Avui l’Albert Boadella estrena obra, a Madrid, naturalment. Res de nou. No vull dir que no sigui novetat l’estrena d’una obra teatral, sinó que no és novetat l’obra que estrena. El seu nou muntatge no deixa de ser una reposició de les fòbies que persegueixen el personatge des que se li va acabar la imaginació: l’odi a Catalunya i a tot allò que soni a català, que per això ha de deixar clar a cada moment que ell no se’n sent en absolut. I, aquesta vegada, ho fa posant el seu discurs en boca del músic Amadeu Vives.
L’Albert Boadella intenta a través d’aquesta obra equiparar-se al músic català pel fet que aquest va decidir traslladar-se a Madrid on les seves obres líriques, bàsicament les sarsueles, podien tenir una millor acollida que a la convulsa Barcelona de finals del segle XIX. En la decisió d’anar a viure a Madrid i en la ideologia netament conservadora potser són les úniques coses en què es poden assemblar els dos personatges. No pas en el talent ni tan sols en la fidelitat al país. No sé si en l’obra l’Albert Boadella hi fa sortir la seva faceta com a compositor de cançons tan populars com l’Emigrant o la Balanguera, ni si hi figura la seva etapa com a impulsor de l’Orfeó Català; segurament preferirà entretenir-se en l’etapa d’Amadeu Vives en què la fama que li donaren les sarsueles a Madrid el porten a allunyar-se de la vida cultural catalana i a distanciar-se del nacionalisme. Segurament, com ja ha sortit a alguns mitjans de comunicació, aprofitarà frases seves de menysteniment del nacionalisme, però potser callant que al final de la seva vida ell retornà a Barcelona per presentar-les a les eleccions catalanes per Acció Catalana primer, i per la Lliga regionalista després.
És la trista història del bufó de la Cort, que quan se li acabà la inspiració i la capacitat creativa intenta mantenir l’interès del públic a base de ridiculitzar l’església, amb la complicitat d’aquesta que donava gran notorietat a les seves obres per la falsa polèmica que es creava. Tot seguit, va dirigir la seves ires contra la simbologia catalana, ja fos la “Moreneta” o les mateixes institucions nacionals. Quan el públic, coincidint ideològicament o no amb les seves bufonades, va cansar-se del disc ratllat de les seves representacions, va fer el pas definitiu renegant de la seva catalanitat, del país i de tot el que fos català, i es va deixar portar pels sectors ultres i nacionalistes espanyols més radicals de Madrid. Allà li van obrir les portes, com qui mostra un trofeu de guerra: era la mostra viva de la perversitat del catalanisme. El seu teatre importava ben poc, i interessava encara menys. S’ha passat uns anys vivint del “cuento”, i ara hi torna amb la mateixa cançó. Entre altres coses perquè sap que el dia que se li acudeixi fer una obra seriosa, a Madrid, se’l trauran del damunt i li retrauran que, en el fons, no deixa de ser català.
L’Albert Boadella intenta a través d’aquesta obra equiparar-se al músic català pel fet que aquest va decidir traslladar-se a Madrid on les seves obres líriques, bàsicament les sarsueles, podien tenir una millor acollida que a la convulsa Barcelona de finals del segle XIX. En la decisió d’anar a viure a Madrid i en la ideologia netament conservadora potser són les úniques coses en què es poden assemblar els dos personatges. No pas en el talent ni tan sols en la fidelitat al país. No sé si en l’obra l’Albert Boadella hi fa sortir la seva faceta com a compositor de cançons tan populars com l’Emigrant o la Balanguera, ni si hi figura la seva etapa com a impulsor de l’Orfeó Català; segurament preferirà entretenir-se en l’etapa d’Amadeu Vives en què la fama que li donaren les sarsueles a Madrid el porten a allunyar-se de la vida cultural catalana i a distanciar-se del nacionalisme. Segurament, com ja ha sortit a alguns mitjans de comunicació, aprofitarà frases seves de menysteniment del nacionalisme, però potser callant que al final de la seva vida ell retornà a Barcelona per presentar-les a les eleccions catalanes per Acció Catalana primer, i per la Lliga regionalista després.
És la trista història del bufó de la Cort, que quan se li acabà la inspiració i la capacitat creativa intenta mantenir l’interès del públic a base de ridiculitzar l’església, amb la complicitat d’aquesta que donava gran notorietat a les seves obres per la falsa polèmica que es creava. Tot seguit, va dirigir la seves ires contra la simbologia catalana, ja fos la “Moreneta” o les mateixes institucions nacionals. Quan el públic, coincidint ideològicament o no amb les seves bufonades, va cansar-se del disc ratllat de les seves representacions, va fer el pas definitiu renegant de la seva catalanitat, del país i de tot el que fos català, i es va deixar portar pels sectors ultres i nacionalistes espanyols més radicals de Madrid. Allà li van obrir les portes, com qui mostra un trofeu de guerra: era la mostra viva de la perversitat del catalanisme. El seu teatre importava ben poc, i interessava encara menys. S’ha passat uns anys vivint del “cuento”, i ara hi torna amb la mateixa cançó. Entre altres coses perquè sap que el dia que se li acudeixi fer una obra seriosa, a Madrid, se’l trauran del damunt i li retrauran que, en el fons, no deixa de ser català.