Anar de
vacances i deixar programat el seguit d’articles per no faltar a la cita diària
d’aquest Bloc de Notes té l’inconvenient que, en tornar, la situació pot haver
canviat tant que els articles publicats hagin perdut tota la seva vigència. O
no. També pot ser que la realitat no faci sinó confirmar el que ja venia dient
de temps enrere, com és la podridura d’un Partit Popular i d’uns dirigents que
cada vegada surt més a la llum i es fa més difícil d’amagar. Com deia en un
dels articles d’aquesta setmana en què repassava els sis anys del Bloc, no es
tracta d’unes actuacions corruptes, però puntuals, ni d’uns casos aïllats de
corrupció com els que hi ha a qualsevol altre partit, sinó que és la veritable naturalesa del PP que té la política només
com a tapadora o coartada per a les seves accions delictives.
De tota
manera, sembla la cançó de l’enfadós. O una cançó que ja hem sentit massa
vegades, amb protagonistes diferents. Cada vegada que es descobreix una trama
de corrupció, la primera reacció és la de negar-ho tot; tant per part de les
persones directament implicades com per part dels dirigents polítics que els
emparen. I només quan l’evidència fa impossible mantenir la negació, aleshores
s’intenta aïllar el problema, sacrificant la persona que ha estat enxampada més
obertament. Es passa ràpidament de la confiança absoluta en la honorabilitat i la
innocència del company de partit, al postergament i l’exclusió per tal que no
avanci la gangrena. I, des de l’oposició, es fa justament el contrari: mirar d’obrir
l’escletxa per tal d’esquitxar el més amunt possible. Tal com ha passat en
altres ocasions i amb altres partits, és absurd que des de l’oposició es demani
a Mariano Rajoy que doni explicacions, perquè tothom sap que l’única explicació
que pot donar un dirigent sota sospita és proclamar la seva innocència, encara
que no se la cregui ningú; i això, tant el Rajoy com la Cospedal i la resta de
dirigents de la banda ja ho han fet mil vegades posant la mà al foc per l’honorabilitat
del Bàrcenas, fins que van veure que es començaven a cremar.
El problema
és que ara ja no poden posar la mà al foc ni per l’honorabilitat del Bàrcenas,
ni per la de Cospedal ni per la de Rajoy. Tenen mala peça al teler, perquè com
sol passar en les pel·lícules de gàngsters i mafiosos, quan van maldades, no
tenen manies a trair-se entre ells. I el Bàrcenas, a qui Rajoy havia promès
resoldre el seu cas si es presentava com l’única peça a immolar, no està
disposat a quedar-se sol a la presó per pagar la culpa d’una trama delictiva
perfectament orquestrada des de la cúpula del partit, si és que el Partit
Popular mereix aquest nom.