmarquin dins del text constitucional. Però ells saben de la importància, des del punt de vista democràtic, que hi hagi una declaració d’aquest tipus que després serà esgrimida com a aval per a passos posteriors cap a l’exercici del dret a decidir. De fet, el Parlament de Catalunya ja ha aprovat, com a mínim en dues ocasions, resolucions en què es referma el dret a l’autodeterminació de Catalunya, i fins ara no havien estat recorregudes no pas per qüestions de tipus jurídic sinó, simplement, perquè políticament no els semblava oportú en la mesura que veien poc probable un procés com el que s’ha esdevingut els darrers mesos. Si es fes cas de les tesis del PP sobre la possibilitat de recórrer una Declaració que no té efectes jurídics, voldria dir que la Constitució, per més que ho tingui previst en el seu capítol X, no es podria reformar mai, perquè se suposa que abans d’aprovar una reforma de la Constitució bé s’ha de plantejar el tema que fins aleshores no entra en el text constitucional. 

Però, tot això, per als espanyols, són foteses, perquè al final la presentació o no del recurs dependrà única i exclusivament de la rendibilitat política que creguin que en poden treure. I la resolució del TC es pot ajornar indefinidament a l’espera del moment més oportú per a treure-la, d’acord amb els interessos del nacionalisme espanyol. Ara mateix, el Govern, a través del seu CNI, està prou distret en embrutar el procés sobiranista com per iniciar una batalla de tipus jurídic que podria generar una reacció en contra seva. En tot cas, quan vegin que els qui estan quedant en evidència en tot aquest afer de l’espionatge són el mateix Govern del PP, a través de la policia espanyola i el CNI posats al servei del PP, aleshores serà el moment de presentar el recurs i desviar l’atenció.

dimarts, 19 de febrer del 2013

Empresaris contra empresaris

La teoria del fundador de l’empresa automobilística Henry Ford era de sentit comú: si ell fabricava vehicles per a la classe treballadora, aquests havien de cobrar el suficient com per a poder comprar-los. D’aquesta manera, el desenvolupament del país depenia fonamentalment de la capacitat de la majoria de la població per a consumir els productes de les seves empreses. És possible que algú tingués la temptació de pagar malament els seus treballadors, comptant que serien els treballadors de les altres empreses, més ben pagats, els qui compressin els seus productes, però el creixement econòmic es fonamentava en el principi d’Henry Ford.
Aquest plantejament ha servit, en certa manera, per a fomentar el creixement durant molt de temps: si la gent té feina estable i mínimament ben remunerada, té un cert poder adquisitiu; i això permet comprar cotxes, tenir vivenda pròpia i fins i tot segona residència, utilitzar serveis i consumir en general. Per tant, a part d’un cert benestar per a la població també és benefici per a les empreses. Però això va començar a estroncar-se a partir de la internacionalització de l’economia, de l’anomenada globalització. Les grans empreses han anat veient que ja no depenen d’aquest mercat interior de cada país, i que poden produir en un lloc on la mà d’obra sigui més barata i les exigències socials menors, per tal de vendre el producte a un altre país on sí que hi hagi un major poder adquisitiu, o simplement prescindir de la producció per a la majoria de la població per centrar-se en el mercat del luxe, restringit a les classes més benestants. I això també ha funcionat a Europa, mentre es podia produir al tercer món i importar aquí els productes per al consum dels europeus.

Però, la voracitat dels grans poders econòmics no té límits. I aquesta crisi els ha fet veure que també poden prescindir del mercat generalitzat europeu, per orientar els seus negocis cap a sectors no tan majoritaris o cap a les economies emergents. La conclusió és no solament el desballestament de l’estat del benestar, sinó també, i sobretot, de la petita i mitjana empresa que depèn del consum directe de la població. L’empobriment general de la població, forçat amb les mesures d’austeritat, és la ruïna d’aquestes empreses. El que sobta és que les organitzacions empresarials d’aquestes petites i mitjanes empreses, sovint, es presentin de bracet de les grans patronals, les que patrocinen i imposen les mesures d'austeritat, quan aquestes són els seus principals i letals enemics.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Embolica que fa fort

Els espanyols en són uns mestres en això d’embolicar la troca. Les xifres pel que fa al nombre de corruptes, a la gravetat de la corrupció, als informes policials, a les actuacions judicials... són escandaloses: el PP és de llarg l’amo i senyor de la corrupció, i en tot cas seguit del PSOE. Però és igual, la premsa i els polítics espanyols estan obsessionats en difondre la idea que Catalunya està minada per la corrupció. I per fer-ho, com que no poden pas presentar excessives dades globals i objectives, el que fan és dedicar-se a crear una confusió total.

Si féssim cas de les declaracions de testimonis i imputats en les diferents trames de corrupció, conclouríem que l’única cosa raonable que podria fer la Justícia espanyola seria procedir a la il·legalització del PP, no tant com a partit polític sinó per ser una tapadora d’una banda mafiosa i delictiva, que utilitza la política com a excusa. Però, tan bon punt troben algun indici o algun fet real que pot afectar un polític català, o millor de CiU perquè els del PSC tot i tenir més imputats no compten per la seva estratègia i a ERC pràcticament no hi ha trobat res, aleshores munten el gran escàndol. I perquè l’escàndol sigui creïble, els mitjans de comunicació s’han de dedicar fonamentalment a desinformar, tergiversar, donar dades tretes de context, sense cap verificació real o sabent que són falses. És el que van fer amb tot l’afer Pujol, sense matisar, sovint que hi ha dos temes completament diferenciats: un és el d’un Pujol Ferrusola que, en principi, no té cap paper en la política catalana; i l’altra és el de l’Oriol Pujol que, segons els indicis, podria haver fet de mitjancer en el tema de les ITV. De tots dos casos fa temps que se’n parla i que la fiscalia demana la seva imputació sense que s’acabi de produir mai; i en el cas de l’Oriol, de resultar ser cert i condemnable, l’afer no tindria ni punt de comparació amb tota la trama Gürtel en què es parla d’uns 200 milions desviats de les arques públiques i que s’han repartit en sobresous en negre per als membres de la banda popular.

