Pàgines

dissabte, 10 de març del 2012

L’unionisme no surt a compte

Avui, el Palau Sant Jordi s’omplirà d’independentistes i es viurà una jornada memorable. Hom pot arribar a treure la conclusió que tenim la independència no només a l’abast, sinó a tocar. Segur que hi veurem cares que identifiquem amb sectors polítics ben diferents, des de CiU a Iniciativa, passant, lògicament, per ERC i SI. I en tot cas, podem tenir la impressió que és incomprensible que la classe política catalana no escolti el clam independentista que ressonarà al Palau Sant Jordi. Però, hi podria haver una bona part de miratge.

I és que hi ha una altra realitat: tenim una classe dirigent empresarial perfectament resignada a pagar el peatge que calgui per a poder romandre a Espanya. Dies enrere, la Ministra de Foment es reunia amb l’anomenat “Lobby Català GTI-4”, amb entitats tan significatives com la Cambra de Comerç, Foment del Treball, el Cercle d’Economia i la Fundació RACC, per explicar-los que ja podien esperar asseguts si volien veure aviat les obres que haurien de convertir el Port de Barcelona en un centre logístic de primera magnitud, i que s’oblidessin de poder participar en la gestió de l’aeroport del Prat, una exclusiva de Madrid i al servei de Madrid. I el famós lobby es va limitar a ajupir el cap i a donar-li les gràcies per haver-los rebut, encara que fos per a no comprometre’s amb res. Ni tan sols el corredor del Mediterrani ja aprovat a Europa. És aquesta mateixa classe empresarial disposada a pagar més impostos, a ser discriminats amb pitjors infraestructures que dificulten i encareixen la seva feina, a suportar una part important de l’espoli fiscal, a veure penalitzada la seva ubicació a Barcelona, a pagar peatges a les autopistes, a no tenir els vols intercontinentals que l’aeroport de Barcelona hauria de tenir... No és pas cert que els empresaris, almenys els catalans, mirin només per la “pela” sense importar-los els temes identitaris. Ells estan disposats a pagar el que calgui, a partir tota mena de discriminacions, inclosa la reducció de la rendibilitat de les seves empreses a canvi de poder romandre dins d’Espanya.

I aquest serà el senyal que la independència la tenim a prop. No cal tenir la pretensió que aquesta gent entengui que val la pena fer res per Catalunya. Simplement, quan vegem que aquesta classe empresarial s’adona que no val la pena pagar un preu tan alt per no ser independents, que les pèrdues econòmiques són excessives a canvi de lluir la bandera espanyola, que l’unionisme esdevé insostenible i econòmicament ruïnós, aleshores podrem pensar que tenim la independència a la cantonada.