Pàgines

dimecres, 30 d’abril del 2008

Pluralisme informatiu o suport institucional a l’extrema dreta espanyola

La història d’aquest dia al programa d’Antoni BassasEl matí” de Catalunya Ràdio, es repeteix constantment a casa nostra, tant en mitjans de comunicació públics com privats. En una tertúlia coincideixen, i per tant s’acaren, gent com Joan B Culla i Paco Marhuenda, director de La Razón. La raó és clara: encara que als mitjans de comunicació espanyols, sobretot als privats però també als públics, els debats es redueixen sempre a les dues grans formacions espanyoles i es margina absolutament la resta de partits, a casa nostra tenim una especial sensibilitat pel pluralisme informatiu. Però, això, que podria entendre’s com un exercici democràtic encomiable, malgrat el risc de perdre el debat perquè l’exercici no es compartit a l’altre cantó, acaba sent un falsejament de la realitat i un suport desmesurat a l’extrema dreta i al nacionalisme espanyol més tronat.

Aquesta mena de debats, sovint promoguts amb bona fe per gent que no és contrària al país com en aquest cas, són absolutament desproporcionats i distorsionadors de la realitat. Aparentment, es posa a parts iguals els partidaris d'unes idees i els partidaris de les contràries. Però aquest platejament és fals. En aquest cas la posició de Joan B Culla era la que defensaria un percentatge altíssim de la població catalana, sempre superior al 50%, mentre que la de Paco Marhuenda, en el millor dels casos, és la que defensarien el PP i Ciutadans, clarament minoritaris a Catalunya. És a dir que el programa partia d'un posicionament inicial que afavoria i sobrevalorava descaradament la posició de Paco Marhuenda.

Un debat equilibrat a casa nostra, d’acord amb la representació parlamentària, és un debat centrat entre convergents i socialistes; si volem reflectir més detalladament la realitat del país i ampliem el debat, aleshores haurien d’entrar en joc els posicionaments dels republicans, dels populars i dels ecosocialistes. Però no, els mitjans de comunicació s’entesten a falsejar la realitat presentant a parts iguals els defensors i els detractors de la política lingüística, quan a un cantó hi ha un 85% de la representació de la ciutadania; i presentant la realitat catalana des de la perspectiva espanyola, com si el debat a casa nostra fos també entre el catalanisme que poden defensar CiU o el PSC, i el constitucionalisme (eufemisme per indicar el nacionalisme espanyol) que defensa el PP.

Ens podem queixar de la manca de pluralisme, evident, als mitjans de comunicació espanyols. Però els mitjans de casa nostra, tan públics com privats, no es queden pas enrere, i també en contra nostra. Així, anem arreglats.

dimarts, 29 d’abril del 2008

La ineficàcia de signar per signar

Sembla que algú es va estranyar que ahir exposés els meus dubtes sobre campanyes de recollida de signatures a favor del dret a decidir. Parlava de la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat propi, així com a l’endegada per la Plataforma pel Dret Decidir i Sobirania i Progrés, i encara aquella altra iniciativa de crear un Cens Nacional del Poble Català. Naturalment que no estic en contra dels enunciats d’aquest tipus campanyes, excepte aquesta darrera del Cens Nacional que podia tenir unes connotacions xenòfobes o excloents realment perilloses. Però entenc que hi ha iniciatives que no es poden malbaratar d’aquesta manera, quan ja es veu que no tenen massa possibilitats d’èxit. La gent està una mica cansada de signar per a tot (i jo també signo, està clar), i potser hauríem de reservar aquest recurs pel dia en què decidim fer-ho de veritat.

Vivim en un país on hi ha massa gent que es creu salvador de la pàtria, que com que no li estan bé cap de les iniciatives existents n’ha de crear una de nova, i quan es proposa fer una acció el primer que se li acut és muntar una campanya de recollida de signatures. Tenim un independentisme que està excessivament fragmentat, amb multitud de partits i partidets, grups i grupuscles, una fragmentació que es reprodueix al si d’ERC, i encara hi ha independentistes que afirmen no trobar cap opció amb la qual identificar-se! Tenim una societat civil que es capaç de produir mil i una plataformes, totes amb el seu matís, sovint irrellevant. Cada quatre ciutadans, som capaços de crear una associació o muntar una campanya, que comença naturalment per una recollida de signatures.

Quan algú promou una campanya de recollida de signatures, les primeres dues-centes es troben sense moure’s de casa, amb una simple noteta a la xarxa. D’aquí a les mil o dues mil també és un objectiu relativament fàcil per a qualsevol grup o entitat que pugui posar quatre paradetes en dies assenyalats. Arribar a les deu o quinze mil ja comença a ser més costós si no es disposa de molta més infraestructura organitzativa, però es pot aconseguir amb una mica de temps. Ara bé, arribar a les trenta o trenta-cinc mil ja esdevé una feina titànica, de manera que són ben poques les campanyes d’aquesta mena que hi arriben, i això que en tot cas no representarien més que el 0’5% de la població de Catalunya (ja no parlo dels Països Catalans).

Sincerament, tot plegat em fa pensar que hi ha massa gent que té molta palla a l’ull o que no es pren seriosament el país. Mentrestant, els nostres enemics, sense tantes manies ni recollides de signatures, assoleixen uns nivells d’eficàcia envejable.

dilluns, 28 d’abril del 2008

20.000 adhesions per un Estat propi

Ara ha fet un any que va sorgir la iniciativa Sumem-nos al mapa per un Estat propi, i per això presenten aquests dies un primer balanç de 18.400 signatures. Una curiositat interessant de la campanya és la seva visualització en el mapa dels Països Catalans, un 64% de municipis dels quals ja tenen adherits a la campanya. És una d’aquestes iniciatives que, d‘entrada, desperten totes les simpaties, i hi dono el meu suport, però tot seguit em vénen els dubtes sobre la seva eficàcia. Ni tan sols no estic segur que, malgrat la bona fe dels seus impulsors i l’esforç que hi han posat, sigui realment útil o que no sigui fins i tot negatiu per al país.

Temps enrere hi havia una campanya anomenada Cens Nacional del Poble català que tenia un objectiu semblant; es tractava de “censar-se” per a poder decidir el futur del país. En aquest cas es presentava (no sé si encara es manté activa) com si fos un cens seriós, demanant totes les dades i una aportació econòmica del 0’6% de les rendes de cada ciutadà. La veritat és que, precisament per aquesta pretensió de serietat, com si es tractés d’un cens oficial, no dels ciutadans que viuen al país sinó dels qui se senten identificats amb el país, els dubtes encara eren més grans. No he pogut veure en el seu web el nombre d’adherits (censats) a què van arribat, però podem imaginar que no devien ser excessius.

I darrerament hi ha hagut, i encara es manté viva, la campanya Decideixo decidir endegada per la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, en aquest cas per reclamar la competència per a celebrar referèndums. Entenent que l’objectiu és la celebració d’un referèndum per a decidir lliurement el nostre futur. Tampoc sé el nombre de signatures recollides fins ara, tot i que el 9 de març sembla que es van superar les 10.000.

El tema, en qualsevol cas, és el mateix: em sembla d’una certa imprudència emprendre accions d’aquesta mena, si no es disposa d’un mínim de capacitat logística i de recursos com per a garantir-ne l’èxit. És més, entenc que una acció així només tindria sentit si s’emprengués amb un ampli consens nacional, i no com una iniciativa privada d’un grup concret, per ben intencionat que sigui. 20.000 adherits, xifra que encara no s’ha assolit no arriba a representar ni un 0’3% de la població. Amb aquests números a la mà, més aviat semblaria que es vol demostrar tot el contrari del que es diu en els titulars d’aquestes campanyes.

diumenge, 27 d’abril del 2008

Per una nova cultura de l’aigua

Hi ha frases i conceptes que de tan repetits arriben a perdre tot el seu sentit. Des de l’àmbit de l’esquerra sempre hem sentit a dir frases com “hem d’apostar per una nova cultura de...”, referint-se tant al consum d’energia, com als mitjans de transport, a l’ocupació del territori, al consumisme en general, o ara a l’ús de l’aigua. Bé, d’acord. Però després, sobretot quan els d’esquerres som al govern, hauríem de concretar què vol dir això d’una “nova cultura de”, i posar-ho a la pràctica. No sigui que els ciutadans acabin no trobant massa diferències entre un govern de dretes i un govern d’esquerres, entre un conseller de medi ambient d’Unió Democràtica i un d’Iniciativa,

El Consell Nacional d’Esquerra, d’aquest cap de setmana, ha aprovat una resolució que referma l’aposta del partit per una nova cultura de l’aigua. El text aprovat, com sol passar en política, és d’allò més políticament correcte: Fer una gran declaració de principis, amb la qual tots podem estar d’acord; ratificar el “Compromís per l’Ebre”, negant-nos a qualsevol tipus de transvasament; recolzar les mesures conjunturals i d’emergència preses pel Govern; denunciar obertament només l’acció empresa per l’Estat, com si no hagués estat pactada amb el Govern de la Generalitat, inclòs el seu finançament; i finalment, deixar una porta oberta per acabar acceptant el que calgui en cas d’emergència extrema.