L’altre afer en què els nacionalistes espanyols es dediquen ara a embolicar la troca és el de l’espionatge. D’una banda, barregen interessadament, el que són informes sobre persones d’un cert nivell, habituals en tots els àmbits, amb el que podria ser l’espionatge amb micròfons ocults inclosos. I de l’altra, sense que es vegi massa clar a qui podia interessar tota aquesta trama d’espionatge a polítics de partits ben diversos, els mitjans de comunicació espanyols, o els catalans amb vocació espanyola, ho presenten com un símptoma d’una corrupció generalitzada que només apunta a una direcció: la d’intentar avortar el procés sobiranista. I en aquest cas, potser la resposta la tenim en el que insinuava José Manuel Sánchez Fornet, secretari general del Sindicat Unificat de la Policia (SUP), que relacionava Mètode 3 amb el CNI. Com va passar amb els falsos informes de la campanya electoral, probablement tot surt de les mateixes clavegueres de l'Estat.

diumenge, 17 de febrer del 2013

Pragmatisme o revolta

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El joc de la política funciona, en bona mesura, perquè la gent s’ho empassa tot o simplement passa bastant de tot. Tothom fa veure que s’escandalitza pels casos de corrupció, però tothom encobreix els seus i considera que són els altres els qui han de fer net. Es creen comissions i ponències, diuen, per fomentar la transparència, però a l’hora de la veritat res de res. Entre altres coses, i jo diria que potser fonamentalment, perquè saben que la corrupció política no ha estat determinant en els resultats electorals; la gent no ha deixat de votar polítics i partits corruptes.

El mateix passa amb el joc entre Govern i oposició. Tothom sap que les retallades vénen imposades per una política suïcida, orquestrada i dirigida bàsicament pels bancs alemanys, que imposa aquesta austeritat a plena consciència que genera més empobriment arreu, però que els garanteix que cobraran el deute. Una imposició europea agreujada per l’espoli fiscal que pateix Catalunya i les arbitràries i injustes imposicions que hi afegeix l’Estat espanyol, que a més es permet d’incomplir els seus compromisos i el que marca la llei sobre inversions a Catalunya. Però com que les retallades són impopulars, encara que els partits que estan a l’oposició haurien de fer exactament el mateix, fan veure que tota la responsabilitat és del Govern. Fins i tot aplicant les mesures concretes d’estalvi o d’increment d’ingressos que proposa l’oposició, els resultats serien molt minsos i del tot insuficients. Però és igual, ells saben que la gent indignada per la situació vol sentir això.

D’una banda tenim el cinisme del PP, que és el mateix que escanya les finances catalanes, el mateix que imposa unes condicions inassumibles, el que incompleix i no paga el que deu a Catalunya, el que posa tota mena d’entrebancs perquè Catalunya se’n pugui sortir, i en definitiva el qui estaria disposat a anar molt més enllà en les retallades. Però també hi ha la demagògia d’una determinada esquerra que, quan veu que ni aplicant els seus números (la tan reivindicada recuperació de l’impost de successions) no s’arriba enlloc, reclama que no es prioritzi el pagament dels interessos i dels crèdits, al pagament de les despeses bàsiques de la societat com la sanitat, l’ensenyament o els serveis socials. El que no diuen és com s’arribaria a final de mes si no disposem de crèdit exterior, i menys en tindríem si a més incomplíssim el pagament del que ja tenim.

La situació no és fàcil, i menys per a la gent d’esquerres. Però entenc que no hi ha gaire alternatives: o el pragmatisme, que suposa intentar salvar els esculls amb les regles de joc que ens imposen, o la revolució No es pot repicar les campanes i anar a la processó. No es pot dir que no es paguin els interessos del deute, i després pretendre anar a buscar finançament als mercats; no es pot dir que no s’han de fer retallades i després no dir com es pagarà el deute que cada vegada es farà més gran. Ells també ho saben, però compten que ara el que vol sentir la gent és que s’està en contra de les retallades i en contra de qui retalla, encara que els qui ara són a l’oposició es veurien obligats a fer exactament el mateix. A no ser que, com la CUP, es proposi fer el salt al sistema; també aquests haurien d’explicar com es podria sobreviure plantant cara al món financer i als grans poders econòmics, però com a mínim és l’opció més coherent si no s’accepten les retallades que ens imposa el sistema.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Retallades, o què?

El Govern anuncia noves retallades. No podíem pas esperar cap altra cosa: les polítiques que s’estan seguint tenen l’objectiu de destruir llocs de treball, de crear precarietat i inestabilitat i per tant reduir el consum, incrementar la crisi de les petites i mitjanes empreses, i per tant reduir els ingressos de l’administració. El que guanyem d’una banda amb les retallades ho perdem amb l’empobriment general del país. És un cercle viciós sense fi, mentre qui té els ressorts del poder no decideixi fer un gir radical. Diuen els historiadors de l’economia que mai les polítiques d’austeritat han donat resultats positius, que sempre han empitjorat la situació fins al punt que algú s’adona que el desastre pot arribar a afectar també als poderosos, i aleshores s’inicia un canvi de rumb. Anem pel camí.

