Com que l’avió és a punt d’arribar, no penso perdre gaire més temps amb el llibre del Niño-Becerra “Más allá del Crash”. Tinc el temps just per veure les solucions que apunta el mediàtic economista. De fet, de solucions no en dóna cap. La seva intenció és la de dir-nos que no cal que busquem culpables, perquè segons ell no n’hi ha, i que la que ens està caient l’hem d’entomar amb resignació.
Però sí que apunta una sortida. “ya no es posible continuar construyendo realidades a través de deseos argumentados con discursos políticos”. Està clar: el discurs polític, si és políticament correcte, ha de tenir en compte les persones, els drets, la justícia social, la dignitat... “Al revés, tienen que ser decisiones técnicas sustentades en criterios operativos que busquen la eficiencia en el uso de unos recursos que ahora sabemos escasos”. Com si les decisions tècniques no estiguessin carregades, sempre, d’ideologia política; el que passa és que les ideologies més impresentables s’han d’excusar en suposats discursos tècnics. La política, segons el Niño, quedaria relegada al no res: “Estas instituciones integradas por expertos deben estar totalmente al margen de la política... Deberían ser elegidos por expertos i supervisados también por expertos”. Aquí no hi hauria espai per a la ciutadania, ni control democràtic, ni possibilitat d’intervenció en la vida pública; tot quedaria en mans dels “experts”.
Però, i qui serien aquestes “experts” que pensarien i prendrien les decisions per nosaltres? I serien realment decisions preses amb criteris tècnics al servei del bé comú o al servei d’uns pocs?. El Niño-Becerra ho té molt clar: “Obviament, en una estructura como esa, la voz de las grandes corporaciones deberà ser escuchada; de hecho, es muy posible que sean las grandes corporaciones las que acaben designando esta especie de aristocracia de la gestión”. Suposo que li deuen pagar bé. Jo agafo l’avió i llenço el llibre a la paperera de l’aeroport.