La gran
pregunta és: i ara, què? Ja sabem que l’endemà d’aquesta Diada no serà com
l’anterior en què tot el panorama política català es va veure sacsejat i es va
encetar un procés que ens ha de portar cap a decidir el nostre futur. La Diada de l’any passat va ser
el gran detonant per a iniciar un nom rumb de la política catalana, la d’aquest
any ha de servir per consolidar-lo, donar-li força i garantir que no té marxa
enrere. Hi ha dues dinàmiques paral·leles, la institucional i dels partits per
una banda i la de la societat civil de l’altra. La novetat de l’any passat era
que es posaven en sintonia ambdues dinàmiques per avançar en la mateixa
direcció; ara, es tracta de mantenir i reforçar el procés endegat.
Són dues
dinàmiques diferents, complementàries, que no forçosament han d’anar al mateix
ritme, però tanmateix imprescindibles totes dues. No és viable un lideratge polític que no tingui al darrere la voluntat
del seu poble, però alhora aquesta voluntat popular expressada al carrer
necessita un lideratge polític que li doni forma i concreció. I en alguns
moments és possible que la sintonia no sigui completa, que hi hagi
discrepàncies de ritme, de to o de procediments, però en cap cas hem d’estripar
les cartes, perquè l’única carta que tenim és la unitat i la complicitat de la
política amb la societat que representa. A Artur Mas se’l va acusar l’any
passat d’haver-se deixat portar pel clam popular d’aquell 11 de setembre; tant
de bo els polítics fossin capaços d’escoltar sempre el clam popular! Aquest any, Mas s’ha volgut assegurar que no se li pugui retreure anar a remolc de les
mobilitzacions, i per això la setmana passada el President es va avançar als
esdeveniments refermant la seva voluntat de tirar endavant el procés. Hi ha un
camí marcat i l’acció d’ahir no va fer sinó refermar-lo. Ara ens cal la
perseverança per no defallir; la societat ha de continuar la seva pressió
alhora que els polítics tenen l’obligació de conduir el procés amb tot el rigor
i la serenitat possible.
Ho deia
abans d’ahir el Ministre Margallo: “L’única sortida possible per a Catalunya és
la Declaració Unilateral
d’Independència”. Compte, no és que el Ministre s’hagi tornat més radical
independentista que ningú, sinó que adverteix que totes les altres portes estan
tancades i confia que si es fa un mal pas ells tindran els mitjans per
avortar-lo. Probablement s’hi haurà d’arribar; però no pas precipitadament i
com un rampell d’ira, com voldria el Ministre i tants altres, sinó com el final
d’un procés en què haurà quedat manifesta la voluntat d’un poble enfront d’un
Estat incapaç d’escoltar, de defensar els seus interessos i de representar-lo.