Rellegint el document aprovat, a part de trobar-hi un bon exercici d’equilibrisme lingüístic, hom hi pot entreveure cada un dels seus ingredients: Calmar els ànims, sense contradir-los, dels militants de les terres de l’Ebre; evitar una crítica al Govern de la Generalitat del qual formem part, i per tant en som corresponsables; començar a mostrar un perfil diferenciat, sobretot per part d’aquells que acaben de sortir-ne per accedir al control total del partit; però, alhora, deixar la porta oberta a acceptar el que sigui, conscients que tampoc tindríem força per a fer una altra cosa.

Però, de la nova cultura de l’aigua, ben poca cosa.

dissabte, 26 d’abril del 2008

El PP dóna un cop de mà a ANV

El PNB, després de no obtenir els resultats electorals esperats, ha hagut de fer marxa enrere en alguns dels seus plantejaments i finalment ha acceptat presentar mocions de censura, conjuntament amb el PSE, per tal de treure de les alcaldies basques els representants d’ANV. Una mesura que els populars sempre havien reclamat, acusant al PSOE i per suposat al PNB de passivitat per acceptar que ANV governés en els ajuntaments on havia guanyat les eleccions municipals. Però a l’hora de la veritat el PP s’ha alineat amb EA, IU-EB i en definitiva amb ANV, de manera que el seu vot ha permès que els abertzales continuïn mantenint les alcaldies que havien aconseguit a les urnes.

És un exemple més d’allò que sovint es diu de forma més o menys encoberta: al PP ja li va bé l’existència d’ETA (sobretot d’una ETA que no estigui en treva, sinó ben activa), i d’un moviment abertzale radical acaparant l’atenció pública i convertint-se en el centre del debat polític. Podríem dir que el posicionament de partits com EA o IU-EB respon a la coherència, els del PSE-PSOE i PNB a la por i l’oportunisme polític, però el del PP al desvergonyiment, al cinisme i a la deshonestedat.

D’alguna manera es pot dir que el PP està fent pinça amb els abertzales per derrotar els partits que representarien el centre polític, PNB i PSE. Bàsicament perquè el PP compta que li és molt més fàcil tenir cara a cara els sectors més radicals, als quals sempre podrà acusar de connivències amb la violència, que no tenir-hi posicionaments més moderats com els del PNB amb pla Ibarretxe inclòs. Si ha de confrontar les seves idees i el seu suport electoral amb els socialistes i els nacionalistes moderats, el PP ho té molt magre. Mentre que si pot polaritzar el debat entre el seu radicalisme i el dels altres, té moltes més opcions.

Per entendre’ns, alcaldies com les de Arrasate el PP no les podrà obtenir mai a les urnes com la va aconseguir ANV, a no ser que tingui la inestimable ajuda de l’arbitrarietat de la justícia que sovint es posa al servei del nacionalisme espanyol que ells representen.

divendres, 25 d’abril del 2008

Nació sense estat?

Sovint ens autoqualifiquem com a nació sense estat. En alguns casos per deixar clar que tenim una identitat nacional i a la vegada que aspirem a disposar d’un Estat propi; però en d’altres casos, també per a significar una situació d’una certa desprotecció, o que ens hem de refiar d’un altre estat, que no és ben bé el nostre. Així, moltes vegades veiem iniciatives de col·laboració i de solidaritat amb altres realitat nacionals, i/o simplement culturals, sota aquesta denominació de nacions sense estat. I aleshores podem compartir taula amb moviments i institucions que representen nacions sense estat, però que tampoc tenen cap intenció seriosa d’esdevenir nous estats. Amb tot, no hauríem d’oblidar que no és cert que siguem una Nació sense Estat. Nosaltres sí que en tenim d’Estat, el que passa és que el tenim en contra.

Ara mateix Televisió de Catalunya ha signat un acord amb la Televisió local de l’Alguer per a poder veure la televisió pública catalana a aquella ciutat italiana. Els problemes, en principi, sembla que només siguin tècnics (i ja s’haurien superat). Si l’Estat italià no intervé, ni a favor ni en contra, i tot depèn de les relacions bilaterals que puguin mantenir les dues televisions, es podrà dir que ha estat un acord realitzat per entitats d’unes nacions sense estat: la catalana i la sarda.

Però aquest no és el cas de Catalunya i la seva televisió en relació al País Valencià, per exemple. TV3 no és la televisió d’una nació sense estat, sinó una televisió que ha de lluitar contra un Estat que li és hostil, una Estat que esmerça esforços i diners per dificultar la seva tasca, i un Estat que transgredeix les seves pròpies lleis, Constitució inclosa, per a combatre-la.

Tant de bo, algun dia poguéssim ser una Nació sense Estat. Seria el primer pas, probablement un pas previ imprescindible, per a poder tornar a ser una Nació amb Estat. Només perquè aquesta vegada, que sigui amb Estat propi.

dijous, 24 d’abril del 2008

ERC: cursa per la incoherència

Després del fracàs electoral, del qual ningú en vol assumir la responsabilitat i tothom s’erigeix en líder de la renovació, ERC pot caure en un parany molt perillós: encetar una cursa per la incoherència per tal de demostrar (més de cara endins que de cara enfora) que som més radicals que ningú, perdent així la credibilitat com a partit de Govern. Ara sembla que tots els mals vinguin d’haver pactat amb els socialistes, quan probablement el desastre electoral hauria vingut igualment si s’hagués pactat amb CiU. En tenim exemples en les darreres declaracions de Ridao i de Carretero.

Ridao deia ahir que condicionava el suport d’Esquerra al Decret Llei de la sequera a què l’Estat n’assumeixi el cost; quan ell sap que Esquerra, a través del Govern, ja hi ha donat el seu suport. Tant ell com Puigcercós intenten ara mantenir posicions que incomodin sobretot a Josep Lluís Carod Rovira, no pas perquè en discrepin ideològicament perquè fins ara tots eren al mateix vaixell, sinó en clau interna per afeblir la seva candidatura. La sortida de Puigcercós del Govern era una barroera jugada personal per poder fer veure que Carod Rovira, que es manté com a Vicepresident del Govern, representa la continuïtat d’una política errònia, mentre que ell pot simular estar en una altra òrbita ideològicament més coherent, amagant que ha estat ell, amb Ridao i Huguet entre altres, el qui va dissenyar i conduir l’estratègia que ens ha portat fins aquí. I per tant, ells són els màxims responsables de tot plegat.

Per la seva banda Carretero instava a ERC a sortir del Govern si no s’estava d’acord amb el transvasament de l’Ebre. I ho feia amb la mateixa intencionalitat. Perquè quan ell va entrar al Govern sabia que ERC estava renunciant a moltes coses: qualsevol pacte de Govern (sigui amb PSC o amb CiU), essent una força minoritària, implica molta renúncia perquè no es pot pretendre imposar les nostres idees al grup majoritari. No es pot sortir amb l’infantilisme de carregar tots els mals al pacte amb els socialistes, com si un pacte amb els convergents no tingués el mateix cost o no impliqués les mateixes renúncies.

L’error, al meu entendre, és no haver sabut donar a ERC aquesta cultura de partit de govern. I si parlem de fer d’Esquerra el motor que ens ha de portar cap a l’exercici del dret a decidir, aquesta cultura de govern és absolutament imprescindible. El que estan dient ara, uns i altres, equival a dir que a partir d’ara no es pactarà amb ningú i que ens mantindrem com a partit marginal, renunciant així a qualsevol proposta mínimament seriosa per al futur de Catalunya. Algú va dir (en un moment o altre em sembla que ho han dit tots els candidats) que hauríem de fer un debat d’idees i no de persones; però de moment s’està fent exclusivament sobre persones, marcant posicionaments estrictament personals que perjudiquen encara més la ja malmesa imatge del partit.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Per Sant Jordi, llibres mediàtics

És un tema recurrent, en aquesta diada, retreure a personatges famosos el fet d’aprofitar l’ocasió per a editar llibres que potser serien impresentables en una altra ocasió. És evident que hi ha gent que s’aprofita del seu èxit en el camp de l’esport, de l’entreteniment, del periodisme o del que sigui per col·locar un llibre per Sant Jordi, sense massa més contingut que el recull de les seves facècies, normalment televisives. Sovint, ni tan sols l’ha escrit el qui el signa. I hi ha qui considera això una mena de frau o desvirtuament de la festa del llibre. Però no es pot negar que tothom té dret a publicar el que li doni la gana, sense necessitat de tenir cap intencionalitat literària. Altra cosa és el tractament que li donen els mitjans de comunicació, diguem-ne seriosos.