I, tractant-se d’un Govern, el català, que té un pressupost molt finalista amb un percentatge altíssim de les seves despeses destinades a sanitat, educació i serveis socials, és evident que les retallades han de ser en aquests sectors. Afirmar que es podrien retallar d’altres partides, com fan els nacionalistes espanyols que voldrien eliminar tot el que sigui suport a la llengua, a la cultura i a les mínimes estructures de país, o com fan des d’altres sectors de l’esquerra adduint que hi ha despeses supèrflues o que es podrien obtenir més ingressos, és pura demagògia i enganyar el personal. Perquè la resta de partides d’on es podria estalviar representa un import molt minso, en comparació amb el que s’ha de retallar. L’esquerra, des d’ERC fins a IC-V, abans parlava de la necessitat de recuperar l’impost de successions, de crear nous impostos com el de la banca, i a part que el Govern espanyol ho ha boicotejat perquè està interessat en què Catalunya no pugui complir amb el dèficit imposat, tot plegat no arribava a cobrir ni la meitat del que calia.

Ens podem oposar, i ens oposem, a les retallades, naturalment. Però algú hauria d’aportar alternatives. Les retallades ens vénen imposades des d’Europa i incrementades per la intervenció malèvola de l’Estat. Fins i tot optant pel sobiranisme de la via ràpida, com propugnen molts i sembla que el Govern espanyol també vulgui forçar, el problema del pressupost per aquest any hi seria igual. Perquè, es poden preparar les lleis de consulta que es vulgui i fins i tot fer una declaració unilateral d’Independència des del Parlament de Catalunya, però el Govern ha de pagar les nòmines i les despeses corrents de cada mes i, de moment, té les aixetes del crèdit tancades. A part de queixar-nos, algú hauria d’aportar solucions.

divendres, 15 de febrer del 2013

Ni una ombra de sospita

És possible, i perfectament plausible, que molts pensin que des de les estructures de l’Estat s’estan utilitzant tots els mecanismes que tenen al seu abast per fer fracassar el procés sobiranista. I em refereixo, ara, a la policia, als serveis d’intel·ligència, als inspectors d’hisenda, etc que estarien furgant a tort i a dret per trobar qualsevol escletxa per on poder-se agafar. De fet, sense haver-hi aquesta urgència política d’ara, és ben sabut que a Catalunya sempre hi ha moltes més inspeccions fiscals que a cap altre lloc de l’Estat. Ens hem de fer pagues que ells utilitzaran totes les seves armes, inclosa la guerra bruta.

I bé, això, que penso que és perfectament denunciable, no pot servir de justificació per als qui realment estan en fals, per als qui realment han comès algun tipus de delicte, han abusat del seu càrrec o tenen quelcom per amagar. Perquè no hi ha dia que no apareguin nous casos de corrupció. I això que en un polític espanyol pot representar, a tot estirar, la fi de la seva carrera política, aquí pot esdevenir un escull important per al procés de transició nacional. Ja sé que si fem un cop d’ull al diccionari de la corrupció, sense que aquest sigui complet ni de tros, trobarem que el Partit Popular arriba als 240 casos d’imputacions per corrupció, el PSOE 125, als quals podríem afegir els 18 del PSC, mentre que a CiU en tenen 21. La diferència és força escandalosa, però a nivell mediàtic i per suposat als mitjans espanyols, poden presentar Catalunya com el gran focus de corrupció, i això pot anar calant entre la gent fins a pensar que no hi ha ningú que sigui fiable, ni els de casa nostra. I si algú s’entreté a veure què hi ha darrer d’aquestes xifres, s’adonarà que el PP no només guanya numèricament, sinó que el volum i la gravetat dels fets que s’imputen a militants i alts càrrec del PP són força més greus que els de la resta.

Però és igual. Ells són perfectament conscients que si poden explotar el tema al màxim, pot ser una bona arma per a desacreditar el procés sobiranista. Per això, cal que en siguin ben conscients també els nostres polítics; i a la més mínima sospita, cal retirar-se immediatament si és que la seva acció política tenia com a objectiu estar al servei del país. No es tracta, ara, de si ha de prevaldre o no la presumpció d’innocència, sinó de si ha de prevaldre o no el servei al país. I ara el que el país menys necessita és veure’s permanentment sota la sospita de la corrupció.

dijous, 14 de febrer del 2013

Senzillament, em repugnen

Fins que no els posen els cadàvers a la porta, aquesta gentussa no reacciona. El Partit Popular estava decidit, ja ho havia anunciat, a rebutjar la ILP sobre els desnonaments, d’acord amb els interessos particulars dels seus amics i conscients de la dramàtica injustícia que suposa el manteniment de l’actual situació. Van caldre dos morts més perquè canviessin el sentit del seu vot. No pas perquè els importessin els morts, ni aquests ni els anteriors, sinó per la mala imatge que hagués donat haver-s’hi oposat quan els cadàvers encara eren calents. Després, en el tràmit parlamentari, ja es cuidaran de tornar les coses al seu lloc, si ningú més té la mala pensada i la inoportunitat de llançar-se del balcó just en el moment de la votació.

