Les mateixes imatges que una setmana enrere deixaven en evidència la pèssima actuació policial a la Plaça de Catalunya, ara han girat les tornes contra els “indignats”. Per més que Felip Puig digués que calia pensar que darrere de les imatges que oferien els mitjans de comunicació hi havia la provocació d’alguns buscabregues camuflats entre els indignats, el cert és que les imatges no deixaven cap marge per al dubte: L’actuació policial va ser desproporcionada i excessivament violenta contra manifestants que, aparentment, no oferien cap mena de resistència i molt menys agressivitat. En qualsevol cas, si algú comet algun delicte se l’ha de detenir i portar davant la justícia, però no garrotejar-lo per després deixar-lo marxar.
Doncs, les imatges d’ahir ens mostraven la visió que Felip Puig ens explicava l’altre dia: uns “indignats” amb actituds violentes i de coacció envers les persones, en aquest cas uns diputats, enfront d’una policia molt mesurada que amb prou feines si podia garantir la seguretat dels agredits. La necessitat d’actuar amb contundència, en tot cas, era molt més clara ahir que s’estava agredint uns ciutadans que no pas l’altre dia que es pretenia fer neteja d'una plaça per la força. Probablement era la imatge que molts buscaven per a desacreditar definitivament el moviment dels “indignats”. Si ja en les assemblees vespertines de la plaça hi havia qui es queixava de la seva manipulació per part d’un grup molt reduït, tant a l’hora de les intervencions com de decidir què i com es posava a votació, ara hi ha més arguments per a desconfiar dels qui no accepten el joc de la paraula. El moviment, doncs, pot entrar en una fase de descrèdit i d’esllanguiment; el que no vol dir que moltes de les raons que van impulsar-lo no continuïn plenament vigents.
Curiós també que encara hi ha grups que pretenen treure’n rendiment electoral. Alguns partits d’esquerra s’han mostrat força condescendents i comprensius amb el moviment, pensant que les protestes contra les retallades afecten bàsicament el Govern de la Generalitat, sense preveure que la revolta no s’adreça a cap grup en concret sinó a tots en el seu conjunt. Anna Simó, per exemple, demanava als indignats que permetessin a ERC anar a defensar la seva oposició a les retallades. També els representants d’Iniciativa semblaven no entendre res. Com si la indignació no anés contra tots. Cas a part és el del Partit de la Rosa Díez que assegurava ser el grup amb més coincidències amb el moviment, perquè en aquest cas té raó si ens atenem a la defensa que fan molts indignats de la política nacionalista espanyola.
Doncs, les imatges d’ahir ens mostraven la visió que Felip Puig ens explicava l’altre dia: uns “indignats” amb actituds violentes i de coacció envers les persones, en aquest cas uns diputats, enfront d’una policia molt mesurada que amb prou feines si podia garantir la seguretat dels agredits. La necessitat d’actuar amb contundència, en tot cas, era molt més clara ahir que s’estava agredint uns ciutadans que no pas l’altre dia que es pretenia fer neteja d'una plaça per la força. Probablement era la imatge que molts buscaven per a desacreditar definitivament el moviment dels “indignats”. Si ja en les assemblees vespertines de la plaça hi havia qui es queixava de la seva manipulació per part d’un grup molt reduït, tant a l’hora de les intervencions com de decidir què i com es posava a votació, ara hi ha més arguments per a desconfiar dels qui no accepten el joc de la paraula. El moviment, doncs, pot entrar en una fase de descrèdit i d’esllanguiment; el que no vol dir que moltes de les raons que van impulsar-lo no continuïn plenament vigents.
Curiós també que encara hi ha grups que pretenen treure’n rendiment electoral. Alguns partits d’esquerra s’han mostrat força condescendents i comprensius amb el moviment, pensant que les protestes contra les retallades afecten bàsicament el Govern de la Generalitat, sense preveure que la revolta no s’adreça a cap grup en concret sinó a tots en el seu conjunt. Anna Simó, per exemple, demanava als indignats que permetessin a ERC anar a defensar la seva oposició a les retallades. També els representants d’Iniciativa semblaven no entendre res. Com si la indignació no anés contra tots. Cas a part és el del Partit de la Rosa Díez que assegurava ser el grup amb més coincidències amb el moviment, perquè en aquest cas té raó si ens atenem a la defensa que fan molts indignats de la política nacionalista espanyola.