Aquests dies, la majoria dels mitjans presenten d’una manera o altra reculls de novetats literàries. Teòricament, es tracta de veus solvents que analitzen els llibres més interessants que es publiquen per aquestes dates i que, per tant, poden ser llibres d’èxit en la diada de Sant Jordi. És normal que en aquests reportatges periodístics i literaris hi figurin només les obres més destacades, i que per tant es deixin de banda obres menors, d’autors menys coneguts, dels quals se’n pressuposa també un producte literari de menor qualitat. Però el que potser no és tan normal és que aquests mitjans, els mateixos que a vegades es posen a criticar els llibres mediàtics, no deixin de donar-los el màxim protagonisme, equiparant-los a les obres literàries pròpiament dites.

D’alguna manera, els mitjans de comunicació es comporten en aquest cas com aquells programes escombraries que es dediquen a parlar de xafarderies de tot tipus, promocionant sempre uns mateixos personatges que no tenen gaire més mèrit personal que el de participar en aquests programes. Són famosos perquè entre ells mateixos es fan famosos. I, pel que es veu, en aquest parany hi cau també la premsa “seriosa”, en la mesura que els equipara als productes literaris; altrament, el fenomen dels llibres mediàtics quedaria reduït a ben poca cosa.

dimarts, 22 d’abril del 2008

Montilla, ERC i el transvasament

ERC reclama ara que el cost de les obres del transvasament de l’Ebre vagi a compte de l’Estat a través del Fons de contingència, un fons especial per a casos d’emergència. La proposta sembla lògica, naturalment. Però arriba tard. Arriba en un moment en què el Govern espanyol ja ha publicat el decret que estableix que el finançament d’aquesta obra anirà a càrrec de les inversions que l’Estat havia de fer a Catalunya en compliment de l’Estatut. És a dir que la decisió la prenen a Madrid, però a l’hora de pagar, ho paguem nosaltres. I arriba uns dies després que el President José Montilla mentís impunement davant les càmeres de televisió afirmant que l’obra aniria a càrrec de l’Estat.

De fet, en l’entrevista que dies enrere la Mònica Terribas va fer al President de la Generalitat, van ser diverses les falsedats que va deixar anar amb la seva rialleta postissa. Va dir per exemple, que propostes com les del Roine, en tot cas es podien estudiar en la Taula Nacional contra la sequera, quan ell sap que en la creació d’aquesta Taula s’hi diu clarament que no s’hi tocaran temes o propostes que vagin més enllà del curt termini, per a resoldre el problema puntual d’aquests propers mesos. I després la va acabar d’engaltar dient que les obres anirien a càrrec de l’Estat, quan ell sabia que anirien a càrrec de les inversions que ja tocava fer a Catalunya, és a dir a càrrec del deute que l’Estat té amb Catalunya. Es pot estar més o menys d’acord amb posicionament polítics del President, i hom entén que per coherència amb el pacte de Govern s’hagin d’acceptar idees i actituds que no encaixen en l’ideari nacionalista, però no es pot acceptar l’engany i la mentida com a sistema.

Només el Conseller Castells, també socialista, ha sortit a marcar una mica de perfil propi clarament discrepant amb el del President. Els Consellers d’ERC, callats. Això sí, fem el doble joc i mentre callem i acatem el que calgui al si del Govern, simulem ser a l’altre cantó convocant els nostres militants de les terres del sud a manifestar-se en contra d’una acció de mateix Govern, que nosaltres hem aprovat sense dir ni piu (o piulant amb la boca petita). Al Govern fem una cosa, des del partit en fem de variades segons el territori, i a nivell intern elaborem documents fantàstics que diuen tot el contrari. Genial.

dilluns, 21 d’abril del 2008

Paraguai, també a l’esquerra

Sembla confirmada la victòria de Fernando Lugo al Paraguai. Acabaria així una llarga etapa de governs conservadors en un dels països més corruptes de llatinoamèrica. Hom s’ha afanyat a relacionat el guanyador d’aquestes eleccions amb dirigents esquerranosos com els de Bolívia, Brasil, Equador o Veneçuela (en aquest cas l’esquerranisme és més dubtós), en un moviment que està trasbalsant el continent sudamericà.

Alguns economistes es mostren alarmats per la manca d’ortodòxia d’uns dirigents que, certament, a voltes poden caure en el populisme. I alerten de la inviabilitat de determinades propostes “revolucionàries”, de difícil o impossible encaix en un món liberal globalitzat. I potser tenen raó. Però l’experiència d’aquests països és que l’ortodòxia liberal que han practicat els partits conservadors, ben recolzats per les principals potències i organismes econòmics internacionals, els ha portat a la més absoluta misèria. És molt possible que un cop fet el primer cop de timó, a l’estil de Lula de Silva o de l’Evo Morales, el més prudent sigui adoptar posicions més realistes, com es va fer a Argentina, precisament per no caure en la demagògia estrident del Chavez veneçolà.

De tota manera, benvingut sigui el canvi a Paraguai. És una victòria que pot beneficiar el poble treballador i les comunitats indígenes, de la mà d’un ex bisbe catòlic que va tenir problemes amb el Vaticà justament per defensar els pobres. Ni que sigui per pura casualitat, la imatge d’aquests dies és que mentre l’ex bisbe surt aclamat pels pobres, el Papa culmina el seu viatge al país dels rics. Cadascú amb els seus.

diumenge, 20 d’abril del 2008

Torna, Àngel

Amb aquest crit, ideat per ell mateix o per algun dels seus incondicionals, l’Àngel Colom va fer un darrer intent de continuar al capdavant de la direcció d’ERC. Ha plogut molt des de llavors. L’Àngel Colom en la seva etapa de màxim dirigent d’Esquerra va aconseguir transformar un partit que oscil·lava entre la socialdemocràcia i el més pur estil liberal, amb un tret nacionalista que no acabava de pronunciar-se clarament per la via independentista, en un partit netament d’esquerres i sobretot independentista. Un dels seus grans mèrits va ser normalitzar l’independentisme com una opció democràtica més.

Però després, probablement mal aconsellat per uns amics o assessors que no eren més que aduladors (un mal que persisteix en la nostra classe política), no va ser capaç de donar al partit la imatge de credibilitat necessària per a esdevenir una opció de govern. Més aviat es va creure, i li van fer creure, que ell era un Messies redemptor que alliberaria el poble català com per art de màgia. Tampoc va saber veure quan era l’hora del relleu, i va optar per trencar el partit, tirant per terra bona part de la meritòria feina feta fins aleshores.

Ara, ERC es troba en una difícil cruïlla, amb una crisi interna que en el millor dels casos ens portarà a perdre bona part de la credibilitat que li havia donat el lideratge de Josep Lluís Carod Rovira. En el pitjor, ens podria portar a un nou trencament. Altra volta, l’error ha estat no saber adaptar el partit a la nova realitat, amb l’obsessió de fer-lo a la mida del dirigent, en aquest cas a la mida del Puigcercós (una mida més aviat petita).

La tornada de l’Àngel Colom, ara des de les files convergents, difícilment pot aportar res per ajudar a trobar el rumb a Esquerra. El seu públic oferiment per a fer de pont entre les dues formacions nacionalistes no té cap credibilitat ni possibilitat de reeixir. Dubto, fins i tot, que al si de CDC li donin gaire marge de maniobra. Està en tot el seu dret a de voler tornar a la política catalana; però, si no ha canviat molt, aviat es trobarà desubicat en el magma conservador de Convergència, i no crec que sàpiga navegar en la indefinició que caracteritza el partit de l’Artur Mas.

dissabte, 19 d’abril del 2008

Només els catalans creuen ser espanyols

Alguns mitjans de comunicació han recollit la notícia, o l’anècdota, del President del Consell d’Administració de Seat, el senyor Francisco García Sanz sobre la no espanyolitat de Catalunya. Concretament, quan algú li va fer notar que la marca automobilística ha anat posant noms de poblacions espanyoles per als seus models de cotxes, pero que mai n’hi ha posat cap de català (el periodista oblidava l’”Ibiza”), ell va respondre: no en posem de catalans perquè nosaltres som espanyols. Una reacció compartida, encara que no sempre tan ben explicitada, per molts espanyols.

Es tracta, evidentment, d’una anècdota sense més trascendència; però d’una anècdota que es repeteix constantment. Amb un to semblant, temps enrere, un representant del govern espanyol va respondre quan es van endur a Madrid una part important de la col·lecció de Salvador Dalí, amb l’excusa que el pintor empordanès havia deixat en testament el seu llegat a l’Estat espanyol. I als polítics espanyols de torn els va semblar d’allò més lògic que si els havien llegat uns quadres se’ls emportessin cap a casa.