Devien estar molt contrariats per no poder satisfer a la primera els desitjos dels banquers, que el President del Congrés perdés els estreps a mitja sessió. Jesús Posada, com un Tejero qualsevol, va deixar anar un més que perceptible “Que los echen, conyo!”, per fer callar els membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a la tribuna d’invitats. I és que el nivell humà i cultural d’aquesta trepa no dóna per més. I això que, de fet, l’aprovació del Congrés no representava altra cosa que donar llum verda perquè la iniciativa popular iniciés el tràmit parlamentari i que per tant es discutís com a mínim en Comissió. La votació no implicava mostrar l’acord o no al contingut, sinó simplement permetre que se’n pogués parlar a la Cambra. Amb tot, la votació a contracor els aigualia la festa, ells que estaven tan eufòrics per haver permès, aquesta vegada sí que amb ple convenciment, una altra iniciativa popular que proposa que la tortura dels animals sigui considerada un “bé d’interès cultural”.

Si no fos perquè la podridura del partit es fa evident a tots els nivells, costaria de creure que hi pugui haver tanta indecència. Els partidaris de la defensa dels animals, espanyols o catalans, tenen un motiu més per reclamar la independència. Em faria vergonya pertànyer a un país que és capaç de castigar la cultura amb increments desorbitats d’impostos i reduccions dràstiques de les subvencions, però que manté l’IVA reduït per als toros i unes subvencions milionàries, i a més encara té el desvergonyiment de voler declarar-los “bé d’interès cultural”. Simplement em produeixen fàstic. 

dimecres, 13 de febrer del 2013

Renúncia per responsabilitat?

La diplomàcia és l’art de saber conduir les relacions entre estats, entre institucions o entre governs. Però en general també s’empra el terme com a sinònim de tacte o d’habilitat en tot tipus de relació. És una manera de dir les coses subtilment perquè ningú pugui sentir-se ferit ni menystingut, i que fins i tot els retrets quedin dissimulats en un formulari de bones maneres. La diplomàcia és necessària en moltes situacions, i no només en la política d’estats, però portada a l’extrem pot esdevenir del tot inútil perquè, enmig de tanta faramalla formal, no s'aconsegueix fer arribar el missatge a l’interessat.

És el que sembla que està fent la majoria dels mitjans de comunicació i de personalitats rellevants de tots els àmbits que s’han manifestat a rel de la renúncia del Papa Benet XVI. D’entrada, em sembla exagerat el relleu que se li ha donat al fet en sí, per més que es tracti del cap espiritual de molts milions de persones, donat que la incidència real en la nostra societat és molt minsa. Igual com passa quan es mor algú, moment en què tots acostumem a exercir la diplomàcia, tothom s’ha abocat en elogis a aquest Papa, tant per la seva gestió com a Pontífex com per la decisió presa de deixar el càrrec. L’Església, no pas per casualitat, utilitza sempre un llenguatge pompós, ambigu, gairebé eteri, com a expressió màxima de la diplomàcia més inútil que no acaba de dir res. I si algú vol resumir tots aquests anys de pontificat, li costarà fer-ne cap concreció, i segurament no podrà evitar fer al·lusió que ha estat en aquest període que s’ha destapat tot el tema de la pederàstia que ell mateix havia procurat encobrir abans d’arribar a posar-se la tiara. No s’ha avançat gens en temes com la presència de la dona al sí de l’Església i ben poc en el que s’anomena diàleg interreligiós, amb relliscada de Benet XVI inclosa que podia haver exaltat les comunitats musulmanes.

La tradició de l’Església era que els papes no renunciaven mai i es mantenien al càrrec fins a la mort; el cas de l’anterior Papa va arribar a extrems de patetisme gairebé inhumà. Ara resulta que tothom es desfà en elogis perquè Benet XVI ha entès que no podia continuar exercint de Cap de l’Església catòlica si no es trobava en plenes facultats físiques. Alguns parlen d’un gran exercici de responsabilitat i de generositat, el que equival a dir que els anteriors, i especialment Joan Pau II, havia fet exactament el contrari. Diplomàticament, la majoria passen per alt que la seva renúncia deu tenir molt més a veure en els escàndols interns del Vaticà, en les conxorxes i intrigues entre la cúria cardenalícia, de la qual en va sorgir només una punta amb l’afer de les filtracions del seu majordom. Amb tanta diplomàcia informativa, ningú ens explica realment per què Benet XVI s’ha vist forçat a la renúncia.

dimarts, 12 de febrer del 2013

Donant pistes als unionistes

Els unionistes no les tenen totes. Per més que diguin que ells ja controlen el tema legal, i que no permetran cap acció que no s’ajusti a la seva Constitució, el cert és que no ho acaben de veure massa clar, sobretot quan s’adonen que la societat catalana, inclosos aquells sectors que podien semblar més reticents al sobiranisme, està vivint amb una certa normalitat tot el procés i seguint els passos sense perdre els estreps. En tot cas, podríem donar algunes pistes als unionistes per tal d’evitar el desastre que segons ells representaria el desmembrament d’Espanya.

D’una banda, els espanyols sempre ens recriminen que els catalans som rondinaires, que sempre ens fem la víctima, que tot el dia estem exigint privilegis, i en definitiva que som un corcó per a Espanya. I de l’altra, ens adverteixen que la independència seria un desastre absolut, que Catalunya no seria viable sense Espanya, que s’ensorraria l’economia, que no ens voldria ningú, etc, etc. Per tant, una proposta o suggeriment que els podríem fer seria una jugada mestra que els resoldria els dos temes alhora. Només caldria que, sense més dilació, accedissin a què Catalunya esdevingués un estat independent. Segons els seus càlculs, les seves anàlisis i els seus pronòstics Catalunya es trobaria sola, abandonada d’Europa, sense inversions estrangeres, i les existents voldrien marxar-ne, l’economia cauria per terra, no es podria mantenir ni el mínim estat del benestar que encara queda... un desastre total que provocaria la reacció per ells desitjada. Els catalans, desencantats de la independència demanarien clemència a l’Estat espanyol per tal que ens readmetés com una regió més, amb el compromís de no fer més reclamacions ni rondinar pel tracte rebut: qualsevol cosa seria millor que el “no-res” que deia Mariano Rajoy o diu la Camacho.

