Que
l’economia no és una ciència exacta i d’un únic traçat ja ho sabem. El pes de
la ideologia és determinant a l’hora de fer segons quines anàlisis i sobretot a
l’hora de donar les receptes a seguir. En primer lloc perquè la primera
divergència apareix en el moment de definir quin és l’objectiu, per exemple, en
una situació de crisi com la que vivim. Altrament, no s’explicaria que hi hagi propostes d'economistes tan diametralment
contraposades i que, a la pràctica, s’hagin seguit les recomanacions que no han
fet sinó agreujar la crisi; almenys la crisi que pateix la majoria de la
població.
Sembla que
no pugui ser que polítics i economistes que teòricament haurien de ser solvents
s’entestin en recomanar i seguir propostes que dia a dia es demostren com a
nefastes per al conjunt dels ciutadans. Quan el FMI reconeix que tant ells com
el BCE i la UE van
errar l’apreciació dels efectes que tindrien les mesures imposades a Grècia, i
que van cometre greus errors que expliquen l’empitjorament de la situació del
país hel·lènic, sembla que haurien de començar a rodar caps, per pura
incompetència. O no és això el que passaria a qualsevol directiu que amb els
seus errors portés l’empresa al punt de la fallida? Però, ells no, bàsicament perquè si bé no
poden continuar amagant el fracàs de les seves mesures, en el fons consideren
que sí que s’han aconseguit els veritables objectius, que eren els de salvar els interessos de la banca,
encara que sigui en detriment de la majoria de la població. Però és que, a part
d’aquest entestament en seguir polítiques suïcides, el que podem veure és que
un dia darrere l’altre apareixen opinions de teòrics experts, d’economistes de
prestigi i d’institucions rellevants en l’àmbit de l’economia mundial que es
contradiuen constantment.
Tan aviat
ens diuen que hem de seguir amb les polítiques d’austeritat com que aquesta
mateixa austeritat és la causant de la degradació econòmica. La Unió europea que imposa unes
polítiques que conscientment generen més atur, és la mateixa que adverteix al
Govern espanyol que ha de prioritzar la lluita contra l’atur juvenil. Els
mateixos que diuen que hi ha d’haver una reducció dels costos salarials per tal
de fer més competitives les nostres empreses, després diuen que amb sous tan
baixos és impossible reactivar el consum i, per tant, la recuperació econòmica.
La conclusió que en podem treure és que no hi ha ningú, ni FMI, ni BCE, ni UE,
ni OCDE, ni OIT, ni cap dels governs que tingui la més remota idea de cap on
anem, i menys encara de cap on hauríem d’anar. I els qui a l’hora de la veritat
decideixen quines decisions s’han de prendre tenen uns objectius que no tenen
res a veure ni amb la sortida de la crisi ni amb el benestar dels ciutadans.