Pàgines

dilluns, 15 de juliol del 2013

Han posat la mà al foc, i s’han cremat

Anar de vacances i deixar programat el seguit d’articles per no faltar a la cita diària d’aquest Bloc de Notes té l’inconvenient que, en tornar, la situació pot haver canviat tant que els articles publicats hagin perdut tota la seva vigència. O no. També pot ser que la realitat no faci sinó confirmar el que ja venia dient de temps enrere, com és la podridura d’un Partit Popular i d’uns dirigents que cada vegada surt més a la llum i es fa més difícil d’amagar. Com deia en un dels articles d’aquesta setmana en què repassava els sis anys del Bloc, no es tracta d’unes actuacions corruptes, però puntuals, ni d’uns casos aïllats de corrupció com els que hi ha a qualsevol altre partit, sinó que és la veritable naturalesa del PP que té la política només com a tapadora o coartada per a les seves accions delictives.

De tota manera, sembla la cançó de l’enfadós. O una cançó que ja hem sentit massa vegades, amb protagonistes diferents. Cada vegada que es descobreix una trama de corrupció, la primera reacció és la de negar-ho tot; tant per part de les persones directament implicades com per part dels dirigents polítics que els emparen. I només quan l’evidència fa impossible mantenir la negació, aleshores s’intenta aïllar el problema, sacrificant la persona que ha estat enxampada més obertament. Es passa ràpidament de la confiança absoluta en la honorabilitat i la innocència del company de partit, al postergament i l’exclusió per tal que no avanci la gangrena. I, des de l’oposició, es fa justament el contrari: mirar d’obrir l’escletxa per tal d’esquitxar el més amunt possible. Tal com ha passat en altres ocasions i amb altres partits, és absurd que des de l’oposició es demani a Mariano Rajoy que doni explicacions, perquè tothom sap que l’única explicació que pot donar un dirigent sota sospita és proclamar la seva innocència, encara que no se la cregui ningú; i això, tant el Rajoy com la Cospedal i la resta de dirigents de la banda ja ho han fet mil vegades posant la mà al foc per l’honorabilitat del Bàrcenas, fins que van veure que es començaven a cremar.


El problema és que ara ja no poden posar la mà al foc ni per l’honorabilitat del Bàrcenas, ni per la de Cospedal ni per la de Rajoy. Tenen mala peça al teler, perquè com sol passar en les pel·lícules de gàngsters i mafiosos, quan van maldades, no tenen manies a trair-se entre ells. I el Bàrcenas, a qui Rajoy havia promès resoldre el seu cas si es presentava com l’única peça a immolar, no està disposat a quedar-se sol a la presó per pagar la culpa d’una trama delictiva perfectament orquestrada des de la cúpula del partit, si és que el Partit Popular mereix aquest nom.