Sembla que la proposta s’ajusta perfectament a la seva lògica. A no ser que la seva lògica no fos tal; que tots els mals auguris que ens pronostiquen si assolim la independència, en realitat no són més que els seus desitjos; que tots els estudis determinen que són els estats de mida mitjana-petita els qui millor poden afrontar les situacions de crisi; que potser ja saben que pràcticament mai cap país que s’ha segregat d’un Estat no ha volgut reincorporar-s’hi... O potser, que el pitjor dels desastres imaginables no seria tan greu com el que patim quedant-nos dins d’Espanya.

dilluns, 11 de febrer del 2013

La realitat existeix, malgrat ells

La vice presidenta i portaveu del Govern espanyol, la Soraya Saenz de Santamaria, ho tenia molt clar quan presentava als mitjans de comunicació la decisió de recórrer davant del Constitucional la resolució sobiranista del Parlament de Catalunya. El seu discurs es fonamentava en els mateixos arguments que dies enrere donava l’Alejo Vidal Quadras: La resolució sobiranista del Parlament legitima el procés secessionista.

El que passa és que l’Alejo concloïa que, essent així, el que calia era evitar que la resolució arribés al Ple del Parlament i que fos aprovada. És el mateix argument del franquisme: si es limita la llibertat d’expressió i de manifestació no es posa en evidència quina és la voluntat del poble, i per tant no cal tenir-la en compte. Però, està clar, un cop això ja s’ha produït, amb la gran manifestació de l’11 de setembre, amb les eleccions del 25 de novembre amb una àmplia majoria partidària del dret a decidir i amb la resolució sobiranista del nou Parlament sorgit de les urnes, la proposta del Govern espanyol de portar-la al Tribunal Constitucional és entre surrealista i kafkiana. El TC, d’acord amb la ideologia de partit dels seus membres, pot resoldre que aquella resolució no s’ajusta al text Constitucional, com també ho podria dir d’una resolució a favor de les seleccions esportives nacionals, o del mateix dret a l’autodeterminació com ja ha fet en anteriors ocasions el Parlament de Catalunya. Però, ben mirat, què anul·laria la sentència del TC? Perquè la resolució no és cap llei que pugui entrar o no en vigor en funció de la decisió política del TC.

L’argument de la Soraya era que anul·lant la resolució que expressa el reconeixement de la sobirania del poble català, ja quedava avortat el procés perquè amb la sentència desfavorable del TC formalment seria com si el Parlament de Catalunya no hagués fet aquella votació i, per tant, com si tampoc hi hagués a Catalunya cap voluntat majoritària, expressada democràticament, a favor de la sobirania del poble català. A Kafka encara li ballaria el cap. Algú els hauria de dir que la realitat existeix encara que ells sentenciïn en contra.

diumenge, 10 de febrer del 2013

Barcelona, una capitalitat capital

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Hi pot haver alguna excepció, com l’alemanya, però en general tots els països tenen una capital que és molt més que la principal ciutat en nombre d’habitants, o molt més que el lloc on es concentren les grans institucions del país. És també un símbol amb el qual s’identifiquen tots els connacionals. Així, quan la gent parla del Govern de Madrid, de París o de Moscou es refereix normalment al Govern del país d’on és capital la ciutat, i no pas a la seva administració local o regional.

En el nostre cas, és cert que des de comarques sovint es planteja el greuge del centralisme barceloní, però també ho és que per a qualsevol projecte de caràcter nacional és indispensable disposar d’una capitalitat forta. Una capital, a més, amb vocació de ser-ho, de representar el conjunt del país. Els socialistes, per exemple, van intentar sempre minimitzar i amagar el paper de Barcelona com a capital catalana, i pretenien presentar-la simplement com una gran ciutat que podia i havia de tenir un tracte similar al que tenia Madrid. Però és evident que, des d’una perspectiva espanyola, la comparació no té cap sentit. Per més que Barcelona tingui un gran atractiu econòmic o turístic, no deixa de ser per ells la principal ciutat de la perifèria, equiparable en tot cas a Sevilla, a Bilbao o a València, però molt lluny del paper de capitalitat espanyola que exerceix Madrid.

Barcelona, doncs, ni exercia de capital catalana ni podia pretendre compartir la capitalitat amb Madrid. Més aviat procuraven dissimular tota la simbologia catalana com aquella burda transformació de l’escut de la ciutat. I durant un temps també van intentar, més que res com a maniobra de distracció, inventar-se un altre espai des d’on exercir la capitalitat, com era el Mediterrani. Tampoc se’n van sortir, entre altres coses perquè des de Madrid han fet i continuaran fent tot el que estigui al seu abast per evitar el desenvolupament de la ciutat.

Probablement, ho tenen molt més clar a Madrid que a Barcelona, això de la capitalitat. Ells són conscients del perill que representa potenciar la ciutat, i per això sempre han procurat posar traves a l’aeroport del Prat, al Port de Barcelona, o a les infraestructures que li permetrien connectar millor amb Europa, com l’eix mediterrani. En canvi, els nostres governants han procurat treballar per la ciutat, però sense tenir en compte que al darrere hi havia tot un país. I val a dir que no ha canviat gaire d’ençà del nou govern municipal. Tots els canvis i tota la transformació del país, pel que fa a la seva consciència nacional, s’ha fet al marge de la seva capital. Barcelona només ha seguit quan arreu de la nostra geografia la flama ja era ben encesa.

