Pàgines

dilluns, 15 de desembre del 2008

La Carta europea, una carta a jugar

El Consell d’Europa acaba de treure les conclusions del segon informe sobre el compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. La Carta europea és un tractat internacional, creat amb l’objectiu de fomentar i protegir les anomenades llengües regionals o minoritàries. I com a tal, un cop ratificat per l’Estat, el seu articulat forma part de l’ordenament jurídic espanyol. Ara bé, una cosa és la signatura o la ratificació d’un tractat i l’altra el seu compliment.

Un dels primers compromisos de la Carta és el de fer-ne la suficient difusió entre la població espanyola, però molt especialment en aquells estaments polítics i jurídics que l’haurien de tenir en compte en l’exercici de les seves funcions. I aquest ja és un dels primers compromisos incomplerts. Incomprensiblement, hi ha un gran desconeixement d’un dels pocs instruments que disposa la comunitat internacional per a protegir les llengües anomenades regionals o minoritàries. És evident que hi ha hagut una voluntat manifesta per part dels qui la van signar a contracor, o dels qui per motivacions estrictament politiques voldrien negligir-la, de deixar-la en l’oblit. Però també és evident que els nostres polítics tampoc han sabut o volgut aprofitar-la com caldria, i utilitzar-la com a argument polític i jurídic per a defensar la llengua catalana.

Ara s’ha presentat el segon informe del Comitè d’Experts, així com les recomanacions del mateix del Comitè de Ministres del Consell d’Europa. Cal recordar que el Comitè d’Experts està format per expert nomenats pels Estats, no pas per experts de les comunitats lingüístiques afectades, i que al capdavall el Comitè de Ministres representa els mateixos estats. Així, resulta que els Governs fan l’informe preliminar, que és analitzat pels experts nomenats per ells mateixos, i les conclusions les acaben fent els mateixos representants governamentals. I tot i així les conclusions finals són prou favorables com perquè se’n faci difusió i es reclami el seu compliment, encara que siguin uns mínims.

En els propers articles miraré d’analitzar alguns dels aspectes més interessants d’aquest segon informe del Consell d’Europa.