Pàgines

dijous, 21 de maig del 2009

Sobirania i Justícia, un pas més cap a la Independència

La presentació de l’Associació Sobirania i Justícia és una nota més d’esperança en aquest lent procés cap a la independència. Podria dir-se que la nova entitat presidida per l’ex conseller de Justícia Agustí Bassols, d’Unió Democràtica, és una més entre tantes, i que ja en tenim moltes d’associacions i plataformes sobiranistes. És cert, però la importància d’aquesta rau en el fet que cobreix un sector de la societat catalana que fins ara semblava allunyat de les tesis independentistes. Diguem que és aquell sector que s’ha passat trenta anys insistint en la necessitat i en la voluntat de trobar un encaix dins d’Espanya.

El naixement de Sobirania i Justícia és una demostració més que l’alternativa sobiranista no es fa, almenys no pas només, a base del creixement dels grups tradicionalment independentistes, només cal veure l’atzucac en què ens ha posat l’actual direcció d’Esquerra, sinó sobretot a base del convenciment a què arriben altres sectors de la societat catalana. I en aquest cas, és tracta de sectors importants en la mesura que poden convèncer l’empresariat català, la dreta catalana, de la necessitat i la viabilitat de la independència. Agustí Bassols deia que l’associació, dins del panorama actual de múltiples associacions afins, té la voluntat de treballar en solitari fins que es donin les condicions necessàries per unir totes les voluntats i sensibilitats sobiranistes. I un discurs semblant feia la Patrícia Gabancho dient d’entrada que ella no forma part, ni en formarà, de Sobirania i Justícia; però era allà per donar-hi suport i encoratjar el treball per un objectiu comú en el qual de ben segur que, si no ho esguerra la mesquinesa d’alguns dirigents polítics, en un moment o altre ens hem de trobar.

Podríem dir que s’estan posant les bases socials per a què el país faci un pas definitiu cap a la seva sobirania i l’exercici del dret a decidir. Afortunadament, la independència ja no és cosa de grups radicals o marginals, tampoc de sectors intel·lectuals o testimonials, ni tan sols d’aquells que de sempre han pregonat la independència com a única via per a la nostra supervivència, afortunadament la independència pot començar a ser una necessitat sentida per àmplies capes de la societat catalana que cobreixen tot el ventall ideològic. Potser estem arribant a aquell punt en què el veritable impediment per a avançar cap a aquesta fita col·lectiva és la classe política que estem patint ara mateix.