Si els espanyols es creguessin que Catalunya, i per la tant la seva gent, la seva llengua i la seva cultura, formen part d’Espanya veuríem amb tota normalitat gent i administracions de qualsevol indret de l’Estat defensant la llengua catalana com una llengua espanyola més. Probablement, una part del nacionalisme català quedaria desarmat si fos així; però tampoc cal que els donem idees. De fet, hi ha molts més catalans que a contra corrent i malgrat tot s’obstinen a considerar-se espanyols que no pas espanyols que amb naturalitat ens considerin com a tals. I ben mirat aquesta és encara la nostra petita esperança.

divendres, 18 d’abril del 2008

L’ampliació interna de la Unió europea

El President del Cercle d’Estudis Sobiranistes i vocal del Consell General del Poder Judicial, Alfons López Tena, va presentar ahir a Brussel·les la idea de l’ampliació interna de la Unió europea. És a dir que, si un Estat de la UE s’escindeix, els dos o més estats resultants esdevenen automàticament nous estats membres perquè els drets i obligacions de l’Estat existent fins aleshores queden subrogats als nous. Una consideració jurídica que, evidentment, apunta als casos d’Escòcia, el País Basc o Catalunya.

En primer lloc, aplaudir la iniciativa del Cercle d’Estudis Sobiranistes, perquè la seva sí que és una tasca de construcció de bases sòlides per avançar cap a la independència. Si entenem la situació de Catalunya només com un afer intern de l’Estat espanyol, tenim la batalla perduda. Si algú seriosament preveu un escenari d’emancipació nacional a curt o mitjà termini (l’any 2014, per exemple) ja comença a fer tard per a establir l’estratègia necessària per a arribar-hi. I un element clau per assolir el reconeixement dels nostres drets com a poble, el dret a decidir el nostre futur, serà tenir la complicitat o com a mínim la comprensió de la comunitat europea.

A vegades, no és tan important el que es diu com el qui ho diu. I la veu d’Alfons López Tena és, sens dubte, una veu autoritzada; però insuficient. No sé si avalant el President del Cercle d’Estudis Sobiranistes hi havia a Brussel·les autoritats polítiques, econòmiques, acadèmiques i de la societat civil catalana, però en tot cas els mitjans de comunicació no se n’han fet massa ressò. A l’hora de la veritat, el que comptarà no seran tant els arguments jurídics (tot i que és bo que hi siguin), ni les raons democràtiques (que lògicament hi són), sinó la fermesa i la voluntat col·lectiva que sapiguem transmetre a nivell espanyol i a nivell internacional. S’imposa, si de veritat creiem en la possibilitat d’exercir el dret a decidir, una visió d’Estat per part dels partits polítics sobiranistes, cosa que no estem veient ara per ara.

Ningú pot pretendre ser pal de paller de res, ni molt menys protagonista absolut, ja que aquesta és la millor fórmula per avortar qualsevol intent seriós d’avançar cap a la independència. I molt menys si els dirigents polítics estan embrancats en mesquineses i lluites internes per seure a la poltrona (aquests es desqualifiquen ells mateixos per a liderar cap projecte de país). López Tena pot quedar sol, presentant a Brussel·les un projecte de país, mentre aquí uns irresponsables s’estan tirant els plats pel cap, i el Secretari de política internacional d’ERC, per exemple, té en la seva agenda afers tan transcendents per al nostre futur com un acord amb els maputxes xilens o amb els saharians.

dijous, 17 d’abril del 2008

Del mite a la tradició

Ahir es va presentar a Tarragona l’edició de les obres guanyadores dels Premis literaris Ciutat de Tarragona de l’any 2007. Entre altres, doncs, hi havia el meu treball “El Nadal, del mite a la tradició” que va ser guardonat amb el Premi Joan Amades. De fet, no és habitual, ni sembla comercialment oportú, presentar per aquestes dates un llibre que fa referència al cicle nadalenc; però la presentació es va fer en bloc amb un interès especial per presentar abans de Sant Jordi la novel·la guanyadora del premi de narrativa “Austràlia”, obra del jove Roc Casagran.

Per a les persones interessades en el món de la cultura popular i de les tradicions, dir només que el meu llibre pren el Nadal com a punt de referència, però no deixa de ser una reflexió general sobre la universalitat de la nostra cultura, fruit d’una successiva i permanent interrelació al llarg de la història amb la resta de cultures del nostre entorn. Sovint parlem de tradicions i formes genuïnes de la nostra cultura per contraposar-les amb les interferències forànies, oblidant que totes tenen unes arrels comunes encara que cadascuna adopti una forma particular.

El llibre, doncs, és una mirada agnòstica de les tradicions, centrades a títol d’exemple amb les del cicle nadalenc. Més que afirmacions sobre l’origen de les tradicions que ens han perviscut, és un devessall de suggeriments, constatació de coincidències, hipòtesis i interpretacions, sovint agosarades, sobre fets ben quotidians, i que ens porten a èpoques i cultures ben remotes.

dimecres, 16 d’abril del 2008

Del Segre a l’Ebre: L’empassada del gripau.

Finalment, i amb un cop d’efecte fulminant, sembla que s’ha resolt el tema de l’aigua. El Govern espanyol s’ha sortit amb la seva i ha aportat una solució que ara ens venen (tant l’executiu espanyol com el català) com la més factible i la menys traumàtica des del punt de vista ecològic. Si fem cas de les informacions que ens donen, hem de creure que no es tracta de cap minitransvasament, ja que no es modificarà el cabal de l’Ebre, sinó d’un aprofitament de les aigües sobrants que no utilitzin els regants de les terres de l’Ebre. Brillant. Chapeau!

Sovint es fa servir l’expressió “empassar-se un gripau” per indicar que s’ha hagut d’acceptar quelcom que abans hom havia considerat com a inacceptable. El Govern català s’ha hagut d’empassar una gripauada sencera. Primer, perquè han hagut d’acceptar una proposta que ve de fora i que ells havien descartat; segon, perquè han hagut de renunciar a la seva iniciativa estrella, per a la qual ja tenien molts passos fets, i fins i tot José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, n’havia anunciat l’inici de les obres, digués el que digués el govern de Madrid; tercer, perquè al capdavall es tracta d’una interconnexió de la xarxa hidràulica que sempre s’havia blasmat; quart, perquè en aquest cas no podrà ser una obra desmuntable i provisional, com s’argumentava inicialment; cinquè, perquè ara s’ha d’elogiar i donar per bona una solució que ve de la mà dels qui fins ara més d’un Conseller havia acusat d’actuar deslleialment (se suposa que com a mínim hauran demanat disculpes)...

Però, sobretot, l’empassada del gripau ve a tomb perquè les explicacions que se’ns donen ara resulten increïbles. Si és cert que no es tracta de cap transvasament, que no es traurà aigua del cabal de l’Ebre, sinó que només s’aprofitarà aigua sobrant, que no perjudicarà les terres de l’Ebre ni l’ecosistema de la conca... com és possible que no se’ls hagués acudit abans! El Govern català disposat a fer mil i una trapelleria per a resoldre el tema de la sequera, de veritat desconeixia aquesta possibilitat tan fàcil i beneficiosa, que segons ells no perjudica ningú? Es pot governar amb un desconeixement tan gran de la realitat del país?

La reprovació, per incompetència, no s’hauria de limitar al Conseller Baltasar.

dimarts, 15 d’abril del 2008

Catalans a Madrid

La presa de possessió del nou Govern espanyol ha estat farcida d’anècdotes. Uns han fet escarafalls per la continuïtat de la Ministra Magdalena Àlvarez al capdavant de Foment, altres han posat l’accent en el paper que els tocarà fer, com a ministres espanyols, al Celestino Corbacho i a la Carme Chacón. I en cercles independentistes s’ha comentat especialment el discurs de la nova Ministra de Defensa, acabant amb els tradicionals i anacrònics “Viva España” “Viva el Rey”. El PSC s’ha limitat al silenci.

Els resultats electorals a Catalunya van posar en evidència la incapacitat dels partits nacionalistes per il·lusionar la gent, que va preferir el desastre en la gestió de les infrastructures i l’ofec econòmic abans que l’alternativa d’uns dirigents irresponsables molt més preocupats, i ocupats, en lluites mesquines i fratricides que en la defensa del país. I pel que es veu, lluny de cap propòsit d’esmena, almenys a Esquerra, semblen disposats a rebolcar-se en el fangar fins al final (per ells el final és la poltrona).

El PSC, clar guanyador a Catalunya, no s’ha vist correspost per Zapatero perquè la seva visió és tota una altra. No és cert, segons ell, que l’increment de vot dels socialistes catalans sigui el que hagi acabat de donar la majoria necessària per a la continuïtat del PSOE al capdavant de l’executiu espanyol; sinó que per culpa dels socialistes catalans arreu d’Espanya el PSOE ben just si ha mantingut les posicions. Això explica el reforçament del pes de Chávez al sí del PSOE, el retorn cap a les posicions felipistes abandonant definitivament vel·leïtats federalistes i conceptes d’Espanya plural, i naturalment mantenint la Ministra Magdalena Álvarez, com a símbol d’una manera de fer netament espanyola.

