No fa gaire dies que ho deia el Conseller Andreu Mas-Collel: “L’Estat saboteja els comptes de Catalunya”. En realitat, el que volia dia, o havia d’haver dit, és que l’Estat saboteja Catalunya. Quan el mateix Govern espanyol que exigeix la màxima austeritat per a les autonomies, però que no s’aplica per a sí mateix, és el que després fa mans i mànigues perquè la Generalitat no pugui tenir més recursos que li permetin ajustar-se al límit de dèficit imposat, el tema deixa de ser una qüestió econòmica per ser única i exclusivament una qüestió política.
Ara mateix, l’objectiu del Partit Popular és evitar que Catalunya pugui complir amb els límits de dèficit imposats. I per aconseguir-ho no hi estalviarà ni energies ni recursos. Per suposat que el Partit Popular no vol saber res del compliment de les lleis, si aquestes han de ser favorables a Catalunya. Per això els seus ministres poden dir, amb l’aplaudiment entusiasta de la Camacho , que ells no compliran amb el que estableix l’Estatut; les lleis no són unes regles de joc neutrals a les quals tothom s’ha de sotmetre, sinó unes eines que es poden negligir sempre que convé, amb la seguretat que el poder judicial mai s’hi oposarà si és en benefici del nacionalisme espanyol, o bé unes eines que s’imposen sense contemplació també d’acord amb els mateixos interessos, i a les quals s’agafarà aquest mateix poder judicial si saben que és en perjudici de Catalunya. Però, un cop establert que l’Estat no té per què complir amb l’Estatut, ni pagar els deutes contrets amb Catalunya, ni executar les inversions previstes en els pressupostos, el partit Popular ha encetat la nova fase d’evitar que el Govern de la Generalitat tingui cap escapatòria a l’ofec econòmic a què se la sotmet. D’aquí els recursos contra les taxes judicials, l’impost a la banca, l’euro per recepta o el que pugui venir amb el nou Govern.
L’objectiu no és sabotejar les finances de la Generalitat , com deia Mas-Collell, sinó sabotejar el país. Arruïnar els ciutadans de Catalunya, com ja fa també amb els ciutadans d’arreu de l’Estat, però també als empresaris catalans, el seu teixit industrial, les seves institucions, i en general el seu teixit social perquè acabin implorant qualsevol ajuda, a canvi de renunciar a existir com a país i a canvi de deixar-nos espanyolitzar definitivament. El seu odi contra Catalunya i contra els catalans no té límits ni aturador. Podem escollir entre renunciar a la nostra dignitat com a país i acceptar el seu xantatge o alliberar-nos d’aquest jou, encara que això representi un daltabaix temporal i unes turbulències passatgeres¹.
¹A Sícilia també hi ha empresaris i sectors de la població que prefereixen sotmetre’s als dictats de la màfia, abans d’afrontar l’enrenou de combatre-la i deslliurar-se’n.