Ja és bo que l’Ajuntament de Barcelona hagi aprovat una moció de suport a la declaració sobiranista del Parlament. Però el Govern de la ciutat hauria d’anar més enllà. Si durant molts anys els socialistes van utilitzar el Govern de la ciutat per a contrarestar el Govern de la Generalitat, ara no acabem de veure que la majoria convergent actuï de contrafort i de partenaire del Govern nacional. Potser és el trumfo gros que es reserven els cervells de tot el procés per a treure’l en el darrer moment, que també serà el més crític. Però, avui per avui, es troba a faltar el lideratge d’una capital, que ha de ser clau i definitiu en el procés de creació,d’un nou Estat.

dissabte, 9 de febrer del 2013

I les querelles per difamació?

La gent, en general, té la sensació que quan es fa molt rebombori amb un tema, fins i tot encara que no estigui prou provat ni documentat, és que alguna cosa hi deu haver. I normalment deu ser així: a mi, no crec que ningú tingués l’acudit d’acusar-me de tenir comptes milionaris a Suïssa, i si algú ho fes la gent del meu entorn es posaria a riure. Jo més aviat penso que hi ha molts més corruptes que no són enxampats o que no se’n pot demostrar la seva culpabilitat, que no pas innocents acusats sense causa. Però també és cert que, sabent allò de “difama, que alguna cosa queda”, hi pot haver algun dels casos que s’han publicat darrerament que siguin absolutament falsos.

Potser per això acostumen a ser molt poc convincents les declaracions d’innocència de les persones encausades ja sigui per l’administració de la Justícia o pels mitjans de comunicació. En el primer cas, s’ha de suposar que la policia judicial, el fiscal i finalment el jutge deuen veure-hi prou indicis d’irregularitats com per tirar endavant el procés. I jo, que crec ben poc en l’administració de Justícia d’aquest país, estic convençut que aquestes investigacions i processos en moltes ocasions es promouen, s’aturen o s’acceleren en funció de l’interès polític de cada moment, sense descartar que hi pugui haver també algun sobre de sota mà. Ara bé, dubto que aquesta mateixa administració s’inventi causes del no res. Una altra cosa són els mitjans de comunicació. És relativament fàcil treure una notícia, sense cap base real, sota la influència també de les motivacions polítiques, i sobretot sense seguir la més mínima ètica professional de contrastar-la i comprovar-la. Aleshores, la persona afectada que veu el seu nom implicat, suposem que injustament, en un afer delictiu pot presentar una querella per difamació.

I ja hi tornem a ser. Per a un jutge, saber si un diari té prou fonament per a publicar una determinada notícia li és molt fàcil. Aquí no hi ha ni proves ni investigacions: o el diari aporta les fonts o les dades documentades, o al jutge només li queda valorar si el que ha publicat el diari entra dins dels límits de la llibertat d’expressió. I això no és una qüestió de mesos ni de setmanes, sinó de dies o d'hores. Si es dilata més, sabent que això pot estar condemnant una persona innocent, algú hauria de donar explicacions o algú hauria d’ampliar la llista d’imputats, ara amb personal togat.

divendres, 8 de febrer del 2013

A més de criminals, mafiosos

Ja estem acostumats als espectacles polítics, a les bronques i les desqualificacions permanents entre els partits, per acabar fent tots plegats les mateixes polítiques. Evidentment, les pujades de to que a vegades es poden sentir als hemicicles parlamentaris tenen més a veure amb l’afany de desbancar qui està al poder o d’evitar ser-ne desbancat que a diferències reals de fons. Perquè a l’hora de la veritat, a l’hora de tractar amb els veritables causants de la crisi, els especuladors, els banquers, els empresaris sense escrúpols, tothom utilitza el mateix guant blanc, les mateixes bones paraules i ajup el cap a les seves exigències.

Per això, a dreta i a esquerra, va sobtar que a les Corts espanyoles algú els cantés la canya i digués les coses pel seu nom. Era una compareixença en la Comissió d’Economia del Congrés espanyol, en què entre altres havia parlat un representant de la banca i després ho va fer la barcelonina Ada Colau, portaveu de la PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques). Havent dit una obvietat com que “les entitats financeres són les que han causat el problema i han arruïnat aquest país”, no va dubtar en qualificar de “criminal” el representant de la banca. Naturalment, la majoria dels diputats que sempre han legislat per encàrrec i en funció dels interessos de la banca i del món especulatiu, ho van trobar exagerat i fora de lloc. I és que ja està bé de tantes bones paraules, eufemismes i consideracions per la covardia a l’hora abordar els problemes des de la seva arrel. HI ha una legislació nefasta, feta premeditadament així per tal que beneficiï a uns pocs, i amb plena consciència del que això representa per a moltes persones i famílies que es troben en la desesperada situació de ser desnonats. ¿I a qui s’han d’imputar els morts que provoca aquesta situació imposada i aplaudida per la banca, com acabava de fer el que va precedir Ada Colau? És un cas semblant al d’empresaris com el Pedro Morenés, que abans de ser ministre de Defensa va ser director d’una empresa de Missils, MBDA, i Conseller d’Instalaza, empresa que entre altres fabricava les prohibides bombes de fragmentació que venia, per exemple, al Coronel Gaddafi. ¿A qui s’han d’imputar, si no, les morts que han  ocasionat? ¿O és que els hem de tractar com si fossin persones decents?