Els ministres catalans a Madrid, naturalment que exerciran de Ministres d’Espanya, com ho faria el Duran i Lleida si disposés d’una cartera. No cal que n'esperem res d'especial. No ens han de preocupar tant els exercicis d’espanyolitat que facin a Madrid, catalans inclosos, com els exercicis de cretinisme que fan aquí molts dels nostres dirigents.

dilluns, 14 d’abril del 2008

El nom no fa la cosa, diuen

Una de les sorpreses del nou Govern espanyol ha estat la fusió del ministeri d’Agricultura i Pesca amb el de Medi Ambient, amb algunes competències d’aquest darrer que passen a altres ministeris com el d’Indústria. Les respostes no s’han fet esperar, tant de part dels ecologistes com de les organitzacions agràries i les relacionades amb la pesca. Tothom té la sensació d’haver-hi perdut perquè el nom de la capçalera ja no es té en exclusiva. El nom no fa la cosa?

Realment, resulta xocant que, en uns moments en què el canvi climàtic sembla un tema que ha d’estar permanentment damunt la taula de qualsevol govern, s’elimini la figura del Ministeri de Medi Ambient. És cert que hi ha molts ministeris, o a Catalunya molts Departaments, que d’alguna manera o altra incideixen en el medi ambient: els que fan referència a agricultura i pesca, a indústria, a turisme, a l’ordenació del territori i obres públiques, etc. Per tant, un Ministeri o un Departament de Medi Ambient no és només una persona al capdavant d’una administració dedicada a gestionar algunes competències específiques, sinó que al si del Govern és la veu ecologista (o com a mínim que observa la realitat des d’aquesta perspectiva) que pot incidir o condicionar les actuacions de la resta. Al capdavall, moltes activitats econòmiques que es regulen, controlen i incentiven des d’unes administracions poden entrar en contradicció amb la preservació del medi ambient.

I com en tota fusió, queda per veure qui s’ha menjat a qui. Des de les organitzacions agràries veuen amb mals ulls que el nom del Ministeri prioritzi el medi ambient a la seva activitat econòmica, Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Medio Marino. Hom pot discernir entre el medi rural i el marí, que es complementen, però no pas sumar-hi el Medi Ambient; a l’escola sempre ens deien que no es podien sumar conceptes diferents. Però, per contra, la titular del ministeri és la d’Agricultura i Pesca, i no pas la de Medi Ambient, cosa que pot condicionar la perspectiva amb què afronti ara les noves competències que assumeix.

El nom no fa la cosa? O com diuen els espanyols “¿el hábito no hace al monje?”

diumenge, 13 d’abril del 2008

Si no hi anem, ells es queden

Amb aquest eslògan Reagrupament.cat fa avui una assemblea de militants i simpatitzants a Manresa per tal de ratificar les candidatures de Joan Carretero i Rut Carandell a la Presidència del partit i a la Secretaria General, respectivament. Aquesta mena d’actes acostumen a tenir bàsicament la finalitat de provocar una estimulació col·lectiva pel fet de trobar-se juntes un bon nombre de persones amb qui es coincideix en uns objectius comuns. El formalisme d’elegir els candidats és només l’excusa, perquè s’ha de donar per fet que sortiran escollits per unanimitat. En cada un d’aquests actes, i no ho dic només per aquest de Reagrupament, tots i perdem una mica més.

El que podria ser un símptoma de vitalitat (com algú ha pretès justificar), amb diverses candidatures a dirigir el partit, reclamant el posicionament dels militants cap a un o altre sector, encenent els ànims tot carregant contra els adversaris més que defensant les pròpies idees, no és sinó el nefast resultat d’una pèssima gestió del partit en els darrers anys, que ens pot abocar al desastre. Els errors comesos durant tot aquest temps els volem arreglar ara amb un error encara més gran, com ho és tot el plantejament del Congrés del mes de juny.

No tinc res en contra, especialment, de la candidatura de Joan Carretero i imagino que el comentari serviria igualment en ocasió dels actes sectaris que de ben segur organitzaran les altres candidatures. A través d’aquest bloc he anat formulant les meves crítiques a la direcció del partit, per errors puntuals, per manca de rigor en les anàlisis, per incoherències, per mediocritat en la gestió governamental... però el desencert més gran, i també el més perillós, pot ser l’obertura d’aquesta cursa desenfrenada cap al poder. Estem obrint ferides que després seran difícils de tancar, estem incentivant la idea de l’exclusió com a forma d’assolir el lideratge, estem acabant de malmetre tot el que s’havia avançat...

Jo em quedo per veure on anem, tots plegats.

dissabte, 12 d’abril del 2008

Zaragoza, pel dret a decidir

Tots tenim clar que dins del PSC conviuen sensibilitats diverses, des de sectors socialdemòcrates i neoliberals a esquerranosos que aixequen el puny en els mítings, des de catalanistes (i perquè no, sobiranistes) convençuts fins a espanyolistes recalcitrants. I José Zaragoza, probablement, el situaríem entre aquests darrers. Però, el que són les coses, tot d’una surt amb un estirabot que ja ens hauria agradat veure i sentir de la boca dels més independentistes. A Madrid que diguin el que vulguin, però ells, ha dit el secretari d’Organització del PSC, tiraran endavant les obres de transvasament del Segre, i a veure si gosen després tancar-los l’aixeta.

Personalment, estic en contra del transvasament del Segre, però aplaudeixo que la decisió que prengui el Govern català sigui per criteri propi i no condicionat pel que diguin a Madrid. Ja he dit en alguna altra ocasió que el dret a decidir inclou, lògicament, el dret a equivocar-nos o a fer espifiades com aquesta. Faltarà veure si el Govern català assumeix aquest posicionament de José Zaragoza, però em semblaria d’una coherència nacional impecable, que ja m’agradaria haver vist altres vegades en Consellers que es vanten del seu independentisme. No entenc com Ramon Espadaler, antic Conseller de Medi Ambient de l’època convergent, pot criticar aquesta actitud qualificant-la de poc seriosa i d’irresponsable; no deu recordar que en d’altres ocasions (poques, per cert) el Govern Pujol també va optar per tirar pel dret, exercir el dret a decidir, prescindint de si ho aprovava el Govern espanyol (l’inici de les emissions de TV3, per exemple).

Puc criticar la mesura del transvasament del Segre, però no que el Govern exerceixi com a tal i prengui les decisions que cregui oportunes per a Catalunya sense esperar el vist-i-plau de Madrid. Els qui creiem no només que tenim dret a decidir el nostre futur sinó que ens cal exercir-lo, podem dir a José Zaragoza: Benguingut al club!

divendres, 11 d’abril del 2008

Entre els maputxes i els saharians

Hi havia una vella equació político-matemàtica que deia, més o menys, que “la solidaritat amb els altres pobles és inversament proporcional a la distància geogràfica existent entre ells”. Una equació que només deu ser certa parcialment, perquè no té en compte l’altre element essencial que és el dels interessos econòmics que hi ha en joc; i per tant depèn també de si la solidaritat s’ha de fer des d’una opció de govern o si es fa des de l’oposició o des de la marginalitat. Aquests dies, mentre dirigents d’ERC preparaven acords de col·laboració amb representants del poble maputxe, altres en la seva condició de Consellers de la Generalitat, acompanyant el President, ho feien amb el Govern del Marroc.

És molt fàcil solidaritzar-se, i a Catalunya n’hi ha una llarga experiència, amb moviments revolucionaris llatinoamericans, es diguin sandinistes, zapatistes o ara maputxes, que ens queden molt lluny, sobretot si ho fem a través d’associacions o ONGs, o des de les joventuts dels partits. Recordem per exemple els adhesius que editaven les joventuts d'un partit d'esquerres amb l’eslògan de Xile vencerà, mentre el govern del mateix partit tancava el contracte de venda de material antidisturbis al dictador Pinochet. És fàcil ser cooperant revolucionari a Nicaragua o a Chiapas des de la butaca de casa, o fins i tot anant-hi de vacances quinze dies a l’estiu (queda molt bé); i després comportar-nos com a neoliberals, buscant com fer negoci amb els causants de les injustícies que provoquen els moviments amb els quals ens solidaritzem. És relativament fàcil (sense treure mèrit als seus organitzadors) muntar caravanes solidàries amb el poble saharià, i després anar-hi com a Conseller per col·laborar amb els qui oprimeixen el mateix poble.

No estic dient, amb tot, que el Govern català no hagi de buscar acords de col·laboració amb el Marroc ja siguin de caràcter econòmic, cultural, de regulació dels fluxos migratoris, etc.; ni que no em sembli bé que es mantinguin relacions solidàries amb el poble maputxe o el saharià. Simplement, apunto una incoherència probablement de difícil solució.

dijous, 10 d’abril del 2008

Les desraons del COI

A més d’un van sorprendre les declaracions de l’holandès Hein Verbruggen, un alt càrrec del Comitè Olímpic Internacional, comparant la situació del Tibet amb la situació del País Basc en relació a Espanya o amb el tema de Guantànamo en relació als Estats Units. Era el seu argument per a justificar que el COI no volgués barrejar la celebració dels Jocs Olímpics a Pequin amb la conculcació dels drets humans a aquell país, i molt especialment al Tibet. Una cosa és l’esport i una altra la política, diuen. Naturalment, no hi estic pas d’acord, però podria entendre que algú honestament tingués aquest criteri.

Ara bé, l’honestedat no és pas una qualitat dels dirigents del COI. I ells saben que aquesta argumentació per a fer els ulls grossos davant la violació dels drets humans a la Xina no té res a veure amb aquesta pretesa separació entre esport i política. Durant molts anys el COI negava la participació de Sudàfrica en els Jocs Olímpics, perquè en aquell país hi havia un règim d’apartheid inacceptable. La diferència no és altra que, ara, del règim xinès que nega les llibertats i els drets individuals i col·lectius en treuen profit les empreses i els estats occidentals: un mercat amplíssim, i amb una mà d’obra barata i sotmesa a un règim que no els permet massa reivindicacions, ni socials, ni laborals, ni nacionals. I com sempre, el terrorisme, la violència, la conculcació dels drets humans, deixen de ser condemnables quan proporcionen sucosos beneficis.

Però és més. El Comitè Olímpic Internacional no és una organització esportiva al marge de la politica, sinó que funciona estrictament com una entitat política també en la seva organització interna. No s’accepta un atleta, o un conjunt d’atletes d’un grup, d’una ètnia o d’una nació, pel fet de ser atletes amb voluntat de competir esportivament, sinó pel fet de formar part i de representar un estat concret. Si Catalunya no pot tenir un Comitè olímpic propi, i per tant participar com a tal als Jocs Olímpics, és perquè el COI té presa una opció política concreta.

A més d’un devien irritar les declaracions de l’holandès Hein Verbruggen, a uns altres devien fer riure. Jo simplement deploro la hipocresia i la manca d’honestedat d’una organització com el COI, que no té cap mena d’escrúpol a l’hora de posar-se al costat dels poderosos, tant per a negar políticament els drets dels uns com per a justificar els crims dels altres.

dimecres, 9 d’abril del 2008

El discurs d’investidura. Res de nou

El discurs d’investidura de José Luís Rodríguez Zapatero no ha aportat res de nou. Però dir això tampoc és aportar res de nou. Tots els discursos generals, siguin aquests d’investidura siguin els que es fan anualment sota el nom de l’estat de la nació, són idèntics, com idèntiques són les respostes dels grups de l’oposició. De fet, el discurs d’ahir de Zapatero es podia semblar molt més al que va fer en el seu dia José Mª Aznar, quan va ser elegit President del Govern espanyol, de la mateixa manera que el de Mariano Rajoy d’ahir també s’assemblava més al que va fer el cap de l’oposició socialista d’aquella època. I mirant-s’ho, com a elements marginals, com qui mira un partit de tenis (fent anar el cap d’una a altra banda), els partits catalans es queixen de la visió centralista i uniformitzadora tant dels candidats a la Presidència com del cap de l’oposició, ahir com ara fa vuit anys.

De fet, Déu n’hi do si en va dir de coses en aquesta ocasió el candidat socialista. Però és igual, perquè l’oposició ja té preparat dos o tres models de contradiscurs: si el candidat fa una exposició sobre conceptes teòrics en profunditat, se li retraurà que ens ha venut fum i que no ha concretat res; si, contràriament baixa al terreny de concreció i es posa a donar dades i detalls de tota mena, se li retraurà que el seu era un discurs avorrit, farcit de xifres que no entén ningú, i sense fonaments sòlids; si exposa les línies generals, però sense prendre compromisos concrets, se li tirarà en cara que no pot pretendre que la gent li doni un xec en blanc; però si es posa a fer promeses, se li tirarà en cara que és molt fàcil fer-les, però que el que compte són els fets i no les paraules.

Per això, jo no hi donaria massa importància al debat d’investidura. Tot és massa previsible, massa vist, massa gastat. L’única lliçó que en trauria seria la de l’evidència que nosaltres allà hi fem nosa, que no ens hi volen i, per tant, no compten amb nosaltres. Aleshores, a què esperen els partits catalans (catalanistes, sobiranistes, nacionalistes, independentistes...) per entendre que cal un front comú?

dimarts, 8 d’abril del 2008

El corredor del Mediterrani

Podem parlar tant com vulguem dels Països Catalans, posar-ho en eslògans i teoritzar fins a l’extenuació, però el que de veritat uneix els nostres països és la relació diària, al nivell que sigui, personal, turístic, cultural, comercial, social... D’aquí la importància de la reciprocitat en les recepcions de les respectives televisions, TV3 i Canal 9, a Catalunya i al País Valencià, com també s’hauria de fer amb les Illes. El silenci existent sobre el tema s’ha d’interpretar que s’està treballant amb discreció, o que senzillament s’ha aparcat?. I d’aquí també la importància de les comunicacions, com ara el TGV, i la necessitat de reforçar el corredor mediterrani.

Incomprensiblement, en el seu moment les reivindicacions catalanes no van passar, almenys no pas de forma ostentosa, per reclamar l’eix del Mediterrani que unís des d’Alacant fins a la xarxa francesa d’alta velocitat; de Salses a Guardamar, com aquell qui diu. Tant Barcelona com València, en un exercici de provincianisme ben notori, van prioritzar l’enllaç amb la capital espanyola, “la capital”. L’error estratègic no és pas nou, ja que prové de l’època del pujolisme, però tampoc el tripartit ha fet cap aposta especial en aquest sentit.

I ara ha hagut de ser el Partit Popular de València el qui es queixi dels incompliments del Govern Zapatero pel que fa al corredor del Mediterrani. El mapa del TGV dissenyat i desenvolupat des de Madrid és absolutament radial, pensat amb els mateixos esquemes mentals de les pitjors èpoques del franquisme, amb un únic centre que no pot ser altre que “la capital”. És possible que les queixes dels populars valencians tinguin més de crítica al govern socialista que cap altra cosa; però també deu ser cert que, encara que ideològicament puguin estar en contra de la idea dels Països Catalans, les raons i els interessos econòmics els porten a fer seva aquesta reivindicació.

De la mateixa manera que molts catalans s’obliden de les reivindicacions nacionals quan els seus interessos particulars els fan mirar cap a Madrid, ara també hi ha valencians disposats a deixar de banda la seva coherència política perquè els pot sortir més a compte mirar cap al nord. Des d’aquí caldria donar-los la mà, perquè aquesta és una aposta real de Països Catalans.

dilluns, 7 d’abril del 2008

Solucions a curt termini: invoquem al Déu de la pluja

Temps enrere, quan els arxius havien de ser forçosament piles de carpetes i dossiers degudament emmagatzemats en prestatgeries, una consulta a l’hemeroteca era tota una feina laboriosa que sovint no pagava la pena. Ara, malauradament per alguns, és molt fàcil i permet veure ràpidament què deien uns i altres, ara fa uns mesos o ara fa uns anys. I fent aquest exercici, un s’adonaria que no fa pas tant, sobretot per part de socialistes i ecosocialistes, es menystenien les solucions immediates, fàcilment qualificades de “salt de mata”, improvisació, tapaforats, manca de previsió, superficialitat... enfront de les polítiques serioses i progressistes que anaven a la rel dels problemes, a més llarg termini.

Les frases que sentim aquests dies, tant en boca del Conseller Francesc Baltasar com de l’Alcalde de Barcelona Jordi Hereu, són absolutament contradictòries amb el que deien ells mateixos no fa pas tant, i són les mateixes que ells blasmaven amb vehemència en nom d’una suposada visió progressista. Ara resulta que no els serveixen de res les solucions a mig o llarg termini, i només els interessa la immediatesa de portar aigua a Barcelona, com sigui i al preu que sigui. Potser per això, Francesc Baltasar va pactar amagar el tema fins després de les eleccions; perquè sabia que el seu posicionament era absolutament en fals defensant transvasaments que ells havien combatut, i improvisant solucions de darrera hora per cobrir la manca de planificació de la qual tant havien fet bandera.