La potaveu de la PAH, Ada Colau, deia uns dies després: “M’he quedat curta en parlar de criminals: són mafiosos”. Sí, perquè el criminal comet el seu crim i fuig perquè sap que la justícia el persegueix. Ells no; ells com els pitjors mafiosos, tenen lligat i ben lligat el sistema perquè legisli a favor seu, perquè encobreixi o legalitzi els seus crims, perquè la justícia discerneixi entre els crims que produeixen sucosos beneficis i els crims comuns. Com a Rússia, es poden perseguir els crims comesos per les màfies clandestines, però no pas els que es cometen des del poder o amb la connivència del poder.

dijous, 7 de febrer del 2013

El mite de la Unió europea trontolla

Quan aquí alguns pretenen fer-nos creure que seria un drama quedar fora, temporalment, de la Unió europea, en el moment de la secessió, a Europa el tema es planteja en uns altres termes. Els països europeus que no formen part de la UE, com ara Suïssa, Noruega o Islàndia, ni els ha anat tan malament quedar-ne al marge ni es plantegen integrar-s’hi. Més aviat creix l’anomenat euroescepticisme a molts països que sí que en formen part, i en alguns fins i tot es planteja la possibilitat d’abandonar la Unió europea.

Per tant, jo més que fer aquesta mena d’afirmacions tan categòriques com “volem una Catalunya independent integrada a la Unió”, em quedaria amb el desig de tenir una Catalunya independent amb plena sobirania per a pactar el tipus de lligams que vol mantenir amb Europa. En primer lloc, perquè pot molt ben ser que Espanya, conseqüent amb el seu odi als catalans (als ciutadans en general, però també als seus empresaris, per més que estiguin afiliats a una Patronal dirigida pel PP) faci tot el possible per evitar que hi siguem; la mateixa Camacho o el Gay de Montella, com a nacionalistes espanyols donaran suport a les mesures del Govern espanyol de boicot a Catalunya i al seu teixit industrial, incloses les empreses de militants del propi partit. Però, en segon lloc, perquè la crisi actual està fent aflorar problemes que fins ara, amb una mena d’entusiasme europeista arrauxat, s’havien obviat. Els països rics no sembla que estiguin disposats a continuar pagant la festa als més pobres, i aquests tampoc veuen amb bons ulls que se’ls exigeixin unes condicions que saben que no poden complir si no és a base d’arruïnar el país. I la gestió de la diversitat serà l’altre gran problema que sorgirà tan bon punt estigui encarrilat el tema de la sortida de la crisi.

Aquí, estem avesats a lluitar contra un Estat que ens és hostil, que legisla molt més en contra nostra que a favor seu, i a vegades hem pensat una mica ingènuament que a Europa tindrien més en compte la diversitat cultural i lingüística. És evident que no invertiran els recursos que inverteix l’Estat espanyol per intentar anorrear-nos, però també ho és que poden tendir igualment a una certa uniformització, més educada i més civilitzada, això sí. Espanya ja ha hagut de protestar pel fet que els seus funcionaris a les institucions europees no puguin expressar-s’hi en castellà i ho hagin de fer en alguna de les llengües de treball de la Unió, l’anglès i el francès i en alguns casos l’alemany.  

dimecres, 6 de febrer del 2013

Imputats reputats

El diccionari defineix el terme “imputar” com:”atribuir la responsabilitat o la culpa, d’alguna cosa”. I aquest el sentit que se li dóna en l’àmbit judicial; la fiscalia i finalment el jutge instructor, a la vista dels informes policials i de les proves existents consideren que es pot atribuir a aquella persona la responsabilitat d’uns fets considerats delictius o il·legals. Després, vindran més investigacions, testimonis, al·legacions i el que calgui per acabar amb un judici on es determinarà si aquelles responsabilitats que s’atribuïen inicialment són certes, i fins a quin punt són constitutives de delicte punible.

Ara que la llista d’imputats en causes diverses de corrupció s’amplia dia a dia, valdria la pena que els partits polítics no juguessin més amb la bona fe de la gent i es prenguessin seriosament, d’una vegada per totes, el descrèdit de la política que ells mateixos estan potenciant. Tothom és capaç de donar lliçons per als altres, però costa molt més d’aplicar-se-les al si de cada partit i personalment. Ja podem entendre que la pugna partidista pot pretendre atribuir tota mena d’accions corruptes en l’adversari; però quan ja hi ha una imputació judicial és perquè, d’entrada, el fiscal i el jutge hi han vist prou indicis de responsabilitat com per iniciar el procés. És en aquest moment que els polítics honestos, honestos fins i tot malgrat haver comès alguna irregularitat, haurien de dimitir immediatament de les seves responsabilitats al si del propi partit i a l’administració, per tal de deixar clar que la prioritat és la transparència total i que no es vol perjudicar justament aquelles institucions a les quals teòricament un polític diu servir.