A vegades, ingènuament, un pensa que les situacions de crisi tenen el seu cantó positiu perquè obliguen a una presa de consciència de la realitat i haurien de servir de lliçó per a afrontar adequadament el futur. Però, no. Es faran mans i mànigues per a sortir del mal pas, s’esmerçaran els esforços que calgui per a vendre com a positiu el que fins ara era pervers, i ens culpabilitzaran a tots de ser malversadors dels recursos que no han sabut gestionar. Tot menys assumir les pròpies responsabilitats i, sobretot, buscar solucions reals, duradores i de futur per al tema de l’aigua.

Ben mirat, vista la praxi portada a terme pels ecosocialistes de Francesc Baltasar, potser el més progressista que ens queda és recuperar les rogatives i processons per a invocar la pluja a les divinitats.

diumenge, 6 d’abril del 2008

Ara toca, o no toca ?

A part d’algun comentari directament al bloc, sovint rebo també comentaris al meu correu personal opinant sobre algun dels meus articles (cosa que sempre és d’agrair). Un tipus de comentari sol ser el de dir que sóc excessivament crític amb ERC, fet que algú qualifica de “tirar-nos pedra sobre la teulada”. En primer lloc dir que sóc crític amb el meu partit, més que no pas amb els altres, perquè és amb aquest amb qui molts independentistes hem posat la nostra confiança, perquè avui per avui continua essent l’opció nacionalista més seriosa, i perquè voldria que hi hagués una reacció positiva per a corregir els errors comesos. Pel que fa a tirar-nos pedres a la teulada... en aquests moments els únics que s’estan tirant (o ens estan tirant) pedres a la teulada, són els nostres dirigents donant un tristíssim espectacle de lluites internes motivades per ambicions personals.

Concretament, un dels comentaris s’exclamava que jo digués que no era el moment oportú de fer una gran plantejament de país, com el que va fer Josep Lluís Carod Rovira dies enrere, mentre que ahir mateix saludava positivament la inauguració de la Delegació de la Generalitat a Berlín. Quan estem immersos en una lluita fratricida, pocs mesos després d’haver votat un ridícul i incongruent full de ruta (en la Conferència Nacional de la tardor), sincerament crec que “no tocava” fer una plantejament d’estadista com el que va fer el President del partit. En primer lloc, perquè aquest discurs l’havia d’haver fet abans, en lloc de prestar-se a aprovar quelcom contradictori amb el que diu ara, molt més assenyadament. I en segon lloc perquè una proposta d’aquestes característiques cal fer-la amb tota la solemnitat i autoritat de President del partit, o de Vicepresident del Govern, adreçant-se al conjunt de la societat catalana, en lloc de fer-ho com a moviment tàctic per a reivindicar-se personalment al si del partit.

Naturalment que ara toca fer accions de Govern com l’obertura de Delegacions de la Generalitat a l’exterior, però també toca posar una mica més de seny (tots plegats) i no continuar amb el camí emprès de lluites mesquines pel poder que no fan sinó debilitar-nos com a partit i invalidar les grans propostes de país que puguem fer, quan toqui fer-les.

dissabte, 5 d’abril del 2008

Ambaixades catalanes, gaire bé

La inauguració, ahir, de la Delegació de la Generalitat a Berlín és, sens dubte, una d’aquestes accions de govern que sovint hem reivindicat que hauria de portar a terme un Govern amb un mínim d’ambició nacional. I, lògicament, el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira no s’ha estat de remarcar-ho en l’acte oficial d’inauguració. Però, deu haver fallat quelcom en la comunicació perquè, essent aquest esdeveniment prou important pel que fa a la projecció de Catalunya al món i la seva reivindicació de tenir-hi un lloc propi, no s’hi ha donat als mitjans de comunicació la suficient rellevància. L’ideal hauria estat, naturalment, que la Delegació de la Generalitat a Berlín hagués estat inaugurada amb una representació molt més àmplia del Govern català, des del President de la Generalitat als Consellers responsables d’àrees com Comerç, Turisme o Cultura. Voldria creure que no hi ha altres motivacions polítiques per explicar aquestes absències. (O sóc massa ingenu?).

Ja he dit en alguna altra ocasió que, a parer meu, el Conseller d’ERC al Govern de la Generalitat que ha portat a terme una tasca més eficaç i més coherent amb l’ideari d’ERC (amb més ambició nacional, està clar) ha estat, i de tros, Josep Lluís Carod Rovira. La tònica de la resta ha estat la mediocritat. I estic d’acord amb ell quan posava un èmfasi especial en el fet que la inauguració d’aquesta seu no era una cosa seva, del seu Departament, sinó del conjunt del Govern. Aconseguir que sobretot els socialistes assumeixin com a propi accions de govern com aquesta ha estat un dels mèrits d’ERC; encara que després aquest mateix fet pugui perjudicar-nos electoralment perquè tira per terra la idea (simplista i poc creïble) que només Esquerra defensa els interessos nacionals. El paper i la pretensió d’Esquerra no pot ser, i menys a curt termini, erigir-se en l’únic salvador de la pàtria, sinó actuar d’impulsor o de motor perquè les altres forces polítiques vagin decantant-se cap als nostres posicionaments.

Ara hi ha en perspectiva l’obertura de noves Delegacions del Govern de la Generalitat, a París, Londres i a Nova York. Val a dir que ja en època de Convergència es va encetar aquest camí amb l’obertura de delegacions específiques, per al comerç i la indústria, o per al turisme, amb petites delegacions arreu del món. El COPCA mateix (Consorci de Promoció Comercial de Catalunya), que opera arreu del món des del 1988, disposa de 38 oficines. Convertir totes les iniciatives sectorials que ja funcionen a l’exterior en veritables ambaixades de Catalunya hauria de ser un dels reptes d’un govern catalanista.

divendres, 4 d’abril del 2008

Van guanyar els qui ens van enganyar

És curiós que, encara ara, sento o llegeixo veus en to planyívol i d’incomprensió en el sentit de no trobar cap lògica als resultat electorals del 9 de març. Fins i tot l’ex President Pujol es lamentava que els responsables de l’engany haguessin obtingut una victòria tan clara a Catalunya. La pregunta de perplexitat que es fan alguns, des de l’òptica nacionalista, és “com és possible que després de la presa de pèl amb l’Estatut, després del desastre en la gestió de les infratructures, després de comprovar l’incompliment reiterat de les seves promeses, la gent encara els doni suport?”. I, com a complement simplista de veus més radicals la pregunta seria “com és possible que la gent prefereixi ser espoliats a poder disposar dels nostres recursos, o que prefereixi dependre d’uns altres a no haver de dependre de ningú?”

Aquestes preguntes tindrien sentit, i podrien ser altament positives com a reflexió interna, si no partissin de l’apriorisme que l’error prové dels votants, que no han sabut veure el que més els convenia. Contràriament, veig que és més habitual sentir aquests qüestionaments com a argument per a enrocar-se en les pròpies posicions, sense caure en el fet que precisament l’opció de l’electorat hauria de fer-nos tremolar. Alguns analistes de pa sucat amb oli divideixen l’arc parlamentari entre: els qui menteixen, traeixen i s’agenollen submisament davant de l’Estat espanyol; els qui els fan la gara-gara i són capaços de vendre’s a baix preu frustrant les expectiatives posades en el nou Estatut; i els patriotes que de veritat defensen el país apuntant a la solució final de tots els nostres problemes, que no és altra que la independència. I entre aquests darrers, encara hi trobaríem els més puristes, o patriotes de pedra picada, que ni tan sols es deixen enlluernar per la temptació del poder, que per si mateix ja representa una mena de claudicació en la mesura que la gestió de Govern fa perdre de vista l’objectiu final.

I bé, els resultats electorals ens donen que la ciutadania opta clarament pels primers, manté més o menys el mateix suport als segons, i castiga els tercers. A no ser que algú arribi a la conclusió (que jo negaria de totes totes) que l’electorat és imbècil, el tema se’ns gira en contra nostra, sense pal·liatius. Si les raons i els arguments dels nacionalistes són correctes (i lògicament jo crec que sí), ho hem de fer molt malament perquè, malgrat tot, la gent opti pel que aparentment ens perjudica. Hom podria entendre que davant d’un problema amb més d’una solució possible, la gent acabés decantant-se per una o per l’altra. Però que la gent prefereixi continuar patint l’espoli i depenent dels qui ens han enganyat, ens han mentit i han gestionat tan malament les nostres infraestructures, ens hauria de portar a una altra conclusió: o bé tot això no és cert, i la gent no s’empassa que estiguem tan mal tractats, o bé l’alternativa la veuen molt pitjor que l’espoli, l’engany, la mentida, la mala gestió...

Per fer-s’ho mirar, no?

dijous, 3 d’abril del 2008

El Parlament debat, i el Govern decideix?