I és cert que en algunes ocasions els partits han fet promeses i elaborat codis ètics de comportament per a aquests casos, però a l’hora de la veritat tothom els incompleix. L’Administració, l’estatal, l’autonòmica i la municipal, està plena de persones imputades que s’aferren als càrrecs per damunt de tot, sabent que això contribueix al descrèdit de la política. Per això, quan l’Oriol Pujol ha deixat anar que faria un pas enrere en cas de ser imputat en l’afer de les ITV, he pensat que seria tot un gest per part seva. Fins i tot en el cas que es demostrés que va actuar incorrectament i il·legalment en aquest tema, salvaria molt millor el seu honor personal si dimitís justament per no perjudicar els ideals de país que defensa.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Intuïm que l’única falsedat és la de Rajoy

S’ha dit i repetit moltes vegades, i és fàcil de comprovar, que la corrupció en general no passa factura als polítics implicats. Hem vist reiteradament governs com el valencià, l’andalús o el de les Balears, involucrats des de la cúpula mateix en diferents i sonats escàndols de corrupció, que després obtenien majories absolutes o majories suficients per a tornar a governar. I a les Municipals va passar quelcom de semblant: en contra del que havien promès els partits polítics, molts van presentar candidats que estaven imputats per delictes diversos, i en la majoria dels casos van revalidar la seva majoria.

Si haguéssim de fer cas d’aquesta estadística com a comportament general hauríem de concloure que el PP tornaria a guanyar, fins i tot encara que presentés el Bárcenas. De tota manera, algunes enquestes fetes darrerament sí que senyalaven una forta patacada per al partit de Mariano Rajoy. En part per la magnitud de la trama corrupta, perquè afecta directament la cúpula del partit, i perquè l’escàndol ha tingut un gran ressò mediàtic. Però voldria creure que hi ha alguna cosa més; que la gent intueix que aquesta vegada se n’ha fet un gra massa, quelcom de semblant al que va passar aquell 11 de març quan la gent es va adonar de l’engany pervers de la direcció del PP en l’afer de l’atemptat d’Atocha. És evident que quan es demanen explicacions a un polític, per més evidències que hi hagi, aquest el que fa sempre és proclamar la seva innocència, i el ciutadà del carrer no té gaire més arguments ni proves que les que li ofereixen els mitjans de comunicació. Però voldria creure que la gent encara té un cert instint o intuïció, capaç de contrarestar la informació oficial. En aquest cas, a més, la gent ha pogut veure com alguns membres del partit havien començat a admetre que alguna cosa bruta hi havia, la mateixa Camacho, el President del Senat o l’Esperanza Aguirre reclamaven obertament que es depuressin responsabilitats. Després, la cúpula del partit va cridar al tancament de files i a negar-ho amb aquella rotunditat tan poc convincent de Mariano Rajoy.

I aquest és un aspecte que, afortunadament, potser encara no es controla del tot. Les declaracions dels polítics, sobretot quan són davant les càmeres o quan estan exposats a les preguntes dels periodistes, diguin el que diguin, tenen una credibilitat diferent. Qui més qui menys, tots tenim un cert sentit de la psicologia i som capaços de veure reflectit en la cara i en els gestos l’esperit de la persona que ens parla; i, sense saber massa per què, en alguns casos ens pot convèncer i en d’altres tenim aquella preclara percepció que ens està aixecant la camisa. I això és el que devien percebre molts quan veien Mariano Rajoy dient que tot era fals.

dilluns, 4 de febrer del 2013

La trama dels empresaris del PP

 Veient la llista d’empreses que il·legalment han finançat el Partit Popular, se suposa que a canvi de favors que es fan des de l’administració, s’entén l’interès de molts empresaris per donar suport a les tesis del partit de Mariano Rajoy. Altrament, en el cas dels empresaris catalans, no hi hauria gaire motiu per a recolzar-lo. És el Govern espanyol el qui practica un espoli constant contra Catalunya, el qui incompleix els seus compromisos i fins i tot les lleis pel que fa a inversions en infraestructures tan necessàries per al desenvolupament de les nostres empreses, és el mateix Govern que quan ha calgut ha intentat sabotejar i ensorrar La Caixa o posar traves a l’expansió industrial d’alguna de les nostres grans empreses.

La por i el xantatge que es pot fer des de l’administració espanyola no justificaria suficientment que els empresaris catalans no aspiressin a desfer-se del jou i de la càrrega econòmica que ens suposa la pertinença a Espanya. L’economista Niño Becerra, sense ser independentista, calculava dies enrere que en lloc del dèficit que tenim ara, una Catalunya sense la derrama fiscal de l’Estat tindria un superàvit del 4’5%. Tampoc ho justificaria la por a una suposada incertesa del procés secessionista, quan tenim la certesa que l’unionisme ens porta inevitablement al desastre. L’únic que fa intel·ligible l’aparent niciesa d’alguns empresaris catalans partidaris de mantenir-nos sotmesos als qui volen destruir-nos com a país, i per tant també econòmicament i el seu teixit industrial, és la militància política al Partit Popular, com és el cas del president la patronal catalana, Gay de Montellà. Una  militància d’empresaris catalans que deuen comptar continuar participant en la immensa trama corrupta en què s’ha convertit el PP, i que reparteix sucosos dividends. A costa del país, està clar.

El problema és que una part del nostre empresariat ha viscut durant molts anys a redós del règim franquista, i s’ha avesat a obeir disciplinadament les consignes del poder en la mesura que li deixaven participar del botí. Quan es tractava de defensar la llibertat, la llengua i la cultura del país adduïa que la seva missió empresarial no li permetia immiscir-se en política. Però quan el poder, ja fos en l’època franquista o ara amb el PP, a través del President de la Patronal catalana, els demana boicotejar el procés d’independència, no tenen cap mena d’escrúpol per fer-ho. Compten que les prebendes que n’obtindran a canvi, a nivell personal, seran superiors a les pèrdues del conjunt de l’empresariat català pel fet de mantenir-nos dins d’Espanya. Seria bo que aquesta altra part de l’empresariat que ha fet compatible la seva vocació empresarial amb la voluntat de servei al país desemmascarés aquesta farsa, que al capdavall també va en contra seva.