Arran de tot l’enrenou pel tema dels transvasament del Segre, és evident que hi ha un cert nerviosisme al Govern. D’una banda han de fer pinya perquè un nou trencament del tripartit seria un cop dur per a tots plegats, però de l’altra també hi ha veus discrepants pel que fa a l’actuació del Conseller Francesc Baltasar, sobretot després de saber-se que ell mateix va pactar amb el Govern espanyol no parlar del tema fins després de les eleccions. En mig d’aquestes turbulències, ERC (encara que seria millor dir algunes de les faccions del partit) té més necessitat que ningú de mostrar un perfil propi. Això explica que només l’endemà que Josep Lluís Carod Rovira declarés que qualsevol mena de transvasament hauria de comptar amb l’acord del Parlament, es votés en contra d’una moció que proposava justament això. Casualment, només casualment, en aquella votació no hi era present el Conseller de la Vicepresidència.

Per a qualsevol ciutadà que es limita a llegir els titulars de premsa o a veure els telediaris pot resultar incomprensible. Incomprensible, incongruent, contradictori... el que vulgueu. Està clar que, intencionadament, la moció presentada per CiU contenia alguna frase força explícita com perquè sonés a reprovació del Conseller de Medi Ambient; de manera que no es pot dir que l’única intenció dels convergents fos establir el principi que qualsevol transvasament precisi de l’acord del Parlament. I per tant, hi podia haver arguments per part del Govern per rebutjar la moció; però també podien haver aprovat una moció alternativa que deixés assentat aquest mateix principi.

L’esmena del tripartit proposava, segons llegeixo a la premsa, 'no executar cap actuació conjuntural o estructural que comporti una transferència de cabal entre les conques interiors de Catalunya o bé entre aquestes i la conca de l'Ebre, sense previ debat al Parlament'. Un matís important: el Parlament no hauria de donar llum verda a un possible transvasament, sinó que simplement ho hauria de debatre, sense que el resultat del debat hagués de ser vinculant per al Govern. I així mateix ho raonava el diputat d'ICV-EUiA Daniel Pi: 'Debatem i, després, qui d'acord amb l'arquitectura institucional li pertoca, farà el que li pertoca', Com a mínim a aquest senyor se li hauria d’explicar que l’arquitectura institucional no està configura amb un Parlament que debat i un Govern de decideix i va a la seva. El Parlament no és una tertúlia de cafè (encara que a vegades sembli una disputa de taverna), sinó que, en tant que expressió de la sobirania popular, ha d’exercir el control del Govern i els seus acords han de ser, lògicament, vinculants.

Una altra cosa és que, sovint, els acords i desacords parlamentaris tenen més a veure amb les formes que amb el fons. Però això ja és una altra qüestió de la qual en podem parlar un altre dia.

dimecres, 2 d’abril del 2008

L’aeroport de Lleida, un assaig general?

El Conseller Joaquim Nadal, en presentar el Pla de viabilitat del nou aeroport de Lleida-Alguaire, comentava que aquest podia servir com a assaig general per la Generalitat en la gestió d’infrastructures, amb la perspectiva que en un futur pugui gestionar també els aeroports de Girona, Reus o Sabadell. El model de gestió, en compliment del que estableix l’Estatut d’autonomia, es recollirà en la Llei d’aeroports que s’hauria d’aprovar a curt termini. Fins aquí tot correcte, conscients que l’aeroport del Prat continuarà essent gestionat des de Madrid i ja serà molt que ens facin la gràcia de deixar-nos-hi un petit espai de participació. El que no em sembla tan correcte és l’acomplexament amb què afronta el Conseller, se suposa que en nom de tot el Govern, l’assumpció d’una competència que hauria de ser un fet absolutament normal.

El tema és que, segons Nadal, la Generalitat té la voluntat de mostrar la seva 'capacitat d'autogovern' davant del repte de posar en funcionament un aeroport i assumir-ne les competències. Jo no sé si realment pot ser viable des del punt de vista econòmic un aeroport a Lleida; no en dubto, però sincerament tampoc en tinc cap coneixement especial per a poder afirmar que hagi de ser així. El que sí que em sembla una autolimitació innecessària, o un posar en dubte la capacitat d’autogovern de la Generalitat, és aquesta afirmació que la gestió d’aquesta nova infraestructura hagi de ser cap assaig general de res.

Si la Generalitat ha de posar en marxa aquest aeroport, i assumir la gestió de la resta, no és perquè abans hagi demostrat res, ni la seva capacitat de gestió ni la seva eficiència. Tornem a caure en aquell absurd de pensar que els catalans gestionarem millor que els altres les nostres coses. Se suposa que partim amb l’avantatge que la gestió es farà pensant en els interessos nacionals, sense supeditar-ho als interessos de l’aeroport de Madrid, com es fa actualment amb tots els aeroports. Però res més. Aquest assaig general de què parla el Conseller Nadal pot resultar un èxit rotund o un estrepitós fracàs, o probablement un entremig d’anar tirant. Però en cap cas no pot servir per a demostrar res, ni la nostra capacitat ni la nostra incapacitat.

L’autogovern i la sobirania s’exerceixen perquè és un dret que ens correspon com a poble, com a comunitat nacional. Ho farem millor o pitjor, cometrem errors com tots els mortals, però l’exercici dels nostres drets no depèn de la nostra capacitat, pendent de validar. Perquè entre els nostres drets hi ha també el dret a equivocar-nos. O és que al Govern espanyol (o a qualsevol altre govern del món) se li demana que demostri la seva capacitat de gestió abans de reconèixer-li el dret a gestionar els seus afers?

dimarts, 1 d’abril del 2008

El mite de les balances fiscals

Fa molt de temps que, entre tots, hem fet un mite de les balances fiscals. Sembla com si la seva publicació per part del Govern espanyol hagués de resoldre definitivament els problemes de finançament del país. Els números, i sobretot el reconeixement oficial d’aquests números, poden ser un argument més de cara a negociar un nou sistema de finançament, però ni serà l’únic ni serà tan decisiu. Tinc la impressió que des de l’independentisme s’ha anat bastint una mena de miratge entorn de la publicació de les balances fiscals, que al capdavall desembocaran en un no res.

D’una banda està per veure que el PSOE compleixi les seves promeses. De fet, ja hi ha acords del Congrés espanyol demanant la publicació d’aquestes balances fiscals, i el Govern se’ls ha passat pel forro reiteradament. I, en el supòsit que finalment es decideixi a fer-ho, és evident que amb tot el rigor exigible és possible utilitzar metodologies diverses o tenir en compte paràmetres diferents, de manera que un mateix resultat pot quedar molt matisat, amb molts contrapunts, i per tant amb moltes interpretacions divergents.

El tema de les balances fiscals és un dels mèrits que, certament, es pot apuntar Esquerra, ja que va ser el primer partit que va començar a parlar-ne, i a fer-ne bandera com a argument central de la necessitat d’un nou finançament per a Catalunya. Aleshores, no hi havia més dades disponibles que les que oferien els bancs i les institucions econòmiques de caràcter privat. Si no ho recordo malament, a principis dels 90, una de les fonts d’informació que es prenia com a base per al nou discurs economicista, era un informe del Banc de Santander, gens sospitós de nacionalisme. I d’aleshores ençà s’han remenat i publicat centenars de dades, basades en fonts diverses, sempre amb uns mateixos resultats, encara que evidentment carregant més les tintes en un o altre sentit, segons l’interès del qui en feia la interpretació política.

En el millor dels casos, doncs, la publicació de les balances fiscals no farà més que ratificar el que ja sabem; amb el valor afegit, això sí, que en aquest cas hi hauria un reconeixement institucional dels desequilibris fiscals que se’n derivin. Però tampoc ens enganyem: és cert que amb els números a la mà es veurà que Catalunya, com el País Valencià i les Illes, són comunitats molt solidàries amb la resta de l’Estat, i per tant es podrà argumentar que aquesta solidaritat ha de tenir uns límits, tant en quantia com en el temps; i des d’una perspectiva liberal es podrà esgrimir la idea que cal incentivar l’esforç fiscal que fa cada comunitat autònoma. Però també és cert que en la publicació d’aquestes balances fiscals hi apareixeran altres comunitats autònomes, igualment solidàries, com és el cas de Madrid (que des d'aquí ja mirarem de matisat com sigui), que aigualiran la possible reivindicació catalana en la mesura que estiguem en el mateix discurs argumental.

No vull pas dir que no sigui útil la publicació de les balances fiscals, però tampoc hi posem tantes esperances com si hagués de ser la mare dels ous. Perquè el dret a la sobirania, a fer ús i a decidir sobre els nostres recursos, no hauria de dependre dels desequilibris existents. L’autonomia financera, com a país, tenim dret a reclamar-la tant si el tracte que se’ns dóna des d’Espanya és absolutament injust (com sembla evident que és ara), com si fos més equitatiu o raonable. O és que a Galícia, on probablement les balances fiscals els resulten favorables, ja no tenen dret a reclamar la seva sobirania? O és que la nostra sobirania deixaria de tenir sentit si l’Estat corregís els desequilibris existents?